Ensumant la terra: 07/14/19

diumenge, 14 de juliol del 2019

Caminada pel Baix Llobregat: de Molins de Rei a Sant Feliu de Llobregat. 25/1/2019

Molins de Rei

Vaig quedar amb Joan Centelles a l'estació de tren de Molins de Rei per fer aquesta etapa d'el Camí amb ell. Una vegada va arribar-hi ens vam posar en marxa, primer pels carrers del poble i després vam agafar altura i vam endinsar-nos a la serra de Collserola. L'alçada ens donava una vista de Montserrat al fons, que seria una fita durant part del recorregut. De seguida vam agafar una senda envoltada de pins molt acollidora.

El mas de can Graner
Vam arribar al mas de can Graner i més enllà es veia una fortificació. Hi havia un home i li vam preguntar, ens va dir que si érem jubilats, que si estàvem passejant a aquelles hores d'un divendres per la muntanya. Era la primera vegada que em passava, que em confonien amb un jubilat, crec que em conservo prou bé com per a fer aquesta aparença de persona major.

Castellciuró

Vam seguir endavant per la pista i més amunt vam veure l'entrada al castell, vam entrar i vam examinar la fortificació de Castellciuró.

Hi havia un panell recomanant les bones pràctiques en bicicleta per la zona, reduint la velocitat i d'altres mesures de seguretat.

Pel que fa al castell ens deia que eren les restes d'un castell visigòtic que datava del segle VIII i havia estat destruït cap a l'any 895 per les hosts sarraïnes d'Almansor.

El gruix de la construcció que es conservava, inclosa la cisterna excavada a la roca i els murs d'aparell en espiga "opus spinatum" era del segle XII i pertanyia als cavallers de l'Ordre del Temple.

Vam seguir en el nostre camí per Collserola, vam trobar algunes plaquetes d'el Camí. Mentre caminàvem anàvem parlant dels nostres neguits del passat i dels desitjos de futur, passàvem per pistes terroses i ens endinsàvem en les sendes més ombrívoles.

Santa Creu d'Olorda

Vam arribar a un santuari, era Santa Creu d'Olorda, que pertanyia al terme de Barcelona. Antigament havia estat municipi fins a 1919 però va ser dissolt i repartit entre els municipis limítrofs; Molis de Rei, Sarrià i Sant Feliu de Llobregat. Destacava el campanar romànic del santuari. Vam anar a la part de darrera, hi havia una zona que havien desbrossat feia poc, a la paret hi havia les restes d'una finestra gòtica tapada. Montserrat es seguia veient com una muntanya senyal vora la plana vallesana. Vam seure un moment al bar del santuari per esmorzar i vam aprofitar per segellar l'etapa amb el símbol de Santa Creu d'Olorda. Era agradable la companyia de Joan en el viatge i la ruta era preciosa, rica en natura i en patrimoni.

La torre del Bisbe

Vam davallar per les sendes ombrívoles, hi havia alguna zona amb esglaons de pedra per rebaixar el desnivell. Vam arribar a una pista amb algun mas antic com la torre del Bisbe envoltada d'una flagrant massa forestal. Era impressionant el contrast entre aquells paratges de boscos frondosos al costat de Barcelona i tota l'àrea metropolitana del Llobregat. Vam passar per una senda, i a un arbre hi havia una escena impactant, una nina clavada a l'arbre, com a les pel·lícules de por. Després vam trobar un antic forn de calç, i un cartell que ens deia Fornot de les Torres, segle XVIII.

El poblat iber de la Penya del Moro

Després de seguir per la senda vam arribar al poblat iber de la Penya del Moro, vam pujar al cim del turó on hi havia les restes del jaciment. Ens podíem imaginar l'indret durant la seua ocupació i la vall del Llobregat sense humanitzar. Un punt privilegiat que des de feia molts anys van saber aprofitar.

Els panells ens donaven algunes informacions respecte el poblat:

"Va ser un poblat iber habitat des del segle VI fins a inicis del III a. C. Ocupa els vessants de soleia i probablement les vessants est i oest del mateix tossal.

De les restes trobades del poblat destaca un cos massís de pedra lligada amb terra, de planta rectangular, que es pot interpretar com les restes d'una torre de vigilància damunt de la qual s'hi bastí la torre medieval.

Aquesta situació estratègica de domini visual sobre el territori, va afavorir l'assentament d'un poblat iber. Els habitants d'aquest indret que pertanyien a la tribu dels laietans es podien defensar fàcilment al controlar tota la desembocadura del riu Llobregat, que en aquella època era navegable. Hi podien viure unes 50-70 persones en el seu moment àlgid entre els anys 450 i 300 a.C. S'hi va localitzar una de les poques plaques de plom escrites de en l'alfabet iber de la costa catalana. Conreaven ordi, civada i blat que transformaven en farina amb l'ajuda de molins de pedra. Els teixits de llana els intercanviaven per perfums i ceràmiques cartagineses o àtiques.

Mes tard en època alt medieval s'establia un segon recinte, d'on ens destaquen les restes d'una torre de guaita, aquesta torre es va aixecar sobre estructures ibèriques."

Sant Feliu de Llobregat

Vam baixar per la senda deixant el poblat iber. En la baixada encara ens vam trobar racons d'una bellesa extraordinària, com l'arbre que convertia les seues arrels amb mil esglaons farcits amb molsa. Al nostre darrera deixàvem la part més forestal, salvatge, i més ancestral, i apareixia als nostres ulls una zona més agrària, fins que vam arribar a Sant Feliu de Llobregat.

El passeig pel centre de salut

Vam seguir pels carrers del poble, vam entrar en un bar per dinar i gaudir del record d'aquell dia tan intens. Després de dinar vam anar cap a l'estació, però una mica abans d'arribar-hi vam entrar al centre de salut mental. En creuar la porta unes xiques ens van preguntar on anàvem, ja que no érem de l'hospital, finalment ens van deixar fer una volta pel recinte de Pins d'or, que tenia el seu encant, pels jardins i la ceràmica. En acabar vam agafar el tren i vam tornar cap a Barcelona.

Podeu resseguir l'itinerari a l'enllaç del wikiloc.