dimarts, 31 de març del 2020

Caminada per la Marina Alta i Baixa: de Xaló a Tàrbena. Dotzè dia del viatge dels primers passos d'el Camí.19/7/2005.

Deixem Xaló19/7/2005
Ens vam alçar al  poble de Xaló, a l'immens poliesportiu folrat de matalassos. Jo em vaig gitar a la part de darrera, cadascú va agafar el seu lloc. Pel matí ens vam acomiadar de Lluís que se n'entornava a Cardedeu, ja que li feien mal els genolls i va haver d'abandonar. A part en dos dies començava una ruta per la Garrotxa i el Ripollès.
Vam eixir de Xaló i vam veure allà lluny el coll de Rates, antigament i més correctament coll de Raptes, a causa que per aquelles contrades els bandolers feien de les seues.


Coll de Raptes
Anàvem pujant, deixant la vall de Xaló allà baix, ens envoltaven molta quantitat de fruiters; cirerers, pomeres i pereres. L'altra gent es trobava més avançada, jo anava una mica més endarrerit, sumit amb els meus pensaments; contemplava el paisatge,  m'endinsava en els colors, els aromes i el meu caminar. La pujada em fatigava i tants dies de convivència em resultaven pesats, portàvem molts dies junts i  de vegades moltes hores seguides, per això sumir-me amb els meus passos i els meus pensaments em venia molt bé.



Fes-te del color de la terra on ets
Vam arribar a un mirador on estava el relleu de la comarca, les muntanyes que veiem, així vam arribar al coll de Raptes, que separava sa vall de Tàrbena i la vall de Xaló. Vam arribar al bar d'un anglés, vam seure una estona i qui va voler va prendre alguna cosa fresca. Va resultar que l'anglés no entenia el català, vaja, si en vols més para el cabàs!, o com deia el Lluís fes-te del color de la terra on ets. Després del descans ens vam fer una foto al panell  on deia benvinguts a sa vall de Tàrbena, havíem arribat a la Mallorca Peninsular, sols ens quedava pujar un turonet.



Tàrbena
En la pujada cap a Tàrbena vam trobar una font que rajava aigua freda, el grup ens estava esperant en passar el coll,  per allí va passar el fill de Pinet amb la furgoneta. Ara veiem  Tàrbena a prop nostre, baixàvem per la carretera fins arribar a Tàrbena. Cartells en salat ens anunciaven que ens trobàvem en territori repoblat pels mallorquins.
Vam anar cap a l'ajuntament per parlar amb el regidor de cultura, va acollir molt bé  la idea i ens van dir que ells tenien pactes amb les Balears, que es sentien més mallorquins que valencians.

Can Pinet
Vam anar a parar a la plaça on estava el bar de can Pinet, ens vam passejar pel seu museu,  aquell restaurant històric ple de records, de banderes de tota mena, de figuretes, d'eines penjades del sostre, on podies passar-te hores escorcollant cada raconet. Ens havia reservat una taula a part a la zona més interior. La música de la terra acompanyava el dinar, em vaig emocionar algunes vegades en sentir Al Tall, les cançons de sempre, va ser molt emotiu.


Un nou santuari
Per la vesprada Pinet ens  va portar cap a la discoteca, una nau preparada per albergar la joventut de la zona, però que finalment l'ajuntament de  Tàrbena no li va donar els permisos d'obertura quan la tenia acabada.  Vam deixar les motxilles a la discoteca anomenada Nexo i llavors va aparèixer el capellà i vam pujar amb el seu cotxe i ens va portar al santuari que estava construint; estava en obres, tenia una part de l'església feta, però molta part hi havia sols els fonaments, i ens va explicar el seu projecte, però en alguns trossos no hi havia ni fonaments encara.

La posta de sol
Abans de la posta de sol vam pujar a un turonet elevat on es veien totes les serres del voltant; la serra de Bèrnia, Aitana, la serra del Ferrer i al fons Tàrbena. El conjunt de serres li donaven a la vall un aspecte ancestral.


La nit a la "discoteca"
Després de contemplar la posta de sol vam anar cap a la discoteca on vam començar a tafanejar. Hi havia un munt d'aparells i eines, així com alguns focus que no van arribar a encendre's mai, boles platejades de discoteca que la pols les havia cobert. Allò valia una fortuna, eren molts diners invertits per finalment que no li donaren el permís d'obertura i se n'anés tot en orris. Era per acabar no parlant-se amb l'ajuntament. Tampoc entenia com es podia fer una inversió d'aquestes dimensions sense tindre tots els permisos abans previstos.


Nexo
La nit va ser estranya, " tota la nit a la discoteca", crec que mai havia estat tantes hores seguides en una discoteca, però aquesta vegada ho vaig aguantar prou bé. Ens vam poder llavar a la goma de la terrassa. Aquelles llums mai van enlluernar, ni per aquelles barres es va vessar cervesa, ni van relliscar gots de ginebra, ni van haver-hi  parelles als racons besant-se apassionadament, sols la pols i el tancament van empastifar aquell recinte. Estàvem envoltats per  aquelles pintures a les parets evocant ambient galàctic, i el nom en gran de la discoteca Nexo. També era una vessant de Pinet que no ens esperàvem. Vam  dormir els xics baix  i les xiques dalt.

Panell de benvinguda a sa vall de Tàrbena


 Tàrbena



diumenge, 29 de març del 2020

Viatge de Dénia a Dalt Vila: Eivissa. Primer dia del viatge dels primers passos d'el Camí. 8/7/2005.

Els preparatius del llarg viatge
Vam eixir de Castelló de la Plana  a les 11 de la nit, després de sopar vam fer cap a Dénia. Quan vam arribar  a la capital de la Marina Alta  vam buscar el port. Després vam cercar on hi havia el vaixell Baleària, vam dormir al cotxe prop del port i a les sis de la matinada ens vam alçar una mica adolorits, i poc després vam anar fins  on estava el vaixell.  Jo vaig fer cua per confirmar els bitllets, després  Blai va vindre i es va esperar fins que ho vaig tenir tot enllestit. Llavors  vaig caminar fins on es trobava el vaixell que posava  Baleària, a un costat hi havia la immensitat marina  i el vaixell, i  a l'altre costat el massís del  Montgó; imponent, mític, callat i grandiós. 


Vaig fer cua, estava el primer, darrera de mi van començar  a acumular-se gent. Recordava tres xicons que no paraven de parlar dels Pubs de Dénia, i que havien estat a punt de dormir en companyia i que no ho van poder aconseguir. Es va fer l'hora de pujar, vaig creuar la passarel·la fins entrar a bord. Pel matí el vaixell esperava plàcidament al port mentre el Montgó despertava de la nit.


Com un tauler d'escacs
Com deia la cançó: per Mallorca ens eixia el sol, però hui no pujaríem al Montgó, ho faríem a la tornada. Ja hi érem dalt del vaixell camí d'Eivissa. La gent anava seient i anava agafant posicions, de moment hi havia  molts espais buits, però s'anaven  omplint com un tauler d'escacs, com si  anàrem  posant les fitxes al seu lloc. Primer vaig seure equivocadament a la zona preferent i després ja vaig posicionar-me  a la de turista.


Vaig salpar del port de Dénia cap a Eivissa
Un núvol tapava una miqueta el sol i allargava l'alba. Tàfol, que era entés en solcar la mar em va donar una pastilla  per no marejar-me. El Montgó ens deia adéu, imponent  i llustrós amb els seus peus bruts  de formigó, per la gran quantitat de casetes que enterbolien la base de la muntanya.
El vaixell s'allunyava a poc a poc mar endins, la costa es  dibuixava cada vegada més estirada. Vam eixir del port, tot esperant no marejar-me, una nova comarca-illa m'espera: Eivissa, dins del conjunt d'illes que eren  les Pitiüses.




Navegant per la mar blava

El vaixell trencava les ones que esquitxaven l'ambient, la nau pujava i baixava al ritme de la mar, i aquest sotrac em  feien pujar  unes pessigolles per tot el cos. Els xiquets i xiquetes  reien amb aquest daltabaix. Des de la mar es dibuixava tota la costa;  el Montgó, els penya-segats de davant, la badia de Xàbia.

Aprofitant les bosses que els regalen
Per un moment em vaig posar nerviós, no trobava el bitllet de tornada, rebuscava per totes les butxaques de la motxilla i no apareixia, això em va fer pujar una angoixa  i em vaig començar a marejar amb pastilla  i tot, sort que finalment el vaig trobar. Podia fer la biodramina els seus efectes, però l'olor de davant i de darrera indicava que  hi havia gent que no volia desaprofitar les bosses que ens havien donat.

Al port d'Eivissa
Per la finestreta sols es veia la mar, tot era de color blau excepte l'escuma que feien les puntes de les ones que saltironejaven en mig d'aquella immensa extensió salada.
Darrera dels vidres es veia Formentera, però no m'he n'havia adonat que a l'altra banda ja feia estona que es divisava Eivissa.
El vaixell va entrar a port i la vila d'Eivissa ens saludava altiva i segura. Tornàvem a tocar terra, vaig prendre la motxilla i vaig caminar tot enfilant-me pels carrers de l'illa.



Dalt Vila
Vaig preguntar a un xic per l'ajuntament i em va dir que es trobava dalt de tot, dins del centre urbà. Vaig començar a pujar a Dalt Vila, vaig donar la volta per la carretera  i vaig arribar a un edifici emblanquinat que posava Ajuntament. Encara no hi havia ningú dels companys que estava esperant, els quals  no  havia vist mai. Vaig descarregar-me  l'equipatge de l'esquena  i vaig esperar a que vingueren el Lluís i la gent d'el Camí. Anava a fer 12 dies seguits de Camí amb una colla de gent que no coneixia. Per mi era tota una experiència.


Els companys i companyes
Un camionet estava traginant amb estris d'obra, quan  se'n  va anar cap a baix els vaig trucar i em van dir que ja estaven ja arribant. Va vindre  el Lluís i la Sandra, i després va vindre la Sílvia i el David. Veníem d'indrets diferents; el Lluís de Cardedeu, la Sandra de Barcelona, la Sílvia de Manresa, el David de Girona i jo de Castelló de la Plana.


Monges de clausura
Una vegada ja hi érem tots i totes vam anar a donar una volta per Dalt Vila. Vam entrar en un convent de monges de clausura, els vam explicar el projecte d'el Camí, tot i que aquest estava molt tendre, en els seus primers passos, i ens van dir que era molt interessant,  que eren de Santo Domingo. Després vam quedar amb Lina per donar-li la volta  a les muralles.


Els primers assentaments
La ciutat antiga es va desenvolupar  a partir del primer assentament fenici ubicat al puig de la Vila. Segons els clàssics Arbashim, la ciutat de Bes fou fundada l'any 654 a.C. El nucli urbà es componia d'una acròpolis i una zona portuària a la zona de la badia. També comptava amb temples i zones d'artesans amb importants terrisseries. Es calcula que cap al segle V a.C. la ciutat tenia entre 3000 i 4000 habitants. Durant tota l'època púnica va ser un centre comercial de gran vitalitat i exportava productes manufacturats a tota la Mediterrània.


Sa Portella d'en Serra
Vam menjar a l'ombra d'un pinaret on vam conèixer a Pau, el company de Lina, i després de deixar les motxilles al cotxe vam donar una volta per Vila.
Vam deixar el cotxe per es Soto Fosc, darrera de la catedral i vam entrar per unes escales anomenades  sa Portella d'en Serra, que comunicaven es recinte interior de Dalt Vila amb l'exterior. A l'interior de les escales vam trobar un llaç de núvia, devia ser  d'alguna  de les bodes que hi havia a la catedral. Vam eixir a l'altra banda. D'allí eixien camins als molins de Soto per una porta interior medieval.


Vam passar per es Revellí i ens vam aturar al Baluard de Santa Llúcia. Teníem una visió molt bona de tota la ciutat i de més enllà on es veiem les muntanyes. També vam passar per un lloc anomenat sa carrossa, que és on vam dinar, després  vam passar pels porxos on vam trobar  un punki dintre. Els porxos donaven lloc al portal de ses Taules. És una porta gegant d'entrada  que dona accés mitjançant un pont llevadís. La porta era de ferro i de fusta i tenia unes dimensions gegantines.


Una mica d'història
A dalt de tot hi havia la inscripció de Felip II, el qual va impulsar al segle XV la construcció de les muralles. El pont llevadís actual era una reproducció de l'any 1990 inspirada segons el pont antic.
Després vam anar cap a la plaça del Sol. El barri de sa Penya era el barri dels primers repobladors, que va quedar buit i va ser cedit  a gent d'ètnia gitana. Segons ens van dir  Lina i Pau era un barri difícil, que els feia por anar a soles, era un niu de pas de drogues i una mica conflictiu. Després vam passar pel baluard del portal Nou o de Sant Lluc i vam pujar unes escales.


Quan tot ha estat pres 
Vam anar al lloc anomenat de conquesta, i en una caseta hi havia una gravació  que parlava de la guerra de Successió. Eivissa va ser el darrer reducte en caure en mans borbòniques.
Va ser cap a l'any 1715, un any després de de la caiguda i de l'ocupació de Barcelona. Però finalment Eivissa no va presentar resistència, i  es van rendir donada la situació que ja  havia estat pres el País Valencià, Catalunya i Mallorca, i que ja no quedava ningú més que ells que no estigueren conquerits pels botiflers. La gravació la vam escoltar en diferents idiomes; català, castellà anglés i francés.

La vista des del castell
Vam pujar amunt per una costera, i a la nostra esquerra hi havia les muralles àrabs,  a l'oest vam veure un molí de vent, més enllà ses salines i al nord veiem la ciutat i fumejant la central tèrmica  d'Eivissa, que era la que li donava energia a la ciutat. Eivissa no s'havia industrialitzat mai, la població havia viscut primer de l'agricultura i de la ramaderia  i després del turisme.


Soterrània
Vam arribar al Baluard de Sant Jordi, es veia Formentera al fons. Després vam passar per unes escales subterrànies que ens portaven a una cova tancada on hi havia una reixa que impedia el pas. A l'interior il·luminat apareixen unes ombres, simulaven uns guàrdies que estaven vigilant i els quals es posaven a jugar a les cartes, després apareixia el seu cap i els renyia i tornaven  a fer guàrdia.
Després vam passar per la vora d'unes cases antigues que es trobaven caient-se i que les havien de rehabilitar. També vam visitar el castell i la catedral, llavors vam arribar on estaven aparcats els cotxes.

Uc
La Lina i el Pau ens van parlar de les problemàtiques d'Eivissa;  el gran problema d'Eivissa era el caciquisme, la política social i lingüística estava malmesa, s'illa estava massificada, pel que feia a la gent vinguda de fora, la major part de la immigració era andalusa, vinguda la majoria cap als  anys 50 del segle passat.
Pel que feia a la música ens van parlar del grup  UC, eren un grup de música tradicional  eivissenca, el nom els venia de l'uc,  era un símbol d'Eivissa, eren els antics crits que feien els pastors per comunicar-se entre ells a llarga distància.


Rivalitat entre pobles
Com sempre entre pobles propers hi havia rivalitat, en aquest cas ens van contar la següent dita:
"Mallorca terra porca, Eivissa terra de pins, m'agradaria que es morissen sa meitat des mallorquins".
Hi havia molt poca relació amb Mallorca i gens amb Menorca. Tenien més relació amb el País Valencià, especialment la zona de la Marina Alta

A l'enllaç podeu veure un vídeo d'aquells primers dies.


El primer pas d'un llarg camí
Havíem passat el primer dia  d'aquesta aventura, de la meua primera jornada d'el Camí, encara quedaven molts dies per davant de vivències per conèixer les Pitiüses i la Marina. També era el primer dia d'un llarg camí que ompliria la meua vida, que fins i tot ara, escrivint aquestes línies,  prop de quinze anys després segueix ben viu.






Croquis de les muralles de Dalt Vila


 Dalt Vila











dijous, 26 de març del 2020

Caminada pel Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà: de Crevillent al Fondó de les Neus i Crevillent. Maig de 2005.

L'Aplec del Sud.
Aquest cap de setmana, el 27 i 28 de març de 2020 estava previst el segon aplec del Sud a Crevillent. Hi havia moltes activitats organitzades. Disposàvem de molts  bons ingredients per  fer un plat ben suculent: ganes, germanor, danses, dinars, concerts, caminades, cants improvisats, i consciència de ser  País Valencià. Ganes de fer notar que aquestes comarques  són tan valencianes com qualsevol altra. Encara que moltes vegades ens passen desapercebudes i són ignorades per la gent del nord.

Tot tancat
Malauradament,  per la situació en la qual ens trobem pel perill de la pandèmia del coronavirus,  i la conseqüent   l'alerta sanitària i la clausura en que ens trobem ho han  hagut de cancel·lar tot. Esperem que vinguen temps millors en un futur i que es puga tornar a fer.  L'etapa d'el Camí que estava prevista recórrer era la del  Fondó de les Neus a Crevillent.

Regirant papers vells
En aquests temps de confinament i de regirar entre els papers engroguits de les vivències del passat m'ha arribat a les mans aquesta crònica  de la caminada que vaig fer amb gent de Crevillent fa molts anys.
En aquest cas hi ha algunes diferències respecte la caminada proposada per l'aplec; canvia el sentit de la marxa, i la vam fer circular, d'anada i tornada per camins diferents.



Creuem la serra de Crevillent
En aquesta època vivia a Elx i vaig aprofitar la meua estança per recórrer els racons meravellosos d'aquestes comarques, i apropar-me a la gent que coneixia cada detall de la serra.

Havia quedat a les set del matí davant de la caserna de la Guàrdia Civil de Crevillent, a les set van acudir cinc persones; Oliver, Jose Ramon, Pepe i en Joaquim, que era la persona que coneixia i m'havia convidat. Vam iniciar la marxa pels carrers de Crevillent cap a la serra. Prompte vam estar als afores del poble. Vam passar per un lloc on hi havien uns obrers construint les voreres del carrer. Em van explicar, que en uns pisos que hi havia prop van portar la gent més marginal  que hi havia a Barcelona quan  les olimpíades del 92.


La Mina dels Clots
Vam iniciar la senda, vam començar a seguir la sèquia dels Moros, anomenada així per haver-la feta ells. Hi havia dos reguers a diferents altures em va explicar Oliver,  per quan el nivell baixava. Vam resseguir la sèquia que anava a la vora de la rambla de Crevillent. Vam arribar a la mina dels Clots. Ací anomenaven mina als pous d'extracció d'aigua i la seua conducció.


La sèquia Fonda
Vam seguir la sèquia Fonda, tot passant per un filferro molt rovellat. Allà lluny es veia l'ermita de Sant Pasqual, tota blanqueta, que vam dubtar si apropar-nos o no, però al final no hi vam anar.
Tampoc ens vam aturar a l'ermita de Sant Isidre. Vam creuar per una construcció vella anomenada     "sisè molí", em vaig fixar que a la porta tenia gravat el símbol  austriacista de l'àliga bicèfala.


Els Pontets
Després vam arribar als pontets, que era un antic aqüeducte per fer passar la sèquia a l'altre costat. En el cas de l'altra sèquia van foradar la muntanya, i encara podíem veure el forat. Després em van contar  que passàvem per la vora de la  cantera dels Nicolasos. Era una cantera de cal, feien cal hidràulica i antigament portaven els sacs buits i els omplien allà mateix, i els pagaven a pesseta.


Tradició de mines Vam creuar pel cantal de Sant Mateu, novament anomenat cap del Goril·la, per la forma del cim amb la semblança amb aquest animal. Al costat d'on es trobava la palmera hi havia una necròpolis. La zona era molt rica en troballes arqueològiques. Vam veure prop del cantal de Sant Mateu  els respiradors de la mina dels Clots plens de deixalles. La tradició en busca de l'aigua  en el poble ha portat a fer moltes excavacions de mines (pous), la forta sequera ha portat a buscar l'aigua. Actualment la majoria de mines s'han assecat. Algunes de les mines  van ser: mina dels Clots, mina de la Sal, mina Mixant, i mina de la Cata.


El Castellar "Colorat"
Vam arribar fins al Castellar "Colorat", segons em van dir a allò roig li diuen colorat, si nos té més una connotació d'esquerres. Segons em van dir són els vestigis  antics més importants de Crevillent. Vam passar per la penya Negra i ens vam aturar al lloc anomenant "la Xossa". Era una cabana de pedra, semblant a les del Maestrat però més gran., vaig fotografiar Crevillent des de dins de la cabana de pedra. Vam pujar fins al poblat iber del Castellar Colorat.


El tresor del Castellar
De l'indret es contaven moltes llegendes, parlaven que hi havia un tresor amagat, l'anomenada llegenda del tresor del Castellar.
Fins i tot han fet forats per intentar trobar-lo. ( Em va recordar una mica les llegendes de l'Encantà, a la baronia de Planes).


A la penya Negra hi havia la font "antiva". Hi havia trossos del camí on es veien les pedres polides pel pas durant molts anys de les carrerades de les rodes dels carros. Vam fer cim al Castellar Colorat i  vam veure les restes del poblat. També hi havia una roca picada en forma de bressol. Em van explicar que per sota de l'església de Crevillent passava el riu Blanc. A nivell d'herbes va ser tot el camí un reguitzell de trobar diferents espècies. Hi havia molt d'espart, que formaven grans mates amb les fulles verdes i allargassades.


El Ball Xafat de Crevillent
En parlar de l'espart em va vindre al cap el Ball Xafat de Crevillentque no parava d'entornar-lo una vegada i una altra, i el so anava enfilant-se per la serra de Crevillent.

 Alça l'aleta polleta
no et piques un pollastret,
 ta mare no et vol que et cases,
 i amb un home tant baixet,
  i amb un home tan baixet

Tot el dia estic fent pleita
sense menjar de calent.
Maleïda siga la pleita 
 i l'espart de Crevillent 
 i l'espart de Crevillent.

 Xiquetes de les Covetes 
si voleu matar un lladre
 poseu aigua a la serena
 i amb floretes de baladre
 i amb floretes de baladre.


La cançó feia molts anys que la coneixia, però en conèixer millor la tradició i les peculiaritats de Crevillent vaig començar a lligar caps, entenia millor el significat de la lletra, ja que ens parlava de la tradició de viure en coves fetes casa,  també ens parlava de  l'espart i el treball de trenar les fulles, que era el que anomenaven  la pleita.


Al cim del Castellar
Vam fer una paradeta al cim del Castellar Colorat i ens van explicar el nom de totes les muntanyes que l'envoltaven. Al cim hi havia un pot amb una llibreta per apuntar la vivència, però no vaig apuntar res.
Deien que a la penya Negra hi havia la llegenda que hi havia molta energia negativa que passava per la Rambla.


Les vistes des del Castellar
Oliver em va explicar que hi havia una pedra  anomenada serpentina, semblant al granit. Antigament hi havia costum de  tancar les coves per guardar les ferramentes de la  llaurança.
Allà lluny, cap al sud es veia la serra de Callosa d'en Segura, i més enllà la serra d'Oriola. També em van parlar sobre les propietats del llentiscle que guaria l'aigua si aquesta estava roïna. Cap a l'est hi havia el Castellar de les Corralades.


A la mar es veia Tabarca  i més enllà  el racó de la Monya i el castell Vell.
Els companys de viatge tenien un amic  que es dedicava a buscar escarabeos, que eren com uns escarabats tallats en roca, com una espècie de fòssils en forma d'escarabat. L'amic es deia el Cante, i parlaven de la facilitat que tenia en trobar-los.
Vam deixar el Castellar Colorat i vam passar pel costat del Castellar de les Corralades o de les Barricades.


El puntal de Matamoros
També em va contar el Joaquim que la repoblació de Crevillent  venia de Lleida, que el cognom Mas era molt comú a Crevillent i era originari de la zona del Segrià.
Vam vorejar el puntal de Matamoros on canviava la vegetació. Vam trobar uns pinars més frondosos, a la nostra dreta vam trobar una vall molt bonica i el Fondó de les Neus, es veien allà baix amb una mica d'horta. Aquesta zona ja pertanyia a les Valls del Vinalopó.



M'explicava Joaquim que de nans bevien als pous, però ara no es refiaven. Aquesta senda, marcada com a sender de  poc recorregut, anava  de Crevillent al Fondó de les Neus.  Passava per la finca d'un ric que havia comprat una gran extensió de terreny i havia fet un coto privat  de caça i havia  esborrat les marques grogues i blanques. Després vam veure algunes de les marques pintades de gris, i rascades per sobre per així poder veure la pintura original.

L'esquer
Vam veure el pouet a la falda del puntal de Matamoros. Allà em van parlar de la camamil·la borda, Antigament agafaven una pedra de sílex i una baula de cadena, i pegant-li amb la pedra sobre el ferro feien saltar una espurna que encenia la flor seca de camamil·la borda, i així feien foc.  A la flor seca també l'anomenaven esquer. A la boja li deien matablanca, recordem que  en altres llocs també es anomenada albaida, pel to blanc de les fulles i la tija, tot i que la flor siga groga.


Després vam estar en un corral on encara resistien les gruixudes parets. Vam fer parada per esmorzar a l'ombra d'uns grans pins, em vaig adonar que hi havia uns taulons de fusta a la copa. Allí va ser on vam descansar una miqueta.

Empelts
Vam seguir, per la meua afició als conreus i a l'agricultura  sempre m'agradava conèixer la manera de treballar dels diferents pobles. Per això em va sorprendre un ametler tallat en rodó al'alçada  d'un metre i cinc varetes seques clavades a la part del tall en un intent d'empelt, em va sorprendre aquesta manera tan brusca d'empeltar.


 Una "dinà"
Pepe se n'havia anat a fer un feix d'espart per lligar una mica de timonet que havia collit. La conversa anava canviant. Ara parlaven dels diferents barris de Crevillent. Els de la Salut que tenien una mare de Déu de  vímet i els de la plaça que eren els més rics. També Joaquim se n'anava a fer el camí de Sant Jaume i no tenia clar si se n'aniria a l'agost o al setembre. Estàvem patint una miqueta per Pepe, que feia una estona que se n'havia anat i es retardava,  finalment va vindre amb un manoll d'espart, i es va posar a fer els feixos de timó. Ací als feixos els diuen "dinà", recordant els feixos de fusta que servien per encendre el foc i fer el dinar.


Vam tornar a iniciar la marxa, i vam passar per uns camps d'ametlers empeltats,  que seguiren la formula descrita anteriorment, però aquests si que havien pres. Havien tallat els arbres a 80 cm i havien posat les varetes. Tot aquest camp havia estat fet amb aquest sistema.
Després vam passar per la vora d'unes nogueres, d'un verd brillant, i vam creuar per dalt a a la vora d'una arbre que podia ser un pistatxer.



Cap a Crevillent
 Ara arribava un moment que  deixàvem el camí que arribava al Fondó de les Neus  i que l'agafaríem per completar aquesta etapa i arribar al Fondó de les Neus.  Vam girar en direcció cap a ponent. Joaquim em va dir que anàvem cap a la vall dels pins, i jo em vaig entendre que anàvem al Vallespir, curiositats dels jocs de paraules.


Les herbes
Ens vam deixar la muntanya anomenada la Vella a un costat i el puntal de Matamoros a l'altre. Vam començar a deixar la zona boscosa i a davallar per la senda del Sigarró. Ara em van presentar una herba que no coneixia, la pebrella, és la que utilitzaven per aquestes contrades per a fer olives, també anomenada herba d'olives, per les comarques més septentrionals d'on jo venia li posàvem la saborija.
També em van parlar del cap d'ase (cantueso), que era excel·lent per guarir la febre, que era una espècie germana de la lavanda. Antigament hi havia una fàbrica a Elx  i es dedicaven a segar-la de la serra.


El Pas del Soldat
Vam passar una muntanyeta amb uns passos difícils. Em van dir que era el Pas del SoldatMes enllà, una extensió  de matolls cobria el paisatge i en molts metres a la rodona sols hi havia un gran pi, que portava el nom del pi de "l'Alivio", per ser com un oasi en mig del desert, i donar una mica d'ombra i guarir-nos del sol. Vam descansar una mica a la seua vora, envoltada de pedres pensades per aquest fi.


El Fondo
D'allà teníem una panoràmica perfecta del Fondo, (que és diferent al Fondó, el Fondó es refereix al poble,  i el Fondo al paratge) amb les tres llacunes, repartides entre els termes d'Elx i Crevillent.
Vam seguir, ara hi havia una separació de camins, per una banda el camí del Rastraculs i la senda Dolça, que es la que vam agafar, fins arribar al barranc de la Barbereta  on hi havia unes anticlinals molt boniques. Vam baixar al barranc i ens van mostrar el pou de la Mel. De nans solien beure però ara no se'n refiaven. Hi havia una sargantana que l'Oliver la va fotografiar. Vam baixar pel barranc de la Cata.


El barranc de Cata
La imatge era preciosa, un estret barranc amb algeps i baladres. La roca tenia una consistència molt particular.
També vam passar per la cova del Català, es veia una muntanya inaccessible i allà dalt un forat. Deien que ell es deixava el gos fora de  la cova i  i després quan arribava,  el gos li tirava la corda per pujar.
Vam veure la conducció de la mina de la Cata i vam veure fossilitzats a la roca cucs de terra. La discussió anava que si el que veiem eren els cucs o els seus excrements fòssils.


La sequera
Ens vam creuar amb una sèquia i va tornar a eixir el debat sobre la problemàtica de l'aigua, ens vam banyar la cara i ens vam refrescar una miqueta.
Van dir que aquesta aigua era salada i feia malbé la terra. Sols valia per una tintoreria,  la venien a 50€ l'hora,  la gent tenia dificultat per regar i estava molt cremada per la forta sequera.


Crevillent
Vam anar resseguint el reguer d'aigua, vam passar per la vora d'una finca amb reg localitzat on hi havia 4 o 5 arbres de cada espècie, hi havia molta diversitat. Vam veure un fardatxo  entre unes figueres. Ara ja resseguint les urbanitzacions vam arribar al poble de Crevillent. A l'entrada vam passar per la vora d'un hort de tarongers abandonat.


Joaquim em va explicar que era dels pocs del poble (l'amo de l'hort) que encara vivia de la terra, però era massa cara l'aigua  per com es venia la collita.
Ens vam acomiadar del grup, jo vaig anar a casa Joaquim i em va mostrar sa casa i em va donar un plànol preciós, com pocs havia vist de la serra de Crevillent. Després vaig anar a pel cotxe i em vaig dirigir cap a Elx.


Conclusió
Aquesta caminada va ser molt enriquidora,  i ens va aportar molts coneixements, respecte els topònims de la zona, sobre la problemàtica de la sequera i com des de l'antigor havien cercat i aprofitat l'aigua. Hem vist un jaciment arqueològic,  hem conegut cançons i danses tradicionals de Crevillent, hem parlat de les herbes i els seus usos. Tot i això en aquesta caminada, que la vaig fer cap al maig del 2005 encara no tenia la consciència de fer Camí. Però ens serviria com a base per més endavant definir l'etapa de Crevillent al Fondó de les Neus, que no seria fins al maig del 2007 que la tornaríem a fer.
Esperem més endavant  poder fer l'aplec del Sud a Crevillent  i ajuntar-nos de nou per poder fer aquesta preciosa etapa.



 Croquis de la ruta amb tots els topònims:









dimecres, 25 de març del 2020

Caminada pel Segrià i el Baix Cinca: del Montmeneu a Mequinensa i tornada. Vuitè dia del llarg viatge 2/8/2002.

Des de Maials
Pel matí em vaig llevar a la furgoneta, ubicada al descampat on havia dormit de Maials, vaig agafar el cotxe  i vaig seguir en direcció cap  a la Granja d'Escarp, i de la Granja en direcció a les mines de Segre i després hi havia un cartellet que posava Montmeneu. Vaig aparcar a la vora d'un camí i vaig continuar a peu.

Cap al Montmeneu
Vaig passar dues muntanyes camp a través i alguns camps d'ametlers i em vaig trobar amb la GR que anava per darrera del Montmeneu. Però era evident que el camí passava per davant, em vaig disposar a creuar-lo camp a través, era un pinaret amb arbres de no massa alçada. Sols hi havia un tros de coscoll  que em va costar una mica més de travessar, ara la fita es veia molt bé, el cim de la muntanya.


"El Montmeneu és la muntanya més alta del Segrià.  No té gaire envergadura-495m-, però la seva peculiar forma cònica la fa visible des de molts llocs. Des del cim la vista es extensa: els coreus de secà de la plana lleidatana, la plana verdosa de fruiters a les ribes del Segre i del Cinca, les àrides estepes dels Monegres. Tots aquests tossals havien estat coberts de vegetació, sobre tot de savines. Els arbres es van talar perquè la fusta, molt resistent a l'aigua, era ideal  per a construir vaixells" (D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68)

Faig cim
Finalment vaig arribar al cim del Montmeneu. Anomenat per la gent de la comarca  "l'Everest del Segrià". Des del cim tenia una visió genèrica d'aquella part de la comarca. Per una banda hi havia una taca groga que eren els rostolls de blat que havien quedat després de la sega i les línies de les oliveres afectades pel fred. Per l'altre costat hi havia  més verdor, hi havia la vall de l'Ebre. A la part de ponent es veien els Montnegres.


El Camí de Sant Jaume
Després de descansar  vaig anar a buscar la senda que baixava per l'altre costat. Aquesta vegada més fàcil de baixada fins arribar a la base i trobar el pal indicador i la GR. Era una ruta relativament fàcil. Simplement havia de seguir les marques blanques i roges de la GR.

Aquell dia anava a fer un tros del Camí de Sant Jaume, un camí de peregrins. Quan antigament la gent d'aquelles comarques anaven cap  Santiago de Compostela seguien aquell camí. Era tot pista planera voltada de camps d'oliveres i ametlers. Feia molt de sol i cada vegada el cim del Montmeneu es veia més distant. Vaig trobar a la vora el pou del Diable que estava marcat al llibre, amb estructura poligonal, diuen que si d'època romana, sort que al costat de la pista va haver-hi ombra,  vaig fer un mos i un glop d'aigua i vaig seguir.

"No fa gaires anys que la confraria dels Amics del Camí de Sant Jaume del Camp de Tarragona ha recuperat aquesta antiga ruta de romiatge. Van deduir que els pelegrins de l'edat mitjana utilitzaven els vells camins romans, ja que la xarxa viaria no es va ampliar fins als temps de Carles III, als segles XVI i XVII. Per això van buscar una de les rutes que unien Tarragona i Saragossa - Tarrao i Cesar Augusta-. concretament la més curta i, per tant la més favorable per a fer a peu."
(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68).



Prompte vaig  veure les mines al costat del riu Segre i s'acabava la pista en unes antenes, es veia el Cinca, Mequinensa i el seu castell, i allà sota el pont. Vaig intentar baixar per les agulles però era impossible. Vaig tornar per trobar la marca de GR que ens oferia poder creuar el desnivell, la GR anava giravoltant entre les pedres, girant i tombant, primer entre roques, després entre cirerers i bresquilleres, ja que a les vores del riu hi havia molta agricultura, sobre tot fruiters, vaig passar pel costat d'una indústria i em vaig disposar a passar el pont de mig quilòmetre  de llarg sobre el riu Ebre, que separava la comarca del Baix Cinca i del Segrià, Catalunya i la franja de Ponent.



"En el paisatge actual  hi ha molts testimonis  del pas dels romans: murs , torres de defensa,, camins empedrats. Els de la confraria van buscar-ne  per conèixer el traçat del camí de Sant Jaume. El cobert del mas conserva un pou, anomenat "la bassa del Gran Dimoni".  Les parets , de pedres quadrangulars sembla que podrien ser d'origen romà. Aquest és un " camí  de seguretat", una via paral·lela al camí principal que recorria la carena per guanyar visibilitat i evitar les emboscades. De fet el territori s'ondula i el camí s'enlaira, al fons de la vall apareixen les mines i una enorme serp blavosa: són l'Ebre, el Cinca i el Segre, que aquí s'uneixen i s'embassen al pantà de Riba-roja. Moltes barques hi surten de passeig  o a pescar el silur, un peix grandiós que pot arribar a fer més de vuitanta quilos."

(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina 68 i 69).



Com un malson
Era com una gran mar, pel pont no es podien creuar dos cotxes de cara, em faltava una miqueta per creuar-lo i un tràiler gegantí em venia al  darrera.
Vaig començar a córrer i era com un malson en el qual et perseguien, finalment es va  acabar el pont i vaig creuar,  el camió va passar.


Mequinensa
Em trobava a l'altra banda de riu, a Mequinensa primer vaig entrar al poble i vaig preguntar pel meu amic Guillem Chacón,  una vegada allí aniria a veure'l, vaig anar a buscar-lo però no hi era.
Vaig tornar i vaig  demanar informació, vaig pujar al castell de Mequinensa,  primer vaig arribar dalt  del turó, però em topava amb les muralles i no podia entrar, després vaig topetar la pista que hi portava i vaig arribar a la part de davant. Normalment estava tancat  sols s'obria en dates molt significatives.

"La construcció de les preses hidroelèctriques de Mequinensa i Riba-roja van canviar la vida d'aquest poble. El nucli antic va desaparèixer sota les aigües del pantà igual que molts camps de conreu. Les preses van necessitar molta mà d'obra i es van reobrir les mines de carbó. Molts pagesos van canviar de feina.

Al capdamunt del poble hi ha un vistós castell, de torres altes coronades amb merlets. Va ser una fortificació estratègica situada en la frontera de l'Andalus. Per als pelegrins era un bon lloc per descansar i trobar provisions. Durant una època el castell funcionà com a penitencieria i diverses generacions del comtes de Moncada en van ser propietaris. Finalment la noblesa el va cedir al poble. Molts nuvis hi van passar la lluna de mel. Després de la guerra civil el castell de Mequinensa va ser abandonat i espoliat. Al final dels anys cinquanta l'empresa hidroelèctrica que construïa les preses el va comprar i el va restaurar per allotjar  els seus tècnics."
(D'excursió  3. Les rutes de l'espai de Vacances de TV3, Griselda Guiteras  i Mònica Huguet. Ruta 15, pàgina  69).




Moments d'angoixa
Vaig començar a baixar  ja que em quedava tota la tornada, vaig accelerar la marxa i vaig creuar una altra vegada el llarguíssim pont sobre l'Ebre, i sense entretindre'm vaig seguir  la GR fins a les antenes i d'allí vaig continuar  per la pista. Allà lluny es veia  la punta del Montmeneu, que a poc a poc anava apropant-se.
Ara la qüestió era trobar el cotxe!. Vaig seguir la pista, i després en vaig agafar una de secundària, vaig creuar un camp d'ametlers que em sonava haver passat a l'anada, i vaig creuar un bosc.... m'havia perdut!. Em vaig començar a posar molt nerviós. El sol es ponia i no trobava el cotxe. I el necessitava per poder passar la nit.


Finalment vaig trobar una carretera asfaltada, era quasi fosc, havia creuat pistes, muntanyes  i no trobava el cotxe. Allà lluny vaig veure un tot terreny, vaig canviar la direcció, es va apropar el tot terreny, eren els Mossos d'Esquadra. Em van preguntar que em passava, i vaig contestar que estava perdut, estava buscant el meu cotxe. Em van preguntar  si era una furgoneta blanca matrícula de Castelló. Quina alegria vaig tindre, em van portar a la furgoneta. Amb els nervis  i les presses em vaig deixar un llibre al cotxe dels mossos. Vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a Fraga on vaig passar la nit.






dilluns, 23 de març del 2020

Caminades per la Ribera d'Ebre. Paratge natural de Sebes. Flix. Ribera d'Ebre. Setè dia del llarg viatge. 1/8/2002.

Em vaig alçar, em vaig llavar a la safa, vaig desdejunar i vaig començar la ruta. Vaig creuar el pont sobre el riu Ebre per arribar al paratge natural de Sebes,  el paratge em quedava a la riba dreta mirant cap al Nord. Vaig seguir per una pista amb el cotxe i em vaig aturar al costat d'una caseta.


Em vaig endinsar per una passarel·la de fusta. Primer vaig passar pel tamaritar, que era un bosquet de tamarits, era un bosc concret de zones molt humides, pantanoses com la que em trobava. El tamarit aguanta molt la sal. La passarel·la s'endinsa per un senillar per sobre d'un estany natural  que acaba en una caseta de fusta per observar la fauna.



Vaig entrar a la caseta i vaig observar els animalets que es movien a l'aigua. Hi havia alguns blavets, un es va posar molt a prop meu. També hi havia alguns animals molt grans que anaven més al fons, que podien mesurar mes d'un metre. N'hi havien molts i es movien a poc a poc,  i de vegades treien fora de l'aigua una part del dors, vaig deduir si podien ser silurs.

Vaig deixar el canyissar i vaig anar més enllà on es veia el bosc de ribera. Per una passarel·la em vaig endinsar  en mig de l'aigua, el senill i els arbres. Al final de la passarel·la vaig trobar un panell on ens feia referència de les diferents espècies  del bosc; Pollancres, àlbers, i salzes entre d'altres.


Pels meandres de l'Ebre
Després de fer aquesta part del camí a peu vaig tornar a pel cotxe per seguir la pista de terra, vaig deixar el cotxe a la part de la revolta, on  s'eixamplava la pista i vaig seguir a peu fins els meandres de l'Ebre. La visió que ens donava era  d'illes de vegetació  dins del riu on creixia el bosc de Ribera.  Vaig tornar cap al cotxe i vaig anar cap al castell de Flix.
Aproximadament el recorregut el podeu veure a l'enllaç, tot i que la traça l'he feta a posteriori.



La pujada al castell va ser molt fàcil, vaig deixar el cotxe a l'ombra d'uns ametlers  i vaig recórrer a peu la pista fins al castell. Tenia una visió de l'Ebre impressionant.

 El recorregut el podeu veure a l'enllaç del wikiloc.



Cap al Segrià
Després de visitar l'embassament de Riba-roja vaig fer cap a Maials al Segrià. Una nova comarca m'esperava. La part del sud de la comarca es veia més muntanyosa. Pel que feia a Maials i la Granja d'Escarp  hi havia turons, era tot prou sec amb conreus d'oliveres. A causa de les gelades de l'hivern passat, on  van arribar a  temperatures de 14  i 15 graus sota zero, els arbres havien quedat  molt malmesos, encara que moltes estaven rebrotant. Vaig buscar un lloc per passar la nit dins la furgoneta.



Quan arribava el capvespre cada dia hi havia el moment delicat de trobar un lloc apartat i tranquil per poder descansar i passar la nit, més o menys prop d'on tenia pensat començar la ruta el proper dia. Aquesta vegada vaig trobar un descampat a Maials. Algunes sensacions anaven travessant-me en els moments de pau, especialment  quan es ponia el sol.


La solitud, per haver deixat endarrere les persones estimades, i quan  ja portava alguns dies sol, l'enyorança  de la casa i de la meua gent, però també la llibertat  de poder moure'm i triar cada dia on volia anar-hi sense massa lligams. També l'altra sensació era la por, que vingueren per la nit i em pogueren fer mal. Però les vivències que anava tenint cada dia superaven tots els entrebancs.




diumenge, 22 de març del 2020

Caminada per la Ribera d'Ebre. Garcia i Ascó. Sisè dia del llarg viatge. 31/7/2002.

Garcia
Després d'haver visitat Miravet, per la vesprada vaig seguir amb el cotxe cap  a Garcia, vaig pujar fins a l'església Vella, la capella tenia una part del sostre  enrunada, va ser bombardejada durant la guerra civil. Des d'allà teníem una visió molt bona de l'Ebre, veiem també com s'unia amb el riu Siurana.  En ser abandonada l'església Vella després de la guerra es va construir l'església Nova. A  l'església parroquial hi havia un sòcol de la primitiva fàbrica de l'Alcora de l'any 1727 del comte d'Aranda.


Ascó
Després  de passar per Garcia vaig anar amb el cotxe cap a Ascó,  tot creuant el pas de l'Ase, que era un lloc on l'Ebre s'estretia a causa d'un engorjat, vaig deixar Vinebre endarrere  i vaig arribar a Ascó.
Les primeres troballes al terme d'Ascó es remuntaven al neolític, dalt d'un turó es trobava el castell d'Ascó, era un castell àrab conquerit per Ramon Berenguer IV, i destruït  durant la guerra de Successió.


Ascó estava emmurallat i es trobava als peus del castell, el castell conservava una torre àrab, la garita i part d'una torre gòtica.
De la visita a Ascó cal esmentar la torre de Minaret o de Martinet, antic minaret de la mesquita, estava adossada a la casa ca Estisora, al carrer Major. Després de fer una volta pel centre històric vaig seguir  a peu el camí que pujava al castell.  En arribar vaig escorcollar cada tros de llenç, des del castell d'Ascó tenia una bona vista de poble i de la central nuclear. Després vaig tornar pel mateix camí que havia pujat fins arribar de nou al cotxe i em vaig encaminar cap  a Flix, vaig cercar un lloc tranquil per aparcar i passar la nit.
 A l'enllaç podeu veure la ruta aproximada del poble fins al castell.

 Riu Ebre a Garcia