De Xert a Canet lo Roig 8/5/21
Xert
Ens vam organitzar per deixar cotxes a Canet, per tindre combinació per poder tornar després a Xert, una vegada ja teníem distribuïts els cotxes vam trobar-nos a Xert i vam entrar a l'església. Gràcies a Maite, que va contactar amb una persona del poble i ens va poder explicar l'església per dins, aquesta sempre m'havia sobtat, especialment la forma del campanar, trencant amb la forma més típica estreta i alta.
Després de gaudir de les explicacions vam fer el rogle a la part de dalt de l'església, vam explicar el Camí, vam traure els mapes i vam situar l'etapa i el brancal del Baix Maestrat.
Camí de la Barcella
Una vegada això fet vam començar a caminar, com el GPS li costava de situar-se vam seguir el camí de l'ermita de Sant Marc que era cap a on ens dirigíem, estava molt ben senyalitzat amb marques grogues i blanques de PR i el dibuix de l'ermita als pals.
El paisatge era agradable, amb la senda on verdejava l'herba i el poble que se'ns anava quedant a la llunyania. El sol calfava l'esperit però sense ofegar-nos... de moment.
Vam arribar a un panell que ens indicava la creu del Catxull, a part de l'etimologia del nom i la història de la vaca que va morir enfangada en el catxull, llavors entre els caminants vam raonar sobre eixa paraula que el paisatge ens donava, el Catxull, que pel que entenia era com un fanguijol.
Anàvem seguint pel barranc de la Font, la senda anava travessant la carretera de Vallibona. Feia temps que no dibuixàvem la serp de colors, però hui en la colla que érem anàvem serpentejant pel paisatge. En una de les travesses on la senda es feia més costeruda, on anàvem reduint el ritme ja que els batecs del cor s'acceleraven. Poc després ens van avisar de darrera que havíem d'esperar, ja que la fatiga prenia possessió d'alguna companya de Camí, m'entres esperàvem per reagrupar-nos ens van avisar d'un incident a la part de davant.
En uns minuts semblava que una maledicció queia a sobre de la serp de colors i que la calma volia fugir per una drecera barranc avall, i el neguit i la preocupació brollaven a cada racó del grup.
A poc a poc vam anar controlant la situació, l'alè anava revifant els ànims, alguns companys i companyes van recular per guarir les nafres i els altres vam refer el grup i vam continuar per la senda ombrívola. Encara en el regust de l'incident a la gola, però amb el coratge de voler seguir endavant.
Era impressionant, en trobar-nos a prop del turó de l'ermita la visió que teníem a la nostra esquerra de la vall, pintada de verdor pel cereal i envoltada de robustes muntanyes, feréstecs tallats que queien a plom.
En fer els darrers metres vam arribar a l'era de l'ermita, brillava la torre a la vora de la capella, però la Barcella era un antic municipi, segons semblava ocupat per moriscos i abandonat després de l'expulsió el 1609, va arribar a ser municipi independent, però va ser absorbit per Xert. Ara resta sols l'església i la devoció de la gent per l'indret.
Vam esmorzar cadascú on li va abellir, l'espai era gran i en descansar i menjar una miqueta, de seguida vam fer petar la xarrada amb els i les caminants. Després ens vam acollir tots i totes als porxos de l'ermita, vam fer esclatar la veu amb la nostra força contra les arcades, vam entonar la Malaguenya de Barxeta.
Camí de Canet
Una persona que estava fent un bon esmorzar amb els amics ens va indicar la pista que seguia cap a Canet. Vam desfer un trosset de camí i prompte l'ermita ja es quedava al darrera i noves muntanyes amb cims singulars prenien forma al nostre davant.
Una cruïlla ens va fer dubtar i vam seguir cap a la font de les Piques, una font on l'aigua omplia les basses de pedra treballada, la calor ja feria fort i dins de l'aigua cantava alguna granota. Vam seguir però en arribar al barranc, allà la traça del GPS es perdia i la pista s'allunyava dels punts. Josep Lluís ens va mostrar un mapa de la zona, que em recordava el que havia vist la nit anterior en estudiar la ruta. Havíem de recular per arribar a la darrera cruïlla, faríem més volta per arribar per pista ja que pel barranc semblava infranquejable.
Vam recular fins la font de les Piques i vam seguir la pista que anava resseguint el barranc que no havíem pogut franquejar abans, en estar a l'altra banda ens vam acomiadar dels companys de Borriol i la Pobla que tornaven a Xert, nosaltres vam seguir per l'altra vessant, prompte vam arribar al mas de Domènec, una bassa d'aigua clara a la vora del mas ens convidava a una remullada per rebaixar la calor que començava a eixugar-nos les forces, vaig apaivagar la calor amb la fredor de l'aigua.
Una part del mas estava en runes, però hi havia una porta realment impactant, vam arribar a un punt on hi havia una paleta que deia, Font de les Piques 1,7 km, això volia dir que des de la font hi havia una senda que hi anava, tot i que no la vam saber trobar, vam deixar per un altre dia aquesta aventura d'esbrinar la senda.
Ara havíem de seguir el camí de Canet, el paisatge deixava endarrere matollars, coscolls i pinars per anar convidant alguns bancals d'oliveres fets amb pedra seca, els bancals de pedra anaven dibuixant una maqueta a les vessants de les muntanyes. Vam trobar alguns bancals d'oliveres on el terra era gairebé agranat i la pedra era arrenglerada en gruixudes parets.
Quanta faena!, quantes hores treballades de sol a sol per endreçar la pedra deixaven amagades aquells bancals, vam passar per una preciosa cabana de pedra seca, com un trencaclosques gegantí on cada pedreta ocupava el seu lloc just, i tot encaixava fins fer una coberta perfecta.
Ara la calor anava eixugant les forces d'alguns caminants, però anàvem esperant-nos i recuperant forces.
El País de l'Olivera
Entràvem al país de l'olivera, Canet era un dels pobles amb més oliveres mil·lenàries del territori Sénia. Vam arribar a la plaça on els companys i companyes ja estaven refrescant-se amb una cerveseta ben freda.
Després de dinar i calmar la calor, per la vesprada vam fer una volta pel poble i vam anar a veure algunes oliveres mil·lenàries del terme. Les nostres mirades es perdien entre les soques aspres i envellides, retorçudes per tants anys de compartir generacions de persones que els havien dedicat la vida. Vam seguir pel camí tot buscant una olivera en especial, la triada per fer la pel·lícula" El olivo".
Ens vam aturar en un punt de la pista on un panell ens indicava la referència de la pel·lícula i una olivera protagonista. Era gran, però era una més entre tantes oliveres gegantines, però ens vam quedar una mica perplexos en veure-la, tal vegada esperant alguna cosa diferent. Després de contemplar-la una estona Josep Lluís ens va dir que la protagonista estava més cap a dins del bancal, que no era aquesta. Sort que Josep Lluís ens ho va dir, perquè si ens fiem del panell!. Vam endinsar-nos entre les soques fins arribar a una olivera realment magnífica envoltada d'una tanca protectora. Aquesta si que era l'elegida!.
El seu cos ratat i amb les arrels arrapant la terra, amb la soca oberta dibuixant escletxes de temps, era realment espectacular. La forma trencada i capritxosa de la soca ens captivava per escorcollar cada trosset de fusta, cada plec, cada nus, cada branca retorçuda. A tanta bellesa i antigor s'ajuntava la importància de la pel·lícula rodada de la qual era la protagonista. Després ens vam aplegar a la seua ombra i li vam cantar la cançó del País de l'olivera de Xavi Sarrià.
Al país de l'olivera
Al país de l'olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d'argent.
Al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
un mural de fulles seques
a l'ombra d'un taronger.
Al país de l'olivera
Després de cantar i gaudir una estona vam tornar cap a Xert, tal vegada havíem trobat el licor de la resina dels antics oliverars que feia tendra la memòria i aclaria la veritat com deia la cançó d'Al Tall.
En arribar a casa vaig veure algunes escenes de la pel·lícula "el Olivo", amb un drama tan real com és l'espoli de les oliveres i la pèrdua del patrimoni, i l'emoció d'haver estat a la vora de la soca de l'olivera i reconèixer el seu esguard.
Després de recordar aquest drama us vull convidar a llegir un poema que forma part del meu poemari Temps de Saó que parla de la venda d'oliveres mil·lenàries, i fa referència a la caminada efectuada per Ulldecona.
Al col·lectiu Salvem lo Montsià d’Ulldecona per la seua lluita.
«Amb la grisor d’aquest cel
la plata de l’olivera
deu semblar tocs d’uns pinzells
d’una fina transparència.
Una mar de plom al fons
condensava la tenebra.
Tota la llum ha restat
al brancam de l’olivera.»
L’Olivera
Rosa Leveroni
38. L'espoli d’oliveres
Udols de desesperació
s'enlairaven fins al cel,
tot i no sentir els seus crits
notàvem el batec dels seus cors.
Aquells gegants mil·lenaris,
de retorçudes faccions,
d’escorça grisa i envellida,
i soques de grans dimensions
Any darrere any fan olives
que ens donaran el líquid d’or.
Després de mil primaveres,
de tots els dies veure el sol,
de guerres i de tempestes,
no els hi queda cap consol.
Com esquelets de gran mida
preparades al mig del camp
restaven les oliveres
i els clots de les que no tornaran.
Caminar aquell dia entre elles
i veure aquell espoli,
ens deixava malmès l’esperit
i una gran buidor al cor.
El seu destí era un viatge d’anada,
per ser venudes a una noble llar.
Al camp deixaven una ferida,
el record del seu esguard.
És un preu massa alt que paguem
per un caprici d’un ric
és perdre mil anys d’història
per un grapat de diners.
«Salvem lo Montsià» feien
aquell dia una protesta
per aturar la injustícia,
per una llei que ho ature.
D’Ulldecona venia el clam
d’aquella gent que lluitava,
per aturar la massacre
de la venda d’oliveres.
Els veïns del Maestrat
també coneixen la història
i els camps tenen la nafra,
del tràfic d’oliveres
i la venda de patrimoni.
Voldria jo humilment,
ací deixar-vos constància,
d’aquesta injustícia tan gran
donant suport a aquesta gent,
que dedica part del seu temps
per salvar-les de la trista sentència.
Joan Ramon Martí Roca
Xert
 |
| Església de Xert |
 |
| Porta de l'església de Xert |
 |
| Campanar de l'església de Xert |
 |
| La serp de colors |
 |
| Una fita en el camí |
 |
| Fem camí entre penya-segats |
 |
| Vista de la vall, darrera de l'ermita de Sant Marc |
 |
| Ermita de Sant Marc |
 |
| Ermita de Sant Marc de la Barcella |
 |
| La Frida refrescant-se |
 |
| La font de les Piques |
 |
| Camí de Canet |
 |
| La Barcella |
 |
| Mas de Domènec |
 |
| Mas de Domènec |
 |
| Porta del mas |
 |
| Mas de Domènec |
 |
| Toll al mas de Domènec |
 |
| Bancals d'oliveres |
 |
| Cabanes de pedra seca |
 |
| Porta de la cabana |
 |
| Interior de la Cabana de Pedra seca |
 |
| Camí de Canet, paisatge amb les oliveres i els bancals |
 |
| Camps agranats d'oliveres |
 |
| Inscripció a una façana del poble |
 |
| Portal de l'església de Canet |
 |
| Matacans de l'església |
 |
| Portal de Canet |
 |
| L'olivera a punt de flor |
 |
| L'olivera protagonista de la pel·lícula El Olivo |
