dijous, 26 de març de 2020

Caminada pel Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà: de Crevillent al Fondó de les Neus i Crevillent. Maig de 2005.

L'Aplec del Sud.
Aquest cap de setmana, el 27 i 28 de març de 2020 estava previst el segon aplec del Sud a Crevillent. Hi havia moltes activitats organitzades. Disposàvem de molts  bons ingredients per  fer un plat ben suculent: ganes, germanor, danses, dinars, concerts, caminades, cants improvisats, i consciència de ser  País Valencià. Ganes de fer notar que aquestes comarques  són tan valencianes com qualsevol altra. Encara que moltes vegades ens passen desapercebudes i són ignorades per la gent del nord.

Tot tancat
Malauradament,  per la situació en la qual ens trobem pel perill de la pandèmia del coronavirus,  i la conseqüent   l'alerta sanitària i la clausura en que ens trobem ho han  hagut de cancel·lar tot. Esperem que vinguen temps millors en un futur i que es puga tornar a fer.  L'etapa d'el Camí que estava prevista recórrer era la del  Fondó de les Neus a Crevillent.

Regirant papers vells
En aquests temps de confinament i de regirar entre els papers engroguits de les vivències del passat m'ha arribat a les mans aquesta crònica  de la caminada que vaig fer amb gent de Crevillent fa molts anys.
En aquest cas hi ha algunes diferències respecte la caminada proposada per l'aplec; canvia el sentit de la marxa, i la vam fer circular, d'anada i tornada per camins diferents.



Creuem la serra de Crevillent
En aquesta època vivia a Elx i vaig aprofitar la meua estança per recórrer els racons meravellosos d'aquestes comarques, i apropar-me a la gent que coneixia cada detall de la serra.

Havia quedat a les set del matí davant de la caserna de la Guàrdia Civil de Crevillent, a les set van acudir cinc persones; Oliver, Jose Ramon, Pepe i en Joaquim, que era la persona que coneixia i m'havia convidat. Vam iniciar la marxa pels carrers de Crevillent cap a la serra. Prompte vam estar als afores del poble. Vam passar per un lloc on hi havien uns obrers construint les voreres del carrer. Em van explicar, que en uns pisos que hi havia prop van portar la gent més marginal  que hi havia a Barcelona quan  les olimpíades del 92.


La Mina dels Clots
Vam iniciar la senda, vam començar a seguir la sèquia dels Moros, anomenada així per haver-la feta ells. Hi havia dos reguers a diferents altures em va explicar Oliver,  per quan el nivell baixava. Vam resseguir la sèquia que anava a la vora de la rambla de Crevillent. Vam arribar a la mina dels Clots. Ací anomenaven mina als pous d'extracció d'aigua i la seua conducció.


La sèquia Fonda
Vam seguir la sèquia Fonda, tot passant per un filferro molt rovellat. Allà lluny es veia l'ermita de Sant Pasqual, tota blanqueta, que vam dubtar si apropar-nos o no, però al final no hi vam anar.
Tampoc ens vam aturar a l'ermita de Sant Isidre. Vam creuar per una construcció vella anomenada     "sisè molí", em vaig fixar que a la porta tenia gravat el símbol  austriacista de l'àliga bicèfala.


Els Pontets
Després vam arribar als pontets, que era un antic aqüeducte per fer passar la sèquia a l'altre costat. En el cas de l'altra sèquia van foradar la muntanya, i encara podíem veure el forat. Després em van contar  que passàvem per la vora de la  cantera dels Nicolasos. Era una cantera de cal, feien cal hidràulica i antigament portaven els sacs buits i els omplien allà mateix, i els pagaven a pesseta.


Tradició de mines Vam creuar pel cantal de Sant Mateu, novament anomenat cap del Goril·la, per la forma del cim amb la semblança amb aquest animal. Al costat d'on es trobava la palmera hi havia una necròpolis. La zona era molt rica en troballes arqueològiques. Vam veure prop del cantal de Sant Mateu  els respiradors de la mina dels Clots plens de deixalles. La tradició en busca de l'aigua  en el poble ha portat a fer moltes excavacions de mines (pous), la forta sequera ha portat a buscar l'aigua. Actualment la majoria de mines s'han assecat. Algunes de les mines  van ser: mina dels Clots, mina de la Sal, mina Mixant, i mina de la Cata.


El Castellar "Colorat"
Vam arribar fins al Castellar "Colorat", segons em van dir a allò roig li diuen colorat, si nos té més una connotació d'esquerres. Segons em van dir són els vestigis  antics més importants de Crevillent. Vam passar per la penya Negra i ens vam aturar al lloc anomenant "la Xossa". Era una cabana de pedra, semblant a les del Maestrat però més gran., vaig fotografiar Crevillent des de dins de la cabana de pedra. Vam pujar fins al poblat iber del Castellar Colorat.


El tresor del Castellar
De l'indret es contaven moltes llegendes, parlaven que hi havia un tresor amagat, l'anomenada llegenda del tresor del Castellar.
Fins i tot han fet forats per intentar trobar-lo. ( Em va recordar una mica les llegendes de l'Encantà, a la baronia de Planes).


A la penya Negra hi havia la font "antiva". Hi havia trossos del camí on es veien les pedres polides pel pas durant molts anys de les carrerades de les rodes dels carros. Vam fer cim al Castellar Colorat i  vam veure les restes del poblat. També hi havia una roca picada en forma de bressol. Em van explicar que per sota de l'església de Crevillent passava el riu Blanc. A nivell d'herbes va ser tot el camí un reguitzell de trobar diferents espècies. Hi havia molt d'espart, que formaven grans mates amb les fulles verdes i allargassades.


El Ball Xafat de Crevillent
En parlar de l'espart em va vindre al cap el Ball Xafat de Crevillentque no parava d'entornar-lo una vegada i una altra, i el so anava enfilant-se per la serra de Crevillent.

 Alça l'aleta polleta
no et piques un pollastret,
 ta mare no et vol que et cases,
 i amb un home tant baixet,
  i amb un home tan baixet

Tot el dia estic fent pleita
sense menjar de calent.
Maleïda siga la pleita 
 i l'espart de Crevillent 
 i l'espart de Crevillent.

 Xiquetes de les Covetes 
si voleu matar un lladre
 poseu aigua a la serena
 i amb floretes de baladre
 i amb floretes de baladre.


La cançó feia molts anys que la coneixia, però en conèixer millor la tradició i les peculiaritats de Crevillent vaig començar a lligar caps, entenia millor el significat de la lletra, ja que ens parlava de la tradició de viure en coves fetes casa,  també ens parlava de  l'espart i el treball de trenar les fulles, que era el que anomenaven  la pleita.


Al cim del Castellar
Vam fer una paradeta al cim del Castellar Colorat i ens van explicar el nom de totes les muntanyes que l'envoltaven. Al cim hi havia un pot amb una llibreta per apuntar la vivència, però no vaig apuntar res.
Deien que a la penya Negra hi havia la llegenda que hi havia molta energia negativa que passava per la Rambla.


Les vistes des del Castellar
Oliver em va explicar que hi havia una pedra  anomenada serpentina, semblant al granit. Antigament hi havia costum de  tancar les coves per guardar les ferramentes de la  llaurança.
Allà lluny, cap al sud es veia la serra de Callosa d'en Segura, i més enllà la serra d'Oriola. També em van parlar sobre les propietats del llentiscle que guaria l'aigua si aquesta estava roïna. Cap a l'est hi havia el Castellar de les Corralades.


A la mar es veia Tabarca  i més enllà  el racó de la Monya i el castell Vell.
Els companys de viatge tenien un amic  que es dedicava a buscar escarabeos, que eren com uns escarabats tallats en roca, com una espècie de fòssils en forma d'escarabat. L'amic es deia el Cante, i parlaven de la facilitat que tenia en trobar-los.
Vam deixar el Castellar Colorat i vam passar pel costat del Castellar de les Corralades o de les Barricades.


El puntal de Matamoros
També em va contar el Joaquim que la repoblació de Crevillent  venia de Lleida, que el cognom Mas era molt comú a Crevillent i era originari de la zona del Segrià.
Vam vorejar el puntal de Matamoros on canviava la vegetació. Vam trobar uns pinars més frondosos, a la nostra dreta vam trobar una vall molt bonica i el Fondó de les Neus, es veien allà baix amb una mica d'horta. Aquesta zona ja pertanyia a les Valls del Vinalopó.



M'explicava Joaquim que de nans bevien als pous, però ara no es refiaven. Aquesta senda, marcada com a sender de  poc recorregut, anava  de Crevillent al Fondó de les Neus.  Passava per la finca d'un ric que havia comprat una gran extensió de terreny i havia fet un coto privat  de caça i havia  esborrat les marques grogues i blanques. Després vam veure algunes de les marques pintades de gris, i rascades per sobre per així poder veure la pintura original.

L'esquer
Vam veure el pouet a la falda del puntal de Matamoros. Allà em van parlar de la camamil·la borda, Antigament agafaven una pedra de sílex i una baula de cadena, i pegant-li amb la pedra sobre el ferro feien saltar una espurna que encenia la flor seca de camamil·la borda, i així feien foc.  A la flor seca també l'anomenaven esquer. A la boja li deien matablanca, recordem que  en altres llocs també es anomenada albaida, pel to blanc de les fulles i la tija, tot i que la flor siga groga.


Després vam estar en un corral on encara resistien les gruixudes parets. Vam fer parada per esmorzar a l'ombra d'uns grans pins, em vaig adonar que hi havia uns taulons de fusta a la copa. Allí va ser on vam descansar una miqueta.

Empelts
Vam seguir, per la meua afició als conreus i a l'agricultura  sempre m'agradava conèixer la manera de treballar dels diferents pobles. Per això em va sorprendre un ametler tallat en rodó al'alçada  d'un metre i cinc varetes seques clavades a la part del tall en un intent d'empelt, em va sorprendre aquesta manera tan brusca d'empeltar.


 Una "dinà"
Pepe se n'havia anat a fer un feix d'espart per lligar una mica de timonet que havia collit. La conversa anava canviant. Ara parlaven dels diferents barris de Crevillent. Els de la Salut que tenien una mare de Déu de  vímet i els de la plaça que eren els més rics. També Joaquim se n'anava a fer el camí de Sant Jaume i no tenia clar si se n'aniria a l'agost o al setembre. Estàvem patint una miqueta per Pepe, que feia una estona que se n'havia anat i es retardava,  finalment va vindre amb un manoll d'espart, i es va posar a fer els feixos de timó. Ací als feixos els diuen "dinà", recordant els feixos de fusta que servien per encendre el foc i fer el dinar.


Vam tornar a iniciar la marxa, i vam passar per uns camps d'ametlers empeltats,  que seguiren la formula descrita anteriorment, però aquests si que havien pres. Havien tallat els arbres a 80 cm i havien posat les varetes. Tot aquest camp havia estat fet amb aquest sistema.
Després vam passar per la vora d'unes nogueres, d'un verd brillant, i vam creuar per dalt a a la vora d'una arbre que podia ser un pistatxer.



Cap a Crevillent
 Ara arribava un moment que  deixàvem el camí que arribava al Fondó de les Neus  i que l'agafaríem per completar aquesta etapa i arribar al Fondó de les Neus.  Vam girar en direcció cap a ponent. Joaquim em va dir que anàvem cap a la vall dels pins, i jo em vaig entendre que anàvem al Vallespir, curiositats dels jocs de paraules.


Les herbes
Ens vam deixar la muntanya anomenada la Vella a un costat i el puntal de Matamoros a l'altre. Vam començar a deixar la zona boscosa i a davallar per la senda del Sigarró. Ara em van presentar una herba que no coneixia, la pebrella, és la que utilitzaven per aquestes contrades per a fer olives, també anomenada herba d'olives, per les comarques més septentrionals d'on jo venia li posàvem la saborija.
També em van parlar del cap d'ase (cantueso), que era excel·lent per guarir la febre, que era una espècie germana de la lavanda. Antigament hi havia una fàbrica a Elx  i es dedicaven a segar-la de la serra.


El Pas del Soldat
Vam passar una muntanyeta amb uns passos difícils. Em van dir que era el Pas del SoldatMes enllà, una extensió  de matolls cobria el paisatge i en molts metres a la rodona sols hi havia un gran pi, que portava el nom del pi de "l'Alivio", per ser com un oasi en mig del desert, i donar una mica d'ombra i guarir-nos del sol. Vam descansar una mica a la seua vora, envoltada de pedres pensades per aquest fi.


El Fondo
D'allà teníem una panoràmica perfecta del Fondo, (que és diferent al Fondó, el Fondó es refereix al poble,  i el Fondo al paratge) amb les tres llacunes, repartides entre els termes d'Elx i Crevillent.
Vam seguir, ara hi havia una separació de camins, per una banda el camí del Rastraculs i la senda Dolça, que es la que vam agafar, fins arribar al barranc de la Barbereta  on hi havia unes anticlinals molt boniques. Vam baixar al barranc i ens van mostrar el pou de la Mel. De nans solien beure però ara no se'n refiaven. Hi havia una sargantana que l'Oliver la va fotografiar. Vam baixar pel barranc de la Cata.


El barranc de Cata
La imatge era preciosa, un estret barranc amb algeps i baladres. La roca tenia una consistència molt particular.
També vam passar per la cova del Català, es veia una muntanya inaccessible i allà dalt un forat. Deien que ell es deixava el gos fora de  la cova i  i després quan arribava,  el gos li tirava la corda per pujar.
Vam veure la conducció de la mina de la Cata i vam veure fossilitzats a la roca cucs de terra. La discussió anava que si el que veiem eren els cucs o els seus excrements fòssils.


La sequera
Ens vam creuar amb una sèquia i va tornar a eixir el debat sobre la problemàtica de l'aigua, ens vam banyar la cara i ens vam refrescar una miqueta.
Van dir que aquesta aigua era salada i feia malbé la terra. Sols valia per una tintoreria,  la venien a 50€ l'hora,  la gent tenia dificultat per regar i estava molt cremada per la forta sequera.


Crevillent
Vam anar resseguint el reguer d'aigua, vam passar per la vora d'una finca amb reg localitzat on hi havia 4 o 5 arbres de cada espècie, hi havia molta diversitat. Vam veure un fardatxo  entre unes figueres. Ara ja resseguint les urbanitzacions vam arribar al poble de Crevillent. A l'entrada vam passar per la vora d'un hort de tarongers abandonat.


Joaquim em va explicar que era dels pocs del poble (l'amo de l'hort) que encara vivia de la terra, però era massa cara l'aigua  per com es venia la collita.
Ens vam acomiadar del grup, jo vaig anar a casa Joaquim i em va mostrar sa casa i em va donar un plànol preciós, com pocs havia vist de la serra de Crevillent. Després vaig anar a pel cotxe i em vaig dirigir cap a Elx.


Conclusió
Aquesta caminada va ser molt enriquidora,  i ens va aportar molts coneixements, respecte els topònims de la zona, sobre la problemàtica de la sequera i com des de l'antigor havien cercat i aprofitat l'aigua. Hem vist un jaciment arqueològic,  hem conegut cançons i danses tradicionals de Crevillent, hem parlat de les herbes i els seus usos. Tot i això en aquesta caminada, que la vaig fer cap al maig del 2005 encara no tenia la consciència de fer Camí. Però ens serviria com a base per més endavant definir l'etapa de Crevillent al Fondó de les Neus, que no seria fins al maig del 2007 que la tornaríem a fer.
Esperem més endavant  poder fer l'aplec del Sud a Crevillent  i ajuntar-nos de nou per poder fer aquesta preciosa etapa.



 Croquis de la ruta amb tots els topònims: