Corona
Em vaig alçar més prompte que ningú de la gent del nostre grup, estaven ben dormits sota la pinada. La fresqueta del matí era acollidora, i convidava a donar un passeig pels voltants, i això vaig fer, tot i que, una mica abans, quan jo encara estava ben arraulit dins del sac vaig escoltar els nostres companys d'Eivissa que se n'anaven a treballar.
Quan jo vaig tornar de la volteta els companys i companyes van començar a despertar-se i a recollir sacs i màrfegues, poc després van vindre els xics que ens acompanyarien durant el dia; el Pep i un amic seu que no recordo el nom.
Vam anar a Corona per comprar queviures i fer-nos un cafè, després vam carregar les coses al cotxe, vam pujar i ens vam apropar per una pista forestal per deixar el cotxe.
Vam començar a caminar per un camí on hi havia pinades de pi blanc, Corona era anomenada així per la seua situació, per estar construïda a la vora d'una muntanya formant una corona.
Poc després de caminar una miqueta vam veure una gran casa damunt d'un tossal. Al cim de les muntanyes estava prohibit construir, era la casa de Creto, era el cantant del grup Furor Music, es veu que l'alcalde va rebre una bon grapat de bitllets i li van donar els permisos per fer l'edifici. Ara s'havia denunciat per la il·legalitat que havia suposat, per haver fet la casa i l'estudi de música. Era el que passava quan algú per diners es mullava.
El pla de Corona
Allí Pep ens va explicar la història geològica del pla de Corona. Eivissa era calcària, són formacions càrstiques, amb el pas de l'aigua hi havia la dissolució d'una part de la roca i això originava la formació de coves, de les quals l'illa estava plena.
Els polers són unes planes que es formen per la dissolució de la roca, l'aigua va arrossegant la terra i la roca dissolta a la part baixa i es va formant una plana endorreica. L'aigua s'acumula i es forma un llac. Aubarca, vol dir lloc per recollir o acumular aigua. La plana era inundable, per això les cases evitaven la part mes baixa i es situaven a la vora de les muntanyes, que es el que li donava el nom a Corona. Era més coneguda pel nom de Corona que per Santa Agnès.
Abans poblaven el pla milers de fruiters però a partir del segle XVIII s'hi van plantar ametlers.
Corona és el poble menys poblat, tenia 900 habitants a principis del segle XX, ara en té 250 habitants (recordem que el viatge es de l'any 2005).
No hi havia una concentració de nucli de poble, eren cases disseminades pel terme, aquesta peculiaritat de Corona ens pot ajudar a fer-nos una idea general de com era la resta de l'illa abans de fer l'agrupament i que es començaren a formar la major part de pobles. La gent tenia un sentiment de pertinença al poble de Corona, no existia un sentiment de pertinença al poble de Sant Antoni, això era imposat. Moltes cases eren comprades per alemanys. El Torrent de Corona era anomenat Es Broll de Bruscastell. Hi havia debat entre si havia hagut abans bosc d'alzina, però es pensa que sempre hi havia hagut pins.
Petjades de subsistència
Vam iniciar la marxa per un sender a la voreta de la mar entre pins, a mà dreta teníem la mar, darrera podíem veure ses Margalides on la nit passada va desaparèixer el sol. A la nostra esquerra s'alçaven encinglerades muralles de pedra que contrastaven amb l'espessor del bosc i els matolls. Molts vaixellets de vela recorrien la mar, des de la seua posició veurien millor els escarpats penya-segats de la costa. Era un paisatge privilegiat. La senda es trobava prou tapada per les mates i costava seguir el camí, però el tallat profund que donava a la mar ens encongia el cor, era impressionant la natura quan la deixàvem fer. Allà lluny hi havia un turó que eixia cap a l'aigua, era el cap Nonó.
Durant l'època de les incursions pirates, segons ens explicava en Pep, a aquells dissortats condemnats que els enxampaven els posaven damunt del cingle i els feien tirar-se de cap al precipici.
Quan estaven damunt de la roca exclamaven: de cap no, no!.
Per això s'ha denominat el cap Nonó. Allà més lluny, gitada a sobre de l'aigua podíem observar sa Conillera que parlava amb es Bosc sobre la netedat de les aigües.
Vam arribar a uns bancals, antigament aquestes terres es conreaven, ací es feia horta, questa zona era nomenada els Hortets, i més enllà sa muntanya Roja. Ara ja estaven abandonats, a prop d'ací hi havia un naixement d'aigua dolça, la qual omplia una bassa, encara la podíem veure plena. Era el record del que va ser una agricultura de subsistència a la vora de la mar, els darrers bocins de terra que li podien arrapar a s'illa abans de caure en les profunditats més salobres.
De l'agricultura de subsistència a les festes "rave".
Segons ens contava en Pep, la zona corria el perill de ser massa descoberta, era un lloc on acostumaven a fer-se festes "rave", on posaven ciris pel camí per trobar la senda. La gent anava acudint als bancals a drogar-se i a beure. Una vegada va acudir la Guàrdia Civil i un xic va saltar pel penya-segat i es va matar, perquè deia que sabia volar.... i no en sabia.
Quan l'agricultura deixa d'existir en un lloc la natura a poc a poc va agafant les seues pertinences. Els marges es van fent més amples i van ocupant cada vegada més part del bancal. Mes enllà de la mar si fixem la mirada el Montgó ens saludava des de la Marina Alta.
Ara la volta seria circular, no tornaríem pel mateix lloc. Unes runes d'una antiga construcció ens recordaven que hi havia gent que feia anys subsistia allí, conreant les terres i pescant peix fresc. Encara podíem veure la cúpula arrodonida que era el forn on es coïa el pa. Ara la construcció estava molt enrunada, havien caigut els sostres i algunes parets, vam seguir pujant deixant les velles feixes de terra allà baix. Ara anàvem bé sota l'ombra dels pins, veiem una altra vegada ses Margalides, però des d'una posició més elevada, també veiem la senda d'anada. Roques, mar i vegetació es fonien en una combinació de formes que ens deixaven sense respiració. La brisa feia moure les copes dels arbres que jugaven amb el cel blau, i aquest s'unia a l'horitzó amb la mar. Aquesta, allà sota els cingles esmolava les roques de la costa fent amagatalls tan meravellosos com ses Balandres o acaparant a ses Margalides per sempre, i honorant-les amb l'escuma de les seues ones. Cap paraula, cap imatge pot descriure la bellesa d'aquest racó amagat d'Eivissa.
En Pep ens va contar que una vegada estava tot sol voltat de natura a la vora d'un bancal cara al precipici que donava a la mar, i des del buit li va eixir un home d'uns seixanta anys amb un puro i un poal de peix, pujant tot tranquil pel precipici. En Pep es va quedar tot sorprés mirant-se el penya-segat i cercant per on havia pujat aquell home.
Les feixes de terra no eren totes del mateix propietari, a les de baix es conreava horta i les de dalt eren de secà, generalment no hi vivien tot l'any excepte una família.
Quan hi havia fortes pluges l'aigua relliscava pels corriols fins formar cascades que del penya-segat queien directament a la mar. Açò era un espectacle únic, i sols passava amb fortes pluges.
L'existència de canyars ens indicaven que hi havia aigua dolça, ací hi havia molt poc de mercat i tot el que collien era quasi tot per autoconsum. A sa cova de ses Fontanelles hi havia les úniques pintures rupestres d'Eivissa.
Després de pujar una mica més de pista entre pins vam arribar a un bar, prop d'on teníem aparcat el cotxe. Vam carregar aigua freda per apaivaga la calor, llavors va aparèixer el Jordi, el xic que feia ucs la nit passada, llavors vam anar cap a cala Salada, amb els dos cotxes, el de Pep i el de Jordi. Vam parar una mica a la cala, aquesta es trobava plena de gent. Em va fer gràcia una mica el nom; Cala Salada, com si ser salada fos un distintiu per diferenciar-la de les altres cales. Llavors em van explicar d'on li venia el nom. Ací el nom no li venia de la sal, la cala formava com una cel·la, i d'ací derivava a cala cel·lada, equivalent a cala tancada. Però la "e" es fa "a" i sona cala salada. Prop de la cala Salada vam trobar una capella de l'època de l'esplendor paleocristià, però no van arribar a santificar-la, al costat en van fer una de nova.
Cap a Sant Antoni
L'aturada va ser curta i vam tornar a pujar al cotxe, vam fer cap a Sant Antoni, vam creuar una zona muntanyosa boscosa i vam eixir a una part molt més humanitzada, estàvem a Sant Antoni de Portmany. Ací vaig trobar el contrast entre totes les xicotetes poblacions agrícoles i de muntanya amb paratges molt verges que havíem anat passant i aquesta amb un paisatge molt turístic, amb grans blocs de pisos i pàl·lids turistes que poc coneixien de la història de l'illa i venien als hotels i a la platja de Sant Antoni, per enrojar-se com una bajoconera.
Sant Antoni era un antic poble de pescadors, a part de Vila sols hi havia Sant Antoni i Santa Eulària.
L'església de Sant Antoni era del segle XIV, era fortificada i era de les primeres de fora de Vila, cap als anys seixanta es va urbanitzar l'altra part de la badia.
L'església no tenia finestres i era utilitzada per quan hi havia atacs pirates, feien sonar el corn o senyals amb foc i tothom es refugiava a l'església. Per això tenia una torre que tenia dos canons, encarats cap a sa Conillera, dins hi havia un pou per si durava molt la tancada, i l'actual església era del segle XVII i acabada al segle XVIII.
Ens vam acomiadar de Pep i de l'altre xic de l'Institut d'estudis Eivissencs, vam anar al port per comprar un bitllet per anar a platges de Comte (mal anomenada cala Conta). Allí tots els edificis havien col·lapsat tota la costa de la badia. Sant Antoni en lloc de créixer cap a l'interior havia crescut cap a la línia de la costa, vorejant quasi tota la badia. Hi havia edificis salvatges que formaven grans cingleres de formigó on niaven milers de rostres pàl·lids que feien el seu vol migratori cap a l'estiu, quan a Sant Antoni la temperatura calentava l'aigua i la sorra cremava sota els raigs del sol.
Després de solucionar un xicotet problema, ja que ens havien venut un bitllet d'anada i tornada i nosaltres ja no tornaríem, ens vam seure a la coberta de la gran barcassa sense perdre ni un detall del que passava, ni dintre ni fora. Un grup de xiques amb biquini ocupaven la part posterior del vaixell i amb gran complexe de marisc intentaven agafar la coloració de la gamba o del llagostí de Vinaròs.
L'autobús de la mar
El vaixell començava a llançar escuma per la popa i la proa trencava les ones sense remordiment. Al darrera deixàvem Sant Antoni amb les cales rocoses, al davant ens esperava sa Conillera, l'illot més gran d'Eivissa. La meua càmera reflex era molt políticament correcta i es negava a fer fotos de cara al sol per molt que jo l'obligava, per això no em va deixar fotografiar sa Conillera, en canvi la càmera digital no tenia problemes ideològics i lo li importava estar cara al sol.
El vaixell em va recordar l'autobús de línia però per la mar, feia algunes parades als diferents ports i la gent pujava i baixava com si fora l'autobús.
A l'altre costat de la badia vam veure unes coves de roques marronoses que sols es veien des de la mar, això ens indicava de vegades la mar com estava de cabrejada i com arremetia contra la costa.
A la vora vam veure un bosquet de savines, a l'anomenada cala Bassa i després la torre d'en Robira, era una torre circular de vigilància. Finalment vam entrar a les platges de Comte, allí vam baixar i vam buscar un lloc per dinar, vam entrar a preguntar preus. Al restaurant ses Roques de cala Comte era una miqueta més car per a la meua butxaca, però vam dinar amb un menú de 15€. La vista era preciosa, al davant teníem sa Conillera, just al seu davant l'illa d'es Bosc, que tenia una forma particular de coixinet, amb poc o millor dit no gens de bosc, sols algunes taques de vegetació. Més enllà hi havia s'Espartar, més punxeguda, eren els illots de darrera, anomenats així perquè antigament la gent anava a buscar espart. Més enllà hi havia ses Bledes que eren tres illots i el del mig tenia forma de castell.
Entre nosaltres i sa Conillera creuaven barques, barquetes i vaixellets. Era una altra sorpresa que ens preparava la llengua i els topònim; conills, bledes i espart, i una miqueta de bosc. Tal vegada el nom de sa conillera li venia per l'existència de conills?.
El dinar a ses Roques
El restaurant tenia una disposició privilegiada, podíem contemplar els gegants dormits que teníem al davant. Rafael, que era el cambrer del restaurant, molt amablement ens anava portant els plat plens i se'ls anava emportant buits, i a més ens atenia en català. També ens va preguntar on anàvem i li vam explicar el projecte del Camí. El Lluís li ho va explicar: era un recorregut que enllaçava totes les terres de parla catalana amb un camí permanent, amb llocs per dormir i un turisme sostenible i desestacionalitzat.
Es va mostrar molt interessat i es va fer amic del Camí. Després quan vaig entrar dins per agafar-li el nom l'ama del restaurant, que estava afònica, també es va fer amiga del Camí donant suport amb el nom del restaurant ses Roques.
Després van vindre Pau, Lina, Mariana i Isaac, ens vam banyar a la cala de davant. Uns xiquets anglesos es disposaven a llançar-se a la mar des d'una roca prou elevada, la primera vegada els feia molt de respecte, però després repetien una i una altra vegada l'espectacle.
Jo em vaig mullar els cames i després em vaig posar a una roca que no cobria, no vaig tardar molt a eixir de l'aigua.
Vaig parlar amb Pau i em va donar un disc amb música tradicional de les Pitïuses,
Segons em comentava UC eren de Vila i els Quatre de Copes eren els fills d'Aires Formenterencs i eren de Formentera, i Pota Lait eren de Santa Eulària.
Ha segut una vesprada tranquil·la al restaurant i amb la vigilància dels nostres gegants nedadors de pedra que ens hagués agradat visitar però sols els podíem veure de lluny.
La posta per es Vedrà
Vam anar cap als cotxes i vam fer via cap a Cala d'Hort, vam aparcar els cotxes a la vora d'una tanca metàl·lica i unes grans pedres i vam començar a caminar. Aquesta vegada sense massa pes, no hi havia temps que perdre, la gent corria, poregosa de perdre's l'espectacle que sols es repetia una vegada al dia.
El sol anava caient sense remei, res no l'aturava i volíem arribar abans al lloc per assaborir millor l'espectacle. Finalment vam arribar i encara vam poder veure una part de la funció, la gent estava asseguda atenta a l'escena, sense perdre's detall de l'estrella de la vesprada, on el teló de fons era el cel, i el pati de butaques el gran penya-segat on seiem els espectadors.
Per una banda hi havia el majestuós es Vedrà ; solemne, seré, altiu i callat, donzell engalanat d'aigües clares que esperava el pas dels anys, però l'altre actor, la bola de foc, repetiria hui el seu espectacle en un altre escenari, fondrà la mar des Vedrà?. Hui hi havia més gent mirant i el silenci no seria tan intens.
La mar a poc a poc va engolint-se al sol, i al mateix temps va encenent l'horitzó. Es Vedrà no s'immutava davant la força de la bola de foc, i envejava la mar, que es s'anava cruspint la llum del dia. Sols un tros de bresquilla lluent deia adéu a es Vedrà, que finalment es fonia dins de la salabror de l'aigua, amb el record de l'ahir i l'esperança del demà. Perquè cada dia es repetirà aquest instant, on es Vedrà, el sol, la mar i el cel ens mostraran la seua obra meravellosa.
A poc a poc la gent en acabar la funció va començant a anar-se'n, sabent que fins a l'endemà no tornaria a repetir-se l'espectacle. Nosaltres també vam fer via. Vam tornar als cotxes i vam anar cap a es Cubells. En arribar al convent ens vam acomiadar dels nostres amics i vam entrar on les monges ens estaven esperant.
La nit al convent d'es Cubells
Aquella nit tindríem llit, una habitació individual per cadascú, i un endoll per posar el carregador. Poc després vam eixir a sopar a la zona del menjador, on hi havia una taula parada amb un àpat abundant i suculent, llonganisses amb ceba i una amanida gran.
Mentre sopàvem les mongetes no ens van deixar sols ni uns minut, ens van explicar qui era Francesc Palau, que en 1860 va crear el convent de monges missioneres carmelites. Encara que no combregués amb molts aspectes de les religioses era interessant entendre com vivien i com s'organitzaven.
Àngela, que era d'un poble del Berguedà va començar a parlar dels pobles de la seua comarca. Es Vedrà el tenien com un símbol. Feien peregrinacions i antigament l'escalaven.
Ens van dir que estaven en una trobada mundial de monges i que havia vingut una xica de Bilbao, ens van preguntat si érem creients i les nostres opinions religioses.
Va ser una situació una miqueta complicada, volia expressar la meua opinió sense ofendre a aquesta pobra gent. Tothom més o menys vam eixir del pas con vam poder. Vaig tenir sort de ser el darrer en contestar i vaig tenir més temps de pensar-ho.
Una altra monja ens va dir que hi havia nits que eixien al camp i dormien totes sota una figuera. Parlaven del seu fundador en Francesc Palau, fins i tot ens van proposar que es podria dir el camí de Francesc Palau. Evidentment el camí no podia fer-ho, i havia de ser laic, tot i que cadascú trobaria si volia la seua creença.
Una vegada sopats i havent escoltat els seus raonaments ens en vam anar a les habitacions, i a l'endemà seria un altre dia. L'habitació era austera, hi havia un quadre d'una mare de deu a sobre del llit, una pica, una tauleta i un llit contra la paret. Va ser un luxe, tot i l'austeritat de l'habitació poder dormir en llit i descansar per agafar forces per al dia següent.
 |
| Ruta Corona Es Cubells 1 |
 |
| Ruta Corona Es Cubells 2 |
 |
| Pla de Corona |
 |
| Olivera a prop de Corona |
 |
| Antiga construció amb el forn als Hortets |
 |
| La torre d'en Robira |
 |
| Posta de sol per es Vedrà |
