dimecres, 30 de juny del 2021

Caminada per la Marina Alta

De Benissa a Xaló.16/4/2016

Un altre bombonet omplia el nostre paladar  dels sentits en una nova caminada per la Marina Alta.
Amb bona companyia,  però aquesta vegada més en família, una primavera que esclatava  a cada raconet del recorregut, amb la il·lusió de trobar-nos una vegada més i compartir juntes aquell esclat de sensacions i paisatges.
Vàrem iniciar la trobada a Benissa, per organitzar els cotxes  i així tenir-ne per tornar una vegada acabada la ruta.

Camí de Senija
Des del convent dels Franciscans de Benissa iniciàvem aquesta bonica etapa per la Vall de Pop, la bona sintonia i el bon rotllo feia joc amb el verd novell dels brots de les vinyes.
Passàvem per les quadres eqüestres on alguns cavalls i genets esperaven per començar a cavalcar. Seguíem fent Camí quan una olivera de grans dimensions esperava a la vora del camí per ser fotografiada pels caminats. Vàrem arribar a Senija, un poble xicotet on el panell d'El Camí a l'entrada del poble ens indicava que era el Camí, i el nostre arrelament a la comarca.

Camí de Llíber
En passar Senija seguíem caminant envoltats de flors  com la valeriana o l'estepa negra que omplien de colorit l'ambient i la nostra vista.
Finalment vàrem arribar a un punt on l'itinerari havia canviat i  així evitàvem finalment la carretera, una antiga espina clavada en la ruta, vàrem fer una parada per marcar i rectificar el canvi de camí, una senda preciosa anava zigzaguejant entre estepes i carrasques. Per mi va ser una llamineria trobar aquella drecera.

Finalment creuàvem la carretera i ens endinsàvem al pla de Llíber, un paradís de vinyes  on tots els colors de verd  s'escampaven sobre  l'horitzó i  et deixaven pintat un mosaic sobre la rojor de la terra llaurada.
Nosaltres ens embriagàvem d'aquell escenari de colors i olors  mentre els llauradors aprofitaven les hores de sol per solcar la terra i foragitar les herbes de les vinyes.
Llíber quedava com un castell sobre la mar de vinyes, i alguns riuraus envoltaven el poble com per recordar-nos la vella història de la fabricació de la pansa a la comarca, on els arcs  dels riuraus ens hipnotitzaven la mirada.
 Arribàvem a la plaça de Llíber i  pujàvem cap a l'església i el calvari, fins pujar al cementeri per veure els cognoms dels difunts o algun poema com el del cep que ens va enamorar. L'església ens va fer parar l'atenció per la seua senzillesa i bellesa, així com el caminet cap al calvari, sendeta enjardinada. De dalt teníem una vista privilegiada del poble de Llíber, Xaló i dalt de Xaló el coll de Rates, deformació de coll de Raptes, etapa i pujada forta d'El Camí, i per suposat tota la vall de Llíber on les vinyes  li donaven a la Vall un encant infinit.

 Camí de Xaló
Poc després baixàvem una altra vegada  per vora el riu Gorgos,  ens enfilàvem cap a Xaló, el riu estava sec però les herbes perfumaven l'ambient.
Era un camí tot ple de sorpreses, com per exemple els molins que ens vam trobar, i sobre tot la bassa dels Arcs, una filigrana de qui sap quines mans anònimes, era una bassa creuada per arcs de pedra. Feia molts anys que desitjava tornar-hi per veure-la, i estic ací una altra vegada.
Ara ja quedava sols arribar a Xaló on encara ens quedaven algunes sorpreses per descobrir, vàrem fer la volta al museu i la volta al poble que vivia uns dies de molta festa i amb molta gent pel carrer amb la  fira  de menjars que tornaven a fer-nos obrir els sentits, i la gana. Però la sorpresa va vindre en passar per una casa que ens van convidar a entrar, i ens van convidar a beure i menjar,  i quan ens van mostrar la casa la nostra sorpresa va vindre en arribar a la sala de dalt i veure un museu amb màquines de matar, farcit  de fusells per les parets.
Tot em va semblar una mica estrany, que molt  agraïts per la generositat, però no va deixar de sorprendre'm.
Vàrem acabar la visita per Xaló gaudint dels riuraus i els molins i d'un poble en festa, i vàrem anar amb els cotxes cap a Benissa.

Benissa
Vàrem dinar  a ca Paquita i  per la vesprada Jaume Castells ens va fer la visita guiada per Benissa, un luxe de visita on ens va parlar i explicar moltes coses d'aquella perla del patrimoni com era Benissa, quin dia més complet!, un allau de palaus i cases senyorials  omplien els carrers, l'antiga església que encara mostrava la seua façana feta de pedra tosca, l'estàtua del Riberer i la història de la pedra que ens recordava quan la gent de Benissa anaven a treballar a la Ribera.

 Era un allau de patrimoni concentrat en una vesprada, carrers empedrats i guarnits de baranes per no caure, o els raconets dels carrerons àrabs que formaven revols tancats i estrets.
Finalment la catedral de la Marina on havíem fet una mica tard, però tot i no poder veure-la per dintre ens vam enriquir amb les explicacions fabuloses de Jaume. Per acabar  el convent dels Franciscans, on els claustre  enjardinat i engalanat ens obria l'ànima. Per acabar la visita vàrem anar al monument als brigadistes internacionals de la Guerra Civil. Després vàrem fer un descans i un gelat per relaxar les emocions i compartir les vivències. Però sobre tot...

 Gràcies a la gent que heu fet possible un dia tan magnífic, enriquidor i emocionant, que com el Camí cada moment del dia ha tingut el seu encant especial.

 Iniciem el rogle i les presentacions a Benissa

 Fent el Camí prop de Senija

El pla de Llíber

 Recorregut per Xaló, un riurau i darrera l'església.

 Caminem per un prat de margarides

 La visita guiada arribem a Riberer

 Fent la visita guiada pels carrers de Benissa

Convent dels Franciscans de Benissa

Caminada per la Marina Alta

La Vall de Gallinera; d'Alpatró a Benirrama 26/3/2016
La florida del cirerer

Alpatró
Segurament em falten paraules per expressar tot el que va suposar la caminada; paisatges, història, emocions, sentiments, alegries, plors, eufòria, plaer.
Més que una caminada gairebé era un aplec, vam ser una gentada i tots els factors van ser favorables; el bon oratge, la florida dels cireres, la bona companyia i una organització per part de la gent de la Marina impecable, i quan s'ajunten tantes coses bones el resultat és espectacular.

Però parlem de la caminada, van començar ja a florir les emocions  quan ens vam aplegar a la plaça d'Alpatró,  érem molta gent de moltes comarques diferents, vàrem fer una mica de presentació, vàrem presentar el Camí, moltes comarques ens aplegàvem a la plaça d'Alpatró, aquesta vegada ho vam resumir una mica per comarques, ja que era impossible a nivell individual fer la presentació, però tot i això molt bonic i emotiu,  la gent de la comarca ens va presentar  el suculent menú que ens esperava, i Biel ens va recitar un poema  relacionat amb la vall de Gallinera, després vam iniciar el Camí.


Camí de la Carroja

Aquesta vegada coincidia amb un sender marcat de la ruta dels huit pobles,  que recorre els pobles i la Vall de Gallinera , primer vàrem iniciar el recorregut per senda vora el barranc i ens anàvem allunyant d'Alpatró, la gentada anàvem dibuixant formes  en el paisatge, i la serp s'estirava a les sendes i  és feia grossa a les pistes i els  camins, vàrem creuar el barranquet i a la pujada teníem una bona visió d'Alpatró que se'ns quedava darrera.

Biel ens anava parlant de tot allò que trobàvem, ens va parlar de la cornicabra que començava a brotar, germana del llentiscle.
Poc després, vora el barranc,  vàrem parar a una antiga era  on encara quedaven les restes del que van ser les pedres  perquè l'animal  o el blat  no caigués i al barranc, encara quedaven restes del pont  i d'un antic camí que creuava la serra.
El cirerers i els caminants eren els protagonistes d'aquesta història i totes les seues combinacions, algunes d'elles  molt boniques.
Una mica abans d'arribar a la Carroja ens vam aturar i Biel ens va parlar de les tapisses, una pedra molt blanca utilitzada per fer tabic.

La Carroja i Benissivà
Vam arribar a la Carroja, tota la gentada vam entrar al poble pels carrers estrets fins arribar a la plaça més espaiosa. Biel ens seguia il·lustrant-nos amb tota la seua saviesa. Poc després vam arribar als llavadors de la Carroja i algunes imatges queden gravades per sempre més per al record.
Caminàvem entre cireres florits i  vam passar per davant de l'antiga piscina, ara abandonada, vam arribar a Benissivà i  ens vam aturar per veure els llavadors, els més avançats havien aprofitat per iniciar l'esmorzar però els guies ens diuen que encara no havia arribat l'hora, els llavadors eren molt bonics especialment la part de la pedra i les conduccions.
Finalment després de pujar una costereta vam trobar una ombra per esmorzar i descansar una miqueta. Vam explicar alguna coseta més del camí a la Marina, i del brancal del Camí de les Valls de la Marina, i  vam seguir gaudint d'aquest bon dia, de trobar-nos gent de tantes comarques diferents en un paisatge privilegiat, tot un luxe que valia  la pena sabotejar.


Benitaia i Benialí

Vam seguir cap a Benitàia, i vam arribar a Benialí i els llavadors.  Vam seguir fent conversa amb els companys i companyes  i fent camí entre els cirerers florits.
En un revol de la pista vam arribar a l'Alcúdia, un antic poblat morisc.  No podia faltar  el record de la història i el substrat morisc en la nostra ruta. Vàrem entrar i encara podíem veure algunes parets i algun arc molt ben plantat del despoblat.

Benirrama i Alpatró
 Finalment arribem a Benirrama i teníem una bona visió des de lluny, tot i això no teníem massa temps per endinsar-nos, ja que havíem de fer la logística dels cotxes, a poc a poc vam anar portant tota la gent a Alpatró i finalment tothom ja hi erem de nou a Alpatró

Ara venia el moment de veure com ens organitzàvem pel dinar, vàrem omplir dos restaurants , els dos estaven molt prop  a banda i banda de la plaça,  en el restaurant que jo estava, després de dinar  i menjar un bon blat picat amb potetes de porc, la cosa es va animar i Sergi va traure la dolçaina i Dani la guitarra i la festa estava servida, vàrem cantar cançons de la terra, albades, cants de batre i la Malaguenya de Barxeta  que no podia faltar.

Vàrem caminar pel poble fent festa i cercavila, cantant i seguint la música, quina festa, quina emoció, quin goig,  quina plenitud.
Després vàrem arribar al museu a l'almàssera on Biel ens va explicar moltes coses del que allà hi havia.
Després vàrem fer una volta pel poble i Biel ens va seguir mostrant les perles d'aquell poble, la font de vi, i la bassa de les morques,  que em va recordar molt  al conte del mig pollastre. Des d'allà veiem el castellot allà lluny, que era una antiga edificació defensiva, i pel poble les boques de l'aigua pintades engalanaven encara més aquell poblet tant polit
 Finalment, com sempre, emocionat per la situació, els cants i la vivència, havia arribat el moment del comiat,  fins la propera.

Primer rogle inicial a Alpatró

Iniciem la sendeta  i el grup de caminants dibuixa una gran serp

Alpatró a la llunyania

La cornicabra brotada

Biel fent les seues explicacions a l'antiga era

Els caminants a la bassa de la Carroja
L'antic pontet


 Els caminants sota els cirerers florits

El dinar , escudellem el blat picat

Després del dinar fem festa, amb la música de la terra.

El cercavila no pot parar

 L'almàssera dintre del museu d'Alpatró

Les casetes dels comptadors engalanen Alpatró

 El comiat ens fa emocionar-nos

 Algunes casetes dels comptadors ens transmeten bons missatges.

 

Caminada per la Marina Baixa

De Benidorm a la Vila Joiosa 12/2/17

Del gegant de formigó a la vila de colors. 

Pels cingles dels gratacels

L'oratge pel matí estava fresquet, molt tapat i dubtós si ens anava a caure alguna "ramassà", però tot i això vam entrar en el formiguer de  gratacels que era Benidorm.
Vam arribar a l'estació i allí ens vam trobar amb la gent que venien de diferents comarques per fer aquella etapa del Camí, desconeguda encara per a mi.
Sempre em deixaria perplex Benidorm, feia respecte caminar per aquell bosc d'edificis,  feia feredat caminar als seus peus, al mateix temps m'atreia mirar cap a dalt on m'envaïa  el vertigen de les seues alçades.


Vam caminar fins a l'anomenat castell, que és on quedava una mica de la part  antiga, a sobre  la petita península del castell, les dues platges s'estenien a banda i banda amb el seu ventall de gratacels darrera. Primer la caminada vora mar pel passeig marítim envoltat de gent  que havien vist en Benidorm un bon lloc per "estiuejar" o passar uns dies a la  vora de la mar. Vam passar per  aquell gratacels de dues potes que feia com una "M". Era diferent aquella caminada, l'espai era especial, de vegades trobàvem un moment màgic, com quan les gavines estaven a l'aigua del barranc.


Darrera hi havia  l'illa de Benidorm i com si es tractés  del vell Nautilus  del capità Nemo treia el llom entre l'escuma de les ones. Ens vam aturar per esmorzar en el darrer bocí de passeig abans d'entrar en la senda  que serpentejava sota els pins.
Mentre esmorzàvem vam veure com un personatge en la llunyania  gaudia d'un bany en ple mes de febrer. Impressionant!, quines ganes, nosaltres gaudíem del dia i de la companyia.


Vora els Penya-segats
Vam deixar la civilització  i vam entrar en la vessant més  feréstega i salvatge de la caminada. La vertiginositat dels edificis quedava ja lluny, i la vam canviar per la verticalitat dels penya-segats de la serra, la mar estava brusenta i picava fort a les roques de la costa. La senda anava pujant i l'alè costava d'agafar. Però el paisatge de mar i muntanya, de platja i penya-segats i de desert i civilització  semblaven com dues cares d'un moneda en la mateixa etapa.


Atret per l'espectacular paisatge, al mateix temps que poregós de no rodolar per alguna senda pedregosa, veia de vegades els companys i companyes a l'altra banda de senda com si foren formigues  de colors. Però sobre tot, gaudia i absorbia com una esponja tota aquella amanida de vivències i plaers que em donava  aquell dia.
Per una altra banda la primavera floria als romers i les herbes del camí, i  en un raconet, com un oasi de la terra, com un record del passat, un trosset d'ametlers florits coberts per una catifa de magreta florida aguantaven,  resistien el pas dels anys.


La Vila Joiosa
La Vila es veia al fons com per donar-nos ànims, mentre acabàvem d'aclarir el dinar. Nosaltres vam travessar la darrera engruna de roca abans d'arribar al port i als carrers de la Vila.
Vam arribar  al lloc per dinar, al bar  los Serranos, vam recuperar forces i vam escriure al llibre de la Marina, i finalment vam segellar l'etapa amb l'encuny del bar, una altra segellada col·lectiva, que es començava  a fer habitual.
En acabar de dinar van vindre Jaume Vaello i alguns amics d'ell,  estudiosos i saberuts de la Vila, del passat i del present, que ens explicarien i ens portarien pels racons més emblemàtics.


La visita per la Vila
La visita ens va formar, vam aprendre moltes coses d'aquella Vila Joiosa, els encants de les muralles i els carrers antics. Semblava que la primavera s'havia parat per sempre en aquest poble, i les cases de mil colors feien joc amb el seu nom;  joiosa de joia, d'alegria, de felicitat, no de perles precioses i d'anells.
La importància de la Vila en l'antigor va ser molt gran,  i són moltes les restes romanes, les termes romanes de la ciutat romana d'Allon.

També ens vam assabentar que el nom de Joiosa li venia com un reclam del segle XIII  per captivar a la gent per a què vingués a establir-se al poble.
Després de saber algunes coses més de la Vila i de conèixer alguns dels seus racons  vam anar a l'estació de tren, ens vam acomiadar dels guies i dels companys i companyes i vam tornar cap a casa.
Podeu veure la traça de la caminada a l'enllaç del wikiloc

Illa de Beidorm


 Gratacels
Torre de l'Aguiló

Etapa preciosa  vora  mar

 Caminants vora el penya-segat



Les muralles de la Vila Joiosa

 Cases pintades de la Vila Joiosa


dimarts, 29 de juny del 2021

Caminada pel Comtat

De Muro a Turballos, Gaianes i Beniarrés, 26 i 27 de juny

La nova iniciativa

Iniciàvem el programa d'estiu amb una proposta nova que calia provar-la per veure la seua viabilitat. La idea era fer una caminada per la vesprada,  fer nit en arribar i una  caminada de bon  matí, per intentar evitar les hores més caloroses. 

En aquest cas començàvem pel Comtat, al poble de Muro, després d'un viatge ben caldejat  de dues hores des de Castelló de la Plana vam arribar a la plaça on ens retrobàvem amb amics i amigues. Sempre amb el goig i l'estima que ens uneix, el caliu del Camí que ens agermana i reforça els vincles amb les persones d'altres comarques amb les quals  tenim un sentiment comú d'estima pel nostre País Valencià.


Muro i el mural de Muro

Primer vam fer la volta per Muro, vam recordar ara feia tres anys quan vam fer l'etapa de Cocentaina a Muro i Agres, on vam fer la visita de Muro i ens van parlar del museu i del palau,  i aquell 7 d'octubre vam inaugurar aquell preciós Mural del País Valencià. 

Per això hui, després  d'assabentar-nos de la seua venda i el seu possible enderrocament, no podíem deixar perdre la possibilitat de tornar a visitar-lo, no em cansaria mai de veure'l. 

Emocionar-nos  amb el detall i la perfecció de la traça, amb el simbolisme de totes les persones que formen el conjunt, des de Ramon Llull fins l'Ovidi Montllor, que han marcat els pilars de la història i la cultura del País Valencià,  i els dibuixos que omplen el fons darrera de cada personatge, que fan referències a la vida o l'obra de la persona.

Una grata sorpresa de la qual  em vaig alegrar molt era de veure l'estat de  conservació que tenia, que no havia tingut cap atac feixista ni de vandalisme que l'haguera malmès gens ni mica. En canvi tal vegada va ser una mala previsió de fer aquesta meravellosa obra d'art en un lloc incert que si es venia perillava la seua integritat, esperem que li donen una solució per salvaguardar aqueta perla preciosa que en diferència seria el mural a l'aire lliure més impressionant i més rellevant mai vist.

Els anomenaré un per un amb l'enllaç adequat per si voleu aprofundir en l'obra o la vida del personatge: Ramon Llull (1232 1316) Bernat Desclot (1235 1288)  Ramon Muntaner (1265 1336) Francesc Eiximenis (1330- 1409)  Bernat Metge (1340 -1413) Ausiàs March (1397 -1459) Jaume Roig (14..- 1478) Joanot Martorell (1413 -1468) Isabel de Villena (1430 -1490) Joan Roís de Corella (1435 -1497)  Bernat  Fenollar (1438 -1516) Lluís  Galiana (1740 1771)  Lluís Fullana (1871 -1948) Carles Salvador (1893 -1955) Manel Sanchis Guarner (1911 -1981) Enric Valor (1911 -2000) Joan Valls (1917 -1989) Joan Fuster (1922 1992) Vicent Andrés Estellés (1924 -1993) Ovidi Montllor (1942 -1995) .

Tot i que em va entusiasmar aquesta meravellosa obra d'art, i trobar-me persones tan volgudes, i tan valorades  com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o l'Ovidi Montllor, vaig trobar a faltar més dones, tal vegada siga  Isabel Clara Simó, l'escriptora alcoiana  contemporània que ens ha deixat  recentment qui m'hagués agradat que haguera tingut un lloguet en eixe Mural del País Valencià.

Després de gaudir d'aquella obra d'art, que una sospita em feia pensar que podria ser la darrera vegada que la  veiés, vam començar la ruta cap a l'eixida del poble.


Benàmer i Setla de Nunyes

Vam encetar un camí tranquil entre oliveres i camps de secà, així vam entrar al  poble de  Benàmer.  En  una de les façanes hi havia un rellotge de sol que havia acabat de treballar a aquella  hora de la vesprada i l'ombra cobria ja tota la paret.

Als afores del poble unes persones resistien la calor a l'ombra d'un lledoner de brancatge frondós i soca grisenca.  Nosaltres després vam seguir caminant a camp obert.

Vam entrar en un racó màgic, amb un encant especial, el molí de Pedro era un casalici antic de grans dimensions que  restava a la vora del camí, allí un grup de persones gaudia de la fresca de les vesprada.

Una dona ens va explicar que la font la netejaven perquè la vegetació no asfixiés l'espai, i de tant en tant treien  les arrels del naixement perquè no obstruïren el brollador  i la conducció.

Vam pujar a poc a poc per les escaletes a beure de l'aigua freda i a refrescar-nos la cara per rebaixar la calor de la vesprada. Vam parlar una estoneta amb les dones i homes assegudes a la fresca i vam seguir el camí.

Vam creuar el riu Agres i vam continuar una estona per la vora del riu,  els pollancres acompanyaven el riu en el seu treball diari de llaurar la llera, fent música aigualida  de dringar de fulles, vam seguir una estona gaudint d'aquest concert de la natura, després vam recular per agafar el camí bo i al cap de poca estona entràvem al poble de Setla de Nunyes.

Vam passar a prop del campanar, gris màstil  de poble, vam fer una parada al bar proper, la bona hora, la cervesa fresca, i l'espai obert i acollidor van fer caliu per portar-nos al joc i a les rialles. Havíem de fer que l'Oriol es divertira i tinguera una bona experiència. Vam jugar a alguns jocs, després, parlant de contes jo vaig traure eixa faceta rovellada, eixe Camacuc eixerit que brincava per les places i els carrers, eixe mig pollastre que tantes vegades en la meua joventut havia contat, i havia  bocabadat a infants  i persones grans.

Moltes paraules i gests m'anaven eixint com si la memòria despertés el conte adormit,  com si un polsim màgic hagués desfet l'encanteri, i hagués trencat el silenci i la quietud adulta. Jo mateixa em vaig quedar sorprès com després de vint anys el mig pollastre ressorgia de dins del meu cor.

A la plaça una escultura en homenatge als agermanats ens va fer admirar i recordar aquell episodi de la història en defensa dels furs valencians.

Després d'acomiadar-nos de la gent del bar, on la xica ens va fer un acomiadament efusiu,  i després d'un llarg descans i de moltes rialles vam seguir. Contens com el mig pollastre que gratant un femeret s'havia trobat un dineret.

Vam seguir caminant cap a  Turballos, una part de la colla es va quedar a una font i els conductors vam seguir fins al poble.

El dia defallia, i la llum anava morint, el relleu del Montcabrer es retallava amb nitidesa i brillava la blancor  de les cases de Muro.

Vam arribar al poble de Turballos, el capvespre anava esmorteint-se,  anava esgotant-se la poca llum del dia, nosaltres vam pujar a la furgoneta de Lluís per recuperar els cotxes que teníem a Muro.

A la tornada anàvem cadascú en el seu cotxe, Manolo i jo ens vam perdre de la resta de cotxes i vam giravoltar una estona en la foscor buscant com arribar, fins que vam trobar el camí que ens portava al llogaret.


Turballos

Va arribar el moment, ja de nit, de caminar pel poble, la pedra cobria els carrers i les cases, i mentre caminava en la fosca nit, durant tota l'estona una cançó em ballava al cap.  Veure la morera, les escales de l'església, els carrers de pedra, el campanar, aquell escenari l'havia vist i l'havia cantat tantes vegades sense haver estat mai allà mateix que m'era familiar. La veu de Flora ressonava al meu cap,  no podia ser una altra cançó  que Vell record de Diluvi. Ja que el videoclip havia estat gravat al poble i mentre caminava anava reconeixent els espais per tantes vegades que havia vist el vídeo.

Ràpidament vaig arribar a la casa on havíem de sopar. No faltava detall, un emparrat feia de sostre on dringaven els bagots de raïm i el fruit de la passió.

A la taula la bona gastronomia omplia cada plat  de sabors i colors, mentre la conversa fluïa agradable.  Després d'un dia intens ens vam anar a l'habitació per descansar i agafar forces per l'endemà.


A la llum del dia

En alçar-nos vam fer una volta pel poble,  ara la llum i la claredat omplia cada racó,  tornava a ressonar al meu cap la cançó Vell record de Diluvi en passar pels carrers empedrats, especialment el campanar, la morera i les escaletes on recordava la imatge del grup tocant.

Mentre passejàvem parlàvem de la peculiar història del poble, de les diferents versions que ens havien arribat, de l'abandonament del poble en temps passats i l'arrelament del Pare Vicent al poble i  la seua tasca en la creació de la  comunitat.

De la recuperació de moltes cases per la comunitat i la dificultat del manteniment d'un espai tan gran i com estava de ben cuidat.

Vam entrar per la casa on hi havia el llit d'estores, on hi havia el quadre del pare Vicent i vam arribar al patí on hi havia un ànec i els ruquets, on plantes i flors engalanaven cada racó amb les seues formes i colors. Després de gaudir de cada espai i quan ja van vindre Manolo i Lluís vam situar-nos cap a l'eixida del poble on hi havia el monòlit en homenatge a Acció Cultural del País Valencià.


Gaianes al peu del Benicadell

Vam iniciar el camí cap a Gaianes, un cartell ens confirmava la bona direcció. Generalment el paisatge estava conformat per  conreus de secà  d'ametlers  i alguna pineda. El relleu que ens marcava l'espai era clar, cap a ponent el cim del Montcabrer, que és el cim més alt de la serra de Mariola, que tancava l'escena, i cap al nord el Benicadell anava dibuixant diferents perfils amb els roquissars feréstecs i el seu esguard més punxegut  a la part del penya-segat, tal com ens apropàvem a Gaianes.

El Benicadell ens separava de la Vall d'Albaida que es trobava a l'altra banda de la muntanya, on jeien  pobles tan estimats i caminats com Otos o Carrícola.

Ens va engolir la trama urbana  de Gaianes, l'ombra de les cases ens alleugeria de la calor, un carrer estret de casetes baixes eixia a la nostra esquerra,  quedava tancat a la llunyania pel Benicadell, com si hagueren triat el millor  teló de fons per sorprendre als vianants. Vam passar per l'església i vam gaudir de la fresca dels carrers en aquella hora ben primerenca del matí.

Vam eixir de Gaianes i vam seguir caminant amb la vista del Benicadell amb les seues dents cada vegada més esmolades. Ara un nou conreu desconegut per a mi ens sorprenia  en un bancal ben treballat, eren sorolles, l'escorça i l'arbre recordava la perera, però la fulla era més dentada que la del roure, els fruits eren boletes ara encara verdes, que recordaven una pera menuda, els quals estaven en poms de  tres o quatre.

Vam seguir cap a Beniarrés,  a la nostra esquerra una arbreda i una font ens captivaven, i vam aturar la caminada per esmorzar i descansar.

Vam obrir les carmanyoles i vam gaudir de l'ombra i de l'espai, vam cantar les nostres cançons, entre d'altres vam fer vibrar el fullam amb el País de l'Olivera, el Ball Xafat de Crevillent i la Malaguenya de Barxeta. Vam estar força estona gaudint de l'ombra, però ja era hora de posar-nos en marxa i tornar a trepitjar el camí.

Ara la calor ja pesava al nostre bescoll, però  una passa darrera de l'altra anàvem fent camí, al nostre davant teníem la vista de Beniarrés, un poblet ajocat a la vessant d'un tossal,  a la seua part més alta hi havia el calvari i l'ermita, i davallaven carrers i cases fins arribar a la part més fonda. Vam buscar un camí que arribés a la part del calvari per així tindre una visió més global del conjunt. Al nostre darrera tancaven la comitiva el Benicadell que s'anava fent xicotet en la llunyania i la serra Mariola amb el Montcabrer altiu.


Beniarrés

Vam arribar a la porta  del calvari, allà ens va acompanyar una xica molt amable que ens va obrir la porta de l'ermita del sant Crist dels Afligits. Ens va mostrar la brutal i preciosa restauració que s'havia fet del seu interior amb mil detalls i referents religiosos. Un detall curiós era la pintura de bunyols  que simbolitzaven la venda de bunyols gràcies als quals s'havien sufragat les despeses. Ens va acompanyar pels espais interiors com la cuina i les cambres arreglades. També ens va parlar que els retors actuals no sabien la llengua dels feligresos, i era la gent del poble la que s'havia de doblegar davant de la llengua forana, quantes vegades escoltàvem la mateixa història. Moltes vegades ha estat una estratègia per accelerar el procés de substitució lingüística.

Vam pujar per unes escales al campanar fins arribar on hi havia les dues campanes, feia temps que no pujàvem a cap campanar. Vam tocar la campana notant com vibraven a l'oïda. 

Com un quadre pintat al cel, a sota la campana es retallava el poble de Beniarrés i al darrera sempre tancant l'horitzó cap a ponent la serra de Mariola com una fita del Comtat  que designava la identitat de la seua gent.

A l'altra banda hi havia  l'altre orifici del campanar que albergava la campana menuda, molt més aguda en el seu cantar, al darrera es retallaven les serres més del sud.

Després de gaudir del paisatge  que ens oferia l'altura i les apertures del campanar vam baixar les escales, vam arribar on es posava el cor, lloc on teníem l'altar i la base de l'església als nostres peus. Va ser massa la temptació per provar la sonoritat de la capella i provar les nostres veus. Així una Malaguenya de Barxeta va ressonar per tots els racons de la sala, en acabar vam baixar els escalons que quedaven  fins eixir fora de l'ermita, a l'ombra dels grans xiprers que formaven el calvari. Tal vegada els arbres llargueruts  ja els associem a les capelletes, moltes vegades ancorats en una costera pronunciada.

Ens vam acomiadar de la xica que ens havia acompanyat i generosament ens havia fet la visita i vam entrar pels primers carrers de l'entramat urbà  fins arribar a la plaça de l'església, un bar i unes tauletes van captar l'atracció del grup i van esdevenir el lloc ideal per gaudir de l'ombra i de la conversa. Es van afegir al grup Graciela i Pepe, que ens acompanyarien les hores que ens  quedaven per Beniarrés.

En obrir l'església de Sant Pere Apòstol ens vam posar les mascaretes per poder entrar, el gòtic  més altiu pujava per les columnes i es ramificava fins la volta de creueria, una llum tènue  omplia la sala. Un orgue de grans dimensions ocupava una de les parets de l'església.

En eixir ens van suggerir visitar el Museu de la cova de l'Or, conèixer la història arqueològica de l'indret sempre ens mostra la riquesa  del patrimoni de la comarca i del país.

Al museu hi havia restes del material extret de la cova, com diferents tipus d'indústria lítica; ganivets, punxons, i un collaret de petxines, i altres estris treballats en os.

Els panells interiors si que estaven en català i en castellà, en canvi en els fulls de promoció que hi havia a l'entrada la nostra llengua brillava per la seua absència.

A l'entrada hi havia algunes fotos precioses d'alguns indrets  que jo havia xafat en antigues caminades, com l'illeta del Campello o el Pla de Petracos.

Després d'assaborir una mica el museu vam anar amb la furgoneta de Lluís a pels nostres cotxes que restaven a Turballos. Una vegada ja vam aparcar vam entrar al bar a dinar. Dues taules ens esperaven per gaudir de la gastronomia comarcal, mentre com un company infatigable per la finestra ens feia l'ullet el Benicadell. Després de degustar uns plats saborosos vam enfrontar-nos a la calitja de la vesprada per tornar cap a casa.

Muro

 Església de Muro



Mural de Muro

Admirant el mural de Muro

Mural de Muro

















Vista general del mural de Muro










Camí de Benàmer
Benàmer

 Benàmer

El lledoner a l'eixida de Benàmer




El molí de Pedro

Pollancres a la vora del riu al molí de Pedro


 Un cantanyer d'Indies a l'entrada del poble

Setla de Nunyes

Setla de Nunyes

Campanar de Setla de Núnyes




Esmorzar al poble 



Setla des del bar

Monument als agermanats


  Vista de Muro



Turballos



El sopar a Turballos




Turballos a la llum del dia



El pare Vicent





 Els rucs





 El campanar de Turballos

La morera, les escales i la porta de l'església







El Montcabrer al fons

Turballos

Turballos

Flor de Tàpera a Turballos


El campanar de Turballos



Turballos




Un carrer de Turballos


Monòlit en homenatge a Acció Cultural del País Valencià

Camí de Gaianes


Camí de Gaianes




El Benicadell

Peiró a l'entrada de Gaianes
Gaianes
 Gaianes

Carrer de Gaianes i el Benicadell al fons

Església de Gaianes

Carrer de Gaianes

El Benicadell des de Gaianes

Sorolles

Sorolles

Sorolles

 Fulles de les sorolles

El Benicadell

Marge de pedra seca


Ametler carregat d'ametles

El Benicadell

La Font del Port

La font del Port

Esmorzant a la font del Port



Xicoteta capell a la font del Port

La font del Port

Caminants i de fons el Benicadell

 Beniarrés

Un bagot de raïm a Beniarrés



El Benicadell des de Beniarrés

La serra Mariola i el Montcabrer

Caminant i de fons el Benicadell

 El Benicadell
Beniarrés
 El calvari de Beniarrés


l'ermita

Pintura a l'ermita del calvari

Pintures a l'ermita del Calvari

Interior de l'ermita del calvari

Interior de l'ermita del Calvari


Interior d'una sala de l'ermita

Pujada al campanar de l'ermita

Dalt del Campanar,  Beniarrés i Mariola al fons

 Beniarrés i Mariola des del campanar de Beniarrés

 Beniarrés des del campanar

 Cúpula interior del camapanar

 Vista cap al sud des del campanar

 Caminants al cor de l'ermita

 Vista de l'ermita des del cor

 Ermita del calvari

 El calvari de Beniarrés

 El calvari de Beniarrés

 El Calvari de Beniarrés

 Beniarrés

 Beniarrés

 Beniarrés

 Església de Beniarrés

Interior de l'església de Beniarrés

Interior de l'església de Beniarrés

Orgue de l'església de Beniarrés

 Interior de l'església de Beniarrés

Museu de la cova de l'Or de Beniarrés




Útils de la cova de l'Or


Collaret de la cova de l'Or de Beniarrés



Cova de l'Or de Beniarrés


 Església de Beniarrés

Mural de Beniarrés

Mural de Beniarrés, del mateix autor que el mural de Muro