Ens vam alçar de bon matí a les escoles de Sant Francesc a Formentera, i vam anar cap a la zona de l'ajuntament, aquesta vegada no feia falta agafar massa atuells, quasi tot es quedava a les escoles, sols vam prendre allò imprescindible per al dia.
Ens vam dirigir al costat de l'ajuntament, a un taller per preguntar on es llogaven bicicletes, els vam encomanar cinc bicicletes de passeig, vam esperar allí on estava el mercadet i l'Uc. Prompte va vindre una furgoneta que ens portava les bicicletes, vam iniciar el viatge, duien caixonet i cistelleta per posar les coses. Jo anava de cotxe granera, o millor dit de bici granera, vam eixir de Sant Francesc en direcció a la Mola.
En una de les baixades eixint de Sant Francesc, el vent se li va emportar la gorra a Sílvia, llavors va fer una frenada en sec i se li va creuar la roda de davant, de manera que li va saltar tot l'equipatge que duia a la cistelleta i va caure a terra. Amb tanta mala sort que se li va trencar la cistelleta, els altres companys se'n van anar en no adonar-se'n del que havia passat al seu darrera. Vaig intentar ajudar-la i poc després va vindre el David a veure que passava.
Vam seguir per aquella carretera asfaltada, anava patint de veure a la Sílvia com li tremolava la bicicleta, cada vegada que ens creuàvem amb un cotxe li trontollava la bici, que semblava que se l'anava a engolir.
Per una pista pedregosa vam arribar a la carretera. Finalment Sílvia va decidir que no seguia, ja que es sentia insegura, es quedaria a una caleta, i quan es cansaria tornaria cap a casa. Així es va quedar a la cala d'en Baster i nosaltres vam agafar la carretera pel carril bici cap a la Mola, era una general ampla i enquitranada, els cotxes passaven amb prou velocitat, ara ens havíem quedat quatre, tot i que Sandra havia dubtat si seguir o no.
Vam anar esquivant els obstacles que ens trobaven al carril bici, i després ens vam desviar cap a es Caló, vam travessar la vila, vam seguir per unes dunes on la vegetació estava força horitzontal a causa de les brises marines. Vam arribar a la mar, on es veien unes casetes per guardar les barques, i les fustes per poder fer-les lliscar fins a la mar(foto). Vam començar el camí romà de la Mola. Era un camí empedrat cobert de vegetació on l'agudesa de les pedres feia impossible la circulació amb la bicicleta, per això la costera es feia pesada ja que havíem d'empènyer les bicis per aquell camí de pedres. Tal com anàvem pujant i anàvem agafant altura veiem la part de sota de la resta de l'illa, es veia pràcticament tota l'illa.
Era curiós veure com es feia d'estreta entre la platja de Migjorn i es Caló. Podíem veure la bona conservació en la qual es trobava l'illa, poc urbanitzada i prou verda. Des d'allà es veia la carretera central que travessava l'illa com l'artèria per on les formigues anaven i venien. Vam arribar a un punt on es veia el penya-segat allà al fons, a una banda el Pilar de la Mola i a l'altra el braç estret de terra fins a Sant Francesc.
Les sargantanes presumides
La mar blava no ens deixava d'acompanyar en el nostre llarg viatge, seguíem el camí romà, i ens vam trobar amb el símbol més ancestral de Formentera. Ens vam aturar una mica per descansar i vaig veure com Sandra estava intentant apropar-se a una sargantana verda, amb uns colors i unes formes admirables. Llavors tots ens vam posar a mirar les sargantanes, i sortien dels amagatalls i se'ns apropaven, com per intentar identificar els intrusos que passaven per s'illa. Curiosament era la reacció contrària al que estàvem acostumats veure d'aquests animalons, que solien amargar-se i fugir ràpidament.
Una sargantana se li va pujar a la mà a Sandra i va baixar per l'altra. Ens vam quedar meravellats de la confiança que agafaven les sargantanes. També al Lluís se li'n va pujar una per la mà, i així van començar a aparèixer més i més sargantanes. Nosaltres les volíem caçar amb la nostra caçadora d'imatges, i segrestar-los el seu esguard per sempre.Va ser una estona molt divertida on les sargantanes ens van donar la benvinguda a sa casa en el camí de sa pujada.
Després del capítol de les sargantanes vam seguir fins arribar a la carretera general que portava al Pilar de la Mola. Ara ens vam desviar cap a la mar, ens vam endinsar per una pineda per un camí de terra i de pedres per buscar una muralla i una torre Púnica. Sols vam arribar a una casa típicament formenterenca amb un jardí molt polit i on es veia la mar, vam recórrer la zona però no vam trobar aquella runa històrica. Vam remuntar cap a la carretera i vam seguir fins entrar al poble.
Al Pilar de la Mola ens vam dividir, David i Sandra es van quedar dinant a un bar al poble i jo vaig fer via pel meu compte. Després de tant de temps en grup necessitava un moment de solitud, de trobar-me a mi mateixa, feia temps que no estava sol. Vaig seguir per un camí de terra però portava a una casa particular, llavors vaig recular i vaig seguir per una indicació que portava a un molí, vaig giravoltar pel camí fins arribar a aquella casa amb aspes grandioses. Mai havia vist un molí de vent tant de prop, era el molí de la Mola (foto), sempre havia estat molt més familiaritzat amb els molins d'aigua, però desconeixia els de vent. Les aspes eren llargues branques de fusta que anaven de l'eix central fins pràcticament a terra, i una caputxa de branques cobria la part de dalt de la construcció. Vaig trobar una pineda per menjar el meu pa i el meu fuet de les caminades.
A l'olor de l'embotit van començar a aparèixer unes altres criatures que volien compartir l'àpat, i així una sargantana va caçar les molles de pa que jo li anava llançant. Ací totes les sargantanes eren iguals d'un color verd-blau. Però aquesta sargantana em va dir que el pa per a mi, que ella preferia el fuet.
I és així com es va apropar, jo em vaig traure el xoriç de la motxilla, i li vaig llançar trossets de fuet, i ràpidament va atacar l'embotit, i intentava arrancar xicotets trossos de fuet. El dinar va ser ben acompanyat amb aquelles dues sargantanes.
Vaig iniciar el viatge i vaig anar on havíem quedat, al far de la Mola. Vaig deixar el molí de vent i Vaig tornar a la carretera per seguir fins al far, vaig arribar i no hi havia arribat encara ningú dels companys i companyes.
El cap de la Mola
Hi havia gent que admirava el roquissar banyat per la mar. Allà al fons les ones s'estavellaven contra les roques del cingle, mentre a l'horitzó la intensitat del color de la mar s'ajuntava amb el cel blau. El far, a la punta del penya-segat vigilava que cap vaixell ensopegués i es pogués malmetre durant la fosca nit en la rocalla. Mentre, la brisa marina ens recordava quin era el seu reialme; el país de l'escuma, el salnitre, les cales i les ones.
Una vegada vam ser-hi tots i totes vam iniciar el camí de tornada per la carretera cap al Pilar, però a mà esquerra vam veure el camí de terra, el vam seguir i ens vam endinsar en una pineda, la bicicleta era més ràpida que les botes fent els passos del camí. Tantejàvem les possibles pistes i vam anar vorejant la costa.
En girar la vista vam veure el blanc sentinella vigilant, allargassat a sobre la mola, el majestuós far. Ara es veia millor com es retallava a sobre del penya-segat. Les ones veneraven el far amb les seues mans d'escuma. Ens vam aturar una estona, després vam seguir en direcció a Sant Francesc.
De vegades les sendes es feien estretes i costava passar amb la bicicleta i d'altres vegades les roques s'acumulaven tant que havíem de baixar de la bicicleta. Ens trobàvem buscant el camí d'es Bufador. Va haver-hi un moment desconcertant donant voltes entre els pins, vam veure que no hi havia eixida i havíem de recular.
Llavors jo anava l'últim, tancava la comitiva i Sandra anava davant de mi, i Lluís i David davant de tot. Vaig veure que en girar una revolta Sandra duia tota la cadena de la bicicleta per fora. Em vaig aturar i vaig intentar ajudar-li a col·locar-la. Hi havia un suport que ens impedia posar la cadena, vam trencar una mica el suport i vam posar la cadena, fent rodar la roda. Era inevitable embrutar-nos del greix de la cadena.
Una vegada solucionat el problema vam seguir al marxa, el camí des bufador ja no l'ensopegàvem amb el brancatge, vam eixir a la carretera de Sant Francesc, que havíem utilitzat per anar a la Mola.
Ara era tot baixada amb un bona pendent, jo tancava la comitiva, i ací em va passar una altra cosa. Amb la pendent la bicicleta anava agafant velocitat i darrera meu se'm va enganxar un camió, la situació va començar a ser de malson. (Em va recorda el meu viatge a Mequinensa.) El camió el duia al darrera, i quan jo més accelerava més a prop el tenia, i a la baixada em feia por anar a tanta velocitat. Van ser uns minuts angoixans, després la carretera era més plana i hi havia carril bici, i ja em vaig lliurar del camió. Em vaig reunir amb el grup una altra vegada, vam decidir anar a ses Illetes. Vam deixar la direcció de Sant Francesc per dirigir-nos a Sant Ferran. Ara ens acaçava el dia, calia aprofitar les hores de sol, però si no ens afanyàvem se'ns faria de nit. Vam travessar pel centre de Sant Ferran, vam passar ses salines, i després vaig veure el camí cap a ses Illetes, primer era asfalt, després eren camins de terra.
El darrer instant del dia a la platja de ses Illetes
La posta de sol donava un encant especial a les dunes que embolcallava el nostre camí. Volíem arribar de dia per veure aquelles meravelloses platges. El dia sols ens va deixar uns instants, vam aparcar les bicis davant del restaurant i vam córrer cap a la sorra, era impressionant trobar mar a l'est i a l'oest. La mar estava tranquil·la i acaronava la sorra, cansada d'aguantar el sol estiuenc. Lluís es va despullar i es va posar a l'aigua, jo vaig mirar a l'horitzó i vaig escoltar el soroll de la brisa, després d'un dia dur de bicicleta aquell moment de relax ens connectava amb aquella meravellosa illa de sargantanes verdes.
Vam deixar una estona lliure, perquè cadascú férem la nostra i desconnectarem del grup. Després de l'instant màgic vam tornar cap a on teníem les bicicletes, era ja fosca nit. La tornada va ser més forta per la manca de llum, vam tornar per aquelles carreteres amb la llum de les bicicletes. Qui no tenia tanta llum anava en mig, i qui en tenia més anava davant o darrera. La comitiva de les quatre bicicletes il·luminades es posava en marxa. De vegades feia por quan els cotxes ens passaven a tota velocitat, però després d'unes voltes vam arribar a les escoles de Sant Francesc. Estàvem una mica farts de les bicicletes, llavors vam descansar una mica i ens vam dutxar, una altra vegada vaig trobar a faltar la meua tovallola que s'havia quedat a Eivissa a casa Mariana.
Vaig telefonar a casa per gaudir de l'amor i de la dolçor de la veu estimada, llavors una bona notícia de bon auguri ens prometia prosperitat i estabilitat per al futur. Em vaig anar a dormir amb un gran somriure i molt de goig, encara em ballaven al cap camins, molins de vent i sargantanes. Demà ens esperava un dia ple d'activitat i havia de descansar.
A l'enllaç podeu veure el recorregut que vam fer, és molt aproximat ja que en aquell moment no es va georeferenciar la ruta, i ha estat fet sobre mapa a partir de les indicacions de la crònica.
 |
| Església de Sant Francesc i el mercat |
 |
| Formentera, cala Baster |
 |
| Es Caló |
 |
| Molí de vent del Pilar de la Mola |
 |
| Molí Vell de la Mola |
 |
| Far del Pilar de la Mola |
