dilluns, 26 d’abril del 2021

Crònica de la caminada per la Safor

De Barx a Simat 25/4/21


Ens retrobem

Els mesos d'inactivitat havien tenyit de rovell les nostres botes i el llarg aïllament havia cobert amb una teranyina les nostres articulacions, però quan una escletxa en el temps va donar un fil de llum tènue, llavors  es va encendre de nou la il·lusió i les ganes de fer Camí.

Per això, uns pobles menuts, uns amics i amigues estimades, uns camins florits i l'amor al país ens va fer tornar a reprendre  aquest preciós viatge.

Una comarca: la Safor, dos pobles: Barx i Simat, una data assenyalada: el 25 d'abril, dia de les llibertats nacionals del País Valencià.

Dia per recordar la batalla d'Almansa, tan important en la nostra història ocorreguda aquell 25 d'abril de 1707, que en perdre la guerra de Successió el curs de la nostra sort va canviar, i ens van arrabassar els furs i l'autogovern, i ens  van perseguir la llengua, i qualsevol tret identitari dels valencians i valencianes que es mostrés com un poble diferenciat.  Encara portem les seqüeles de la persecució durant tants anys de la nostra identitat, la llengua i del nostre País Valencià. Per això retrona al meu cap la frase d'alguns mestres d'escola "aquest tema no és important, no el donarem" deixant orfes als alumnes d'aquest moment històric.

L'oratge incert ens va fer dubtar d'acudir a la cita, però la força que ens empenyia ens va fer tirar endavant.

L'emoció de tornar a veure els companys i companyes vingudes d'arreu del País Valencià ens va fer emocionar-nos en veure'ns. En passar els primers moments vam recordar el Camí i el full de ruta del dia.


La nevera de Barx

Vam davallar cap a la part més fonda per apropar-nos a la nevera, un camí vestit de conreus de primavera. En arribar vam escorcollar l'espai, vam abocar-nos a la fondària on temps enrere farcien el pou de neu per fer-la gel i després repartir-lo per les poblacions properes. Es trobava en molt bon estat de conservació, una porta interior i una escala davallava fins al fons, tancava la cúpula una estructura metàl·lica que imitava la nevera d'Agres, tot i que aquesta darrera encara conservava l'estructura de pedra.


Fem camí cap a la Valldigna

Després vam seguir tot creuant el poble per la carretera que eixia cap a Simat. Vam arribar a unes granges on la traça es desviava i el camí es perdia, ens van aturar per aclarir el punt conflictiu, finalment Isabel va veure una marca groga i blanca  del PR i seguint les marques vam trobar una senda preciosa que solcava la boscúria.

Quin goig haver trobat el camí, i gaudir d'aquella meravella, els nostres peus xafaven la terra humida entre tots els colors del verd que deixaven escapar perles blanques i rosades.

En agafar altura, Barx es quedava a la llunyania fent honor al seu nom  de vall entre muntanyes. Aquestes portaven capell blanc en un dia força tapat.

Finalment vam davallar cap a una pista, a la vora del camí una paleta ens indicava Cova de les Malladetes, el nom ressonava en els meus records, quan era un referent en la classe de prehistòria d'una de les coves més importants a nivell de País Valencià i un referent a nivell d'estat, per les troballes  fetes  de la nostra espècie fa molts segles.

El penya-segat queia  a plom damunt la pista,  deixant les roques grises despullades al damunt nostre. En un racó  uns àlbers buscaven el sol trencant la penombra amb la blancor de les seues tiges. Més enllà, a la vora de la pista,  les basses de pedra recollien l'aigua  clara de la font del Cirer.

Trencant amb un crit el silenci enlairàvem al cel les nostres veus entonant la Malaguenya de Barxeta, mira si he corregut terres..., la  nostra cançó, que fèiem brollar allà on anàvem, hui amb un punt d'emoció pel retrobament, després de tant de temps de no recórrer terres.

Vam seguir per la pista i després vam agafar una senda que zigzaguejava entre la boscúria, les paraules d'encant naixien de les nostres boques en albirar tanta bellesa, la primavera esclatava a cada racó de la senda, l'antic empedrat li donava un toc d'antigor, i els pins ens amagaven sota el seu brancatge.

Havíem de tenir cura de no relliscar amb les pedres humides, i a cada pas anàvem apropant-nos  a Simat de la Valldigna.

Vam arribar a un punt on l'horitzó  es va obrir, i ens va regalar la panoràmica d'aquella vall tan digna, com contava la llegenda que ens havia arribat vestida de diferents personatges, però amb el punt comú  de la descoberta de  la vall en la conquesta cristiana i el nou nom que se li assignava, la Valldigna.

Quedava perduda en el temps la seua denominació històrica de la vall d'Alfàndec, per agafar més força i popularitat la nova denominació.

A primera vista veiem el monestir de Santa Maria de la Valldigna i el poble de Simat a la vora, i més enllà Benifairó de la Valldigna, tots dos immersos dins la catifa verda dels tarongerars que omplien la vall.

Les muntanyes al nostre darrera anaven jugant disfressant-se amb els núvols, posant-se capells de cotó en pel. En arribar a terres més baixes els pins van deixar pas als conreus, una plantació jove d'alvocats iniciava la seua florida en uns bancals plens d'herba.


La mesquita de la Xara

Ara, els escrits a les paletes de fusta ens indicaven un nom, la mesquita de la Xara, aquesta nova fita ens feia viatjar a un moment de la nostra història, quan la cultura musulmana era l'hegemònica del país, i com després la conquesta cristiana va anar engolint-se milers de mesquites, i el patrimoni de l'època va anar fonent-se en el temps, per això es de rellevant importància  les dues mesquites que encara queden d'aquella època al País Valencià; la de la Xara a Simat i la de Xelva.

La senda anava pels horts de tarongers i ens esglaiava veure els clots a la vora de les soques fets pels senglars.

En arribar a la xicoteta capella vam veure com la jovenalla del poble estaven fent guirigall a la porta, nosaltres vam escorcollar pel pany de l'altra porta per veure l'interior, encara vam poder admirar alguns elements àrabs; el mur de la quibla i el minaret, tal com ens indicava  la informació de la porta.


 El monestir de la Valldigna

Vam seguir  pel camí que portava al poble, passant per la vora del mur del monestir de Santa Maria de la Valldigna, dins d'aquell espai es veien plantats tarongers, tal vegada vestigis d'una època no tan llunyana en que la taronja era el motor de l'economia i el monestir era tan sols un grapat de pedres  i runa, i s'aprofitava cada racó de terra fèrtil fins i tot dins del monestir.

A l'enllaç podeu llegir la crònica de l'etapa que vam fer de Xeraco fins a Simat, on vam recórrer els pobles de la Valldigna i vam visitar el monestir.

En passar per l'entrada del monestir ens vam aturar per fer algunes fotografies, tot i que la porta estava tancada. A la vora un jardí enaltia un nom; plaça de Guillem Agulló.

 La plaça recordava aquell jove de Burjassot que l'11 d'abril de l'any 1993 amb tant sols divuit anys va ser assassinat a Montanejos per una colla de neonazis. Aquell brutal assassinat va quedar gravat en la nostra ment  i agraïm veure brollar el seu record en aquesta plaça.


Dinem a Simat

Vam arribar a Simat i vam cercar un lloc per dinar, escampats pels bancs del passeig a la vora del riu Vaca, vam traure les carmanyoles i vam fer petar la conversa, em ressonaven al cap encara les cançons, els paisatges, els records i les veus d'aquella colla  tan polida.

En acabar de dinar vam recollir i vam anar a pels cotxes per tornar a Barx i recuperar els que s'havien quedat allà.

Després d'un dia preciós vam tornar a casa.

 A l'enllaç podeu veure l'itinerari que vam seguir.


Barx al fons

Nevera de Barx

Nevera de Barx

Nevera de Barx

Barx

 Estepa borrera

Barx al fons de la vall


La Valldigna





La font del Cirer





Sota l'arbreda, davallant la senda

Simat

La senda pedregosa


El monestir i Simat

La senda zigzaguejant i al fons Simat i el monestir

Sota els cingles

Alvocats florits

Simat i Benifairó

Bancals d'alvocats i al fons Simat

Clots fets pels senglars als tarongers vora la mesquita de la Xara



La mesquita de la Xara


Mur del monestir de la Valldigna


Monestir de la Valldigna





Plaça Guillem Agulló


Riu Vaca


Dinem al passeig




Riu Vaca