dimarts, 23 de novembre de 2021

Caminada per l'Alt Maestrat

De Benassal a Vilar de Canes 20 i 21 /11/21

La primera volta per Benassal 20/11

Ens esperava un cap de setmana ple d'aventures, i ple d'aprenentatges a l'Alt Maestrat, i en especial a Benassal. Com vaig  arribar una mica més prompte vaig  fer un primer aperitiu per Benassal, per degustar el seu patrimoni i els racons més suculents  del poble, que de vegades, després, a l'hora de la visita oficial  seria més difícil d'entretindre'm i paladejar.

La Placeta

Vaig passejar per la plaça de l'Ajuntament, tal com ací li deien la Placeta, amb el campanar altiu i les escultures  al mig de la façana. Al bell mig de la plaça hi havia  l'escultura en homenatge a Carles Salvador, i el panell de la romeria de Sant Cristòfol, patró de Benassal. A la paret eixia una cara  tallada en pedra que em va sorprendre, desconec la simbologia,  mentre el campanar s'alçava orgullós i intentava esgallar el crostó de núvols que tapava el cel blau. En un raconet de la paret una placa  trencava el silenci de la plaça, d'allò  que les pedres amagaven del que allà va passar: 

" En record de les víctimes dels bombardejos de la legió Còndor, 25 i 28 de maig de 1938".

Benassal dels meus amors,

qui t'ha vist i qui te veu.

ara estàs tota nafrada

i al cor duc l'enyorament

 El Benassal Antic, ( Cant i encant de Benassal, Carles Salvador, 1945)

La Mola

 Després vaig pujar fins a la Mola,  la pedra de les façanes m'engolia i ens submergíem en el Benassal   més primitiu. Vaig escorcollar cada racó, cada pedra, cada façana,  vaig gaudir de cada perspectiva, vaig aturar-me una estona a la Mola, recordant a Pere Enric Barreda, quants records em portava aquell indret, i la marca del camí que sobrevivia a terra, i els records amb la meua família arribant a la Mola,  després de dos anys fent camí,  com una fita assolida, com un repte aconseguit. Vaig eixir  per la porta de la mola que retallava el pas dels anys, com tal vegada un dels punts més entranyables de Benassal, amb la seua obertura eixamplada  que la feia especial.


El forn

En eixir al carrer, ja  de fora muralla em vaig quedar contemplant els grèvols que volien atraure les mirades dels vianants, que recordaven el fred i les pluges. Vaig aturar-me al poema de Carles Salvador sobre el forn, quina paraula més càlida, més profunda,  i vaig llegir lentament el poema, malauradament alguna persona havia posat una enganxina a sobre el vidre i  la pega s'havia enganxat tant fortament que no podia llegir els versos que amagava. Quina llepolia més dolça se m'escapava del musell!.

 "El forn fa olor de romer 

 i de pasta assaonada.

 El forn està empolsegat,

 té pols de farina blanca

 en l'alcavor, fosc i tebi,

 fa fent-se bona la pasta,

 les dones canten i pasten

 mentre els pans en la calda

-grossos pits arrenglerats-

es fan la crosta daurada."


Després  de les paraules saboroses de Carles Salvador i esperant  la visita que encara no havia començat vaig buscar un carreró  i vaig ensopegar amb la sagrera de l'església que estava tancada i el museu Tereseta Pasqual que hi havia a la vora. En haver recorregut alguns dels carrers vaig tornar pel carrer del forn  fins arribar una altra vegada a la plaça de l'Ajuntament.

L'hora va anar caient i es va anar aproximant el moment en el qual la gent va  anar acostant-se a  la plaça, érem un grup menut  però aniria creixent al llarg del cap de setmana.

Quan ja vam ser-hi tots i totes vam agafar els cotxes i vam continuar cap a la Montalbana, era un mas, portal d'algunes pintures rupestres, hui encetaríem la seua descoberta.


La cova Remígia

Un grup més de gent  es va acostar  a la vora del mas, esperant l'inici de la visita que Palmira ens tenia preparada. Vam iniciar el camí, vam pujar per una pista fins al mas que estava a la vora, una mica  més amunt. Palmira al peu del mas ens va iniciar l'explicació.

El mas de la Gasulla dóna nom al barranc de la Gasulla, hi ha sis abrics més en el mateix barranc, aquest   era el mas que es trobava al nostre davant. A la llunyania dalt d'un turó hi havia una edificació blanca, el mas de Llorenç, la família  que vivia al mas de la Gasulla van baixar al mas de la Montalbana, al peu de la carretera.


Pel mas de la Gasulla

Com moltes vegades ens passa, la dignificació  de la nostra llengua sempre es veu en perill, quan en un grup tant nombrós i en una majoria aclaparadora catalanoparlant  hi apareix una o dues persones que es senten amb l'autoritat  de fer canviar l'idioma del guia en benefici propi, i així imposar el castellà "por justo  derecho de conquista", com va dir un dels seus grans líders. Sort que l'altra part no ens vam quedar callada i vam reivindicar el nostre dret a gaudir de l'explicació en valencià.

Vam iniciar la senda  que zigzaguejava entre carrasques ufanes, la pujada ens feia accelerar la respiració, es van multiplicar  les converses amb les persones que ens acompanyaven, parlants de la mateixa llengua, de seguida vam crear vincles amb elles. Tal com pujàvem,  l'alçada ens donava noves perspectives. A l'esquerra algunes penyes impressionants ens arreceraven de la tramuntana. La senda estava sembrada per una catifa de fulles de roure i fullaraca que  vestien  el paisatge en aquesta tonalitat  de tardor. Després d'algunes revoltes vam arribar a la porta de la cova.


 

Tota la prehistòria en un any


Palmira es va seure al portal i ens va fer l'explicació, a partir d'anar fent-nos preguntes sobre el moment històric. Ens va parlar de les etapes de la història  i dels canvis que esdevenen per passar a la fase següent. Al Paleolític hi havia el predomini dels clans dels caçadors -recol·lectors,  després, al Neolític va vindre  l'aparició de la ceràmica i l'agricultura i  una etapa intermèdia  entre el Paleolític i el  Neolític anomenat el Mesolític. Després va vindre l'edat dels metalls, del Bronze i del Ferro, i amb els ibers  començava l'escriptura, a partir d'aquell moment l'anomenarem història.  Ens va comparar tot aquest procés tan llarg  del Paleolític, el Mesolític  i  el Neolític  amb la llargada  d'un any,  si 364 dies va durar el Paleolític,  el dia de cap d'any  a les 8 de la nit començava el Neolític  i el Mesolític.

Vivien en  coves, eren  nòmades i anaven canviant de llar, tot seguint els animals i els recursos, i eren caçadors recol·lectors. Palmira li va donar una importància màxima a la recol·lecció de llavors  i fruits, i  va posar la caça com a activitat més eventual, posant més com a rutina del dia a dia la recol·lecció i la caça menor. Vam estar uns 2 milions i mig d'anys en aquesta formula, sense evolucionar massa. Ens posicionàvem  en llocs ben situats amb recursos i aigua, però tal com anàvem esgotant aquests recursos havíem de canviar de llar.


El neolític

Fa dotze mil anys  va ocórrer un canvi climàtic, amb un augment de la temperatura, pluges i contracció dels glaciars, això va produir un canvi que va començar a Síria i Palestina que va ser l'inici  del Neolític amb el naixement de l'agricultura i de la ramaderia. Va esdevenir un procés d'uns 2000 anys que es coneix com a Mesolític. Fa tant  sols 10000 anys va donar lloc el Neolític. En aquell  moment som capaços de produir el nostre aliment, això ens porta a fer-nos sedentaris. Al Paleolític ja apareixen pintures rupestres, al nord de la Península ibèrica tenim un exemple, Altamira,  apareixen animals; bisons, cabres, búfals, en canvi pràcticament no apareixen figures humanes. Ens trobem també figures  en positiu i en negatiu, pinten el contorn de la mà o bé ens pintem la mà i la impregnem.


Està denominat com a art rupestre "llevantí" per ocupar la línia oriental de la península Iberica, el 1992 és denominat Patrimoni de la Humanitat. S'estén per la costa de l'arc mediterrani  del Pirineu a Múrcia i s'endinsa per l'interior, fa poc s'han trobat pintures prop de Terol.

En la cronologia es fixa aquest art entre els 8000 anys i els 6000 anys abans de Crist. Palmira ens va parlar que quan ens parlen de la cova Remigia, la cova dels Rossegados, la cova de Cavalls o la cova dels Civils ens parlen de balmes o abrics per la seua poca profunditat. Són llocs on ells no hi vivien, sols venien a pintar i a fer els seus rituals. Als abrics sols tenien accés el xaman i el pintor o pintora que era especialista  en la pintura, ja que hi havia una dificultat a l'hora de pintar, les traces són molt precises, això ens indica el grau de coneixement i pràctica, ja que no hi ha  errades, les traces són molt perfectes.

Perquè elegeixen aquest lloc?

La dificultat de la prehistòria radica  que és un relat que anem fent a  partir de les excavacions, però no tenim documentació escrita. Tal vegada  elegeixen aquet lloc per control, comunicació, per comoditat.

Pensem que el Neolític comença a Síria, però li va costar molts anys,  tal vegada d'arribar a l'altre costat del Mediterrani, tal vegada l'agricultura i la ramaderia es va introduint a poc a poc, ja que passen de dependre de les estacions i la fauna i flora  a poder produir-se els aliments ells mateixos.  Tal vegada una de les preguntes era perquè pintaven les escenes de caceres, podia ser per reflectir un dia especial, diferent del dia a dia de recol·lecció,  i poder fer altres tasques diferents. També pot ser per una qüestió  de donar gràcies i representar el que havia passat, o bé propiciatori, per retratar el que volien que passés. Volien transmetre'ns el que ells vivien.


El problema d'aquest art és la seua conservació, per exemple la cova de Cavalls  (Tírig), feia temps que la gent de la zona sabia que existia, va ser en 1917 quan es va publicar la descoberta, i es van maltractar; van haver-hi robatoris,  es mullaven les pintures per veure-les millor  amb vi, aigua o el que trobaven,  guardaven la ramaderia als abrics de manera que les ovelles es rascaven a la part baixa de l'abric. En 20 anys a la cova de Cavalls que va ser la primera descoberta, van perdre el 60% de les pintures, que van ser irrecuperables. Es un art narratiu que està format per escenes, la cova  Remigia estava formada per 300 figures.


Les diferents escenes

Palmira ens va explicar les diferents escenes de l'abric,  els diferents caçadors corrents o atacant als cérvols, era impressionant el detall de la traça, especialment per definir les banyes,  i els enfrontaments. En algunes escenes es veien les cabres o els senglars amb les fletxes clavades, d'altres amb les cames de darrera estirades, per haver perdut la mobilitat.  Ens mostra també una dona, no podem relacionar  falda i dona, ja que  els paràmetres en aquella època no eren equiparables, però si per la forma del cos, especialment pel pit i els malucs.

Després de gaudir de les explicacions de Palmira i de veure les diferents escenes de caça, de gaudir de l'art rupestre i saber que més endavant encara ens quedava  per una altra vegada una altre abric, que era l'Alt del Cingle, era el que portava el nom de Capella Sixtina, per la quantitat de figures que albergava, recordant la famosa pintura de Miquel Angel.

Vam anar desfent el camí que havíem fet per pujar, passant pels túnels de carrasques encatifats de tardor i fullaraca seca. Els peus juganers es submergien dins del fullam esmorteït. Vam arribar al mas de la Gasulla i en una mica més ja estàvem al mas de la Montalbana. Un preciós grèvol sobreeixia d'un marge de pedra seca. Després de llegir i inspeccionar la informació  al llogaret vam agafar els cotxes i vam anar cap a Benassal.


 Benassal

Vam dinar tranquil·lament al Nostre Bar,  amb el caliu dels companys i companyes,   després vam  deixar un moment d'esbarjo, Jesús i jo ens vam quedar al bar fins que es va fer l'hora de la visita de Benassal.

Vam pujar fins la Mola, on poc després Berta va començar la visita guiada per Benassal.

El guia oficial no havia pogut vindre i Berta ens havia fet el favor de fer-nos la visita  i poder així seguir el ritme del full de ruta del cap de setmana.

Berta ens va dir que Benassal va ser  fundat el 1239,  a l'actual ubicació, quan van vindre els cristians no hi havia cap fortalesa, a la vora hi havia el castell de Culla i el castell de Corbó, que estava a uns 10 km en direcció a Vilafranca, és on estava el centre neuràlgic àrab, que eren les fortaleses musulmanes més properes, per aquesta zona on hi ha Benassal hi havien alqueries àrabs.  Conten les  cròniques més antigues que a l'arribada de Jaume I  en aquesta ubicació hi havia el Castrum d'Avinassal. En l'actual ubicació hi havia  una família que es deia Avinassal. Possiblement  la vila cristiana agafa el nom d'aquesta família, però son elucubracions, no és segur. Els cristians no van enviar als àrabs, però eren els vençuts i veient el panorama polític i militar van anar fugint cap al sud.


El castell de la Mola

Els cristians van  buscar dins la vall el turó mes alt, aquest va resultar ser  la Mola, van fer un edifici que es va conèixer com el castell de la Mola. 

Perquè li deien castell?

 Abans dels segle XVI tot allò que tenia una torre li deien castell. La porta més gran  originaria tenia forma d'arc, era la porta d'entrada a l'església de Sant Jaume i Sant Agustí, al cantonet hi havia la porta d'entrada al convent, hi havia església i convent, al llarg dels segles va anant transformant-se i es van convertir en vivendes particulars on vivia  la gent. Però en el seu moment això va ser la primera església que hi va haver a Benassal. 

En sentir-nos parlar va aparèixer una dona al darrera de la cortina de la casa esmentada de la Mola.

On hi ha l'oficina de turisme és on hi havia la casa del senyor feudal, hi havia tres plantes, a l'entrada trobarem el sòl original, està fet de pedres de riu  en mosaic, i en la seua època aquest dibuix era símbol  d'alt estatus. Els nobles dels segles XI, XII, i XIII, feien formes geomètriques amb les pedres de riu, eren signes de distinció a l'entrada de la casa.

A la part de dalt hi havia la sala capitular,  era on es reunien els cavallers, ja que quan venien els cavallers a repoblar  venien un grup i es repartien les terres. Un era el principal i les altres famílies s'anaven aposentant donant lloc al que ara coneixem com a masos, que porten els noms dels cavallers que van vindre, juntament amb els cavallers feudals de l'època, portaven també tot al vassallatge i l'anaven repartint perquè treballaren les terres i feren una terra rica, ja que Blasc d'Alagó volia treure-li rendiment al territori.

La part de l'arc del portal i la muralla era una mica posterior, es va construir a principis del segle XIV, a l'època dels cavallers hospitalaris i els cavallers templers. Al cap d'un temps que havien vingut els cavallers de Lleida per repoblar, el propietari i senyor, el cavaller Blasc d'Alagó va morir i va heretar el castell de Culla la seua filla. Però el seu marit es va gastar tots els diners i es va arruïnar i va vendre el castell de Culla als cavallers de l'ordre del Temple. Ho van mantenir fins que l'ordre es va dissoldre, eren monjos i guerrers i eren molt bons administradors. Eren molt eficients a l'hora de fer productives les terres, si feien una inversió era per traure-li rendiment. Ja en aquella època, estem parlant d'una suma molt gran  de diners la que van pagar, no entenien perquè pagaven tants diners per aquesta zona. Era una qüestió que va donar que parlar, perquè s'ho van quedar? quines raons tenien?, que hi havia ací?.


Podia ser per una aposta o qüestió sentimental. Jaume I va quedar orfe molt prompte, i el van criar els cavallers templers, i son pare li va prometre que quan conqueriren el Regne de València les possessions de la zona que en un futur seria el  Maestrat serien per a ell, Jaume primer va acceptar eixe acord i es va comprometre. Però a l'hora de repartir Balasc d'Alagó fa fer les seues jugades i s'ho va quedar ell. Podria ser per la satisfacció d'haver recuperat les terres que en teoria havien d'anar a  Jaume I, és un tema que ha portat controvèrsia i es complicat resoldre'l.

El carrer Major era el principal on hi vivien tots els cavallers i persones benestants, van construir el castell i a la vora el carrer Major on hi havia l'hospital que era la fonda, antigament era el lloc per albergar a la gent que venia de fora. Hi ha un llibre que parla de  com vivien els prohoms, i les males condicions que tenien, si aquests vivien així com viurien la gent més pobra? . Els rics sempre busquen les parts altes, tenen més estatus i sempre són les millor posicionades. La casa del cantó era la ferreria i al costat hi havia una fonda, ara són dues cases. A la façana hi ha la campaneta que tocaven quan la gent anaven a cercar refugi. Dubtàvem sobre la seua antigor, si era l'original, això ja seria més complicat.

Ara  Berta ens va parlar de l'anella que hi havia a l'arc del castell de la Mola, passaven una cadena en un fanalet per tindre llum, baixaven el cresol, li posaven una tapa, en altres llocs posaven tes a les parets. El poble en aquesta època era aquest carrer i arribava una mica abans de l'església. El templers van emmurallar el castell, la casa del senyor feudal i el trosset de dalt del carrer. Els va costar uns 25 anys d'acabar la primera part, ja que els va costar molt. Aproximadament el 1270 va morir Balasc d'Alagó, va deixar els bens a la seua filla Constança. La gent pobra estaven acostumats a viure en una espècie de cabanes amb el foc al mig i els animals a la vora. Quan va passar a mans dels templers el que van fer va ser  ampliar un poc el poble.

Pel que feia al portal, l'original era una porta de mig punt  amb l'amplària igual fins avall, en 1327 el rei va donar privilegi i  permís perquè es fera mercat a Benassal, el mercat es feia en aquesta plaça, ja que era l'única plaça que hi havia en aquell moment. Els carros que venien dels peraires, que venien a vendre, no podien passar, algun arquitecte de l'època va dir que no podíem tombar tota la murada perquè passaren els carros, llavors van eixamplar l'arc  i li van donar eixa forma mossàrab perquè pogueren entrar els carros.

La font principal de tot el que contem era Pere Enric Barreda, ell és el que va investigar i era l'antic cronista de Benassal, la seua mort va ser una pèrdua molt dolorosa,  d'una persona  molt valuosa i amb molts coneixements, i es treballa molt sobre el seu llegat. 

Els carrers eren estrets, ja que no necessitaven passar vehicles grans i eren més fàcils de fer. Per la part de l'oest hi havia la muralla del Torrentill,  molta part de la muralla es trobava dins de les cases, però la curiositat és que tots els carrers estaven tallats per la muralla, en els segles XVIII i XIX es va aprofitar com a part mitgera, dins de les cases hi havia llenços de muralla però des de fora no es podia veure. Fins i tot el carrer major esta tapat. El topònim del Torrentill no era més, que a la part exterior de la muralla hi havia  un torrent.

Tota la variant d'arquitectura civil catalana és la variant lleidatana. Quan es va fer la reforma al castell de la Mola va aparèixer una  estructura quadrada que formaria part de la torre defensiva del castell de la Mola i així es va poder ubicar la torre.

El perímetre de l'època templera formaria com un escut i arribaria fins la placeta de l'església, després, quan van vindre els mestres de l'ordre de Montesa que van ser els que li van  donar nom al Maestrat ja arribarien fins al barranc, van obrir la muralla i van eixamplar el poble per la part sud. Va ser tot en el segle XIV però un segle és molt llarg. 

Vam seguir caminant fins arribar al carrer del forn,  Berta ens va dir que la casa cantonera, ací tancava la muralla, i la barbacana arribava quasi fins on hi havia l'església.  A la casa que estan remodelant hi havia la casa de la comanda, on vivia el comanador i hi havia el graner municipal, i en les primeres èpoques hi havia també la presó i al costat hi havia el forn comunitari.


El forn

A part de fer pa, era el centre social de les dones de l'època, també ho eren els llavador, però ací al forn xarraven i estaven calentetes, era un forn on coïen de tot allò que volien; verdures, pa, l'arròs, els moniatos, pataques, carabasses.  És un forn que va ser sempre forn de coure, no va ser mai despatx de pa. Durant molts anys el cobrament no era en diners, de cada 10 parts una era pel forner de tot allò que es coïa. Quan ja van entrar els diners  ja es cobrava en diners.

Els constructors després ho  van passar a mans dels templers, després va passar a l'ordre de Montesa, que el van vendre al poble. Després i al llarg de la història va passar a mans privades i sobre els anys 80, al segle XX va tornar a passar a mans municipals. Aquest espai ha segut forn, va servir per guardar bous i va haver un intent per part d'algú de comprar-lo per fer-se una casa molt gran. Berta ens diu que ha segut forn i també és un miracle que no haja caigut, que no s'haja venut i el puguem tindre hui en dia. S'ha pogut conservar un pessebre allà al fons que era on menjaven les cavalleries quan venien. Poden haver algunes errades de restauració, però el més important és que l'edifici s'ha conservat tal com era i hui podem gaudir d'ell.


L'església

Ens apropem a la vora de l'església  de l'Assumpció,  la muralla devia anar  en època dels templers fins al campanar, com hem dit adés els de Montesa tomben eixe tros de muralla i ho amplien fins el barranc, i van fer el que era l'església, està feta en tres parts, la part original era la més cèntrica,  veureu que té les pedres i que esta marcat allà mateix.  Com per darrera hi havia una muralla, ja que la plaça era més gran la van ampliar cap a la vessant del carrer. Davant de la porta es veu molt bé la pedra amb l'any de construcció; l'any 1677, que ja el van fer en estil barroc. L'església està feta de pedra, el que passa és que ara està pintada de blanc i per sota conserva la pedra, es original de l'època barroca. El que es diferent i modern és la mare de Déu, aquesta és de ferro, la va fer  un escultor descendent de Benassal, fill d'una dona de Benassal, l'artista es deia Jose Manuel Gonzalvo,  ell va nàixer a Rubielos de Mora, però sa mare era d'ací del poble.

La mare de Déu

Jose Manuel era escultor i pintor, veurem algunes obres d'ell en la visita guiada, i li van encarregar una mare de Déu. Quan la van posar no va agradar gens a la gent del poble, ja que se n'eixia de la normalitat de la resta de mare de deus molt més policromades. Era una Mare de Déu que pareixia una barbi, però quan t'acostumaves era original. En les revoltes abans de la guerra van trencar la mare de deu que hi havia d'escaiola i el capellà li va dir:  - fes-ne una que no es trenque, i per això la van fer de ferro. Es dels anys seixanta, per tant és molt moderna. L'escultor treballa  la forja en farga.


El Campanar

Pel que fa al campanar era una antiga torre de defensa de la muralla,  la torre de la Badia, però quan es va fer l'ampliació de l'església es va decidir fer-lo campanar en 1689. Notem la diferència de la pedra, del que seria antigament la torre i del que seria la part de dalt del campanar més moderna, blanca com la de la façana de l'església. Després quan va vindre la guerra civil i els avions de la Legió Còndor van bombardejar l'Alt Maestrat, van destruir molta part de l'església que es va anar reformant. El campanar es va quedar tot badat, llavors la gent del poble va tindre la idea de numerar les peces, desempedrar-lo i tornar-lo a pujar.  Molta part de la faena es feia a jornal de vila, que eren treballs voluntaris, sense cobrar, que feia la gent per fer faena pel poble.


L'església.

Vam entrar dins de l'església, les parets estaven pintades de blanc, es va recuperar la pedra, però el millor era el retaule,  obra del mateix escultor que la mare de Déu.  Ens vam quedar bocabadats de veure  el treball en forja del darrer sopar, amb tots els perfils dels apòstols i Jesucrist, les mans i els rostres,  l'àngel. Era impressionant la mestria i el detall en el treball del ferro, fins el detall dels plecs del tapet, dels dits, del saquet de les monedes de Judes.


La Placeta.

Vam eixir de l'església i vam arribar fins a la placeta, li diem la placeta ja que abans de la guerra civil era una plaça xicoteta, ja que seria sols la part del sortidor, la part de la vora del campanar eren cases i un carrer, quan els bombardejos del 1938 es va enfonsar tot el pany de cases, el que van fer va ser desenrunar-ho tot  i fer la plaça més gran, però la gent del poble segueix anomenant-la la placeta.

L'altra plaça que hi ha dalt, que és la plaça don Blasco, que es la meitat que aquesta és plaça, però aquesta és placeta. Ja que ve d'herència i s'ha quedat en la placeta.

A la placeta tenim alguns elements  interessants, el monòlit en homenatge a Carles Salvador, que a més, al poble tenim la fundació i l'Aula museu,  que a més fa tres anys li van donar la creu de Sant Jordi. Després tenim el mural del nostre davant que està fet pel mateix escultor José Gonzalvo, que representa les essències del poble: al centre, en gran, està l'escut de Benassal.

A sota està la mare de Deu i els patrons; Sant Cristòfol i Sant Roc, i sota  al centre els cavallers  Balasc d'Alagó en l'acte d'atorgar la carta de població, al cavaller lleidatà  Berenguer de Carratalà, que venia a fer-se càrrec de la repoblació, i als cantons dos dones que representen dues de les riqueses de Benassal, almenys en aquell any en el qual es va fer l'escultura, l'aigua i l'avellana. L'aigua ha estat una riquesa de Benassal des de sempre, l'avellana té els seus alts i baixos. Es va introduir a Benassal el cultiu de l'avellana al voltant dels anys 60. Es va viure molts anys molt bé, però ara es va començar a importar avellana de Turquia, i ja no es pagava tant bé. Em va vindre al cap una vella cançó dels Pets; Menja avellanes.

Tal vegada si es fera ara hagueren posat la tòfona, però tot i que l'avellana va cap a vall i la tòfona cap a munt, encara té més pes l'avellana sobre l'economia local.

Hi ha una placa en record dels bombardejos de la Legió Còndor, va haver-hi un debat pel lloc on havien de posar la placa, però el que era més important era que tingués un lloc en record del que va passar.

Vam deixar la placeta i vam entrar cap al sud i ens vam aturar a la vora del palau de la casa Matutano, el rei  Felip V li va atorgar el títol de noble cavaller pels favors atorgats a la corona.


La casa Matutano

Ens vam aturar davant de la casa  Matutano de  José Miralles, abans ja hi havia hagut una casa noble, però després de donar-li el títol va posar més luxes a la casa per demostrar que tenia diners, que tenia poder i que estava ben situat. Ja no era sols que era ric sinó que ho volia demostrar a la gent. Això ho pague jo!. 

Aquest palau, a part d'ocupar mig carrer, té una capella privada amb columnes salomòniques, aquesta capella era de la mare de Déu del Pilar, amb fornícula. Per dins és una propietat privada, no es pot visitar i està molt abandonada, però quan entres i veus el que hi ha, devia d'haver-hi una riquesa terrible. La nissaga del  senyor Miralles  ja venia de família rica, però no tenien títols nobiliaris, no venien d'estirp noble, però li van donar el títol de noble cavaller. A l'escut del poble trobareu una flor de lis i el títol de fidelíssima, per l'ajuda al bàndol borbònic, històricament al bàndol botifler.


Un altre tret del palau era la ceràmica valenciana a la part de baix del balcó, perquè la gent en passar vera els luxes. Un detall molt interessant és aquesta finestra, aquesta reixa no està feta per qualsevol, és una reixa de finals del segle XVII, està fet en quatre quadres, és un treball d'artesania impressionant en que els diferents barrots es creuen. Una vegada va anar un senyor jubilat de patrimoni nacional i li va parlar del valor que tenia. Açò demostra el valor  que tenia i el treball que tenia al darrera.

Alcem la vista i mirem l'escut de noble cavaller que se li va donar a aquesta persona, depenent del blasó que hi ha ens indica l'estatus que tenia, si hi ha un casc amb unes plomes és que ha segut nombrat noble cavaller, els que tenen títol nobiliari perquè ho han heretat, tenen una corona perquè estan al nivell d'un rei, per això aquest no ve de la noblesa.

En aquest cas està girat cap a la dreta, perquè ve de la branca legitima de la família, si tenien el cap girat cap a l'esquerra era perquè venien de la branca borda de la família, no eren fills legítims.  En el cas de l'atorgament de noble cavaller, a diferència d'un títol nobiliari com podrien ser  comtes, barons, o ducats no venia afegida cap propietat. A  aquest noble cavaller si que li van donar un càrrec vitalici i hereditari de regidor de la ciutat de valència, el seu fill heretaria el càrrec de regidor de la ciutat de valencià.


Els bombardejos de la Legió Còndor

Vam seguir des del palau fins a les estances de la presó, on la fredor de la pedra ens traslladava a les inhumanes condicions que patien els presos, vam arribar a una sala, a terra hi havia una trapa i sota la fredor de la presó, on llançaven als condemnats a aquell pou fred, fosc i inhòspit,  sense cap possibilitat de poder fugir. Una tremolor va creuar-me l'espinada en imaginar el patiment d'aquelles persones.

Vam deixar la presó i vam pujar per les escales a  la torre  on hi havia l'exposició dels  bombardejos de 1938 de la Legió Còndor.

La gent de Benassal  estava molt tranquil·la i van veure els avions, però resulta que eixos avions van tirar bombes, ací a Benassal, a Albocàsser, a Vilar de Canes i Ares. A Benassal van vindre un primer dia. van tirar tres bombes, hi havia gent i van matar a algunes persones, la gent en veure el que havia passat van fugir als masos, i on van poder, la segona vegada quan van vindre la gent havia fugit i ja no van haver-hi víctimes mortals.

En Albocàsser va passar alguna cosa semblant, van arribar el primer dia i també van morir gent, i en Ares semblant. La gent van donar la culpa a la guerra, com hi ha guerra doncs van tirar bombes, però en el fons van veure que era molt estrany, ja que no hi havia front i eren quatre pobles  de la muntanya en els quals no hi havia cap infraestructura bèl·lica, ni aeroports, ni fàbrica de bombes. Després de la guerra, la història l'escriuen els que guanyen, i els franquistes van culpar als republicans dels esdeveniments.

A la pel·lícula Experiment Estuka expliquen aquesta història. A les explicacions va aparèixer una part més polèmica, si havia estat un atac de guerra o una prova sobre la capacitat de destrucció d'aquest tipus de bombes i del llançament en picat. Si Franco havia donat el vist i plau a Hitler  o havia fet la vista llarga als aliats per deixar-los fer. D'una manera o una altra no deixava de ser una barbàrie.

En acabar la visita a la torre i veure les fotos i maquetes dels bombardejos vam eixir, i ja de nit vam fer cap a l'aula museu. Hi havia una maqueta de l'antiga escola que hi havia al riu de Molló, l'escola del Canto, originàriament també escola del Coll de les Vistes i del Canto, que són els dos masos que hi ha més a prop, encara hi havia els pupitres de l'època restaurats. Jesús, Pilar, Berta, i Jordi, ens van parlar de l'escola del Canto, al museu hi havia una part del material on els antics alumnes intentaven sobreviure.

Després de veure aquest conjunt jo vaig anar cap a casa ja que a l'endemà teníem  la caminada de Benassal a Vilar de Canes.


Caminada de Benassal a Vilar de Canes.21/11/21

Ens vam trobar a Vilar de Canes per deixar cotxes, i després vam anar cap a  Benassal.  Ens vam trobar a la placeta, on ahir Berta ens va parlar dels diferents significats dels elements  i com era d'emblemàtica per a la gent de Benassal.

Vam iniciar el camí per eixir cap a la carpa, Jordi s'afegia hui a l'expedició cap a Vilar de Canes. La tardor ja plovisquejava fullaraca resseca, que es fonia al camí i ens feia pessigolles als peus, vam creuar el barranquet i vam pujar la costera que ens anava donant una bona vista de Benassal, el coll d'Ares i Ares. Ens vam aturar un moment per gaudir del paisatge que ens regalava aquell matí.  A la dreta hi havia  l'embotelladora i més amunt la font d'en Segures que protegia com una creu coberta  de pedra la riquesa més preuada: el naixement que brollava incansable i donava nom a Benassal. Als bancals un conreu protagonitzava el paisatge, els avellaners, amb el seu to marronós tardorenc que pintava les vores del camí.

Al davant hi havia ja el mas de la Rualda,  es quedava a la nostra esquerra, nosaltres vam deixar la pista i vam seguir per la senda entre argelagues i matisses, la senda estava perfectament desbrossada. Anàvem ascendint fins  al coll de la Rualda, el ventet allà bufava més fi, teníem una bona visió de l'ermita de Sant Cristòfol. Vam fer una aturada en el camí, allà Jordi i Jesús ens van fer un recordatori de la història  de l'ermita de Sant Cristòfol.

Era una ermita, que feia anys el seu sant  corresponia als dos pobles, de Culla i de Benassal,  i van voler saber el sant a quin poble preferia,  de manera que van posar el sant al mig de manera neutral i al poble en que el sant es giraria eixe poble seria l'elegit. De manera que a l'endemà sant Cristòfol s'havia girat cap a Benassal, i l'ermita va ser per a  Benassal. Els de Culla van fer una ermita en terme de Culla, que no es poguera veure des de cap punt del terme de Benassal. 

Una altra panoràmica es desvetlla al nostre davant, profunds barrancs i valls i muntanyes a la llunyania. Un penya-segat de paret llisa amb una cova a la seua falda. Un robí rogenc amb textura de matoll s'arrapava a la paret blanquinosa del tallat. Al darrera es retallava l'assegador que anàvem deixant  i l'ermita de Sant Cristòfol que quedava com un vell bolet sobre el rocam.


Camí de la font de l'Ombria

Resseguíem l'assegador, durant una estona la senda  coincidia miraculosament sobre una roca llisa, com si hagués estat instal·lada aposta sobre aquell indret, com una llenca excepcionalment retallada amb la justa amplària del camí, quin goig seguir aquell camí. Ara una vall es despertava a la nostra esquerra. Jordi anava explicant-me detalls sobre la vall, sobre la toponímia, els masos i allò que s'havia trobat, segons em va comentar hi havia les restes d'un poblat àrab. Com una maqueta impressionant, al darrera apareixia la font de l'Ombria i l'assegador que hi portava, al fons la línia elèctrica, la qual havíem de passar per sota. La senda  que seguia des de la font de l'Ombria cap a Vilar de Canes per la part nord del penya-segat. 

Vam davallar la senda esvarosa i pedregosa en compte de no rodolar avall, gaudint de la panoràmica que teníem al nostre voltant. Poc després ja havíem arribat a la font de l'Ombria, una part del grup se n'havien anat a la part de baix al solet, nosaltres li vam fer honors a la font, amb camins terrosos que comunicaven ermites i pobles i a la seua vora vam esmorzar el que portàvem al saquet.

Quin plaer gaudir d'aquells moments de contacte amb aquella natura exuberant, de valls i abruptes muntanyes i serres extenses. Vam refer el camí al nord  de la paret pètria arrapada per l'heura, que anava a la conquesta de nous territoris encimbellats.


La Selleta

Vam travessar la línia d'alta tensió  i vam encarar l'ample assegador que planejava, ara anàvem per una zona més planera, centenars de metres de pedra seca ens marcaven el camí. Algunes carrasques de grans dimensions arrapaven la vida a la vora dels mur de pedra dels assegadors.

A la dreta deixàvem el camí del Molinell que més enllà portava a la Torre d'en Bessora, ara deixàvem la pista i encaràvem la senda envoltada d'argelagues que pujava a la Selleta, al nostre darrera la vista era preciosa amb una panoràmica extraordinària, amb l'assegador com a antic eix vertebrador del territori,  i Culla com un capoll de cases  dalt del cim de la muntanya. Ara caminàvem planejant per la Selleta. A la nostra dreta apareixia la Torre d'en Bessora i el Molinell, a la dreta una altra vall apareixia. Vam seguir la senda aspra,  i vam passar la fita que marcava el cim geodèsic.

Sobre les serres el Penyagolosa, com a cim senyor de l'horitzó que gratava la papada a  la nuvolada, ara enfilàvem la darrera serra, al darrera de la qual estava Vilar de Canes. Ara hi havia un conjunt de savines precioses. Tere em va parlar de les savines, ella era entesa en aquest arbre de dolces corbes, sa mare era pastora, i recorria   la lloma Bernat, al Penyagolosa i les coneixia molt bé. En girar una part de la muntanya vam veure l'altra vessant, va aparèixer una vall de muntanyes arrodonides, Vilar de Canes guaitava la cresta de les teulades   de les seues cases, i més enllà, a la plana es veia Albocàsser.

Vam anar baixant la senda molt lentament al ritme de les passes  més prudents, el poble cada cop estava més prop, la senda es va fer pista, ara ja sols havíem de fer els dos darrers quilometres fins arribar  al centre del poble. La xarrada entre els companys feia goig, parlant de les antigues batalles quan també  érem insubmissos.


 Vilar de Canes

En arribar a l'entramat urbà les finestres de les cases parlaven de la batalla que s'estava duent a terme,  una icona d'uns ventiladors prohibits i  una frase Salvem la Selleta, ens parlava d'una possible amenaça a la serra per un parc eòlic, i el rebuig de la gent del poble a posar aquesta infraestructura trencant l'encant del paisatge.

Vam entrar pels carrers del   poble i vam arribar al vell om que vivia davant de l'església, era un luxe tindre un arbre d'una espècie tan castigada pels fongs  en mig de la plaça, la tardor tornava a vindre un altre cop i es repetia el cicle de la vida.


 La celestina silenciosa

"Els veïns del meu poble em fan partícip de totes les festes que us pugueu imaginar. Igual venen a ballar les festes tradicionals que  munten una revetla amb tots els luxes.

Això si, el que més m'agrada a mi és quan celebren un gran dinar de germanor en festes, tots junts protegits davall la meua ombra, perquè puc escoltar centenars de converses i assabentar-me bé del que passa al món.

 A més ens estos més de 100 anys he vist nàixer tantes parelles."


Robust i fadrí, encant de tardor, gegant de poble menut, la plaça la Major, punt clau de germanor, ombra amiga, protector  i amor, vibració de temprança, de goig i d'antigor,  del treball del dia a dia, del record del passat, d'eixugar la calor de l'estiu i de fer caliu a l'hivern, om altiu i vell, icona de poble, orgull de sentir-se noble, amor al que es nostre, perquè tu del poble ets sostre, la satisfacció de tenir-te viu,  de bancals de secà, de soroll de tractors matiners, que trenquen la pau de l'alba, de canyes brandant la rama, de xarxes escampades i del soroll sec de l'ametla que xiscla.

Hui om  ens engalanes l'estança,  per fer traure del rostre un somriure, pel goig de compartir aquest moment eufòric amb tu, d'haver arribat  a bon port, sense prendre mal, des de Benassal,  quina alegria, quines ganes, de tornar per dreceres i camins al poble de Vilar de Canes.



Vam enfilar el carrer fins a l'altra banda del poble on hi havia el bar les Eres, vam esperar a que vingueren els conductors i vam entrar a dinar, després de l'àpat vam tornar cap a casa.


En homenatge a Pere Enric Barreda i Carles Salvador

En agraïment a Jesús, Jordi, Palmira i Berta.



Volta matinera per Benassal 

La Placeta

La placeta i el campanar

Escultura en homenatge a Carles Salvador

Processó de Sant Cristòfol.

Cap a la paret de la placeta

 El campanar, antiga torre de la muralla

Panell informatiu en record de les víctimes de la legió Còndor

 Camí de la Mola
La Mola
Castell de la Mola

Detall del portal de la Mola.

Portal de la Mola, detall de l'ampliació

Porta de la Mola
 El forn

Sota el grèvol

El forn

Poema de Carles Salvador

Detall de la muralla exterior al portal de la Mola

Museu Tereseta Pasqual

 Escut de Benassal

Visita de la cova Remígia

Sota les carrasques

El mas de la Gasulla

 Fent camí cap a la cova Remígia

A l'ombra dels penya-segats


 Detalls dels penya-segats


 Un roure valencià al camí

La cova Remígia

La cova Remígia

 Detalls de les pintures a la cova Remígia


 Escenes de caça a la cova Remígia

Escenes de caça a la cova Remígia


 Detall d'arquer i cabra amb les llargues banyes








Detall general de la cova Remígia


 Tornada per la senda cap a la Montalbana


Per la senda de fullaraca



Vista des del mas de la Gasulla




Mas de la Montalbana

Grèvol a la Montalbana

Mas de la Montalbana

Grèvol a la Montalbana

Visita de Benassal

Dues persones encantadores

Carrer de Benassal prop del castell de la Mola

Campaneta on hi havia antigament la fonda

Antic carrer Major

El forn de Benassal


Interior del forn de Benassal

Antic pessebre

Part lateral del forn, on hi havia les cavalleries

Arcades del forn

Església de l'Assumpció

Escultura del darrer sopar fet amb forja

 Detall de l'àngel fer en forja




Rostres del darrer sopar fets amb forja

Imatge de les figures 


La presó


La presó

Maqueta del bombardeig

Imatge del bombardeig a l'església de Benassal

Aula museu  de l'antiga escola del Corbo

Caminada  de Benassal a Vilar de Canes



Torre campanar de Benassal

Punt de trobada  a la Placeta de Benassal

Eixida de Benassal

Camins de tardor

Benassal

Benassal

A la font d'en Segures

Panell de Benassal, prop de la font d'en Segures




Pujant al coll de la Rualda

Pujant al coll de la Rualda

Mas de la Rualda

Ovelles al coll de la Rualda

Ermita de Sant Cristòfol




Pels assegadors del Maestrat

Sant Cristòfol

Una senda de pedra


Vista de l'assegador que porta a la font de l'Ombria



La font de l'Ombria

La font de l'Ombria


 Per la font de l'Ombria

Al davant la Selleta

Culla al fons

Assegador, davant la Selleta


Carrasca a l'assegador de la Selleta

Fent la pujada cap a la Selleta

Vista des de la Selleta

Caminant per la Selleta

Vista de Vilar de Canes


Senda prop de Vila de Canes

Vista de Vilar de Canes i al fons Albocàsser

Vilar de Canes

Pancarta de Salvem la Selleta

La celestina silenciosa




A l'ombra de l'Om de la plaça Setena

Om de la plaça Setena

Església de Vilar de Canes