dimarts, 27 de juliol del 2021

Caminada per l'Alcoià 24 i 25 de juliol

Caminada per la Mariola: de la font de Mariola a Alcoi, i de la Font de Mariola a Banyeres de Mariola

Al càmping Mariola

Em feia feredat tal com anava arribant a Cocentaina, veure com pujava el termòmetre del cotxe; 38, 39, fins i tot 40 graus,  en baixar del cotxe una ventada calenta em va recórrer la cara, em preocupava la calor en la jornada de hui per la salut de la gent que venia.

Vaig quedar amb Lluis i Bel a Cocentaina, i vam anar a Alcoi a deixar cotxes per poder després tornar, amb el meu cotxe vam anar al càmping de  Mariola on havíem quedat amb la resta del grup.

A l'ombra de les moreres la calor anava baixant mentre esperàvem a la resta de companys i companyes, però també anava passant el temps. Finalment quan van arribar Amparo i Lluïsa vam començar a caminar.


Versos a la font de Mariola

Vam eixir del càmping  a bon pas, gaudint del primer mos de la serra de Mariola, de la brisa, i  notant a la pell que  ja havia baixat la calor. Vam arribar a una cruïlla de camins, a la dreta una pista amb tot de paletes de fusta rossegades pels anys amb les lletres envellides,  a la nostra esquerra, a l'horitzó, com una fera de pedra que estarrufava els pels del llom, hi havia el castell de Mariola. Al nostre davant apareixia  la font de Mariola amb l'ombra de les nogueres, com un indret emblemàtic que anava lligant amb el seu dringar etern  records passats i moments futurs.

Ara la calor encara colpejava la pista polsosa trepitjada per les botes enfarinades dels caminants, vam aturar-nos un moment a la font, per trencar la secor, com per un ritual ancestral vam acaronar l'aigua freda i clara  vam beure de  la seua senzillesa i de la seua fredor, com per agafar forces per suportar la sequedat del camí. Vam fer el rogle i vam recordar tres persones d'Alcoi que van saber lligar paraules i pensaments; Isabel Clara Simó, Joan Valls i l'Ovidi Montllor.

Vam llegir un poema de Joan Valls de la seua obra Cançó de Mariola.



Crida

Veniu ací, homes del camp,
veniu a mi si voleu,
a escoltar aquestes cobles
cantades a viva veu.
Or de sol i argent de lluna,
reixius de l'alba en calfred,
refilets del rossinyol,
flairances del bon romer
i el cim de la serra altívola
de grisos tons i el riuet
que serpenteja entre joncs
sa eternitat del moment,
animen la meua lira
indígena i somrient.
La pau del paisatge
esbrina l'ànima de sentiment:
emoció sense fi
que penetrant dolçament
obre un misteri de llum
al pentagrama quiet.

Veniu a mi, homes del camp,
veniu a mi si voleu.
De la Mariola vénen
aquestes cançons i al vent
vaguen cabdellant la viva
corranda dels ocellets.





Un reguitzell de paraules perfumades s'enlairaven al vent, extasiant-nos la ment amb la seua melodia quan ens impregnàvem del seu ritme i el seu flaire, i ens feien descobrir aquell tresor amagat  de la seua ploma  vella, tal vegada ens vam vindre més ganes  de descobrir més poemes de Joan Valls, per escoltar com dringaven les paraules com les de la primera crida.


Pels paisatges de la Mariola

Després d'aquesta primera lectura vam seguir pels camins de la Mariola,  seguíem una drecera per dins  del bosc,  on la brisa s'enfilava entre les branques i de tant en tant apareixia algun camp on ja sols quedava el rostoll, les deixalles del que va ser la collita, allò que quedava al tros quan l'ordi ja era a l'era. Eren grans llacs de grogor resseca envoltats de pinades fresques, arrelades al rocam i als marges,  temptades de fugir del seu aspre jaç  i tastar la terra trida.

Vam passar per un mas amb una capelleta, una construcció entre extenses llomes de camps i pinades. Vam iniciar una senda costeruda on es barrejaven el pi i la carrasca com dos espècies que compartien un mateix paisatge, una mateixa vida. El seu brancam ens protegia del sol, i la brisa ens ajudava a remuntar les costeres.

Esbufegàvem a les pujades entre el cant metàl·lic dels bastons i les passes sordes dels companys i companyes. Entre el trapig de la fullaraca  grisenca que encatifava els marges de la senda. Una cançó em venia a la ment mentre la vegetació exuberant anava trenant la senda, i era Serra de Mariola, cantada pel nostre benvolgut amic Paco Muñoz. Vam aturar-nos al final de la costera per reagrupar-nos i després vam continuar.

Bancals de terra treballada apareixien com oasis de ruralitat entre la frondositat de la vegetació.

Vam passar per una senda entre mig dels camps d'ordi on encara no havia arribat la dalla, i les espigues daurades encorbaven sa secor rígida, oblidant la primavera de tendres brins i espigues verdes.

Vam creuar aquella senda endinsant-nos entre el cereal, gaudint de la imatge daurada i pensant amb quin seria el futur del gra, si acabaria convertint-se en cervesa fresca o bé seria per fer pinso pel ramat.

Vam arribar on hi havia la gran màquina segadora, la qual s'engolia la palla i el gra i deixava la terra amb el rostoll. Era la que tancava el cicle de la terra, deixant-la uns mesos per descansar, i després tornaria a la tardor a començar una altra vegada l'etern cicle de les estacions.


Cau la nit al barranc del Cinc

Però la llum anava morint i encara quedava un bon tros de camí, em desapareixia el neguit per la calor i em pujava el neguit de la foscúria.

Vam entrar per un camí de terra a l'entrada del barranc del Cinc, començava l'espectacle, però vam haver d'agafar la darrera sessió de la vesprada. Els seus queixals apuntaven lluents per dalt dels pinars, on ens captivaven tan bells tallats.

La senda davallava cap a les profunditats del barranc del Cinc, gaudíem d'aquell preciós paratge sense poder aturar-nos massa, ja que la nit ens queia a sobre, gegantines parets foradades  on niaven els voltors s'alçaven al nostre voltant.

A la meua  ment, en mig del neguit i la preocupació, una cançó em relaxava l'ànima,  Les meues vacances de l'Ovidi Montllor ressonava entre els cingles i els romers especialment aquell tros que deia "Porteu-me a Alcoi que es el meu poble i allà on comença el barranc del Cinc, prop d'un romer deixeu-me ja, així tindre l'aroma bo i així a les nits en la quietud  vindrà la música".

Ara la senda anava pel mig del barranc, recordo alguna vegada haver trobat el bon ruc del mas del Potro  a la vora de la font menjant herba fresca, malauradament em va dir Lluís que el va trobar panteixant estès a terra arrapant les darreres hores de vida sense poder caminar. Vam passar per la vora del mas del Potro, encara hi havia un llum encès i roba estesa, encara hi vivien.


El camí empedrat era una llamineria pels nostres peus que els hi agradava xafar un camí tan noble, tant treballat pam a pam, però aquell engorjat ens va captivar, però no podíem aturar-nos, vam deixar aquell preciós camí amb l'esperança de poder tornar i gaudir-lo una miqueta millor.

A poc a poc vam eixir de l'engorjat i les altes parets de pedra, altius cataus farcits  de voltors que quedaven endormiscats en les profunditats del roquissar. La figura de la v tan significativa del barranc del Cinc, tímidament pintada sobre  aquell blau esmorteït per la foscor de la nit anava quedant al darrera dels nostres passos.

En arribar a una cruïlla del camí, cap a l'esquerra, la figura del fumeral del teular del Llonganissero s'alçava en la penombra, vam seguir per la dreta i en pocs minuts havíem arribat als cotxes. S'havia fet de nit.



Sota la lluna plena a la font de Mariola

Vam pujar als cotxes i vam seguir la tortuosa carretera fins el càmping, allà vam fer un bon soparot al bar del càmping, el bar era una veritable virgueria imitant una cova. Després ens vam endinsar en la fosca i cadascú va anar a buscar  el seu jaç, jo vaig anar amb Lluís i Bél a la font de Mariola. En arribar ens vam fer el nostre cau, la claror de la lluna plena va anar donant una llum tènue a tot l'escenari, el paisatge prenia una màgia especial, rentar-me la cara a la font de Mariola en mig d'aquella claror envoltada de misteri i vigilats per la lluna era un dels grans plaers, d'aquelles senzilles vivències però tan profundes i  grates que cal escriure-les per recordar-les.


Vaig preparar-me el jaç, feia molt bona hora i no feia ni calor ni fred, vaig intentar descansar entre els pensaments dels esdeveniments passats i el full de ruta del dia següent.



Font de Mariola Banyeres de Mariola 25/7/21

L'alba a la font de Mariola

La claror d'un nou dia ens donava la benvinguda en aquell racó de la Mariola, la font de Mariola rajava fresca i clara, una visita matinera a la font em va servir per agafar l'energia necessària per començar el dia.

Vam anar a Banyeres de Mariola per deixar cotxes i vam tornar cap a la font de Mariola. Havíem tingut algunes baixes i ens havíem quedat sols cinc, hui caminàvem en petit grup.


El camí suau sota els pins

El paisatge era bàsicament de bosc de pinar i una pista de terra planera, bona per caminar, el pas era ferm i el ritme era bo amb la fresqueta del matí, la conversa era animada i ens vam conèixer una mica més, en el nostre art de viure, escoltant  les vivències dels companys i les companyes i dels seus avantpassats que  ens mostraven antics anys de por, de la guerra i la postguerra. Lluís Sellés ens va parlar de les peripècies de son pare, que durant la postguerra havia de fugir i s'amagava a la serra Mariola, que pels seus pensaments sabia que si l'agafaven el matarien.

No hi havia casetes menudes, el  que hi havia eren grans masades, amb molt de terreny al voltant.

Vam passar per la vora del mas de Rainer, el seu nom quedava registrat a una paret, el record em va vindre d'aquella caminada de finals de febrer quan vam fer de Banyeres a Alcoi i ens vam arrecerar al  mas per apaivagar el fred intens.

Hui vam poder aturar-nos i mirar les vistes cap a ponent, Lluís em mostrava una torre i em parlava dels cims que es veien, al fons es veia el cim de la Blasca, a la vora del mas  es retallava l'era, ara aquesta feia vacances després de molts anys  de suportar el trill i el matxo en les llargues hores de l'estiu.

Vam seguir davallant per la pista, entre camps de cereal fins arribar a un altre mas, tots de dimensions considerables, a poc a poc vam anar deixant els camps de conreu i vam anar entrant en l'engorjat  del bressol del Vinalopó. Anàvem caminant per la seua llera de cudols ressecs, tot i que de moment l'aigua no es veia, la vegetació que farcia les vores de la llera ens deia que la humitat no estava lluny.

 Vaig trobar a faltar per aquelles contrades la bassa glaçada amb  mes de dos dits de gel que vam trobar el darrer viatge al desembre de 2017, quan jugàvem  a llançar pedres per provar la duresa del gel. El camí era el mateix però s'havia esbargit el llac de gel.

En un punt ens vam trobar a amb un pi que travessava la pista deixant-la inaccessible per a cotxes, i dalt d'un turó el castell del Vinalopó, on encara espurnejava sota els raigs del sol algun llenç esquinçat.

La vegetació de carrasques i matolls ens anava donant mitja ombra i anava fent-nos molt  agradable el viatge.  Vaig reconèixer el roure mort tombat a terra.


La font de la Coveta i el Vinalopó

Després d'alguna volta vam arribar al lloc desitjat, la font de la Coveta. El Vinalopó naixia  del fons de la terra, d'entre la gola rocosa, em vaig descalçar i vaig endinsar-me. La fredor em glaçava les cames, i la primera impressió tallava la circulació. No mai havia tingut l'ocasió d'entrar-hi,  de notar el rocam al cap i la fredor del Vinalopó als peus, poc després ja en tenia prou i vaig eixir. Vam esmorzar a la vora de la soca ennegrida de la carrasca. Mentre gaudíem de l'àpat van aparèixer al nostre davant  Dolors i Enric, quina alegria tornar a veure'ls i fer camí amb ells.


En acabar el descans i l'àpat vam iniciar la marxa, embriagats per aquell paradís de vegetació i aigua, intentant absorbir cada moment, cada racó, cada verd,  o quan creuàvem per un pont i podíem veure la llarga llengua humida que anava lliscant deixant al darrera un riu de vida. Semblava mentida pensar que aquella serp  d'aigua dolça passaria per zones salines cap a la zona de Novelda i es tornaria salada.


El darrer tros de camí

En deixar el Vinalopó vam seguir la pista de formigó que ens va portar a Banyeres , ens vam aturar a l'ermita de Sant Jordi i després vam anar al bar los Plátanos.

A l'ombra dels plàtans vam seguir la conversa animosa i vam demanar els plats més esquists, amb els que ens vam xuplar els dits.

Vam tornar a la Font de Mariola amb la furgoneta de Lluís, per recuperar els cotxes. Abans de començar el llarg viatge cap a casa vaig fer una darrera visita a la font. Al brollador, la lluna d'argent que per la nit il·luminava el cel s'havia amagat,  i el sol d'or caldejava la serra, la cançó de Mariola sols era cantada pels violins de les xitxarres, la calor m'encenia el cos i vaig submergir el cap sota la fredor de les glopades transparents de la font. Va ser com entrar en un plaer místic i altiu embriagar-me dins de l'aigua glaçada en mig de la  calitja del mig dia

Després de rebaixar la xafogor vaig iniciar el viatge cap a casa.


 Podeu llegir la crònica de la caminada feta el desembre de 2017 i veure les fotos. Noteu i aprecieu el contrast de les estacions.



Des de la font de Mariola



Castell de Mariola


Castell de Mariola

La font de Mariola


Font de Mariola

Les nogueres de la font de Mariola



Camps de rostoll i la serra al fons

La senda dins del bosc

Pujant la costera


Oasis de conreus

Baixem la pendent

 Els camps s'alternen amb la boscúria




L'ordi encara per segar

La segadora 

Entrem al barranc del Cinc





De la font de Mariola a Banyeres de Mariola



El mas de Reiner


L'era del mas de Reiner


Vista de la Blasca des del mas de Reiner



Creuem la llera del Vinalopó

El roure caigut

El castell de Vinalopó

 Entre la boscúria del riu Vinalopó

Esmorzem a la soca de la carrasca

El naixement del Vinalopó
La font de la Coveta

La font de la Coveta des de dins



El Vinalopó en els seus primers passos

El riu Vinalopó





Fabrica de Blanes a la vora del riu Vinalopó


Entrem a Banyeres de Mariola

Mesquita prop de Banyeres


Ermita de Sant Jordi



Mesquita de Banyeres de Mariola