Ensumant la terra: 12/01/19

diumenge, 1 de desembre del 2019

Caminada per la Plana Baixa i l'Alt Millars: de Ribesalbes a Fanzara, Vallat, Fanzara i Ribesalbes. 29/10/2019

El poble de les Riberes blanques

A la vora del Millars

Aquesta vegada iniciava el Camí sol, començava el brancal del Millars en la seua entrada a la comarca de l'Alt Millars.

Vaig iniciar el Camí al poble de Ribesalbes que pertanyia a la comarca de la Plana Baixa. Vaig poder llegir el panell amb les explicacions sobre el poble, el teniu més avall junt a les fotografies. Una inèrcia em va fer creuar el pont per veure les glopades que el riu feia lliscar per la llera pedregosa.

Vaig refer el Camí fins agafar la senda cap a Fanzara sense creuar el riu. La senda li anava donant la volta al riu Millars agafant altura, deixant finalment el riu i enfilant una senda pedregosa a la vora d'un barranquet. Ribesalbes, que volia dir el de les Riberes blanques, anava quedant cada vegada més menut a la llunyania, reeixint sobre la resta de cases el campanar i la cúpula de l'església.

Per la senda pedregosa

Al meu davant apareixia un paisatge de vells bancals on encara es veien els marges de pedra i els pins que rebrotaven d'entre les cendres d'un antic incendi que havia deixat restes de troncs socarrimats.

En agafar més alçada vaig descobrir a l'horitzó Ribesalbes, el riu, i més enllà el pantà de Sitjar i les muntanyes de darrera. Vaig arribar al coll que separava les dues vessants, ja estava en el terme de Fanzara i a la comarca de l'Alt Millars.

Fanzara

Alguns romers esclataven en flor a la vora de la senda. Prompte davallava per l'altra vessant i Fanzara s'obria als meus peus. Però abans d'arribar al poble un esclat de color espurnejava el paisatge. Els oms daurats per la tardor impregnaven la imatge.

Vaig arribar a Fanzara, no era la primera vegada que passava pel poble, però aquesta vegada fent el Camí. Fanzara tenia una màgia especial que la feia diferent, tot i que cada poble té alguna peculiaritat.

El MIAU

En aquest cas és el MIAU, Museu inacabat d'Art Urbà. Recórrer els carrers de Fanzara era tota una experiència.

Feia anys que havia estat i vaig tornar amb un grapat de fotografies artístiques que vaig posar al bloc els colors de la terra a l'apartat de murals. Vaig entrar pels llavadors on encara penjaven dues llunes rodones fetes de branquillons.

La benvinguda de l'oroneta

Els dos murals de l'entrada eren particularment bonics; l'oroneta de color verd i de fons l'escenari imitant a un mosaic en reminiscències amb l'art clàssic. Hi havia alguns dibuixos més senzills, i alguns recordaven un món de robots, no tant del meu gust. Algunes escenes vegetals cobrien tota una façana de la casa. Després de veure alguns racons magnífics vaig entrar al consultori on hi havia la paradeta del MIAU, on em van explicar el projecte que havia transformat el poble des del 2014.

Hui havia creuat la frontera lingüística i em trobava a l'Alt Millars, una comarca de parla castellana del País Valencià, però tan històrica com qualsevol de valencianoparlant. Un poble on els seus habitants pel carrer i de manera normal parlaven en castellà. Això em va fer reflexionar i vaig pensar adaptar-me jo a la llengua autòctona, igual com també crec que és lògic que ho haurien de fer la gent que hi arriba a qualsevol comarca valencianoparlant. Com diu la dita fes-te del color de la terra on ets.

Vaig segellar el carnet de l'etapa amb el segell del MIAU i vaig seguir el Camí. Vaig enfilar la pista cap a Vallat, i com havia de tornar per Fanzara vaig deixar la resta de la visita del poble i en tornar passaria per uns altres carrers.

Encara vaig veure algunes figueres dibuixades abans d'eixir del poble i vaig encarar la senda cap a Vallat.

Cap a Vallat

Tal com anava agafant altura el paisatge es feia més impressionant, tenia al meu davant un mar de muntanyes farcides de pins amb el riu Millars serpentejant al fons de la vall. Hi havia un degoteig d'ambres brillants causats pels rodals de xops que seguien el cus del riu. Des d'allà tenia una bona visió de Vallat i "Espadilla", els dos pobles apareixien com dos insignificants taques blanques en la immensitat del paisatge muntanyós.

La senda feia costera i em costava avançar, ara la senda deixava la vessant del Millars i li donava la volta a un cingle per enfilar una pista de terra fins arribar a una paleta que em marcava Vallat GR 333.

Tornava a estar a la vessant del riu Millars, ara la senda era tota de baixada zigzaguejant per la vessant sud de la muntanya. Anava davallant entre les soques dels pins. Vaig arribar a un berenador on hi havia una taula de fusta i tenia al meu davant una bona imatge de Vallat, ara ja més propera.

Un cartell molt encertat ens avisava que el fem no tenia potes, i si l'havíem portat fins ací ens l'havíem d'entornar a casa. Vaig seure a la taula i vaig assaborir l'entrepà. Després de menjar i gaudir de la vista de Vallat vaig seguir per la senda que per unes hortes arribava a la carretera i a Vallat.

Vallat

Vallat era un poble menut a la vora del riu Millars, encaixonat entre muntanyes boscoses. Des de la carretera tenia una bona vista del poble, amb els llavadors a l'entrada i l'aigua transparent i neta que corria per la sèquia i serpentejava pel safareig. Vaig arribar a la plaça de l'església on vaig descansar a un banc.

Havia arribat a mig camí, decididament per l'hora que s'havia fet i el cansament que portava a sobre que deixava la ruta cap a "Argelita" per un altre dia. Va coincidir que en seure al banc tocaven les dues al campanar de Vallat.

Pels carrers de Vallat

Era hora de tornar cap a casa.Vaig passar per un portal que feia dues arcades molt interessants a la vora de la plaça del Forn, després vaig seguir la carretera tot allunyant-me del poble.

Havia decidit canviar el recorregut de la ruta que havia fet cap a Fanzara, ara seguiria la carretera per vora riu, que tot i que era xafar més asfalt em donaria imatges diferents i em facilitaria un camí més planer.

El Millars de company

Ara tenia com a company de viatge el riu Millars, la blavor de riu contrastava amb el groc dels oms del marge donant uns cromatismes espectaculars.

El riu estava realment ple, a causa de la presa que hi havia més avall. A la vora del riu una gran extensió d'una finca de tarongers menuts abandonada quadriculava el paisatge.

Vaig seguir el riu i vaig passar la presa, havia fet un recorregut més curt que el d'anada i havia tingut unes imatges més properes del riu. Ara una imatge de l'ermita del sant Sepulcre em donava la benvinguda a Fanzara una altra vegada.

Fanzara i el MIAU

Aquesta vegada vaig anar per carrers diferents, per veure algunes de les obres d'art que no havia vist a l'anada. La primera va ser colpidora, un mural amb persones de diferents edats, totes masculines, dretes, de posat seriós i a terra una estesa d'animals sanguinolents, i la paraula convivència. Era un mural que em va fer pensar.

Vaig resseguir alguns carrers i nous murals acabaven atrapats a la meua caçadora d'imatges. Evidentment hi havia dos que eren per mi els millors en diferència; el de la iaia cosint uns pantalons. L'expressió de la seua cara, el detall i la perfecció de la pintura, el realisme de les arrugues del front, era fascinant, no tenien igual en cap dels altres murals. Una pintura que ocupava tota la façana. Una altra que em va impactar també va ser la xiqueta amb la granota a la mà, la cara de la xiqueta tenia un esguard que arribava al cor.

Nous murals i escultures

Seguia pels carrers i guaitant a cada cantonada per no deixar-me'n cap, em vaig trobar una dona major que em va parlar de la pintura de la collida de la taronja i del mural de la rondalla, també em va contar el dia que va vindre la màquina i el gran soroll que va fer per planxar els cotxes que formen part de l'exposició, i ara estan llisos com una estora penjats d'un aparcament vertical.

Vaig acostar-me a la vora del pont on es trobaven penjats els cotxes. Aquests cotxes transformats en escultures també em transmetien un missatge, a part de veure els detalls d'un cotxe plegat com un full, un d'ells encara conservava l'etiqueta que deia seat 127.

Camí de Ribesalbes

Vaig tornar a creuar el poble per descobrir algun mural nou i en eixir camí de Ribesalbes em vaig trobar una altra vegada el meravellós núvol groc dels oms a la tardor. Una altra vegada vaig arribar a una cruïlla de camins. Podia tornar per la senda per on havia vingut o bé fer-ho pel camí de Ribesalbes, un camí més llarg i més planer. Com l'altre ja el coneixia vaig seguir pel camí de Ribesalbes, per descobrir nous paisatges.

Una estora groga de fullaranca

La primera part era un camí per vora riu, amb marges de pedra i envoltat de garroferes, oliveres i molts lledoners que feien una estora groga de fulles al terra. Vaig iniciar una pista una mica monòtona a la vora d'una gran sèquia.

Els quilometres els consumia ràpidament mentre la meua ment anava enlairant-se en pensaments diversos. Vaig deixar la pista i vaig iniciar una senda de terra fins arribar a una font, vaig menjar l'engruna d'entrepà que em quedava i en seguir endavant tenia una vista preciosa dels meandres del Millars.

Ribesalbes

Vaig tenir la primera imatge de Ribesalbes, ja veia una altra vegada el poble des d'on havia eixit pel matí. Es van tornar a repetir els espais que havia vist a la meua eixida, i content i cansat vaig arribar al cotxe i vaig tornar a casa.

Podeu veure la traça a l'enllaç del wikiloc.