Caminada per la Marina Alta: 10è dia. 17/7/2005. Les Planes del Montgó - Jesús Pobre- Pedreguer.

La pujada al Montgó
Els preparatius

Era el desè dia de ruta, començaven a haver-hi moltes experiències acumulades, hui pujaríem al Montgó i faríem la primera caminada pel País Valencià. Vam esperar a la plaça fins que van  vindre els cotxes, ens vam dividir en dos cotxes, i en el nostre va  pujar Vicent, Lluís i jo. Vam deixar els cotxes a les planes del Montgó i vam començar a caminar entre pins per una pista, vam anar agafant volada, el camí es feia pedregós.

La pujada

Tal com anàvem agafant altura veiem com es retallava la costa i com el Montgó es feia més gran. Ens vam aturar a una ombra i vam veure l'estesa de piscines com una segona mar blava, des d'ací teníem una visió del cap de la Nau. Ens vam creuar amb alguns  anglesos que pujaven i baixaven. A la pujada anàvem cantant,  seguíem les marques que ens indicaven la bona direcció fins al cim.  En el nostre caminar li anàvem donant la volta a la muntanya, eren les darreres passes fins al cim. Com sempre el darrer tros estava molt pelat, feia molt de sol i no hi havia cap ombra.  A la pujada vaig recordar-me'n  del meu viatge a l'estiu del 2002, va ser un viatge llarg i sol, la meua gran aventura de 17 dies cap al nord i 7 dies cap al sud i el darrer dia vaig pujar al Montgó.

Al cim

En arribar al cim hi havia una parella de persones de parla francesa. Llavors ens vam preparar per fer el cant oficial al Montgó, jo vaig cantar  la cançó d'Al Tall; Per Mallorca, en aquell moment no coneixia tant el repertori de Paco Muñoz, ara segurament  hagués entonat  també al Vell Montgó de Paco Muñoz, quan la va cantar Vicent Iborra. Després vam esmorzar en un raconet al costat d'una paret.  La vista des del cim era impressionant, es veia Jesús Pobre, Pedreguer, i Gata de Gorgos.

Manca l'aigua

Vam davallar  pel barranc i va començar a mancar l'aigua, la gent s'havia quedat sense líquid, Vicent s'havia acabat la seua dalt del cim, Lluís tampoc  en tenia, la gent començava a tindre set. Jo vaig repartir la meua aigua a tota la gent que en necessitava, i vaig fer ús  del meu autocontrol per aguantar la calor i la set.  També hi havia gent  que patia per la senda pedregosa, va ser  un moment per notar l'esforç de la superació personal, feia molt de sol, calia tirar endavant i oblidar les dificultats del camí. (Tal vegada va ser una lliçó que vam aprendre, i  no hem  tornat a fer una pujada al Montgó en ple juliol amb molta calor i poca aigua).

Sort que després de tot la senda feia baixada. Vaig començar a cantar amb el David moltes cançons, ell era un professional, cantava en un cor. Vam entonar al vent, la samarreta, etc. Darrera de tota la comitiva anàvem la creu roja( Sílvia) i el cotxe granera (jo). Sílvia era infermera i ajudava a Vicent que de la calor s'havia marejat. Jo anava prou bé, i em notava amb  forces, encara em quedava energia per aguantar. Li vaig deixar el bastó a Vicent, ens havíem acabat quasi tota l'aigua. La situació es complicava.

La muntanya dibuixava diferents formes, vaig veure l'ull de l'elefant on hi havia  la cova del Montgó, la seua silueta majestuosa de massís rocós  es retallava al fons, cada vegada més imponent. Vam entrar en una pista plana però estreta.

Lluís es va avançar i ens va portar aigua fresca, una vegada calmada la set i amb més forces vam anar fins al cotxe de Vicent Noguera.

El Camí sol fins a Pedreguer

Ací començava la meua segona fase d'aquest dia de caminada pel País Valencià. Ara la resta del grup havia pujat als cotxes i anaven cap a Pedreguer, i jo seguiria la caminada sol, encara tenia més forces i volia seguir caminant, si em donaven una ampolla d'aigua no tenia cap problema. Així que em vaig acomiadar del grup i vaig seguir el meu camí.

Vaig passar per Jesús Pobre, vaig preguntar per anar a Pedreguer, vaig creuar tot el poble i vaig tornar a preguntar. Vaig entrar a un bar i em van dir si feia bona hora. (En aquell moment eren pobles nous per mi, després de quinze anys ara són molt més  xafats, familiars i coneguts). Ara vaig anar cap a Pedreguer, on a la muntanya  ressaltava el perfil  dels tres molins.

Tal vegada enyorava una mica la solitud de la caminada, havia fet molta amistat amb els companys i companyes però també m'agradava  caminar una miqueta  a soles després de tants dies fent ruta en companyia.  Vaig reflexionar sobre el que fèiem i així ara prenia més contacte amb tot el paisatge que anava engolint-me pas a pas. Els molins eren tres torres circulars que ja no tenien  els engranatges però encara restaven les torres.

Vaig travessant camins d'horta i algunes infraestructures fins arribar al camí del Pamó, i en un moment vaig entrar  a Pedreguer. En arribar al nucli urbà no trobava la casa de Vicent Noguera, pels carrers hi havia  els cadafals dels bous i això em va desorientar. Finalment em va telefonar Vicent Noguera i em va dir que estaven al centre, vaig anar on em va dir i em vaig trobar amb la resta de companys i companyes.

El sopar al centre

Per la nit vam sopar al Centre Excursionista de Pedreguer, ens van traure de tot per picar, fins i tot un meló, va ser molt bona l'acollida per part del CEP, ens vam donar les adreces i vam preparar l'itinerari per l'endemà. David i Lluís es van quedar a veure el bou, ells no ho havien vist mai, jo me'n vaig anar a dormir, com he dit en la crònica anterior no m'anava massa aquest tipus d'espectacle.

Al centre excursionista ens van  cantar la cançó:

Pepe Tono cull-me pomes

"Concepcion" que altes estan,

si les rames no s'acatxen

pomes no se'n colliran.
Si les pomes no s'acatxen
pomes no se'n colliran

Pepe Tono se'n va a casa 

el civil  a demanar-li la filla,

cosa que fan els civils,

que la meus filla es jove

 i no té el seu menester.

De Pedreguer a la Xara 

 han fet una carretera.
 Per anar els pedregueros
 a veure a la carnissera.

El Montgó i el metre
Vicent Noguera em va explicar com el Montgó va formar part d'una aventura excursionista i científica. Quan van haver de mesurat el meridià per traure  el metre com a la deumilionèsima part del meridià terrestre i es van fer els mesuraments  en diferents cims o poblacions; Paris, Dunquerke, Barcelona,  i van seguir cap al Penyagolosa, la muntanyeta de les Raboses  de Cullera i el darrer punt va ser el Montgó.

Viot i Aragó van ser les dues persones que feien els treballs de camp, i eren de la Catalunya Nord. Quan estaven dalt del Montgó va córrer la veu que hi havia dos francesos que estaven al Montgó i que anaren a per ells.

Ells estaven baixant del Montgó quan la guàrdia estava pujant i els hi van preguntar, i ells com parlaven català ja que eren de la Catalunya Nord els hi van respondre, -nosaltres no hem vist a ningú, en català,  i així va ser com es van poder  escapolir.

El  Montgó prop de Jesús Pobre (caminada posterior gener 2019 Ondara- P- J.P) 

 Riurau de Jesús  Pobre (caminada gener 2019)

Viatge de Formentera a Eivissa i Dénia. 9è dia. 16/7/2005.

Diem adéu a Eivissa i Formentera

Ens vam  alçar pel matí a les escoles de Sant Francesc de Formentera, ens vam preparar, vam agafar les bicicletes i ens vam acomiadar de l'escola. Vam eixir del poble en direcció a l'estany Pudent, portàvem a estones la bicicleta a sobre, per camins ens vam dirigir al port de la Savina, allí vam deixar nugades les bicicletes i finalment  a peu ens vam dirigir cap al port per comprar els bitllets cap a Eivissa. Havien estat dos dies  per Formentera genials, que ens havien permès conèixer aquesta espectacular illa i la seua gent, i ara anàvem en direcció al País Valencià.

Vam pujar al Ferri cap a Eivissa, a poc a poc vam veure allunyar-se la fabulosa illa, vam eixir del port que feia uns dies havíem arribat, deixàvem amics, camins,  sargantanes verdes, molins de vent i marges de pedra. Si en una comarca trobàvem la seua personalitat reflectida, en una illa apareixia molt més forta encara.

Però el vaixell anava deixant pas a la blavor de l'aigua, i "l'illa del blat", "forment- terra",  s'anava empetitint, i ensenyant les seues vores. Poc després cap a l'altre costat tornàvem a veure Eivissa, més gran i orgullosa ens mostrava els seus ullals (Es Vedrà) als nostres ulls, i  poc després Dalt Vila anava apareixent un altre cop. Vam atracar de nou al seu port, així vaig poder recuperar la tovallola  que no va voler venir mai a Formentera. Al cap de poc de temps embarcàvem amb el Ferri camí de Dénia.

Una altra vegada ja ens trobàvem navegant a mar oberta, envoltats de blavor salada per totes bandes, després de veure com s'allunyava aquella fantàstica illa, però ara tornava amb companys i companyes. En un moment em va vindre al cap  aquella emotiva acollida de la gent de s'illa, que entenien el valor de la seua terra. A una illa el terreny era més  limitat i més escàs que al continent, per això veien necessari  aturar la seua destrucció, i batallar contra el virus de l'especulació.

La benvinguda d'el Camí al País Valencià

Ara pensàvem com seria la benvinguda al País Valencià, com seria el recorregut per les Marines en els dies que encara ens quedaven  de ruta. Durant el viatge vaig baixar a la part de sota  del vaixell amb Lluís per parlar una mica de les perspectives del projecte, de com ho podíem fer, i de les grans possibilitats que tenia. L'altra gent estaven més interessats en participar en les caminades, però la seua implicació en la part organitzativa no era tanta. L'efecte que em va fer era que Lluís confiava prou amb mi a l'hora de tirar endavant el Camí al País Valencià, però en aquells moments estava tot molt tendre encara i era una llavor. Hi havia il·lusió i ganes, però el temps i els anys  posarien les coses al seu lloc.

Vam trigar dues hores i mitja en fer el recorregut, i perduts en l'ampla mar desapareixia Eivissa de la vista i vam estar una estona envoltats totalment per mar sense veure terra ferma. Podíem veure com el vaixell esquitxava escuma per la part de popa. A poc a poc allà al fons s'anava retallant la línia de costa molt difusa encara, que a poc a poc anava fent-se més clara. El Montgó ens saludava, primer tímidament i després majestuosament, finalment nítidament es retallava tota la costa de la Marina.

Dénia i Xàbia

Quan vam arribar al port de Dénia hi havia una comitiva de gent esperant-nos, ens vam presentar i vam saludar al Montgó, després vam anar cap a l'ajuntament on ens esperaven les personalitats  de l'ajuntament; el tinent alcalde, regidors i una gentada que feien honors a la nostra vinguda. Els vam explicar el projecte que els va interessar molt, ens van donar un llibre de Dénia i un mecanoscrit. Vam eixir de l'ajuntament i vam anar al castell de Dénia, vist  des de  fora. Després ens van portar en cotxe a Xàbia on vam visitar el nucli antic. Vicent Noguera ens va portar amb el cotxe fins al cap de Sant Antoni, i vam veure la costa retallada de la Marina. El cap de Sant Antoni era la zona més propera a Eivissa, ens van mostrar allà lluny coll de Rates/Raptes que feia com una muntanya amb un  coll.

A Xàbia ens van dir que la pedra de l'ajuntament es de tosca, roca que tenia l'origen en  sorra premsada durant milers d'anys, la portaven de Mallorca. Vam anar a la casa de Vicent Noguera, vam veure el riurau de casa seua,  que és la construcció típica de la Marina. Era un edifici allargassat  i estret amb molts ulls  amples, el feien servir per quan escampaven la pansa, quan antigament tenia molta importància i era el motor econòmic de la comarca. Els porxos del riurau servien perquè la pluja no banyés la pansa en cas de mal temps, i fora fàcil entrar-la amb els amples canyissos, i estigués ben ventilada.

Diu la llegenda que Xàbia i Dénia es disputaven el Montgó,  els de Xàbia van agafar una llitra  per girar el Montgó, i en trencar-se aquesta van caure, per això els diuen desculats.

Vam eixir de Xàbia en direcció al cap de Sant Martí, vam aturar-nos a l'illa del Portitxol, em va recordar l'illa d'es Bosc d'Eivissa,  Vicent ens va dir que un avantpassat de la seua parella  va nàixer en aquesta illa, i els deien els illencs.

Per la nit vam sopar a Pedreguer, a la seu del  centre excursionista de Pedreguer, el poble estava en festes i en el sopar el tema de conversa va derivar cap als bous de carrer.

Com jo  era molt sensible amb el  maltractament dels animals, i no m'era agradable veure animals amb ulls de pànic, fugint  esglaiats pels carrers, patint agressions dels homo sapients i estava molt cansat de tot el dia me'n vaig anar a dormir. A l'endemà faríem la primera etapa d'el Camí al País Valencià.

Conclusió

He de fer un apunt després de quasi quinze anys d'aquesta vivència.  Així com a Eivissa i Formentera no he tornat i es l'única experiència que tinc, i tampoc he tornat a veure aquelles persones, i no hi ha cap vivència posterior  que puga refrescar o augmentar  certs continguts, el casos de Dénia i Xàbia són molt diferents.  Parlar en aquest viatge;  dels riuraus, de Dénia, de la pedra tosca, de Xàbia, o de l'illa del Portitxol suposa un primer contacte, des del desconeixement. Però en aquests anys hem tornat a la Marina  moltes vegades,  hem vist molts riuraus, o hem fet moltes visites a Xàbia i Dénia, que han augmentat el nostre coneixement i ens han familiaritzat moltíssim. També  amistats com les de Vicent Noguera i molta de la gent que conec, en aquest viatge naixen aquell dia i encara són ben vives en l'actualitat.

 El Montgó des de Xàbia

 Església de Xàbia

 Illa del Portitxol

Ruta per Formentera: 8è dia.15/7/2005.Sant Francesc -es Caló- Pilar de la Mola- Ses Illetes -Sant Francesc

Hui fem el Camí amb la bicicleta

Ens vam alçar de bon matí a les escoles de Sant Francesc a Formentera, i vam anar cap a la zona de l'ajuntament, aquesta vegada no feia falta agafar massa atuells, quasi tot es quedava a les escoles, sols vam prendre allò imprescindible per al dia.

Ens vam dirigir al costat de l'ajuntament, a un taller per preguntar on es llogaven bicicletes, els vam encomanar cinc bicicletes de passeig, vam esperar allí on estava el mercadet i l'Uc. Prompte va vindre una furgoneta que ens portava les bicicletes, vam iniciar el viatge, duien caixonet i cistelleta per posar les coses. Jo anava de cotxe granera, o millor dit de bici granera, vam eixir de Sant Francesc en direcció a la Mola.

En una de les baixades eixint de Sant Francesc, el vent se li va emportar la gorra a Sílvia, llavors  va fer una frenada en sec i se li va creuar la roda de davant, de manera que li va saltar tot l'equipatge que duia a la cistelleta i va caure a terra. Amb tanta mala sort que se li va trencar la cistelleta, els altres companys se'n van anar  en no adonar-se'n  del que havia passat al seu darrera.  Vaig intentar ajudar-la i poc després va vindre el David a veure que passava.

Vam seguir per aquella carretera asfaltada, anava patint de veure a la Sílvia com li tremolava la bicicleta, cada vegada que ens creuàvem amb un cotxe li trontollava la bici, que semblava que se l'anava a engolir.

Per una pista pedregosa  vam arribar a la carretera. Finalment  Sílvia va decidir que no seguia, ja que es sentia insegura, es quedaria a una caleta, i quan es cansaria tornaria cap a casa. Així es va quedar a la cala d'en Baster i nosaltres vam agafar la carretera pel carril bici cap a la Mola, era una general ampla i enquitranada, els cotxes passaven amb prou velocitat, ara ens havíem quedat quatre, tot i que Sandra havia dubtat si seguir o no.

Vam anar esquivant els obstacles que ens trobaven al carril bici, i després ens vam desviar cap a es Caló, vam travessar la vila, vam seguir per unes dunes on la vegetació estava força horitzontal a causa de les brises marines. Vam arribar a la mar, on es veien unes casetes per guardar les barques, i les fustes per poder fer-les lliscar  fins a la mar(foto). Vam començar el camí romà  de la Mola. Era un camí empedrat cobert de vegetació on l'agudesa de les pedres  feia impossible la circulació amb la bicicleta, per això la costera es feia pesada ja que havíem d'empènyer les bicis per aquell camí de pedres. Tal com anàvem pujant i anàvem agafant altura  veiem la part de sota de la resta de l'illa, es veia pràcticament tota l'illa.

Era curiós veure com es feia d'estreta entre la platja de Migjorn i es Caló. Podíem veure la bona conservació en la qual es trobava l'illa, poc urbanitzada i prou verda. Des d'allà es veia la carretera central que travessava l'illa  com l'artèria per on les formigues anaven i venien. Vam arribar  a un punt on es veia el penya-segat allà al fons, a una banda el Pilar de la Mola i a l'altra el braç estret de terra fins a Sant Francesc.

Les sargantanes presumides

La mar blava no ens deixava d'acompanyar en el nostre llarg viatge, seguíem el camí romà, i ens vam trobar amb el símbol més ancestral de Formentera. Ens vam aturar una mica per descansar i vaig veure com Sandra estava intentant apropar-se a una sargantana verda, amb uns colors i unes formes admirables. Llavors tots ens vam posar a mirar les sargantanes, i sortien dels amagatalls i se'ns apropaven, com per intentar identificar els intrusos que passaven per s'illa. Curiosament era la reacció contrària al que estàvem acostumats veure d'aquests animalons, que solien amargar-se i fugir ràpidament.

Una sargantana se li va pujar a la mà a  Sandra i va baixar per l'altra. Ens vam quedar meravellats de la confiança que agafaven les sargantanes. També al Lluís se li'n va pujar una per la mà, i així van començar a aparèixer més i més sargantanes. Nosaltres les volíem caçar amb la nostra caçadora d'imatges,  i segrestar-los el seu esguard per sempre.Va ser una estona molt divertida on les sargantanes ens van donar la benvinguda a sa casa en el camí de sa pujada.

Després del capítol de les sargantanes vam seguir fins arribar a la carretera general que portava al Pilar de la Mola. Ara ens vam desviar cap a la mar, ens vam endinsar per una pineda per un camí de terra i de pedres per buscar una muralla i una torre Púnica. Sols vam arribar a una casa típicament formenterenca amb un jardí molt polit i  on es veia la mar, vam recórrer la zona però no vam trobar aquella runa històrica. Vam remuntar cap a la carretera i vam seguir fins entrar al poble.

Al Pilar de la Mola ens vam dividir,   David i Sandra es van quedar dinant a un bar  al poble i jo vaig fer via  pel meu compte. Després de tant de temps  en grup necessitava un moment de solitud, de trobar-me a mi mateixa, feia temps que no estava sol. Vaig seguir per un camí de terra però portava a una casa particular, llavors vaig recular i vaig seguir per una indicació que portava a un molí, vaig giravoltar pel camí fins arribar a aquella casa amb aspes grandioses. Mai havia vist un molí de vent tant de prop, era el molí de la Mola (foto), sempre havia estat molt més familiaritzat amb els molins d'aigua,  però desconeixia els de vent. Les aspes eren llargues branques de fusta que anaven de l'eix central fins pràcticament a terra, i una caputxa de branques cobria la part de dalt de la construcció. Vaig trobar una pineda per menjar el meu pa i el meu fuet de les caminades.

A l'olor de l'embotit van començar a aparèixer unes altres criatures que volien compartir l'àpat, i així una sargantana va caçar les molles de pa que jo li anava llançant. Ací totes les sargantanes eren iguals d'un color verd-blau. Però aquesta sargantana em va dir que el pa per a mi, que ella preferia el fuet.

I és així com es va apropar, jo em vaig traure el xoriç de la motxilla, i li vaig llançar trossets de fuet, i ràpidament va atacar l'embotit,  i intentava arrancar xicotets trossos de fuet. El dinar va ser ben acompanyat amb aquelles dues sargantanes.

Vaig iniciar el viatge  i vaig anar on havíem quedat,  al far de la Mola. Vaig deixar el molí de vent  i Vaig tornar a la carretera per seguir fins al far, vaig arribar i no hi havia arribat encara ningú dels companys i companyes.

El cap de la Mola

Hi havia gent que admirava el roquissar banyat per la mar. Allà al fons  les ones s'estavellaven contra  les roques del cingle, mentre a l'horitzó la intensitat  del color de la mar  s'ajuntava amb el cel blau. El far,  a la punta del penya-segat vigilava que cap vaixell ensopegués i es pogués  malmetre durant la fosca nit en la rocalla. Mentre, la brisa marina ens recordava  quin era el seu reialme; el país de l'escuma, el salnitre, les cales i les ones.

Una vegada vam ser-hi tots i totes vam iniciar el camí de tornada per la carretera cap al Pilar, però a mà esquerra vam veure el camí de terra, el vam seguir i ens vam endinsar en una pineda, la bicicleta era més ràpida que les botes fent els  passos del camí.  Tantejàvem  les possibles pistes i vam anar vorejant la costa.

En  girar la vista  vam veure el blanc sentinella vigilant, allargassat a sobre la mola, el majestuós far. Ara es veia millor com es retallava a sobre del penya-segat. Les ones veneraven el far amb les seues mans d'escuma. Ens vam aturar una estona, després vam seguir en direcció a Sant Francesc.

De vegades les sendes es feien estretes i costava passar amb la bicicleta i d'altres vegades les roques s'acumulaven tant que havíem de baixar de la bicicleta. Ens trobàvem buscant el camí d'es Bufador. Va haver-hi un moment desconcertant donant voltes entre els pins, vam veure que no hi havia eixida i havíem de recular.

Llavors jo anava l'últim, tancava la comitiva i Sandra anava davant de mi, i Lluís i David davant de tot. Vaig veure que en girar una revolta Sandra duia tota la cadena de la bicicleta per fora. Em vaig aturar i vaig intentar ajudar-li a col·locar-la. Hi havia un suport que ens impedia posar la cadena, vam trencar una mica el suport i vam posar la cadena, fent rodar la roda. Era inevitable embrutar-nos del greix de la cadena.

Una vegada solucionat el problema vam seguir al marxa, el camí des bufador  ja no l'ensopegàvem amb el brancatge, vam eixir a la carretera  de Sant Francesc, que havíem utilitzat per anar a la Mola.

Cap a ses Illetes

Ara era tot baixada amb un bona  pendent, jo tancava la comitiva, i ací em va passar una altra cosa. Amb la pendent la bicicleta anava agafant velocitat i darrera meu se'm va enganxar un camió, la situació va començar a ser de malson. (Em va recorda el meu  viatge a Mequinensa.) El camió el duia al darrera, i quan jo més accelerava més a prop el tenia, i a la baixada em feia por anar a tanta velocitat. Van ser uns minuts angoixans, després la carretera era més plana i hi havia carril bici, i ja em vaig lliurar del camió. Em vaig reunir amb el grup una altra vegada, vam decidir anar a ses Illetes. Vam deixar la direcció  de Sant Francesc  per dirigir-nos a  Sant Ferran. Ara ens acaçava el dia, calia aprofitar les hores de sol, però si no ens afanyàvem  se'ns faria de nit. Vam travessar pel centre de Sant Ferran, vam passar ses salines, i després vaig veure  el camí cap a ses Illetes, primer era asfalt, després eren camins de terra.

El darrer instant del dia a la platja de ses Illetes

La posta de sol donava un encant especial a les dunes que embolcallava el nostre camí. Volíem arribar de dia per veure aquelles meravelloses platges. El dia sols ens va deixar uns instants, vam aparcar les bicis davant del restaurant i vam córrer cap a la sorra, era impressionant trobar mar a l'est i a l'oest. La mar estava tranquil·la i acaronava la sorra, cansada d'aguantar el sol estiuenc. Lluís es va despullar i es va posar a l'aigua, jo vaig mirar a l'horitzó i vaig escoltar el soroll de la brisa, després d'un dia dur de bicicleta  aquell moment de relax ens connectava amb aquella meravellosa illa de sargantanes verdes.

Vam deixar una estona lliure, perquè cadascú férem la nostra i desconnectarem del grup. Després de l'instant màgic vam tornar cap a on teníem les bicicletes, era ja fosca nit. La tornada va ser més forta per la manca de llum, vam tornar per aquelles carreteres amb la llum de les bicicletes. Qui no tenia tanta llum anava en mig, i qui en tenia més anava  davant o darrera. La comitiva de les quatre bicicletes il·luminades es posava en marxa. De vegades feia por quan els cotxes ens passaven a tota velocitat, però després d'unes voltes vam arribar a les escoles de Sant Francesc. Estàvem una mica farts de les bicicletes, llavors vam descansar  una mica i ens vam dutxar, una altra vegada vaig trobar a faltar la meua tovallola que s'havia quedat a Eivissa a casa Mariana.

Vaig telefonar a casa per gaudir de l'amor i de la dolçor de la veu estimada, llavors una bona notícia de  bon auguri ens prometia  prosperitat i estabilitat per al futur. Em vaig anar a dormir amb un gran somriure i molt de goig, encara em ballaven al cap camins, molins de vent i sargantanes. Demà ens esperava un dia ple d'activitat  i havia de descansar.

A l'enllaç podeu veure el recorregut que vam fer, és molt aproximat  ja que en aquell moment no es va georeferenciar la ruta, i ha estat fet sobre mapa a partir de les indicacions de la crònica.

 Església de Sant Francesc i el mercat

 Formentera, cala Baster

 Es Caló

 Molí de vent del Pilar de la Mola

 Molí Vell de la Mola

 Far del Pilar de la Mola

Caminada per Formentera. 7è dia.14/7/2005.- Sant Francesc- cap de Barbària. Volta per l'estany Pudent

Navegant cap a Formentera

Quan ens vam alçar de la casa de Jordi de Dalt Vila ells ja se n'havien anat a treballar. Vam recollir les nostres coses  i vam anar cap a casa Mariana, abans vaig apuntar els éssers mitològics dels Països Catalans  del cartell del pis d'en Jordi, tal com explicava a la crònica del dia anterior.

Quan vam arribar a casa Mariana ja havien recollit tota  la nostra roba i ens la vam posar neta a la motxilla, però alguna cosa meua es quedava a sa casa, la qual més endavant trobaria a faltar.

Llavors vam dirigir-nos cap al port per agafar el vaixell cap a Formentera, vam deixar les motxilles  baix i vam pujar dalt a la part de la coberta, a poc a poc la gran ferralla  va encendre els motors i va maniobrar per eixir del port.

Dalt Vila ens deia adéu des de les seues pedres i muralles. L'escuma  brollava de darrera del vaixell  i feia una estora brillant  que portava a la ciutat mil·lenària, a  poc a poc es retallava tota la costa de l'illa mentre avançàvem cap al sud per descobrir aquella germana petita, vergonyosa, que s'amagava darrera de la gran.

Anava apareixent al darrera, sol, escarpat i gegant es Vedrà, amb tota la màgia que la natura  de la roca i de  la mar li havien donat a aquella fascinant muntanya. Es retallava també tota la part sud recorreguda el darrer dia; es cap des Falcó, punta de Porroig, i cap de Llentrisca.

Pel camí vam trobar els Freus, que eren els illots entre Eivissa i Formentera, eren bocins de roca  que es trobaven entre les dues illes i dificultaven la navegació, perquè es creaven corrents d'aigua.

Ens donava la benvinguda Formentera, pel que feia a l'origen del seu nom segons unes fonts  el nom li venia perquè quan es veia des del sud es veien dues banyes, l'altra versió era que venia de forment, pel blat que es produïa.

Vam passar s'illa des Penjat i s'illa de s'Espalmador, cada vegada ens anàvem aproximant mes al final del viatge. Finalment atracàvem al port de la Savina.

Vam deixar les aigües salades i vam tocar terra formenterenca, vam anar a l'oficina d'informació i turisme per agafar informació. Després l'autobús ens va portar a Sant Francesc, allí la rebuda va ser impressionant, vam anar cap a l'ajuntament, on ens esperaven la Premsa; TV Eivissa i Formentera, el Mundo, IB3, Ultima Hora. Vam entrar a l'ajuntament i ens vam descarregar, i ens van mostrar la foto de premsa en la qual eixíem nosaltres del convent des Cubells.  Això d'eixir a la premsa i que la gent ens acomboiés ens omplia el cor. La rebuda del projecte del camí dels Paisos Catalans era ben mirat per tothom. També l'estratègica disposició dels membres del nostre grup, per haver gent de diferents territoris li donava més sensació de PPCC; Manresa, Girona, Cardedeu, Barcelona  i Castelló de la Plana.

Poc després va vindre l'alcalde i ens va fer pujar a la sala de plens, allà va trobar molt profitós el nostre projecte, i l'ajuntament s'adheria.

Després vam anar al Museu Etnològic de Formentera, on hi havia un home que ens va mostrar el museu i les diferents etapes de la història de Formentera amb moltes reproduccions antigues de l'illa, en un temps no tan turístic de feines més dures  de camp i de mar.

Museu Etnològic de Formentera

Vam baixar a la zona on es trobava el museu, allí ens esperava el guia.

El museu  tenia diferents sales depenent de la temàtica, molts dels elements eren reproduccions en maqueta. Primer vam veure un molí de vent, era un molí per a fer pebre per a la sobrassada, hi havia un molí de sang per fer farina, era denominat així perquè tenia tracció animal. Al costat una sènia en miniatura, fou introduïda pels musulmans, però no en queda cap.

Vam veure alguns plats, antigament eren de fusta, no hi ha tradició de ceràmica  i tota venia del País  Valencià.

En el forn es coïa el pa, ací no hi havia diners, menjaven del que donava la terra i es feien jornals a ses salines a l'agost. Formentera era anomenada l'illa de les dones, perquè els homes havien anat a Amèrica a treballar i es quedaven elles soles a l'illa.

Hi havien espardenyes fetes de pita, podíem veure diferents eines per fer les espardenyes i esfilagarsar  la pita. Hi havia un cubell de vi, es feia de fusta de ginebre, era una fusta molt apreciada per fer tot tipus d'eines.

El guia va obrir un cofre i ens va mostrar unes boles  i unes figures de fusta altes, era un joc de bitlles, s'anomenava joc de galls, perquè qui guanyava li donaven un pollastre. Per fer les boles del joc s'aprofitaven les arrels del ginebre. La fona s'utilitzava per caçar conills. La utilització de la llana ha segut molt important, es criaven ovelles que pasturaven pel camp, i es feien borrions, que era la llana sens filar, eren grans boles de llana de les que es treia el fil.

La pesca era prou important, ens va ensenyar diferents tipus de trampes, una ampla per caçar morenes, una altra per a llagostí.  També vam veure la bombeta d'un far.

Va agafar una caragola (corn), segons el so que treia tenia un significat o un altre, podia dir que hi havia peix o que hi havia pirates.

Vam arribar a la zona dels ferrers, hi havia  diferents eines referides al treball del ferro, així com una enclusa i una mola. També vam veure un canyís de boga per assecar figues.

Hi havia  la reconstrucció d'un teler i un burell, hi havia  un "caterano", que era un moble típic de les cases antigues (còmoda).

Vam arribar a l'espai de la indumentària, vam trobar un capell de galletera, típic de l'Habana, i es que durant els anys 20 i 30 del segle passat  molta gent de Formentera arribava a l'Habana i  el van importar.

La roba tradicional era com la d'Eivissa d'abans, però a Formentera no hi havia tants diners i no va evolucionar com a Eivissa, es va quedar més austera.

Vam arribar  a la darrera sala on hi havia una caixa quadrada amb un mànec, era una màquina per fer sobrassada. També hi havia una premsa de vi i dos tipus de carretons per batre el blat, un era de fusta de savina amb una biga central de savina, la qual estava creuada per pals a diferents distàncies que es clavaven en el tronc central, això passava per sobre el blat i l'amollava de la corfa, l'altre era de pedra amb estris, era d'origen mallorquí. També per la importància  de la pedra i les construccions de pedra en sec  vam veure una cibera per portar pedra.

També hi havia un bolantí, que era una roda circular gran que aguantava uns engranatges per fer fil de pescar.

Hi havia una locomotora de vapor de 1898, la feien servir per transportar la sal a les salines quan aquestes funcionaven.

Can Morroig era una casa senyorial mallorquina, era l'amo de ses salines, el molí de sal era de vent, per picar la sal, hui convertit en  un restaurant.

Després ho va comprar  Salineras, va posar dos trens, a l'any 83 van tancar i van deixar de funcionar.

També hi havia mesures per pesar, mitges quarteres i almuds.

Cap a cala Saona i cap de Barbària

El dinar

Finalment vam anar a dinar a un bar i em van posar un plat amb les postres típiques de Formentera, es deia rasonera i era un tipus de pudin amb canyella. Vaig deixar  el plat de la rasonera més escurat que una vaixella nova.

Després de dinar vam anar on havíem quedat amb el guia per fer un recorregut amb el cotxe fins al cap de Barbària.

Entre marges de pedra i sargantanes

Al paisatge formenterenc abundaven molt les parets de pedra seca, i els camins rurals on la pedra brollava desmesuradament. Intentàvem creuar-los amb els moderns  aparells de quatre rodes, però de vegades es feien intransitables i havíem  de recular per trobar un camí no tant pedregós. Quan baixàvem  del vehicle per afavorir la maniobra,  aprofitàvem amagats per furtar alguna imatge amb la caçadora d'imatges. Captàvem aquells camins solcats de murs de pedra, aquells rètols que indicaven camins  de pedres i sargantanes.

Ens trobàvem al camp, lluny de les grans urbs. Les figueres a l'altre costat  del mur  deixaven caure els seus llargs braços sobre els puntals que les aguantaven, i les ovelles pasturaven a la seua ombra.

Vam pujar a l'aparell de quatre rodes i vam anar  a cala Saona, mentre, el guia ens omplia d'història i de fets sobre el lloc on ens trobàvem.

Mentre anàvem cap a cala Saona amb el cotxe vaig enregistrar una gravació del que el guia ens anava contant, i ací us l'he transcrit el més fidelment possible.

Gravació del guia

A Formentera en un principi els sostres de les cases eren en forma de terrat pla, igual que a Eivissa, però després van anar derivant cap al terrat de doble vessant. Açò estava  lligat amb l'emigració a Amèrica, ja que la teula era més cara, però el terrat pla necessitava un manteniment de cada any, i es va optar per una opció que no necessités tantes reparacions. En aquells temps el manteniment dels terrats el feien els homes, i aquests estaven quasi tot l'any a Amèrica i aquí es quedaven tot l'any les dones soles. Com a Amèrica van fer diners van poder comprar teules que eren més cares que no sols l'argila que s'havia d'assecar.

La coberta plana arquitectònicament era més complicada i necessitava més manteniment.

En el teulat pla els materials els tenien a l'illa; algues, argila i savina, en el teulat a dues vessants s'havien de comprar fora, també amb el teulat pla guanyaven lloc.

N'hi havia moltes circumstàncies que venien a la vegada. A finals del segle XIX encara hi havia molts pocs  teulats de doble vessant, van començar a canviar quan hi va haver-hi l'èxode de la emigració cap a Amèrica. Formentera  es més petita que Eivissa i té mes dificultats de comunicació

Lluís: Generalment la cultura es troba més ferma que no pas a Eivissa.?

Guia: Si, però hem tingut un allau d'immigració mala de pair, que no sabem com es pot fer.

Durant els segles de despoblament,  XV, XVI, i XVII, la terra va deixar de conrear-se, llavors el bosc sortia per tot arreu, quan després van tornar a repoblar estaven obligats a tallar el bosc i conrear les terres.

Quan se'ls donen les terres a eivissencs, se'ls hi diu:

 -Heu de tallar el bosc, i heu de fer parets per delimitar i encerclar les vostres propietats.

Fent parets el que feien era treure les pedres del camp, delimitar, i així les cabres i els ramats no eixien i anaven d'un lloc a un altre. Aquestes parets són centenàries i no han caigut, les que fan actualment se'ls obrin.

Aquí sols tenim pins i savines, oliveres i ametllers.

Hi ha una creu de terme que divideix la Mola, Sant Ferran i Sant Francesc.

El guia estava orgullós de les parets centenàries que no havien caigut.

Guia: Per aquesta carretera que anava a cala Saona vaig veure una dona vestida de pagesa, feia molt de temps que no en veia cap, estava guardant animals. Això per gent d'aquí com jo no es molt habitual.

Sílvia: Açò d'aquí es la pita oi?

Guia: La fulla de la pita s'esfilagarsa amb una eina semblat a un raspall.

Guia: En aquesta banda de la carretera hi ha l'aljub des Bosc i més enllà l'aljub des Mestre.

Guia. Arribem al poblat megalític des cap  de Barbària. Son d'aquells que enterraven als morts a casa nostra, són del 2000 aC.

Guia: Els mallorquins tenen eixe component rossellonès  que nosaltres no tenim.

Aquest es el camí Vell  des cap que s'ha conservat una mica  d'arquitectura popular. Anàvem per la part asfaltada del camí vell de la Mola. A l'hivern a l'illa  hi ha set mil habitants, a l'estiu n'hi ha quaranta mil.

Ara ens va parlar de l'estany Pudent.

Ens vam aturar una estona a cala Saona, vam baixar per unes passarel·les de fusta fins arribar a la cala.

Després de pujar una petita mola ens va apareixent la mar a la dreta i a l'esquerra, pels dos costats fins acabar al far de Barbària.

Cap a s'estany Pudent

Després vam  tornar cap a s'estany Pudent. El guia ens seguia explicant coses sobre Formentera

Guia: Si l'aigua de la mar té  un 3% de sal, l'estany Pudent en té un 8%. L'aigua de l'estany Pudent passa als estanys per fer sal.

Lluís: Tot aquest entorn té algun valor ecològic?

Guia:Tot açò son reserves naturals, es la Reserva Natural de ses Salines.

En aquesta reserva natural de ses Salines hi ha moltes aus, per exemple hi ha les cabussoneres, el seu  nom els ve del costum que tenen de capbussar-se. També hi ha les garses. Està tot protegit, aquí no es pot tocar ni una pedra.

La sal eivissenca era més dolenta que la formenterenca, s'evaporava més, aquí és més pura, més salada, la clau estava a l'estany Pudent. Hi ha una sèquia que comunica l'estany amb la mar.

El guia ens va deixar davant des cap, al no haver-hi nucli de població  el bar feia d'aglutinador, tampoc no hi havia ermita.  Al sud hi havia la torre des cap o torre des Garroveret.

A l'enllaç podeu veure aproximadament el recorregut de Sant Francesc al cap de Barbària

Volta a l'estany Pudent.

El cotxe del guia ens va deixar al costat de l'estany Pudent, era la primera vegada que fèiem una ruta a peu  per Formentera.  Vam començar  a caminar, teníem a mà esquerra un llac que era més salat que la mar; s'estany Pudent. De vegades la sal a l'aigua agafava una tonalitat rogenca, la vegetació  era la  típica de zones salobres, abundava  la salicòrnia i el tamarit. Vam anar donant-li la volta fins arribar a ca na Costa.

Sepulcre megalític de Ca na Costa.

Es tractava d'un monument funerari d'inici de l'edat del bronze, aproximadament 2000 - 1600 a C.

Presentava un estat de conservació excepcional, era l'únic a les Illes Balears, dotat d'una tècnica  de construcció sorprenent, tampoc no n'existien gaires a nivell d'estat espanyol. A ca na Costa es van trobar restes humanes de huit individus,  a més de restes materials ceràmics i lítics. El jaciment era molt accessible, es trobava al costat de la carretera d'un paratge natural; s'estany Pudent.

Vam seguir  ses salabroses  aigües  després d'escoltar  la Sílvia llegir el que els companys i les  companyes de  Formentera ens havien contat sobre ca na Costa.

De vegades anàvem per la carretera, que ara a l'estiu era un riu de gent que  la creuaven cap amunt i cap avall. Una altra visió blava ens il·luminava, eren ses salines, eixos bancals de mar estancada, que durant tants anys els  havien fet servir per extraure l'or blanc. De vegades les soles de les botes fregaven l'aigua que agafava diferents tonalitats, tenyida de roig o de  blau.

Vam travessar també una construcció triangular, que era un dipòsit de gasoil, per proveir de carburant durant la guerra civil, també després vam veure la sèquia que comunicava l'estany Pudent amb la mar.

Després vam deixar la carretera per agafar una pista de terra que ens endinsava en la salabror  del paratge natural, vorejant s'estany podíem tocar les bardisses de tamarit que aguantaven la sal, i fins i tot vaig poder fotografiar-ne un en flor. Més enllà dels marges, l'estany pudent descansava arrupint la terra d'amargor, i feia fugir els joncs i els  senills deixant pas als tamarits i les salicòrnies.

Les soles dels caminants trencaven la serenor del paisatge,  els cinc companys  escodrinyàvem curiosos, i els nostres passos  s'endinsaven a cada racó de s'estany Pudent.

A l'enllaç podeu veure el recorregut per l'estany pudent.

Sant Francesc

Vam deixar la sal  i l'aigua per ficar-nos en un camí cap a Sant Francesc, ens tornarien a saludar les pedres dels murs i les roques dels camins, mentre un parell de xiquets ens seguien amb la bicicleta. Vam seguir pel costat del cementeri de Sant Francesc i  després vam entrar a la població.

Vam trobar-nos a les tauletes de la terrassa d'un bar, allí ens esperaven els amics de Formentera. Sandra va anar-se'n  amb el guia  per deixar les coses al lloc on havíem de dormir.

Vam fer una reunió amb gent de Formentera.

A la reunió van eixir diferents idees; calia crear una xarxa d'habitatges a bon preu, era important l'ús social dels espais religiosos. Es va parlar de les diferents rutes possibles per s'illa, un home va comentar que una vegada a l'any es feia la volta a peu per s'illa, hi havia gent que la feia perfecta donant la volta per cada pedra per petita que fora.

Vam preguntar per la parròquia del Pilar, però ens van dir que el capellà quan veuria el mapa del camí s'espantaria, però que per buscar llocs per dormir calia intentar-ho.

Vam entrar a sopar dintre del bar i va acudir una colleta de gent.

Ens van dir que a can Morroig hi havia un gran projecte d'urbanització. Van fer una gran mobilització i el van aconseguir aturar.

El sopar

Al sopar ens vam seure amb el jovent de desset anys que portaven iniciatives per l'illa. Vaig parlar amb un xic que formava part d'un grup  de rock en català anomenat Endèmics,  havia sorgit l'any passat i la primera actuació la feien el cinc d'agost. A la trobada de músics  per la llengua van estar. Feien versions d'altres grups i començaven a fer lletres pròpies.

Vaig xarrar amb unes xiques formenterenques, Arantxa i Glòria, que ens van contar el que suposava per la gent jove viure en una illa, es sentien limitades i tenien ganes d'anar a estudiar a Barcelona.

A Formentera anaven a l'escola i a l'institut, i si volien seguir estudiant havien d'anar fora a alguna universitat.

Per sopar vam menjar amanida pagesa; estava feta de peix sec i de pa dur mullat, fins i tot amb aigua salada, tomaca, ceba i pebrera. Era un plat que abans era de pobres i ara es de rics, els almogàvers ja en menjaven.

Ens va agradar parlar amb la gent del rollo de Formentera, vaig veure molt bon ambient. Hi havia prou gent del rollo amb ganes de lluitar per la supervivència de la nostra cultura.

Després de xarrar i sopar vam anar a les escoles que ens havia deixat l'ajuntament. Aquella nit a l'hora de dutxar-me em vaig adonar que no tenia tovallola, s'havia quedat al pis de Mariana a Eivissa. Que hi farem? Vam dormir a la zona d'esports de les escoles de Sant Francesc.

La finca de Can Morroig del govern Balear  era una finca pública  on hi havia el centre  d'interpretació del Virot, el sondejador històric de les barques.

Era moment de descansar, ja que a l'endemà ens esperava un dia dur.

 Dalt Vila en el nostre viatge cap a Formentera

Museu etnogràfic de Formentera

 Museu etnogràfic de Formentera, màquina de tren.

Murs i camins rurals de Formentera, camí del cap de Barbària

 Sepulcre megalític de ca na Costa prop de s'estany Pudent

 Savina a la vora de l'estany Pudent

 Estany Pudent

Caminada per Eivissa: 6è dia.13/7/2005. Es Cubells- Punta de Porroig- Es Jondal- s'areoport- Vila

A l'alba des Cubells

Em vaig alçar a les set del matí i vaig escriure una miqueta la  crònica d'ahir, després vaig despertar als meus companys i companyes i vaig eixir a esmorzar. Les monges eren matineres, ja ens havien preparat una taula amb llet, cafè, embotit, pa amb tomata, oli, galetes, etc. Tot un festí per omplir el pap i tenir forces per el dia que ens esperava de sol i asfalt.

Aquest matí les monges feien silenci però una d'elles va eixir amb el radiocasset, i ens van dir que posaven música tot i que  elles estaven en silenci. Clar, em vaig imaginar que posaria música clàssica, però llavors  van començar a sonar cançons religioses que parlaven de l'amor a Déu. La situació ens era graciosa; aquelles cançons, les monges traginant en silenci, i nosaltres mirant-nos la situació  i aguantant el riure per sota del nas. Poc després la premsa va arribar a les portes del convent, i ens esperava fora per fer-nos una entrevista.

Primer vam acabar d'esmorzar i després vam eixir fora, vam parlar amb el diari d'Eivissa, que causalitats de la vida la fotògrafa era de Castelló de la Plana. Hui ens separàvem Sandra i Lluís, que havien de parlar amb el Consell Insular i el Govern Balear, per presentar-los el Camí, i Sílvia David i jo ens quedaríem fent la ruta des Cubells fins a ses Salines.

Les darreres explicacions de les monges

Pel matí ens vam retardar molt, perquè Àngela, la monja, va començar a explicar-nos coses, va tornar a parlar de les virtuts del pare Palau, que era d'Aitona (Segrià) i feia missions per ses illes.

Ens va mostrar un gran plànol a l'entrada on estaven totes les rutes que el capellà havia fet per Eivissa.

Ens va parlar del pelegrinatge de les monges i el fundador a es Vedrà. Ens va dir que antigament les monges pujaven al cim però ara estava prohibit, com el pare Palau havia meditat dalt des Vedrà li tenien molt de fervor. Ens va parlar del poblat púnic de cala d'Hort i que les barques  eixien de cala Vedella a les 12, però es podia parlar amb el barquer per variar l'horari. Des de cala d'Hort donaven la volta a es Vedrà. Fins i tot ens va facilitar també  els telèfons del barquer.

Per variar hui agafaríem tot el sol, feia una hora que hauríem d'haver eixit, ens vam acomiadar de l'Àngela  i la Flora  i vam iniciar el camí.

Iniciem la marxa cap a Punta de Porroig i Vila

Ens vam dirigir cap a Sant Josep de sa Talaia, era una carretera asfaltada, ens envoltaven alguns camps de conreu; especialment bancals d'ametlers, garroferes, i també  algunes pinedes de tant en tant. A les ombres dels pins aprofitàvem per descansar de la calitja del sol.

Ens vam topetar amb un cartell que posava Vista Alegre, vam arribar prop d'una urbanització i vam preguntar a un home que venia amb la moto. Pràcticament abans de començar a parlar ja ens va dir: "a mi me hablan en español". Si no vols brou dues tasses!, maleits imperialistes intolerants.! Li ho va preguntar la Sílvia que no tenia massa problemes amb aquest tema. Vam seguir les indicacions que ens va donar.

Així va ser, vam passar primer les  dues casetes, i després vam anar per un camí que vorejava un barranc molt profund, fins arribar a baixar la carretera a la vora  del barranc. Finalment vam baixar fins arribar a una caleta que era la desembocadura del barranc. Però en veure que la caleta no tenia eixida vam tornar a pujar per l'asfalt. En aquest moment es van ajuntar; la forta costera, l'asflat, i el sol radiant.  Vam passar un moment feixuc, però vam superar la costera i vam arribar a Porroig i punta de Porroig. Per un moment ens vam allunyar de la carretera i ens vam aturar un moment per veure el paisatge. Vam poder comparar la panoràmica que visualitzàvem  de la realitat respecte el plànol, del cap Negret a la punta de Porroig, es clar que en la realitat la platja estava engalanava amb moltes hamaques i gent que prenia el sol.

Ara ens allunyàvem per un moment de la mar i  creuàvem la punta de Porroig per l'interior. Ací hi havia més urbanitzacions, tot i que encara hi havia pinars, el turisme de sol i platja abundava més que al nord-est de l'illa.

Vam guaitar a les caletes de punta de Porroig i es Jondal, i després per una carretera a mà dreta vam deixar es puig des Jondal. Aquesta vegada els tres ens hauríem d'apanyar, sobre el mapa anàvem decidint els camins. Vam passa per sa caleta on ens va dir Mariana que parava l'autobús des Cubells. Ara vam tornar a eixir a una platja tota plena de pedres, hi havia la possibilitat de banyar-nos però finalment no ho vam fer.  Vam preguntar per ses Salines, i ens van dir  que encara quedaven dues hores, Lluís i Sandra estaven a la visita de ses Salines, nosaltres no hi podríem acudir i vam anar directament a l'aeroport.

La pista es va fer llarga, era una carretera que anava pel costat de l'aeroport on els avions anaven entrant i eixint, vaig gravar alguns avions en les seues maniobres. Ara entenc allò que ens van contar en Pau de les  vint-i-cinc mil persones de pas per dia en una illa de cent mil persones. Una vegada dins de l'aeroport vam descansar i vam agafar l'autobús cap a Vila, on havíem quedat amb Sandra i Lluís. Una vegada retrobar-nos amb ells a Vila vam comprar fruita a una parada del mercat i vam dinar a una plaça, ells es van comprar entrepans i jo encara tenia pa i fuet. Després vaig anar on hi havia la casa natal de  Joan Castelló Guash, escriptor costumista que va nàixer el 15 de març de 1911 i va morir el 15 de març de 1984.

El comiat d'Eivissa

Després vam anar a casa Mariana i Isaac i ens vam poder dutxar i descansar. David, Sílvia i jo vam anar a casa Jordi a deixar les coses i vam quedar per la nit a Santa Gertrudis de Fruitera. A l'endemà deixaríem Eivissa i aniríem cap a Formentera.

Dins de l'illa les distàncies eren relativament curtes, ja que tot estava molt a prop.

Primer vam sopar un entrepà al bar  amb els amics i amigues del Camí d'Eivissa i els companys i companyes amb els quals havíem compartit aquesta aventura. Després vam seguir fent algunes fotos per al record amb tota la gent que ens havia ajudat a fer possible aquest viatge.

Alguns caminants vam dormir a casa Jordi. A sa casa tenia un cartell  on hi havia  representats els personatges mitològics dels Països Catalans.

Mitologia dels Països Catalans

Anima de la mar, Berruguet, es Bogiot, Bruixa,

Dona d'aigua, Drac, Filisteus, Rotllà, Tombatossals, 

 Sirena( Columbretes, Medes),

 Simiot, Serpent, Rabosa de tres caps ( Baix Ebre),

Pare llop, Puigmal (guardava el bestiar).

A Eivissa el personatge mitològic tradicional era el Berruguet. Com els follets domèstics d'altres contrades el Berruguet eivissenc vigilava de nit que tot hagués quedat net i  endreçat, si no era així escarmentava la mestressa de la casa a surres. Tenia cura del bestiar i trenava les crins dels cavalls amb una extremada habilitat i refinament, solia viure a la cisterna on es guardava l'aigua de la casa.

Vaig dormir al sofà de casa Jordi, a l'endemà canviàvem d'illa i coneixeríem Formentera.

 A la galeria de fotos de la web del Camí podreu trobar algunes fotografies.

Tanquem el cicle del viatge a Eivissa 

Durant aquests sis dies hem fet la volta a l'illa d'Eivissa. Tot va començar a Dalt Vila, i durant aquests dies hem conegut gent que ens ha ajudat i ens ha explicat infinitat de coses, hem escoltat moltes històries, hem tingut vivències inoblidables, hem trepitjat cales, platges, camins i  pobles. Hem tastat la gastronomia, hem descobert paratges naturals, hem contemplat les postes de sol,  hem descobert la cultura popular, hem compartit les reivindicacions de la gent. Hem descobert l'essència i els racons més amagats de l'illa.  Hem cantat i escoltat els grups que havien fet de la tradició música, com Uc.... i hem encetat un camí que encara és ben viu.

En aquests moments, l'onze d'abril de 2020, quan estic escrivint aquestes ratlles, tancat a casa pel confinament per la pandèmia del coronavirus, després d'haver passat vora quinze anys d'aquest meravellós viatge, agraesc molt haver-ho escrit i haver fet les cròniques detallades manuscrites. Ara tota aquesta informació que em trobo a les mans és un tresoret que vull compartir amb les persones que aprecieu i compartiu un sentiment d'estima i de valoració de la nostra cultura.

Etapa es Cubells Dalt Vila

Caminada per Eivissa. 5è dia. 12/7/2005. Corona-cala Salada- Sant Antoni de Portmany-platges del Comte-cala d'Hort- Es Cubells.

Corona

Em vaig alçar més prompte que ningú de la gent del nostre grup, estaven ben dormits sota la pinada. La fresqueta del matí era acollidora, i convidava a donar un passeig pels voltants, i això vaig fer, tot i que, una mica abans, quan jo encara  estava ben arraulit dins del sac vaig escoltar els nostres companys d'Eivissa que se n'anaven a treballar.

Quan jo vaig tornar de la volteta els companys i companyes van començar a despertar-se i a recollir sacs i màrfegues, poc després van vindre els xics que ens acompanyarien durant el dia; el Pep i un amic seu que no recordo el nom.

Vam anar a Corona per comprar  queviures i fer-nos un cafè, després vam carregar les coses al cotxe, vam pujar  i ens vam  apropar per una pista forestal per deixar el cotxe.

Vam començar a caminar per un camí on hi havia pinades de pi blanc, Corona era anomenada així per la seua situació, per estar  construïda a la vora d'una muntanya  formant una corona.

Poc després de caminar una miqueta vam veure una gran casa damunt d'un tossal. Al cim de les muntanyes estava prohibit construir, era la casa de Creto,  era el cantant del grup Furor Music, es veu que l'alcalde va rebre una bon grapat de bitllets i li van donar els permisos per fer l'edifici. Ara s'havia denunciat per la il·legalitat que havia suposat, per haver fet  la casa i l'estudi de música. Era el que passava quan algú per diners es mullava.

El pla de Corona

Allí Pep ens va explicar la història geològica del pla de Corona. Eivissa era calcària, són formacions càrstiques, amb el pas de l'aigua hi havia la dissolució d'una part de la roca i això originava la formació de coves, de les quals l'illa estava plena.

Els polers són unes planes que es formen per la dissolució de la roca, l'aigua va arrossegant la terra i la roca dissolta a la part baixa i es va formant una plana endorreica. L'aigua s'acumula i es forma un llac. Aubarca, vol dir lloc per recollir  o acumular aigua. La plana era inundable, per això  les cases evitaven la part mes baixa  i es situaven a la vora de les muntanyes, que es el que li donava el nom a Corona. Era més coneguda pel nom de Corona que per Santa Agnès.

Abans poblaven el pla milers de fruiters però a partir del segle XVIII s'hi van plantar ametlers.

Corona és el poble menys poblat,  tenia 900 habitants a principis del segle XX, ara en té 250 habitants (recordem que el viatge es de l'any 2005).

No hi havia una concentració de nucli de poble, eren cases disseminades pel terme, aquesta peculiaritat de Corona ens pot ajudar a fer-nos una idea general de com era la resta de l'illa  abans de fer l'agrupament i que es començaren a formar la major part de pobles. La gent tenia un sentiment de pertinença al poble de Corona, no existia un sentiment de pertinença al poble de Sant Antoni, això era imposat. Moltes cases eren comprades per alemanys. El Torrent de Corona era anomenat Es Broll de Bruscastell. Hi havia debat entre si havia hagut abans bosc d'alzina, però es pensa que sempre hi havia hagut pins.

Petjades de subsistència

Vam iniciar la marxa per un sender a la voreta de la mar entre pins, a mà dreta teníem la mar, darrera podíem veure ses Margalides on la nit passada va desaparèixer el sol. A la nostra esquerra s'alçaven encinglerades muralles de pedra que contrastaven amb l'espessor del bosc i els matolls. Molts vaixellets de vela recorrien la mar,  des de la seua posició  veurien millor els escarpats penya-segats  de la costa. Era un paisatge privilegiat. La senda es trobava prou tapada per les mates i costava seguir el camí, però el tallat profund que donava a la mar ens encongia el cor, era impressionant la natura quan la deixàvem fer. Allà lluny hi havia un turó que eixia cap a l'aigua, era el cap Nonó.

Durant  l'època de les incursions pirates, segons ens explicava en Pep,  a aquells dissortats condemnats que els  enxampaven els posaven damunt del cingle i els feien tirar-se de cap al precipici.

Quan estaven damunt de la roca exclamaven: de cap no, no!.

Per això s'ha denominat el cap Nonó. Allà més lluny, gitada a sobre de l'aigua podíem observar sa Conillera que parlava amb es Bosc sobre la netedat de les aigües.

Vam arribar a uns bancals, antigament aquestes terres es conreaven, ací es feia horta, questa zona era nomenada  els Hortets,  i més enllà sa muntanya Roja. Ara ja estaven abandonats, a prop d'ací hi havia un naixement d'aigua dolça, la qual omplia una bassa, encara la podíem veure plena. Era el record del que va ser una agricultura de subsistència a la vora de la mar, els darrers bocins de terra  que li podien arrapar a s'illa abans de caure en les profunditats més salobres.

De l'agricultura de subsistència a les festes "rave".

Segons ens contava en Pep,  la zona corria  el perill de ser  massa descoberta, era un lloc on acostumaven a fer-se festes "rave", on posaven ciris pel camí per trobar la senda. La gent anava acudint als bancals a drogar-se i a beure. Una vegada va acudir la Guàrdia Civil i un xic va saltar pel penya-segat i es va matar, perquè deia que sabia volar.... i no en sabia.

Quan l'agricultura deixa d'existir en un lloc la natura  a poc a poc va agafant les seues pertinences. Els marges es van fent més amples i van ocupant cada vegada més part del bancal. Mes enllà de la mar si fixem la mirada el Montgó ens saludava des de la Marina Alta.

Ara la volta seria circular, no tornaríem pel mateix lloc. Unes runes d'una antiga construcció ens recordaven que hi havia gent que feia anys subsistia allí, conreant les terres i pescant peix fresc. Encara podíem veure la cúpula arrodonida que era el forn on es coïa el pa. Ara la construcció estava molt enrunada, havien caigut els sostres i algunes parets, vam seguir pujant deixant les velles feixes de terra allà baix. Ara anàvem bé sota  l'ombra dels pins, veiem una altra vegada ses Margalides, però des d'una posició més elevada, també veiem la senda d'anada. Roques, mar i vegetació  es fonien en una combinació de formes que ens deixaven sense respiració. La brisa feia moure les copes dels arbres que jugaven amb el cel blau, i aquest s'unia a l'horitzó amb la mar. Aquesta, allà sota els cingles esmolava les roques de la costa fent amagatalls tan meravellosos com ses Balandres o acaparant a ses Margalides per sempre, i honorant-les amb l'escuma de les seues ones. Cap paraula, cap imatge pot descriure la bellesa d'aquest racó amagat d'Eivissa.

En Pep ens va contar que una vegada estava tot sol voltat de natura  a la vora d'un bancal cara al precipici que donava a la mar, i des del buit li va  eixir un home d'uns seixanta anys amb un puro i un poal de peix, pujant tot tranquil pel precipici. En Pep es va quedar tot sorprés mirant-se el penya-segat i cercant per on havia pujat aquell home.

Les feixes de terra no eren totes del mateix propietari, a les de baix es conreava horta i les de dalt eren de secà, generalment no hi vivien tot l'any excepte una família.

Quan hi havia fortes pluges  l'aigua relliscava pels corriols  fins formar cascades que del penya-segat queien directament a la mar. Açò era un espectacle únic, i sols passava amb fortes pluges.

L'existència de canyars ens indicaven que hi havia aigua dolça, ací hi havia molt poc de mercat i tot el que collien era quasi tot per autoconsum. A sa cova de ses Fontanelles hi havia les úniques pintures rupestres d'Eivissa.

Després de pujar una mica més de pista entre pins vam arribar a un bar, prop d'on teníem aparcat el cotxe. Vam carregar aigua freda per apaivaga la calor, llavors va aparèixer el Jordi, el xic que feia ucs la nit passada, llavors vam anar cap a cala Salada, amb els dos cotxes, el de Pep i el de Jordi. Vam parar una mica a la cala, aquesta es trobava plena de gent. Em va fer gràcia una mica el nom; Cala Salada, com si ser salada fos un distintiu per diferenciar-la de les altres cales. Llavors em van explicar d'on li venia el nom. Ací el nom no li venia de la  sal, la cala formava com una cel·la, i d'ací derivava a cala cel·lada, equivalent a cala tancada. Però la "e" es fa "a" i sona cala salada. Prop de la cala Salada vam trobar una capella de l'època de l'esplendor paleocristià, però no van arribar a santificar-la, al costat en van fer una de nova.

Cap a Sant Antoni

L'aturada va ser curta i vam tornar a pujar al cotxe, vam fer cap a Sant Antoni,  vam creuar una zona muntanyosa boscosa i vam eixir a una part molt més humanitzada, estàvem a Sant Antoni de Portmany. Ací vaig trobar el contrast entre totes les xicotetes poblacions agrícoles i de muntanya amb paratges molt verges que havíem anat passant i aquesta amb un paisatge molt turístic, amb grans blocs de pisos i pàl·lids turistes que poc coneixien de la història de l'illa i venien  als hotels i a la platja de Sant Antoni, per enrojar-se com una bajoconera.

Sant Antoni era un antic  poble de pescadors, a part de Vila sols hi havia Sant Antoni i Santa Eulària.

L'església de Sant Antoni era del segle XIV, era fortificada  i era de les primeres de fora de Vila, cap als anys seixanta es va urbanitzar l'altra part de la badia.

L'església no tenia finestres i era utilitzada per quan hi havia atacs pirates, feien sonar el corn o senyals amb foc i tothom es refugiava  a l'església.  Per això tenia una torre que tenia dos canons, encarats cap a sa Conillera, dins hi havia un pou per si durava molt la tancada, i l'actual església era del segle XVII i acabada al segle XVIII.

Ens vam acomiadar de Pep i de l'altre xic de l'Institut d'estudis Eivissencs, vam anar al port per comprar un bitllet per anar a platges de Comte (mal anomenada cala Conta). Allí tots els edificis havien col·lapsat  tota la costa de la badia. Sant Antoni en lloc de créixer cap a l'interior havia crescut cap a la línia de la costa, vorejant quasi tota la badia. Hi havia edificis salvatges  que formaven grans cingleres de formigó on niaven milers de rostres pàl·lids que feien el seu vol migratori cap a l'estiu, quan a Sant Antoni la temperatura calentava l'aigua i la sorra cremava sota  els raigs del sol.

Després de solucionar un xicotet problema, ja  que ens havien venut un bitllet d'anada i tornada i nosaltres ja no tornaríem, ens vam seure a la coberta de la gran barcassa sense perdre ni un detall del que passava, ni dintre ni fora. Un grup de xiques amb biquini ocupaven la part posterior del vaixell  i amb gran complexe de marisc intentaven agafar la coloració de la gamba o del llagostí  de Vinaròs.

L'autobús de la mar

El vaixell començava a llançar escuma per la popa i la proa trencava les ones sense remordiment. Al darrera deixàvem Sant Antoni amb les cales rocoses, al davant ens esperava sa Conillera, l'illot més gran d'Eivissa. La meua càmera reflex era molt políticament correcta i es negava a fer fotos de cara al sol per molt que jo l'obligava, per això no em va deixar fotografiar sa Conillera, en canvi la càmera digital no tenia problemes ideològics i lo li importava estar cara al sol.

El vaixell em va recordar l'autobús de línia però per la mar,  feia algunes parades als diferents ports i la gent pujava i baixava com si fora l'autobús.

A l'altre costat de la badia vam veure unes coves de roques marronoses que sols es veien des de la mar, això ens indicava de vegades la mar com estava de cabrejada i com  arremetia contra la costa.

A la vora vam veure un bosquet de savines, a l'anomenada cala Bassa i després la torre d'en Robira, era una torre circular de vigilància. Finalment vam entrar a les platges de Comte, allí vam baixar i vam buscar un lloc per dinar,  vam entrar a preguntar preus. Al restaurant ses Roques de cala Comte era una miqueta més car per a la meua butxaca, però vam dinar amb un menú de 15€. La vista era preciosa, al davant teníem sa Conillera, just al seu davant  l'illa d'es Bosc, que tenia una forma particular de coixinet, amb poc o millor dit no gens de bosc, sols algunes taques de vegetació. Més enllà hi havia  s'Espartar, més punxeguda, eren els illots de darrera, anomenats així perquè antigament la gent anava a buscar espart. Més enllà hi havia ses Bledes que eren tres illots i el del mig tenia forma de castell.

Entre nosaltres i sa Conillera creuaven barques, barquetes i vaixellets. Era una altra sorpresa que  ens preparava la llengua i  els topònim; conills, bledes i espart, i una miqueta de bosc. Tal vegada el nom de sa conillera li venia per l'existència de conills?.

El dinar a ses Roques

El restaurant tenia una disposició privilegiada, podíem contemplar els gegants dormits que teníem al davant. Rafael, que era el cambrer del restaurant, molt amablement ens anava portant els plat plens i se'ls anava emportant buits, i a més ens atenia en català. També ens va preguntar on anàvem i li vam explicar el projecte del Camí.  El Lluís li ho va explicar: era un recorregut que enllaçava totes les terres de parla catalana amb un camí permanent, amb llocs per dormir  i un turisme sostenible i desestacionalitzat.

Es va mostrar molt interessat i es va fer amic del Camí. Després quan vaig entrar dins per agafar-li el nom l'ama del restaurant, que estava afònica, també es va fer amiga del Camí donant suport amb el nom del restaurant ses Roques.

Després van vindre  Pau, Lina, Mariana i Isaac, ens vam banyar a la cala de davant. Uns xiquets anglesos es disposaven a llançar-se a la mar des d'una roca prou elevada, la primera vegada els feia molt de respecte, però després repetien una i una altra vegada l'espectacle.

Jo em vaig mullar els cames i després em vaig posar a una roca que no cobria, no vaig tardar molt a eixir de l'aigua.

Vaig parlar amb Pau  i em va donar un disc amb música tradicional de les Pitïuses,

Segons em comentava UC eren de Vila i els Quatre de Copes eren els fills d'Aires Formenterencs i eren de Formentera, i Pota Lait eren de Santa Eulària.

Ha segut una vesprada tranquil·la al restaurant i amb la vigilància dels nostres gegants nedadors de pedra que ens hagués agradat visitar però sols els podíem veure de lluny.

La posta per es Vedrà

Vam anar cap als cotxes i vam fer via cap a Cala d'Hort, vam aparcar els cotxes a la vora d'una tanca metàl·lica i unes grans pedres i vam començar a caminar. Aquesta vegada sense massa pes, no hi havia temps que perdre, la gent corria, poregosa de perdre's l'espectacle que sols es repetia una vegada al dia.

El sol anava caient sense remei, res no l'aturava i volíem arribar abans al lloc per assaborir millor l'espectacle. Finalment vam arribar i encara vam poder veure una part de la funció, la gent estava asseguda atenta a l'escena, sense perdre's detall de l'estrella de la vesprada, on el teló de fons era el cel, i el pati de butaques el gran penya-segat on seiem  els espectadors.

Per una banda hi havia el majestuós  es Vedrà ; solemne, seré, altiu i callat, donzell engalanat d'aigües clares que esperava el pas dels anys, però l'altre actor, la bola de foc, repetiria hui el seu espectacle en un altre escenari, fondrà la mar des Vedrà?. Hui hi havia més gent mirant i el silenci no seria tan intens.

La mar a poc a poc  va engolint-se al sol,  i al mateix temps va encenent  l'horitzó. Es Vedrà no s'immutava davant la força de la bola de foc, i envejava la mar, que es s'anava cruspint la llum del dia. Sols un tros de bresquilla lluent deia adéu a es Vedrà, que finalment es fonia dins de la salabror de l'aigua, amb el record de l'ahir i l'esperança del demà. Perquè cada dia es repetirà aquest instant, on  es Vedrà, el sol, la mar  i el cel ens mostraran la seua obra meravellosa.

A poc a poc la gent en acabar la funció va començant a anar-se'n, sabent que fins a l'endemà no tornaria a repetir-se l'espectacle. Nosaltres també vam fer via. Vam tornar als cotxes i vam anar cap a es Cubells. En arribar al convent ens vam acomiadar dels nostres amics  i vam entrar  on les monges ens estaven esperant.

La nit al convent d'es Cubells

Aquella nit tindríem llit, una habitació individual per cadascú, i un endoll per posar el carregador. Poc després vam eixir a sopar a la zona del menjador, on hi havia una taula parada amb un àpat abundant i suculent, llonganisses amb ceba i una amanida gran.

Mentre sopàvem les mongetes no ens van deixar sols ni uns minut, ens van explicar qui era Francesc Palau, que en 1860 va crear el convent de monges missioneres carmelites. Encara que no combregués amb molts aspectes de les religioses era interessant entendre com vivien i com s'organitzaven.

Àngela, que era d'un poble del Berguedà va començar a parlar dels pobles de la seua comarca. Es Vedrà el tenien com un símbol. Feien peregrinacions  i antigament l'escalaven.

Ens van dir que estaven en una trobada mundial de monges i que havia vingut una xica de Bilbao, ens van preguntat si érem creients i les nostres opinions religioses.

Va ser una situació una miqueta complicada, volia expressar la meua opinió sense ofendre a aquesta pobra gent. Tothom més o menys vam eixir del pas con vam  poder. Vaig tenir sort de ser el darrer en contestar i vaig tenir més temps de pensar-ho.

Una altra monja ens va dir que hi havia nits que eixien al camp i dormien totes sota una figuera. Parlaven del seu fundador en Francesc Palau, fins i tot ens van proposar que es podria dir el camí de Francesc Palau. Evidentment el camí no podia fer-ho, i havia de ser laic, tot i que cadascú trobaria si volia la seua creença.

Una vegada sopats i havent escoltat els seus raonaments  ens en vam anar a les habitacions, i a l'endemà seria un altre dia. L'habitació era austera, hi havia un quadre d'una mare de deu a sobre del llit, una pica, una tauleta i un llit contra la paret. Va ser un luxe, tot i l'austeritat de l'habitació poder dormir en llit i descansar per agafar forces  per al dia següent.

 Ruta Corona Es Cubells 1

 Ruta Corona Es Cubells 2

 Pla de Corona

Olivera a prop de Corona

Antiga construció amb el forn als Hortets

La torre d'en Robira

 Posta de sol per es Vedrà