dimarts, 28 de setembre del 2021

Caminada pel Baix Vinalopó

 D'Elx a Crevillent i de Crevillent a Elx. Juny 2006

(Quan vivia a Elx, )

Pel riu Vinalopó

Aquesta vegada el cotxe es va quedar aparcat prop de casa i vaig eixir a peu  pla a fer la marxa, vaig començar just de la meua casa llogada on vivia, al carrer Quinto Albio Horaci 8 segon d'Elx.

Vaig passar per la plaça Jaume I  i per davant del palau d'Altamira, abans  de creuar el pont vaig girar per un camí a l'esquerra que portava al riu Vinalopó, el camí estava voltat de gespa,  després la pols roja del camí ens recordava l'itinerari. Em vaig trobar alguns vianants que aquesta hora de la matinada passejaven el gos o feien esport a la vora del riu. La ciutat d'Elx s'allunyava de les meues passes i el gran pont de Santa Teresa passava per dalt del meu cap. 

Després vaig reconèixer la passarel·la de la biblioteca i el pont vell del costat. Així la pols roja es convertia  en asfalt i per unes escaletes vaig baixar  un nivell de profunditat més a prop de l'aigua salada del Vinalopó. Finalment vaig passar pel darrer pont  on el llit del riu deixava d'estar cimentat i els meus peus xafaven la  pista de terra. El riu es cabussava, saltant entre rocs i brosses, vaig seguir la ruta de l'aigua per una senda entre la brossa. Arribava un moment que el riu es trobava a mà dreta i jo a l'esquerra. El riu travessava com un reguer on la gola d'aigua passava per dins i jo creuava per unes fustes el reguer deixant llavors el riu a mà esquerra. El soroll de l'aigua era un bon acompanyant que feia músiques a la nostra oïda. Però també un cert ferum ens embafava el nas quan el vent bufava pudorós.


Així vaig deixar el llit del riu, vaig pujar per una pista i vaig deixar el Vinalopó allà sota. A mà dreta hi havia una sèquia pudorosa que anava paral·lela al riu  que deixava una forta olor en l'ambient. Poc després em vaig desviar  a la dreta per la gran sèquia entubada anomenada  del segon canal. Ara ja deixava definitivament el llit del riu i seguia pel segon canal.


Pel segon canal

 Al principi la pista estava en obres i hi havia grups d'obrers treballant.  Vaig seguir endavant, en passar per unes casetes  li vaig preguntar a una dona pel camí de Crevillent, sort que no li vaig fer massa cas ja que m'enviava  pel Carrefur i per la carretera, de vegades cal saber escoltar, orientar-te i no refiar-te del tot del que et diuen. Vaig passar per una zona més boscosa, vaig creuar una carretera, però al davant ja vaig veure el senyal del segon canal, dos cilindres gegants a cada costat del camí, ara anava voltat de camps de conreu,  sobre tot encarnelles (carxofes a Elx) i magraners, també llimeres i algun figueral.


La Garrofera

Vaig arribar a una plana de vinya i després vaig trobar una bona amiga. Eren les 9:15 i el sol començava a calfar, ella era alta i bonica, amable i silenciosa, tímida i forta, ancestral i recargolada. Em vaig aturar per saludar-la, vaig seure al seu costat, el terra estava llaurat, vaig beure un glop d'aigua i vaig esmorzar,  després vaig recolzar el basto sobre el seu cos. Em va contar coses d'aquella terra, quan antigament passava la gent en carro i haca, i  els llauradors matinaven per llaurar els ametlers, i les festes de les merles menjant bacores. Vaig acaronar la seua pell crostosa pels anys i li vaig cantar la seua cançó; la Garrofera. Com diu Al Tall. "Mastega terra apretada i abraça pedres mollars, la garrofera es eterna sempre ha estat on ha d'estar,  sempre ha d'estar on estava si a vostè no li sap mal."

Després de l'esmorzar i del ritual corresponent em vaig acomiadar d'ella i vaig seguir el camí, s'acabava la pista i vaig parar a  una carretera més principal.


Cercant l'ermita de Matola

A la meua esquerra hi havia un magatzem i dues  persones feinejant, descarregant una furgoneta. Vaig seguir una pista de terra, que seguia recte però veia que no era la correcta, vaig preguntar a aquells treballadors per l'ermita de Matola, ja anava en direcció contraria quan un dels homes em va cridar per  indicar-me,  jo sempre desconfiava ja que m'havien enviat tantes vegades en direcció contraria. Finalment vaig retrocedir i em va indicar que més avall vora un camp de parres hi havia el segon canal.

Així va ser, vaig caminar una mica per la carretera i vaig veure els dos grans cilindres  i al costat les comportes del canal. Era un camp gegant de parres, era un goig caminar per aquell camí, els bagots penjaven entre els pàmpols verds, em recordaven els bajoconars de Castelló, però amb les parres, quin contrast la verdor del fullam i la grisor de  les tiges.

Vaig arribar a una altra carretera, cap a la dreta en direcció la via del tren. Em vaig trobar en un moment d'indecisió a l'hora de creuar la via. La carretera es desviava per sota on anaven els cotxes i no hi havia  voravia per als caminants, per fi vaig trobar una senda que creuava per dalt la via. Em vaig dirigir cap a l'ermita de Matola. Tornava a ser una pista estreta i amb poc de transit, anava una estona molt prop de la via, vaig baixar i em vaig trobar un túnel que creuava sota la via, però vaig seguir la pista sense creuar la via, anaven paral·leles, vaig passar per davant d'una casa blanca que deia Bodegues el Carme.

Com la caseta de la bodega era tant blanca vaig dubtar si l'ermita no els agradava i la van  transformar en una bodega, però li faltava la campaneta.

Recorde un camp amb arbres secs, eren figueres, les branques blanquinoses i seques tenien enyorança  de la verdor passada. Resseguint el mapa vaig arribar al final del terme d'Elx i principi del de Crevillent, seguia la pista recta del reg de llevant.

Poc després vaig trobar una cruïlla, a l'esquerra una reixa negra i l'heura enfiladissa perquè no te'n refies del camí,  com diu Empar lanuza. Sent respecte per l'heura i vaig tòrcer a la dreta. Ara vaig seguir per un camí asfaltat on m'acompanyaven llimeres, figueres i alguna caseta de tant en tant. Hi havia un gran túnel en obres que no podia travessar, on uns quants obrers suaven la samarreta, intentaven posar bastides i cabirons.

Vaig vorejar la carretera fins al proper túnel. Calia dir que Crevillent es veia allà dalt, vora la serra del mateix nom.

El túnel era rodó, estret i estava una mica enfangat, amb teules brutes i pedres, els cotxes  xiulaven a sobre per la gran velocitat que prenien. Feia una mica d'impressió entrar per aquell cau de llops. A l'eixir vaig pujar per una pista nova i polsosa, vaig creuar per una pista on els camions alçaven la pols del camí. Vaig trobar una finca amb una porta molt ben treballada i molt gran que devia costar molts diners, tancada amb paret de formigó i alguns arcs, però no es veia cap casa ni res per l'estil. Feia molta calor i el sol picava molt. Em vaig desviar a la vora d'una paret de pedra que feia un pam d'ombra, vaig fer un glop d'aigua i agafar forces per seguir.


Crevillent

L'entrada de Crevillent em va recordar la importància tèxtil del poble, els sorolls de les fàbriques i les deixalles de fils als marges del camí. Prompte vaig ser-hi a l'avinguda principal i ja estava dintre del poble.  Vaig arribar a la plaça i vaig descansar tranquil·lament, després vaig anar a veure el poble. Per ser un poble de la  frontera lingüística es conservava molt bé la llengua. El que hi havia era  tota la general farcida amb les paradetes àrabs de basars. Segons semblava el poble tenia dues comunitats diferenciades; l'àrab i la valenciana, però el castellà es sentia poc. La tornada a Elx va ser ràpida ja que el camí me'l sabia, a les 11:30 havia arribat  a Crevillent i a les 15:00 arribava de nou a ma casa d'Elx.


15 anys després

Aquesta caminada i la crònica original manuscrita la vaig fer el juny de l'any  2006 quan vivia a Elx, al carrer Quinto Albio. En aquells temps  caminava valent-me del mapa, sense wikiloc, sense gps. Llavors en la descripció de la crònica eren importants les referències  de dreta i esquerra per si havia de tornar. Pel que feia el reportatge fotogràfic  utilitzava  càmera de rodet i  després pagar pel  seu posterior rebel·lat i també  amb les antigues diapositives. Era aquell temps  necessitàvem tocar la imatge física en paper i les cròniques les escrivia en una llibreta a mà.