dilluns, 20 de setembre de 2021

Caminada per la Marina Alta

 D'Orba a Ràfol d'Almúnia i de Ràfol a Ondara18 i 19/9/21

Tornar a la Marina Alta sempre era una joia, un luxe,  quin goig poder donar-li un mos més al brancal de les Valls de la Marina, a eixe camí de sorpreses i tresors, de persones estimades i acollidores, que t'obrien la seua comarca i et feien estimar  la Marina.

Eixe camí que any darrera d'any anaven engolint com una llepolia. No m'importava gens fer dues hores de carretera per compartir aquesta vivència i poder paladejar els seus pobles i les seues valls.

En arribar per la carretera amb el cotxe  des d'Ondara ja vaig tindre eixa primera sensació de trobar-me dins d'una vall envoltada de muntanyes; era  la Rectoria. Entre el dissabte i el diumenge recorreríem els 8 pobles de la Rectoria; Orba, Tormos, Sagra, Ràfol d'Almúnia, Benimeli, Sanet i els Negrals, Beniarbeig i Ondara.

Vam arribar a Ràfol d'Almúnia on hi havia el campament base, com sempre vaig tindre molta alegria de trobar-me amb els companys i les companyes. Vam  pujar al meu cotxe, tot deixant cotxes a Ràfol per poder tornar i vam anar a Orba. Ens vam aturar davant del supermercat Masymas on havíem quedat amb tota la gent, hui érem un grup bonic de 14 persones, amics i amigues vingudes de la Marina Alta, la Marina Baixa, l'Alacantí, la Safor, el Comtat, la Ribera i  jo de la Plana. Hui li donàvem la benvinguda per estrenar-se en el Camí a Maite i a Pep de Pedreguer.


Orba

En ser tota la gent vam començar el Camí, vam fer la volta per OrbaVicent Noguera ens va  fer una primera introducció al poble, ens va dir que hi havia al costat una pedania que es deia Orbeta i també ens va parlar del museu del fang. Era un poble dedicat antigament a la terrisseria, i havien de deixar constància. Hi havia dos tipus de ceràmica; una de canterelles i una altra de cassoles i ceràmica més esmaltada, els tallers estaven agrupats segons el tipus de ceràmica  que elaboraven,  es distribuïen  en dos llocs diferenciats del poble.  Hui no ens donaria temps de visitar el museu, tal vegada en la propera caminada que acabés a Orba.

Vicent ens va parlar d'algunes dites d'Orba:

"Les xiques d'Orba i Orbeta al cresol diuen candil", l'altra dita deia: "Orba, on el visitant no destorba".

També em va contar que a Orba hi ha una muntanya anomenada del Seguili, conté un abancalament preciós amb marges de pedra seca, i antigament era molt productiva i plantada de vinya per la producció de raïm per a fer pansa.

Segons ens diu la Viquipèdia el mot d'Orba  ve de l'àrab, es deia Ur-Obia que vol dir "lloc on brolla l'aigua des de la muntanya".

Després de l'expulsió dels moriscos l'any 1609  i quedar-se totalment despoblada, va haver-hi una primera  repoblació de gent de Pego i Murla, i en una segona repoblació va vindre gent de Mallorca.

Un detall curiós en el nostre pas pel nucli urbà d'Orba va ser que  vam passar per la plaça on es veia  la la torre campanar,  i en girar a la plaça del costat  hi havia l'església del Naixement del Senyor on tenia  ajuntat el mateix campanar.

Vam deixar el nucli urbà i vam seguir un camí pel terme cap a Tormos, Orba es quedava al nostre darrera. Entre els edificis blanquinosos s'estirava el campanar, que es retallava en el cel blau, el poble s'arrecerava al bressol de la muntanya.

A la vora, el cementeri estava escoltat per un estol de xiprers estirats i seriosos, com un esquadró de  soldats fent guàrdia, per fer respecte i mostrar formalitat als vianants, per la tranquil·litat dels difunts, per si algun trapella tinguera males intencions.


La Rectoria

Ens vam endinsar a la vall de la Rectoria, una vall fèrtil, una vall digna, plantada de mandarina i tarongers, les muntanyes que envoltaven la vall formaven una ferradura i ens donaven la sensació de reclusió. A la llunyania, cap al nord, hi havia la serra de  Segària. Ara vam arribar a la llera pedregosa del riu Girona,  riu de malifetes i de desgavells.

 La rectoria era anomenada així  a causa de la diviso de la rectoria de Dénia i acollia a cinc pobles:  Tormos, Sagra, Ràfol d'Almúnia  Benimeli i Sanet i els Negrals. És un topònim d'origen  polític més que orogràfic, per això la vall abraça més pobles a part dels estrictament de la Rectoria.


Tormos

En poc de temps ja estàvem a Tormos, un cartell ens anuncia Tormos, Costera del Moll. Vam entrar al poble, Tormos estava també al raser de la muntanya, però li anàvem donant la volta a la vall. Al nostre davant hi havia un ramat d'escales que pasturen el carrer a la pujada de l'església, després de pujar-les ens vam trobar l'església de Tormos. Ens vam fer una foto de grup aprofitant que jo estava més alt i la colla de verd estaven a la darrera escala.

Vicent Noguera ens va voler mostrar la casa d'una persona important nascuda al poble de Tormos , era el fundador del monestir de Fontilles, Vam tornar a baixar per les mateixes escales, però aquestes eren dòcils i no es van queixar.

Vam arribar a un edifici, a la vora hi havia  l'estructura d'una sèquia ampla i un panell amb l'explicació, una fotografia a la vora del text ens il·lustrava la sèquia d'ample en ample en temps passats.

L'Ullal de la Bolata:

"Creat a la dècada dels 70 per l'Ajuntament de Tormos i amb la intenció d'aprofitar les seues aigües per al regadiu dels horts del municipi. Aquest ullal és una de les principals fonts de l'aqüífer del Migdia  i naixement de la Bolata. L'aqüífer es troba al sector nord oriental de la serralada Bètica, en concret al prebètic oriental, des de Fageca fins Benimeli, essent el riu Girona al nord i el riu Xaló al sud els seus principals cursos d'escorrentia superficials. Té forma allargada d'uns 21 km de llarg i uns 2 km de llargada, sumant una extensió de 43 km quadrats.

Els seus recursos renovables són d'uns 14,35 hm3 /any, pel fet que és una de les principals fonts d'aigua renovables dels pobles de  la Rectoria."


Vam seguir per camins de tarongers fins que ens va sorprendre un paradís. A la vora del camí, al darrera d'una tàpia,  hi havia  una arbreda molt ufana, de vegetació immensament diversa que ens va fer  aturar-nos, encuriosits per admirar la seua bellesa.  Vam tafanejar per la porta, entre la reixa de ferro, i vam albirar un jardí meravellosament cuidat, i al seu  bell mig una casa.

Els companys i companyes, sabedors, ens van dir que eren cases rurals que es llogaven,  quin goig i quin bon gust  poder gaudir uns dies d'aquella meravella. Ens vam quedar una estona embriagant-nos la mirada d'aquell verger.


Sagra

 Vam entrar a Sagra, al final del carrer es retallava el campanar, que sobreeixia de les cases més baixes de la vora.

Curiosament em vaig posar al cantó de la plaça a victorejar la placa de la plaça que deia plaça del País Valencià, quin honor, però no veia l'església, en girar-me em vaig adonar que la tenia darrera de mi.

Vam seguir pels carrers fins arribar als afores,  en aquest punt vam tindre una cruïlla de possibilitats: O bé seguíem cap a la font dels Morquits o se'ns faria tard i valia més anar cap al Ràfol i deixar per l'endemà la visita de la font. Definitivament i mirant la llum que teníem vam seguir cap al Ràfol.

Vam arribar a la plaça de les Fonts on hi havia els llavadors de Sagra. Els monumentals plataners de soques gruixudes encara es trobaven vestits  d'estiu, amb tot el fullam verd  intens al brancatge,  que prompte el vent començaria a despullar i els deixaria nus de plomatge. Vam beure a la font i vam omplir de provisions les cantimplores.

Els llavadors eren relativament moderns, almenys l'estructura, però eren molt bonics, els seus ulls es retallaven i em recordaven a un riurau de joguina. Això si, la llum del dia  anava escolant-se com l'aigua pel forat d'una pica.

Hui l'aigua era  bressol de vida, en temps antics també era la major vàlua de la vall, com en moltes altres valls que havíem visitat, així com la Valldigna o la Vall de Segó.  També podríem contemplar tot el patrimoni relacionat amb ella, veuríem  tot un ventall de possibilitats; molins, sèquies, ullals, reguers, partidors. Era imprescindible la seua bona  distribució, per assegurar la riquesa de la vall i  poder obtenir bones  collites, i més encara en anys de sequera,  essent l'agricultura  la base de l'economia dels pobles de la Rectoria.


Vam seguir pel camí entre tarongers en direcció a Ràfol, al nostre darrera la penombra queia sobre els llavadors i els plataners, nosaltres avançàvem deixant -los al darrere.

 Un panell ens informa:

"Ens trobem en un dels punts de distribució de l'aigua que discorre per les sèquies d'evacuació de les fonts. Aquest lloc permet dirigir el corrent d'aigua cap als diferents ramals, depenent de les necessitats.

Les sèquies tenen com a punt inicial cada font que es troba en aquesta banda del terme ( la de la plaça de les Fonts, font de Baix i font del Creixenar ), tenint com a punt final la Bolata, al seu pas pel camí del Olivars i el camí de les Hortes.

L'aigua que circulava per aquestes sèquies feia funcionar els dos molins que es troben al terme i també permetia regar les hortes de forma natural fins que segles després es va aconseguir fer-ho des de l'extracció de pous a motor."

Vam arribar al lloc on hi havia un panell i una xicoteta explanada i una torreta menuda, el panell ens deia el següent:

El molí de Dalt

"Ens trobem davant les restes del molí de Dalt, també anomenat Molinet o molí de la Puça. Sols queden de la construcció original el cup i part de la bassa. Aquest molí s'utilitzava per moldre blat, funcionant amb les aigües de les fonts de Sagra. Les aigües sobrants eren evacuades per la sèquia que discorre fins la carretera del Ràfol, al costat de la qual arriba a la bassa del molí Mig, situat també en el terme de Sagra. D'aquest altre molí es conserva l'edifici complet i gran part de la seua estructura interior.

La reconstrucció del molí de Dalt se situa al segle XVII, deixant de funcionar a principis del segle XX, com altres molins de la conca del Girona. A finals del segle XX s'aprofiten les antigues estructures per a la construcció d'una depuradora. Ara en desús.

El molí estava construït per la bassa, on li arribava l'aigua d'una sèquia, en aquest cas provinent de les fonts. L'aigua podia evacuar-se de la bassa quan  el molí no funcionava o entrava massa aigua.

Al costat de la bassa estava el lloc on es netejava el gra i al costat d'aquest el sequer, de rajoles o lloses de pedra, on s'assecava el gra posteriorment.

L'aigua passava des de la bassa, a traves dels diferents elements fins la roda, podent-se graduar prèviament la quantitat d'aigua per poder graduar la velocitat de la mola, després passava a l'embellona, d'on eixia cap a la sèquia per poder arribar al molí Mig."


Un dibuix il·lustratiu al panell ens mostrava com funcionava el molí amb el detall des d'on entrava l'aigua i com aquesta feia girar la roda. Vam seguir pel camí cap al Ràfol. Una sèquia  a la vora serpentejava embrossada i seca, mentre la claror s'apagava i la nit anava caient a sobre tota la vall.

 El robatori de Benimassot

Al nostre davant ja despuntava el campanar il·luminat del Ràfol d'Almúnia. Va ser quan Vicent Noguera ens va explicar el robatori de Benimassot. Va ser feia molts anys a Benimassot, en el moment en que la gent havia venut l'oliva i tenien els diners a casa.  Els lladres van decidir fer un robatori a gran escala, i van anar el diumenge quan tot el poble estava a missa, van tancar la porta de l'església i els van dir que allò era un robatori, que eixirien d'un en un, que anirien a casa i els donarien tots els diners que tenien.   Els lladres van fugir amb el botí i les cavalleries pel barranc de Malafí. Conten que algunes cases luxoses de la vall són fruit d'aquesta gran fortuna.


La nit al Ràfol d'Almúnia

En arribar al Ràfol vam recuperar els cotxes que teníem a Orba, i en tenir la faena enllestida vam preparar el sopar al parc del poliesportiu del Ràfol, cadascú va portar el que tenia. Teníem tots els elements perfectes per fer un bon àpat;  bona companyia, bon oratge,  i bona gana. Hui no va ploure i el cel ens va deixar sopar tranquil·lament.

En acabar de sopar i concloure la conversa ens vam preparar el jaç a la nostra habitació mòbil, la nit era tranquil·la i tot semblava que ens prometia pau i descans.


Cercant la son

Per la nit vaig posar sobre el paper els pensaments que m'anaven creuant la ment i ací teniu la collita: "La lluna il·lumina la plaça i els plataners belluguen les branques. Al vent li agrada jugar a agafar amb les fulles de terra, que ja seques, anuncien la tardor. Prenen vida corrents, acaçant-se les unes a les altres.

La llum tènue dels fanals il·lumina l'estança, la nit ha ocupat l'extens horitzó i ací en la quietud de l'espera trene la lletra, mentre la llum del frontal il·lumina la llibreta. La son em ve a buscar, i demà descobrirem els racons de la Rectoria.

 Una vall fèrtil sembrada de pobles menuts, d'història morisca, de sang esquinçada, de memòria i records.


Del Ràfol d'Almúnia a la Font dels Mortits i Ondara19/9/21

Pel mati,  quan l'alba anava detallant els contorns del paisatge, vam anar preparant-nos per començar la jornada. Rafa havia quedat amb Maria, Mercè i Lluïsa a Ondara per deixar cotxes, això ens evitava un mal de cap més i podíem alçar-nos i tranquil·lament anar al punt d'eixida.

En ser tot el grup i aprofitant la fresca del matí, vam començar la caminada. Ara fèiem un recorregut pels carrers del Ràfol d'Almúnia

Ens vam aturar al carrer Bonaire on hi havia un talús a la paret i una placa. La placa ens deia el següent;

Restes de muralla musulmana carrer Bonaire

"En la part oest del nucli urbà les construccions es troben en la zona alta de la muntanya denominada del calvari, on podem veure un conjunt de carrers típics medievals, carrers irregulars i estrets molts d'ells sense eixida. S'ha documentat l'existència de restes de l'antiga alqueria o d'un probable castell posterior a la reconquesta. Aquestes restes és localitzen al carrer Bonaire on hi ha un mur de maçoneria en forma de talús, possible resta d'una torre i en el carrer castell on podem veure paraments de murs de maçoneria reutilitzats per a la construcció d'habitatges i de l'escola municipal."


Les muntanyes que ens envolten

Vam eixir del nucli urbà i ens vam dirigir per la carretera, vam passar per la vora dels llavadors i vam entrar en un caminet envoltat de parets de pedra i horts de tarongers a cada banda.

Pel camí Vicent Noguera ens anava explicant detalls sobre el paisatge, especialment ens anava parlant de les muntanyes que veiem, com vam dir ahir la vall estava envoltada de muntanyes fent una ferradura de cavall. Pròxima a nosaltres cap al sud hi havia una muntanya singular, era el Cavall Verd, una mica més a la dreta a la línia de la falda de la muntanya hi havia el castell de les Atzavares, també es veia la muralla de Fontilles. Una mica més a l'esquerra de la muntanya seguint el perfil de les serres hi havia una que feia un poc de coll, era Coll de Raptes, actualment deformat el mot  com a coll de Rates i la cresta que li eixia per darrera era la serra del Ferrer.

Després d'aquesta lliçó de geografia vam seguir caminat per la vora dels tarongers, la bona temperatura i la poca previsió de glaçades feien viable el conreu de fruiters de climes més calorosos com l'alvocat, del qual en trobàvem algun camp farcit de fruits penjant, també vam trobar un altre arbre poc comú en contrades més fredes, era la xirimoia. A la vessant més propera  de la muntanya hi havia unes construccions, que ens despertaven la curiositat de quina seria la seua funció en un passat. Vicent em va comentar que era una antiga pedrera, que segurament la gastarien per fabricar el morter pel barranc de l'Infern.

Una paleta ja ens indicava la Font del Mort. Vicent Noguera ens va explicar que s'havia anat deformant el topònim i realment venia de la font de la Murtera, però ha anat derivant fins a la font dels Mortits.

La font dels Mortits, la font de la Murtera?

Vam pujar per una senda que zigzaguejava a la vora d'un barranc, quina alegria, entre moltes plantes descobrir la murta, que semblava ser l'origen del nom de la font on anàvem. Vam fer un tros de pista i vam arribar a l'àrea recreativa esmentada.

 A la vora del camí la font escorria l'aigua clara fins un xicotet abeurador de pedra, farcit d'aigua i verdor. Em recordaven els gamellons de fusta, però aquests eren de pedra. Per l'aire,  embolcallant-lo, com els electrons volten els neutrons, un  eixam d'abelles brunzien, revoltillaven  assedegades sobre l'abeurador. Vam creuar el gran núvol d'obreres enfeinades i vam arribar al replà.

L'espai era molt bonic, algunes garroferes mollars ombrejaven la terra, amb les parets dels marges del bancals  de pedra seca que aguantaven la terra. Alguns arbustos retallats enjardinaven cada racó, els dàtils de gos brollaven com una bella ornamentació del jardí, que era quan el margalló lluïa el seu fruit.   Les roques del marge  dibuixaven  formes i cavitats estrambòtiques i fantàstiques. Sols ens trencava el cor veure els serveis i com l'incivisme havia devastat les piques i les portes dels banys. Vam pujar per la senda  i vam admirar  les línies corbes  de les parets de pedra, aprofitant l'encaix al centre de les dues vessants de la muntanya.

El que ens diu el panell;

"Es troben a la partida dels Mortits, topònim que deriva de murta, myrtus communis una planta pròpia d'ambients humits i propera a l'aigua, com és el cas d'aquest barranc dels Mortits. A la zona ha estat sempre abundant i per aquest motiu s'utilitzava per engalanar els carrers durant les festes patronals o del corpus i les comunions.

La font dels Mortits ha estat molt valorada per sempre pels pobladors de la vall. L'ús humà i el sosteniment dels petits horts, però especialment  el sosteniment dels ramats i la transhumància de curt recorregut feien d'aquestes fonts llocs d'especial rellevància; així ho revela l'existència d'un antic abeurador a la font de Baix que acaba en una xicoteta bassa. Es desconeix de quin any data el fantàstic treball dels picapedrers que varen tallar en la pedra cada basseta de l'abeurador.

Els punts amb aigua durant tot l'any, com la basseta de la font de Dalt, són escassos a la regió i molt preuats per a les criatures aquàtiques. Amfibis com el gripau comú i el corredor, així com libèl·lules i cavallets del diable troben ací un lloc idoni per reproduir-se.  En canvi altres espècies fan de la font el seu abeurador diari; pit-rojos i tallerols acudeixen de bon matí mentre que raboses i genetes prefereixen la discreció de la foscor.

També és interessant la flora vinculada a aquests petits aiguamolls; totalment submergida creix la Chara hispida, una alga indicadora d'aigües netes i carbonatades; la falguerola per contra prefereix les vores de la font. La vegetació de més port també es beneficia d'aquests ambients, on les profundes arrels d'heures, xops i lledoners busquen la humitat sota terra. Baladres i murtes combinades amb aladerns i llentiscles prosperen als barrancs aigües avall de la font."


Ràfol d'Almúnia

Vam davallar  per la pista i la senda que havíem pujat, tot fent el camí a la inversa. En un marge d'un hort creixia una liana farcida de flors blanques, la flor de Sant Joan, Maite de Pedreguer em contava que era tradició collir-la per engalanar-se  la nit de Sant Joan fent-se corones. En arribar davant del gran cartell ens vam fer una foto de grup amb la vall al fons. Vam seguir caminant en direcció al Ràfol d'Almúnia, en un moment a l'horitzó dalt de les branques dels tarongers es retallava el poble al raser de la muntanya.

Em va dir Vicent Noguera que Francesc Garcia va ser el cap de la segona Germania i era d'aquest poble.

En el nostre recorregut pel poble sempre hi ha alguna collita d'imatges d'alguna casa que no havíem vist abans, com la casa amb preciosos balcons quasi bé a l'eixida del poble cap a l'est, que ens va meravellar i em va tindre una bona estona escorcollant els seus detalls.

Però s'havia fet una mica tard i era hora d'esmorzar, cadascú va triar el lloc més idoni, alguns al bar, d'altres  a la gran sèquia eixuta, d'altres a la vorera mirant el paisatge. En trobar-nos una altra vegada vam restituir la marxa. Vam seguir pel camí dels Olivars, camí del cementeri. Seguíem acompanyats, com la major part del camí per la vall, pels horts de tarongers.

 Ara la propera perla preciosa era el molí de German:

El panell ens diu el següent:

El molí de German

"Aquest molí, la construcció del qual data de finals dels segle XVII, esta situat a la partida de Creus de Baix. Té una bassa, un cup de 3 metres de caiguda, dues botanes, dues voltes separades per un arc que rebaixa l'alçada fins a 1,40 metres amb un pilar de pedra que les divideix. Les lloses són d'1`80 metres d'alçada i 175 metres d'amplària, finalitzades en triangle; dues rodes i dues moles catalanes. Rebia les aigües del molí de Baix o molí Nadal, que es trobava a 570 metres en línia recta aigües amunt, per una sèquia conservada en l'actualitat i les aigües sobrants es desviaven al regadiu."


Una miqueta més avall després de seguir el camí ens vam trobar el molí esmentat en el panell totalment restaurat, quin goig poder conservar aquest patrimoni i no haver-lo d'imaginar.

 

El pou de pedra

Una mica mes endavant ens vam trobar amb un pou.

"Data del segle XIX i fou rehabilitat l'any 2000 situat a la partida Hortes, junt al barranc de la Bolata. Era de base circular i a sobre la plataforma hi havia unes piques de pedra picada, on bevien els animals i es refrescaven els llauradors.

Durant la sequera de 1870, després de set anys de pluges escasses, les fonts naturals s'assecaren, essent aquest pou l'únic punt d'abastiment de tots els pobles de la vall."

Vaig abocar-me a l'abisme, escorcollant les profunditats, i la vista es perdia en la immensitat. Em va sorprendre el treball d'empedrar per dins el pou fins qui sap quina fondària.


Benimeli

Prompte ja els nostres passos s'enfilaven cap a Benimeli. Com la major part dels pobles estaven al raser de la muntanya, entre la vall i la serra, sobreeixien eixes escates de teules que despuntaven entre els tarongers i la serra.

Vam entrar dins del poble, vam passar per una casa on hi havia un taulell ceràmic on ens deia que aquella era la casa  de Joan B. Mengual Llull,  escriptor i metge, era conegut amb el nom d'Isa Tròleg.

Vam passar per la plaça de l'església i l'Ajuntament,  a la vora hi havia un escut  del poble en un panell ceràmic. Vam fer la volta pel poble, vam arribar a un portal retallat sota un arc preciós, després entre parets de pedra vam seguir cap a la carretera.

Vam passar per la font engalanada amb un taulell ceràmic preciós on hi havia la font d'Andreu, en una part hi havia l'escut de Benimeli i a l'altra el de la diputació d'Alacant.


Sanet i els Negrals

Vam seguir la carretera i vam eixir del nucli urbà, però ara de seguida ens vam topar amb el següent poble que era Sanet i els Negrals.

Vam obrir el debat sobre la relació dels dos pobles Sanet i Negrals, si eren dos municipis o era un de sol i quin era el municipi.

A la viquipèdia ens parlava que quan l'expulsió dels moriscos el 1609 molts pobles es van quedar despoblats i els senyors necessitaven repobladors si volien seguir exercint els seus privilegis, per això va suposar un desequilibri respecte les relacions que hi havia  abans de l'expulsió. Es cap al 1834 quan es van unir els dos nuclis formant l'actual Sanet i els Negrals.

 La Cova de la Senyora

" En aquella època, els brots de còlera afectaven a la població de manera recurrent i eren molts els que fugien de les grans ciutats. Aquell mateix any va arribar a la zona una senyora, Na Dionissia Torres García de Navasqüés. procedent de Saragossa per a restaurar-se de l'epidèmia. Les autoritats de la zona que no tenien instal·lacions apropiades per acollir-la van establir que la dona es mantingués en quarantena en una cova propera. Però va acabar morint-hi el 6 de novembre d'aquell mateix any. En record a aquells fets es coneguda la cova com a la cova de la Senyora."( Viquipèdia, Sanet i els Negrals).

Vicent ens va parlar de la dita,  "a Sanet i Negrals hi ha una dona que arranca queixals".

Des del carrer en que ens trobàvem de Sanet i els Negrals  teníem una panoràmica preciosa del poble que acabàvem de deixar, Benimeli.

Sanet i els Negrals també tenien cases amb precioses balconades per aturar-se i gaudir-ne'n d'elles. Vam passar per davant l'església i vam seguir pel carrer principal.

Allà Vicent Noguera ens va explicar davant d'un vidre d'un comerç.

Semblava que la diputació d'Alacant et pagava el vidre del comerç,  quina generositat veritat!,  però a canvi et posava un rètol d'un poema o frase d'un autor de la literatura castellana.  Com se les gasten, quina mala llet!, i perquè no en la nostra llengua?.

Si vols destruir una llengua o una cultura, obvia-la, fes com si no existís, i així ho fan, si no existim no som, i si no som no tenim dret a demanar res, i llavors no podem decidir com a poble. Era la seua estratègia  colonitzadora.

Vam passar per davant d'una casa preciosa amb el balcó amb unes arcades que regalimaven vegetació,  era la casa on vivia la dona que arrancava queixals.

Al final del poble una casa com un vaixell de pedra estava atracat a la cruïlla de camins que eixien del poble. Vam deixar la zona urbana i ens vam endinsar en el terme, ara, i durant el que ens quedava d'etapa teníem una visió molt preciosa de la serra de Segària al nord i el Montgó a l'est.

La serra de Segària

Al nord una gran serra de cresta endurida i escarpades roques fuetejava el cel blau, ara a poc a poc ens anàvem encarant en la seua part més feréstega. La seua grisor de roques despullades contrastava entre el verd intens dels tarongerars i el blau nítid sense núvols del cel.

"La serra de Segària. És un dels elements naturals que marquen la personalitat de la Rectoria, junt a la Bolata i el riu Girona. La serra de Segària és una alineació muntanyosa Bètica que s'estén de NE a SO i una barrera física que separa la marjal de Pego -Oliva i la vall del riu Girona. Amb una extensió de 94.000 m2 i una altura de 506m.s.n.m. és rica en patrimoni cultural i natural. En ella podem observar tant unes parets calcàries abruptes,  com unes excel·lents vistes.

Climàticament fa una gran aportació al aqüífer de la Bolata, no tant per tots els barrancs que en ells desemboquen, sinó per la seua capacitat de canalitzar les tronades que entren per l'est cap a Laguar.

També posseeix nombroses rutes senderistes i unes vistes de les valls i de la costa."

El tossal de Tots

Vicent Noguera  en eixir de Sanet i els  Negrals ja me n'havia parlat del tossal de Tots, i havíem trobat un cartellet, ara  entràvem al tossal esmentat, era una plaça rodona enjardinada, creuada per caminets de pedra, i al final del caminet un mirador que ens mostrava un perfil amb el nom de les serres que es veien, de la Cadireta del rei Moro a la cova del Bolumini i la serra de Segària.  El tossal de Tots que era on estàvem ara es trobava al mig,  a la banda dreta i com si fora el tapó de la vall  el Montgó, i a la dreta del Montgó, la Sella, els molinets de Pedreguer i els molinets de Gata.

El nom del tossal era ben peculiar,  com si no volgueren saber-ne de propietats i ens acollirà a tots i a totes al seu llom, com agermanant-nos. Amb aquest nom una cançó em va vindre al cap Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa. "Homes vinguts passeu passeu, que les tristors les farem fum, la casa meua es casa vostra si es que hi ha cases d'algú".

Vam deixar el tossal i vam seguir, ara caminàvem per la vora del parc públic de Mirambons.  Hi havien molts arbres però em va sorprendre la immensa garrofera que hi havia a la vora, ens va fer goig fer-li els honors amb eixa soca trencallosa i esquinçada, tal vegada era la cançó  de" la garrofera " d'Al Tall" la més adequada per al moment.

Beniarbeig

Vam entrar a Beniarbeig, al portal d'una casa un panell ceràmic em va semblar destacable i el vaig desar en el record de les imatges.  Era el dibuix d'un pont, després vaig entendre que no era qualsevol pont, era un pont de records, un record en la història, un pont de tornada al passat, un pont de mar blava, un pont arrabassat per la riuada del 2007.  Era un pont vell de pedra i un any que la gent del poble recorda amb amargor.

 Ara caminàvem per un carrer llarguíssim, segons deien antigament la carretera que comunicava els pobles de la Rectoria passava per ací, ara les nostres mirades escorcollaven cada façana, gaudint del paisatge urbà, de la rectitud del carrer i de la diversitat de contorns. Vam passar per una casa més deteriorada amb una rajola vella que posava Abadia.

Al final del carrer vam trobar el centre social  a la plaça de l'Ajuntament, era una casa preciosa de principis  del XIX, anava acompanyada d'un pany de cases realment captivadores, per estar una estona gaudint de les seues voltes i façanes.

Després d'aquesta meravella urbana vam passar per davant de l'església i d'una torre, vam seguir fins a les escoles on hi havia un edifici opulent, eren les escoles de la fundació Santonja. Vicent ens va parlar de la història de la fundació, provenien d'Alcoi i tenien  prou poder econòmic. Alguns edificis importants de la zona eren de la seua propietat.


Si plou massa és el desastre

Vam eixir del poble pel pont sobre el Girona, teníem una bona visió del riu Girona, seguint el curs es veia el pont nou,  fet on hi havia antigament el vell. Recordant la riuada del 2007 em va vindre al cap la cançó de Raimon;  Al meu país la pluja En arribar al parc de davant vam fer una aturada sota unes moreres i vaig cantar la cançó i vaig recitar el poema que en formava part. Va ser un moment solemne, emocionant on es fusionaven diversos sentiments. 

Vam seguir en direcció a Ondara, ara teníem una visió de la llera seca del riu  i al fons, cap al nord els roquissars de la serra de Segària.


Ondara

Segària seria una constant, ara es veia perfectament la cova de Bolumini.  Entre la verdor dels tarongers i mes acostats a la serra hi havia una extensa pineda i al mig una torre, segons em van contar els companys era la torre de Santonja, era una finca molt gran que tenia la fundació a la falda de la muntanya. A la part més de llevant de la serra, al darrer perfil de la muntanya es podia veure l'esguard d'una cara humana, on les penyes retallaven el rostre gitat d'una persona, i es que la nostra imaginació ens feia veure-hi siluetes en els roquissars.

Al nostre davant el Montgó despertava vells records, i vaig cantar amb Vicent Noguera, que la coneixia bé el Vell Montgó de Pacó Muñoz.

Vam arribar al pont de l'autovia, i es que trobar un túnel ens incitava a cantar les nostres cançons per la sonoritat que tenien. En un moment vam arribar a Ondara, vam fer un recorregut pel poble.

Vam passar per la plaça de braus, espectacular edificació d'arquitectura singular i de vegades d'usos macabres, després hi havia el mercat, eixe edifici allargassat anomenat "el Prado".  Em va agradar veure, embolcallant la soca dels arbres el treball de punt de creu amb flors i filigranes amb la llana, per engalanar el poble i atraure la mirada dels visitants.  Després vam creuar el pont sobre el riu Alberca, és un riu que naix a Pedreguer  i desemboca a la mar a l'altura dels PobletsEra d'admirar tota la forja treballada sobre la barana  del pont, i de regal el dibuix de la seua ombra reflectida en terra. Vam arribar a la plaça, els diferents elements formaven un conjunt preciós, la font de la carxofa, l'església de Santa Anna, l'Ajuntament, antic convent dels franciscans amb el seu preciós claustre interior. 

Vam arribar a la plaça Major on els diferents edificis engalanaven la plaça, la casa de la cultura amb la portalada i la torreta de guaita a sobre, a l'altra banda la torre del rellotge, l'únic vestigi del castell musulmà,  vam seguir pels carrers d'Ondara en direcció al restaurant. Com teníem temps vam recuperar els cotxes abans de dinar.

En arribar de nou a Ondara vam prendre posicions al restaurant per provar les delícies més bones. Malauradament l'atenció no va poder ser en valencià ja que l'única xica que el parlava estava segrestada dins la barra i no la deixaven eixir. Tot i això vam lluitar per poder fer-nos entendre. Vam fer pinya per demostrar que si volen ho poden entendre, es qüestió de voluntat i d'empatia. Però es cosa nostra no doblegar-nos i parlar normalment en valencià.

Després de dos dies magnífics i molt intensos, era el moment d'acomiadar-nos de la gent i iniciar el caminet cap a casa, fins a Castelló de la Plana.


Orba- Ràfol d'Almúnia 18/9/21

Orba

Pels carrers d'Orba

 Església d'Orba

Orba i Orbeta

Església i campanar d'Orba

Museu del fang d'Orba

Caminants a Orba

 Eixim d'Orba

Camí de Tormos

Orba al fons

Xiprers al cementeri


Camí de Tormos, al fons Segària

El riu Girona

Tormos
Entrem a Tormos

 Tormos, costera del Moll

 Entrem a Tormos

 Església de Tormos

Tormos

 Església de Tormos


L'equip del Camí a Tormos


Camí de Sagra


Imatge de l'ullal de la Bolata




Interior del Botànic, casa rural envoltada de diversitat

Sagra

Vista del jardí
Sagra
Sagra, amb el campanar al fons

Església de Sagra


Ajuntament de Sagra

Carrers de Sagra

Cap a la plaça de les Fonts

La plaça de les Fonts

La font de la plaça de les Fonts

Plataners a la plaça de les Fonts

Llavadors de Sagra


Els llavadors i la plaça de les Fonts 


Camí de Ràfol d'Almúnia


Les sèquies i els molins

Croquis del molí de Dalt

Croquis del procés de molta

Sèquia a la vora del molí de Dalt

Restes del molí de Dalt

Sèquia anant al Ràfol


De Ràfol a Ondara 19/9/21
Camí del Ràfol a la font dels Mortits
Parc a la vora del poliesportiu, on passem la nit

Sèquia prop del parc de Ràfol

Restes de l'antic talús al carrer Bonaire

 Església de Ràfol d'Almúnia

Llavadors de Ràfol

 Camí de la font dels Mortits


El Cavall Verd

El Cavall Verd i les restes del castell de les Atzavares

 El coll de Raptes i les crestes de la serra del Ferrer


Antiga pedrera


Xirimoia



La Font dels Mortits

La font de Baix

Bassa de pedra picada a la font dels Mortits

Paratge de la font dels Mortits

Dàtils de gos, el fruit del margalló

 Cavitats a les roques a la font dels Mortits

Bancs i baranes i marges de pedra seca






Camí de Ràfol d'Almúnia
Camí de Ràfol d'Almúnia

Vicent, el Xabiero


Caminants del Camí

Ràfol d'Almúnia


Camí de Ràfol d'Almúnia
El Ràfol d'Almúnia
A la plaça de Ràfol


Casa amb forja treballada a Ràfol

 Carrer de Ràfol


Preciós mirador d'una casa del Ràfol
Camí de Benimeli

Molí de German

Camp de caquis

Pou empedrat

Benimeli al fons
Benimeli
 Benimeli

Placa a la casa natal d'Isa Tròleg" a Benimeli

 Benimeli

Benimeli

Església de Benimeli



Portal a Benimeli





Font de Sant Andreu de Benimeli

 Detall de Benimeli a la font de Sant Andreu

Senet i els Negrals


Imatge de la vall des de Sanet i Negrals

 Vista de Benimeli des de Sanet i els Negrals


Sanet i els Negrals

 Façana a Sanet i els Negrals

Església de Sanet i els Negrals

Campanar a Sanet i els Negrals

Vicent explicant -nos sobre els poemes als vidres

Campanar a Sanet i els Negrals

La casa on vivia la dona que arrancava queixals

Vista de la casa amb les Araucàries



 La serra de Segària


La serra de Segària i la vall de la Rectoria

El tossal de Tots

Mirador al tossal de Tots








Garrofera al parc de Mirambons


Beniarbeig
Caminant per Benarbeig

Panell ceràmic de l'antic pont a una casa de Beniarbeig

 Casa de Beniarbeig

Pels carrers de Beniarbeig

Carrer històric de Beniarbeig


Carrer antic de Beniarbeig

Antiga casa Abadia






Església i torre de Beniarbeig



Fundació Santonja

Les escoles antigues





Vista del pont nou sobre el riu Girona

Riu Girona a Beniarbeig

El riu Girona i la  cara de la dona de Segària i la cova Bolumini

Serra de Segària, i a sota la torre de Santonja

Detall de la cara de la dona gitada de Segària

Cantem als túnels


Ondara

Teixint l'escorça

Plaça de braus d'Ondara

El mercat, anomenat el Prado a Ondara


Riu Alberca al mig d'Ondara

 Detall de la barana de forja al riu Alberca

Detall de la barana de forja sobre el pont del riu Alberca


La font de la Carxofa d'Ondara, convent i església


 Detall del claustre de l'antic convent




Casa de la cultura

Torre del rellotge, vestigi de l'antic castell musulmà



Mural a Ondara