dimarts, 8 de juny de 2021

Caminada per l'Alcalatén

 De Costur al Mas d'Avall i les Useres 7/6/21

Va ser en el  dinar a Cabanes, després de fer  la ruta pel Pla de L'Arc quan Bel i Lluís em van convèncer per dilluns fer una escapada amb ells i fer l'etapa de Costur a les Useres. Vaig aparcar alguns compromisos i vaig quedar amb Maria per trobar-nos amb Bel, Lluís, Maite i Joan a la plaça de l'Ajuntament de Costur.

Era una etapa forta a nivell emocional, per les persones, moments i esdeveniments que em lligaven sentimentalment a eixos pobles. De vegades fer un camí no sols és descobrir natura i patrimoni, són els lligams que has tingut amb les persones estimades que  han impregnat  aquell paisanatge les que prenen protagonisme, et fan recordar-les i llavors afloren les emocions.

Costur ja era un poble en la meua joventut que tenia una data senyalada a l'any, cap a finals de desembre és feia  el Betlem de Costur. Era una teatralització en viu que barrejava l'esdeveniment nadalenc del naixement amb els fets ocorreguts durant aquell any al poble, algun any fins i tot vam actuar nosaltres  tocant en el grup de música tradicional valenciana  Saüc. Participava molta gent del poble, i el poliesportiu sempre estava de gom a gom,  amb l'organitzadora incansable, bona amiga i manifassera Alicia Pastor.

Absència

Però va ser mentre caminàvem per l'agradable camí cap al Mas d'Avall quan va sorgir a la conversa. Cada pedra, cada arbre, cada herba  ens recordaven a eixa persona bona, activa, generosa, sempre amb el somriure a la boca, sempre amanida per ajudar-te, eixa persona que sabia transmetre't confiança i amistat, era la nostra amiga i ben volguda Rosa Garcia. No podíem evitar que el flaire de les flors i el vol lleuger de les papallones  parlaren  d'ella i de la seua tràgica absència, quan ens la van arrancar del cor, ràpidament, amb molt de dolor, sense deixar-nos reaccionar, sense poder acomiadar-nos d'ella.

Vam recordar el dia que vam anar a dir-li el darrer adéu, al seu cocó, recordo que era un dia gris, un dia que les pedres del camí ploraven la seua mort, mentre una multitud de gent amb esguards amargs vam caminar lentament fins aquella muntanyeta per fer-li l'homenatge.

Quan feia el camí i passava per sa casa al Mas d'Avall em convidava a una tallada de meló fresquet, descansar una mica  i gaudir una estona de la conversa amigable.

Vam seguir amb Rosa al cor i vam arribar a la font de la Fontanella, l'associació de Costur prenia el seu nom per designar l'entitat.  La font rajava clara i fresca esgallant el roquissar, vam gaudir de la bassa i de l'espai, a l'altra banda un jardí ufanós amb  flors de mil colors i de flaires perfumats ens embriagava la vista i l'olfacte.

El camí era agradable amb l'ombra de les garroferes i els marges de pedra seca, al darrera nostre com una línia a l'horitzó s'acomiadava Costur amb la seua darrera visió.

El Mas d'Avall

Vam entrar dins del poblet del Mas d'Avall, era un poble que depenia administrativament de Costur. Vam arribar a la bassa i els llavadors, vam dubtar per on s'agafava el camí per arribar al cocó,  i un home que venia de les hortes ens va indicar que d'allà mateix eixia una senda que hi portava. Vam deixar aquesta visita per un altre dia i vam seguir.

Una altra tragèdia que va marcar aqueta terra va ser l'incendi que va arrasar mitja comarca l'any 2009, però d'entre les cendres renaixia ràpid el pi, el coscoll i les estepes. Els pins joves ja feien mitja ombra i engalanaven el preciós empedrat de la senda. Feia cinc anys que no passava per aquelles dreceres i no sabia el que em podria trobar.

El paisatge muntanyós de l'Alcalatén ens extasiava la mirada, però el meu neguit m'enterbolia la ment en pensar  com estaria la senda que   arribava al barranc de les Olles, pel creixement exuberant de la vegetació.

El camí vell

Una altra persona absent es feia present a la ment en recordar aquella senda, i era Toni Garcia el germà de Rosa, que feia uns mesos va decidir fugir d'aquest món i ens va deixar orfes de la seua saviesa. Toni era qui m'havia acompanyat per recuperar la senda, el camí vell cap a les Useres. Ell i jo vam cercar les antigues fites que marcaven el camí i es trobaven mig colgades per les argelagues. Toni era un amant de l'Alcalatén i del patrimoni de Costur i del Mas d'Avall, ací teniu el seu bloc Patrimoni de Costur per si voleu fer-li una ullada. És l'herència que ens ha deixat,  un llegat de la seua passió pel patrimoni i per l'amor al seu poble, un regal molt valuós per a les persones que també valorem aquests trossets d'història.

Jo havia dedicat alguns dissabtes per posar les fites de pedra i desbrossar les argelagues i coscolls per passar el camí per on anava antigament.

Vam seguir les fites de pedra  que estaven encara intactes i vam entrar on la senda estava més emboscada, les punxes de les argelagues ens nafraven els braços i les cames, i ens recordaven que havíem de tornar un altre dia amb corbelles i tisores per netejar la senda, fer-la més accessible i evidentment evitar que s'acabés de tancar i que llavors siga ja impracticable.

Però el creixement del pinar després de l'incendi havia canviat totalment el paisatge, donava ombra a la senda i tapava la vista que jo havia tingut  dels bancals propers, estava molt diferent al que recordava.

Vam seguir caminant, ara teníem una visió des de l'altura del barranc de les Olles, com una ratlla entre la boscúria que marcava el fons del barranc. Després de l'incendi van quedar despullades totes les marjades de pedra seca que dibuixaven les vessants de les muntanya, però en créixer la vegetació, a poc a poc anaven quedant enfonsades dins les onades verdes  de pins i matisses. Entre punxades d'argelaga i arraps d'esbarzer vam entrar en el darrer tros de la baixada a la llera del barranc, ací la humitat mes elevada de la cara nord ens regalava algunes espècies noves com l'alborcer o  el marfull relativament estrany per aquestes contrades.

En arribar a la llera seca del barranc de les Olles també canviàvem de terme, ara passàvem al terme de les Useres. Vam anar remuntant el barranc fins que en agafar alçada aquest es quedava a les profunditats com una serp  que reptava en la fondària.

Vam arribar a una pista de terra, recordo que Toni, ací em va dir un dia quan fèiem el camí, per allí seguiria el camí vell cap a les Useres, però de moment no hi ha voluntat per recuperar-lo.

En recordar les paraules de Toni vaig voler fer una ullada, com buscant eixa vella senda, eixe dit que marcava l'horitzó, i davant dels meus ulls va aparèixer una senda preciosa acabada de netejar.

Quin goig, quina alegria haver fet aquell descobriment, havien recuperat el camí vell a la part de les Useres.

Vam seure aprofitant l'ombra i vam esmorzar, després vam seguir per un camí dins d'una pineda que ens protegia del ple sol. Vam passar per un antic reguer i finalment vam arribar a la font de Mes Amunt.


Les Useres

La font llançava al reguer aigua freda, clara  i amb abundància, ens vam refrescar i vam beure, vam descansar una miqueta i vam seguir  per darrera del molí a la vora del reguer i per les antigues hortes fins arribar a la pista. Ara teníem una bona vista del poble de les Useres, segons els que saben derivava d'osseres, lloc on vivien ossos, evidentment parlaven d'èpoques llunyanes, ara ja feia temps que els vam aniquilar. En un punt el camí ens deixava una imatge preciosa al nostre davant, com en una fotografia apareixia el peiró amb el poble al fons. 

El poble ocupava la part de dalt d'un turó, com si volguera arrapar-se per cabre millor, com un gos quan s'arraulís  per estar ben calentet.

Vam aturar-nos a la garrofera  i vam seure al banc, com tantes vegades ho havia fet en caminades passades per apaivagar la calor i refer les forces, ara amb les persones estimades de la Safor, la Marina  i el Comtat.

El camí de l'aigua

Però l'aigua seria la protagonista en aquest moment, primer vam ensopegar amb els llavadors de fora, l'aigua entrava i corria neta per la pica i eixia fugissera per l'altra banda,  com si tinguera pressa.  Algunes companyes es van posar a la pedra imaginant una bugada invisible que rentar,  amb la mà mullada acaronaven la pedra, polida pel pas de tantes mans femenines, recordaven els temps de joventut  quan de menudes anaven al llavador del seu poble a rentar.

Una dona va vindre i ens va parlar de la recuperació de la senda antiga que hui havíem xafat  i les tasques en les quals ella havia participat.

Vam seguir el camí de l'aigua fins arribar als llavadors de dalt ja dins del poble i la darrera font, quanta aigua!. Vam parlar de la cita dels Pelegrins de les Useres i la seua marxa cada any, cada darrer divendres d'abril cap a Sant Joan de Penyagolosa.

Vam creuar el poble i com es feia tard i portàvem ja la calor al llom, vam creuar els carrers fins al cementeri on hi havia la furgoneta per tornar a Costur, es veien algunes marques del Camí, era el començament de la següent etapa que continuava cap a Atzeneta del Maestrat.

 Sense més vacil·lació ens vam acomiadar, vam acordar  cap a la tardor tornar amb ferramentes, i fer una jornada  per netejar la senda i  vam tornar cap a casa.



Camí de Costur al Mas d'Avall

La Fontanella

Descansant a la Fontanella

Descansant a la Fontanella

Camí amb marges de pedra i garroferes

Les darreres cases de Costur

La garrofera Roja al Mas d'Avall

La bassa i els llavadors del Mas d'Avall

Els llavadors del Mas d'Avall

Eixint del Mas d'Avall per un pinar novell


Per la senda antiga

El barranc de les Olles

Quan els marges de pedra són tapats pels pinars

Un camí amb ombra camí de les Useres


Un antic reguer

Les Useres

La font de mes Amunt

La font de Més Amunt

La font de Més Amunt

El reguer i el molí de la Font de més Amunt


Camí de les Useres


 Descansant a una garrofera



El peiró i les Useres

Els llavadors de fora



La font, dins del poble

Els llavadors de dalt


Les Useres


Caminada per la Plana Alta: el Pla de l'Arc

De la Vall d'Alba a Cabanes 6/6/21

La Vall d'Alba
Era estrany, anar a la Vall d'Alba i no fer faenes del camp, hui no tocaríem ni l'aixada, ni la corbella, ni la pala, ni la llegona, hui ens havíem cordat bé les botes de muntanya, i havíem quedat amb les persones estimades per fer l'etapa del Camí fins a Cabanes.
Ens vam trobar a la plaça de l'Ajuntament, vam recordar el full de ruta i l'herència àrab que hi havia al topònim del poble, Alba com l'antiga alqueria musulmana i que era sinònim de blanca.

En pegar dues passes ens vam ensopegar amb una plaça realment curiosa, tenia tot el terra amb fotos antigues del poble, era un mosaic de patrimoni, quina descoberta per ser un poble tan proper.

Vam travessar els carrers del poble passant per l'escultura en homenatge a la dona llauradora i vam eixir de la trama urbana.
Com un esclat de color als afores del poble ens vam trobar un  tamarit florit, carregat de bellesa fins el corm, engalanat  per la primavera, i donant-li l'encís al poble. En una propera parada ens va captivar una flor de cactus, gran i blanca, com poques n'havíem vist.

Camí de l'arc
Vam seguir endavant deixant el paisatge urbà al nostre darrere i endinsant-nos per un camí envoltat  de  matolls i conreus d'ametlers. Tal com anàvem agafant alçada al nostre darrera se'ns pintava la bella vista de la Vall d'Alba, falcada  a sobre del turonet dominant la vall. A cada racó, als marges del camí la primavera brollava  en mil formes i colors, com un jardí on la natura havia estipulat la distribució de les espècies i la configuració dels colors. Maite ens anava recordant les propietats de cadascuna d'elles  fruit de la seua  saviesa popular que havia heretat des de menuda.
Vam arribar a un mas on hi havia una taula, uns bancs i un pou. Vam travessar la carretera i vam arribar a la Montalba, a l'ombra vam esmorzar, vam esperar una estona a Reis que venia darrera, però en no vindre vam seguir endavant.
Montalba és un poble menut que depèn de la Vall d'Alba. Vam travessar els carrers del poble, en passar a l'altra banda del coll una vista diferent se'ns projectava, es veia el pla de l'Arc i al fons es veia  Cabanes, com asseguda dalt d'un tro, era la nostra destinació final.

La Via Augusta
En arribar al pla, la terra fèrtil omplia de collites la nostra vista i s'anaven alternant els conreus de secà com l'ametler i el blat amb conreus d'horta amb cebars i diferents varietats de cols i coliflors.
Vam arribar a la Via Augusta, el camí romà que en temps de l'emperador August venia des d'Andalusia, travessava tot el País Valencià i  arribava fins  a Roma. Al camí romà vam seguir xafant l'asfalt, igual d'aspre i caldejat  que el del  camí d'on veníem, però semblava que eixe regust mil·lenari feia el pas més elegant i suau, la imaginació ens enlairava en el començar de la història quan ja era trepitjat per albarques velles.
Vam seguir caminant, notàvem ja la calor al cap ja que els núvols s'havien esbargit  i s'havia acabat la pietat.

Finalment vam arribar al punt tant esperat, l'arc romà de Cabanes, al peu de l'arc vam recordar la seua importància, també com a cruïlla  de camins, entre la via Augusta i el camí que anava a Torre la Sal, important pel seu port de sal.
A la inscripció de l'arc ens posava que era un monument  funerari, encara que a la Viquipèdia posava que era un arc de tipus honorifico-funerari. Ens vam fer una foto per la posteritat i vam seure a la vora d'unes carrasques per guarir-nos del  sol abrasiu. En descansar vam seguir pel camí  que portava a Cabanes.
El camí  de terra endolcia les petjades, però el sol intens picava al bescoll, seguíem amb un paisatge d'ametlers, però em va sorprendre trobar algun tomatar amb la galera feta de canyes, ben ferma per aguantar el pes de la collita.

Cabanes
Vam entrar al primer carrer on les cases anaven dibuixant el paisatge urbà. Vam seguir directes fins a la plaça dels Hostals, vaig preguntar a la xica de darrera la barra si ens podien mostrar l'antic hostal medieval.  Molt gustosament la dona ens va acompanyar per un passadís estret que donava a l'antiga edificació, una porta amb el llindar  de pedra donava entrada a l'habitatge més antic. Vam poder veure l'antiga cuina, més enllà  hi havia una sala amb arcs de mig punt de pedra, eren les antigues cavallerisses, ara convertida en una sala del restaurant. Vam entrar fins a dins, antigament comunicava a l'altre carrer. A la vora de les cavallerisses hi hauria un espai per poder dormir els traginers  quan feien parada a Cabanes. L'any 1925 van posar l'aigua potable, el governador tenia molta influència per beneficiar al poble.

Curiosament la casa havia doblat la seua amplada en relació  on estava situat l'antic hostatge medieval. Vam tenir la sort de poder veure-la per dins.
Després la gent va prendre possessió al carrer de les tauletes, cadires i unes cervesetes fresques  per rebaixar la calitja que queia a plom aquestes hores del dia.
Alguns companys i companyes es van llepar els dits amb les delícies de la gastronomia de Cabanes a l'hostal medieval, d'altres vam traure el que portàvem a la carmanyola.
 Els debats sempre ragen més fluids en bona companyia i amb la beguda fresca, l'all i oli va formar part de la conversa en gran part del dinar.
Vam poder escriure al llibre de la Plana i vam repartir algunes samarretes, de seguida ens vam transformar en un cuc ben verd.
Quan vam acabar de dinar vam començar la visita. Havia vingut el diumenge passat per escoltar les explicacions de la guia de turisme, agafar apunts i així poder explicar-ho millor.
 Per això aquesta és la volta que els vaig fer als companys i companyes  amb les explicacions incloses.

Visita guiada


Una mica d’història


Cabanes alberga uns 3000 habitants, és el segon municipi més extens de la circumscripció de Castelló. La seua etimologia testimonia l'existència d'antigues cabanes.

Hi ha dos parcs naturals dins del terme municipal; el Desert de les Palmes i el Prat de Cabanes, toquen  muntanya i mar. Al Desert de les Palmes la roca de "rodé " és molt porosa, facilita l'absorció de l'aigua, això porta com a conseqüència l’abundància de fonts.


Vam debatre sobre si era el Pla de l'arc o la Plana de l'Arc, segons semblava sempre s'havia anomenat el Pla de l'Arc, i a la Viquipèdia és la denominació que consta,  però modernament per una qüestió de vendre una destinació turística i per diferenciar-se del Pla de l'Arc que hi ha al Camp de Túria dons és canvia a la denominació de la Plana de l'Arc.


Ibers

Hi ha el tossal del Mortorum-1950-550. Hi ha el poblat i el túmul mortuori- Es troba situat entre Cabanes i la Torre la Sal. Hi ha un incipient comerç pel Mediterrani.

Torre la Sal – port de Sal ( Salari- pagament amb sal)

Els ibers necessitaven a l’hora de fer els pobles la protecció de les muntanyes. Per això ho fan en zones elevades.

Els romans com tenen la protecció de l’imperi ho fan en zones planes, al pla tenim l’arc romà.

Àrabs- Són d'aquesta època els tres castells, Sufera, Albalat i Miravet. Hi ha alqueries disseminades, en cas de conflicte es refugiaven als castells, fan un camí paral·lel a la costa.

A la conquesta cristiana quan cau Borriana es van rendir tots, aquets castells no van oferir resistència.

Els tres castells van acabar despoblant-se i acaben unint-se a Cabanes.


Plaça de l’Ajuntament

L'ajuntament és el palau oficial del bisbe de Tortosa, és de l'estil gòtic valencià.

 A l'escut hi ha els tres castells que  simbolitzen la unió de Miravet, Sufera i Albalat.

L’oficina de turisme ocupa el lloc on hi havia  l’antiga llotja.

Hi havia una petita església medieval romànica, l'actual es comença a construir el 1722 per Cristòfol Maurat i Marco, veí del poble, d'ella  destaca la façana barroca. Inicialment es preveia fer dues torres, sols se’n va fer una i aquesta no es va acabar. L’interior és barroc, també  hi ha el museu parroquial. La Mare de Déu de les Santes és la patrona de Cabanes.


Iniciem la ruta

Ens trobem a la part alta de Cabanes, caminem per carrers estrets, és la part musulmana. Feien els carrers en forma de laberint per facilitat les emboscades en cas d’atac de l’enemic, els carrers en ziga-zaga així facilitaven també  la recollida de l’aigua.  Vam passar al carrer del Carme.

Eren cases senyorials amb façanes amb pedra tallada, hi vivien  llauradors amb diners.

Portal del Sitjar.

Al carrer del Carme es trobava el portal del Sitjar, fins al segle XIX la població es trobava emmurallada, hi havia  quatre portals;  el del Sitjar,( lloc de Sitges), el de Sant Antoni, el de Sant Vicent i el de Sant Mateu.

Aquest portal era l'únic que es conservava en peu, era on hi havia la sitja, lloc per guardar el gra. Era un portal defensiu perquè els enemics no pogueren accedir tots de cop.


El forn medieval s XIII

Va ser una donació de Jaume I al bisbe de Tortosa, actualment és una casa rural, les marques a la pedra de la façana  apareixen perquè s'hi esmolaven els ganivets.

Vam passar per l'antiga casa Badia al carrer del Carme, i després vam seguim pel carrer Nou.

Davant d’una casa vam trobar restes de l’arc romà, va haver-hi una època d'espoliació de l’arc i ho portaven  a les cases del poble.

Portal de Sant Antoni. 

Portal de Sant Antoni; queden restes d’una columna de l’entrada del portal.

Incrustada a la paret hi havia la imatge de Sant Antoni, es van refer les mans, el cap i el porquet, antigament estava on hi havia el portal, a la part superior.

En estar en aquest punt i escoltar-nos va eixir una veïna del carrer i ens va contar la història de la imatge, i una miqueta de la seua vida.

Vam seguir pel carrer del Rosari, hi havia l’antiga casa Badia( segle XIV), era una casa fortificada, la casa del retor de Cabanes, encara conserva espitlleres per disparar.

Vam passar per davant d'un cul de sac, un Atzucac, era un carrer sense eixida, era per protegir-se o fer emboscades.

Vam passar pel carrer dels Andreus, vam seguir  tot el carrer, i vam passar de nou al carrer Sant Antoni, en aquet carrer vam veure dues cases impressionants, després vam arribar al  carrer Sant Vicent, aquest era un carrer cristià, recte i sense laberint. Vam seguir pel carrer bisbe Gavaldà.

Garita de vigilància.

Vam trobar una garita de vigilància fora de la muralla, per impedir l’avanç de l'enemic abans d’arribar als portals.  Vam seguir pel carrer Gavaldà i el  carrer Sant Mateu.

La llotja

Vam arribar a l’antiga llotja, ens vam aturar sota la volta de canó.  Vam escorcollar  la volta per trobar  les marques dels pedrapiquers, com altres vegades ja havíem vist que es les  feien per indicar la signatura de l’autor.

Presó d’homes. A l’altra banda de la llotja hi havia l'antiga presó.

Hi havia  tres estances:

Una per la persona que vigilava als presos, i dues estances pels presos; una pels més corrents i una altra cel·la pels  més perillosos.

En acabar la visita vam tornar cap a casa.

La Vall d'Alba



Plaça amb fotos antigues








Caminem pels carrers del poble

 Estàtua en homenatge a la dona llauradora

Tamarit florit

Tamarit florit

Flor de cactus

La Vall d'Alba

El Camí, al darrera la Vall d'Alba





Pou prop d'un mas

Pou de la Montalba
El Pla
Camps de blat al pla de l'Arc 



Camps de blat al pla de l'Arc

Algun colar ufanós

Cadells amb ganes de jugar

Oliverar amb ravenissa blanca
Arc de Cabanes
Arc de Cabanes

Els companys i companyes del Camí arribem a l'Arc



Cabanes

Arcs de les antigues cavallerisses dels hostals medievals

La volta per Cabanes
Llindars de pedra

 El Camí al portal de Sitjar



Portal de Sitjar

Llindar de doble porta

 Estàtua de Sant Antoni

Antiga casa Badia

Pel carrer dels Andreus

Façanes medievals al carrer Sant Antoni

Rellotge de sol

El cuc verd del Camí avança pels carrers de Cabanes


 Visita guiada per Cabanes

 Església de Sant Joan Baptista

Llotja i Ajuntament, antic palau del bisbe de Tortosa

La llotja de Cabanes

 Escut de Cabanes amb els tres castells; Sufera,  Albalat i Miravet

 Cantonada d'un carrer de Cabanes
Forn medieval
Interior del forn medieval

 Interior del forn medieval

Forn medieval

Forn medieval

 Forn medieval
Restes de l'Arc de Cabanes
 Restes de l'arc de Cabanes
Presó
Sala de la presó

Sala de la presó

Interior de la presó d'homes

La presó d'homes

Volta de canó entra la llotja i la presó

La clau de la presó
L'hostal medieval
L'hostal medieval

Les cavallerisses de l'hostal medieval