dijous, 22 de juliol de 2021

Caminada per la Marina Alta i el Comtat

 D'Alpatró a Planes.12/11/17

Alpatró

En el nostre Camí d'Alpatró a Planes vam seguir passant encara per alguns poblets de la Vall de Gallinera.
Com  vam arribar una mica abans vam passejar una miqueta pel poble d'Alpatró fins que va ser  l'hora de trobar-nos amb els i les caminants a l'entrada del poble, al mural, com un estel  vam veure els 8 pobles de la Vall de Gallinera, nosaltres en aquesta caminada encara paladejaríem alguns dels seus encants.


A l'eixida del poble vam fer el rogle i ens vam presentar,  vam recordar qui érem  i que fèiem, vam fer la roda de comarques presents i vam recordar quina etapa i el tram del Camí que anàvem a continuar, una vegada tot enllestit i els carnets repartits vam  iniciar la marxa.

Llombai
Vam començar a calfar el cos amb els primers camins i els primers raigs  de sol i ens vam  adreçar per una senda on algun hortet en miniatura ens feia aturar-nos, vam passar per una bassa d'aigua verda i de seguida alguna casa enrunada i d'altres restaurades ens donaven la benvinguda al primer  poble,  Llombai, entràvem a Llombai per la senda de baix, per les hortes.
En arribar al poble ens van contar una història, de la qual hi havia dues versions de les quals faré menció, parla de la vida d'un personatge que va acabar en aquest poble  els seus dies.
Al seu llibre Terra de Cireres  Bernat Capó ens diu el següent sobre Llombai:
Per una banda ens parla que durant el regnat de Pere el Cerimoniós, es trobava a Cocentaina la tropa, llavors les tropes reberen l'ordre de vindre i  de fer-lo desaparèixer, per aprofitar les fustes i teules de les cases.

També ens parla que en quedar-se despoblat el llogaret va ser el lloc ideal per les trobades de les bruixes i els seus conjurs, ballar fins quedar capolades. Amb totes aquestes llegendes aparegué el senyor Ritter, segons la versió de Bernat Capó l'origen del senyor Ritter varia del que Biel ens va dir, segons l'escriptor de Benissa ens comenta que era  Iugoslau, tal vegada croata i que també fugia, desmenteix la possibilitat que era un  general nazi fugit de la segona guerra mundial. Que segons sembla és el que Biel ens va dir que era, un general nazi que es va refugiar per aquestes terres protegit per la Guàrdia Civil, es feia dir Estevan, era Servocroata.

 A part de la seua procedència, el que sembla que era un home amb un estatus ben alt i un cotxe luxós  i a poc a poc va anar perdent les seues possessions. Les cròniques també parlen del seu cotxe,  que va acabar desfent-se d'ell i de la seua alimentació a base de garrofes.

Tot un conjunt de llegendes que li donen a Llombai un caràcter misteriós, tot i això, les imatges que  Bernat Capó il·lustra el poble al  seu llibre del 2002, són ben diferents  a les que hem trobat ara al 2017 en arribar al poble, en quinze anys les cases restaurades li donen una visió més organitzada, però al mateix temps les cases ensorrades estan més enrunades encara.

A la cresta de la muntanya es retallen  unes runes i Biel ens comenta que és el castell d'Alcalà a l'ombria de Benissili.  Fem una mica de rogle i seguim parlant de Llombai, ara vora la font que raja sense parar. Després eixim cap a la carretera, recordo la lectura de Bernat Capó parlant del pal on deia Llombai, dient que Llombai ja té noves infraestructures, en 15 anys la cosa ha millorat una mica i ara hi ha el panell de la ruta dels 8 pobles que cusen tots els pobles de la Vall de  Gallinera.

En una cruïlla de camins Biel ens parla dels antics camins que creuaven la Vall de Gallinera, i alguns dels antics nobles partien les seues possessions, nosaltres veiem les indicacions d'Alpatró i Benissili, ara seguim el camí cap a Benissili.


Benissili
 Era el darrer poble que forma part de la Vall de Gallinera,  vam seguir per antics camins i vam arribar al poble, a la plaça hi havia el llavador que portava l'aigua clara. Allà la tia Maria la de l'Era, una dona major de seguida ens va donar la benvinguda, i Biel i Rafel que tenen bones maneres la van acomboiar, ens va explicar algunes coses del poble i el camí que podíem continuar per seguir la nostra ruta.

Vàrem passar per davant de l'església i sense més ens vam dirigir cap a l'eixida, una antiga construcció que podia ser important en temps passats es feia notar entre els edificis, ara en runes.
En passar per una casa ens vam quedar mirant la cortina que penjava, quin treball més laboriós, eren vares de baladre foradat  que formaven una cortina de canutets.

En seguir el camí,  per la vora esquerra d'un barranquet, a l'altra banda es veien algunes construccions i una senda. La tardor ens va deixant de tant en tant les tonalitats rogenques de les fulles dels cirerers. Vam arribar a la font de la Mata. Vam trobar una fonteta i un regueret, vora unes moreres  vam esmorzar cadascú el que porta al saquet.

L'encantà
Després de carregar forces i fer un mosset i un glop d'aigua, vam seguir trepitjant camins, vam seguir gaudint de la tardor en les tonalitats del paisatge en els camps de cirerers.
Després d'una mica de camí ens vàrem desviar per veure el toll de l'Encantà,  un dels elements més impressionants de l'etapa. En arribar al camí molta gent troba el seu encant a l'Encantà i vol baixar al toll, en trobar-nos baix el paratge ens embruixa i ens embriaga, després d'algunes fotos ens costa de tornar cap a dalt, en ser una altra vegada dalt ens trobem un grup d'un centre excursionista de la Safor que també venen a gaudir del paratge.

La llegenda
Per una altra banda en trobar-nos de nou a la pista  vaig fer una mica de lectura del llibre Terra de Cireres del que Bernat Capó ens parla de l'indret. El toll i el seu paratge és escenari ideal per mil contalles i llegendes. Una de les que vaig llegir és que cada cent anys s'apareix l'Encantà, que sol ser una sirena o una xica morisca molt bonica, el moliner que la veu en passar a poqueta nit s'apropa  i queda pres de la seua bellesa, i la xica li diu que és l'Encantà i que pot prendre-la a ella o la seua pinta d'or, sembla que el moliner es va decidir per la pinta d'or. Segons sembla no es va saber res més del moliner ni de la bella donzella.

Es repeteixen llegendes de tresors i moriscos, que pobres, ja tenien prou amb la seua dura vida de treball i després la barbàrie de l'expulsió, però la imaginació dóna per a molt.
Vam seguir cap a Planes acompanyats d'aquella multitud que era un grup que venia  de la Safor.  Ara la senda ens portava per una zona molt escarpada de profunds barrancs que embriagava la vista, paisatges de penyes altes i verdor escampada, racons per tornar i aturar el temps.

En eixir del laberint de sendes vam arribar a l'altre vessant on una nova vista inundava el paisatge i la comarca del Comtat apareix al nostre davant, com en un esclat més proper el pantà de Beniarrés i un teixit de bancals de cirerers com una manta acolorida sobre la muntanya. Més amunt com un senyor que té cura de les seues terres el Benicadell. En pocs metres, en canviar de vessant una altra comarca i un altre paisatge.


Planes
Vam seguir ara per camí planer i en fer una volta  ja s'albira una imatge propera de Planes que se'ns presenta a l'altre costat de carretera, passem pels xops i els llavadors i anem cap al bar, ens tenen preparat un bon descans i uns llibres per als caminants, segellem l'etapa i escrivim al llibre de la Marina, tot i que estem al Comtat, després de recordar la vivència i els paisatges anem cap a Alpatró per dinar.



El dinar a Alpatró
Mentre espere als companys a Alpatró faig un passeig lleuger pels carrers tranquils del poble i fotografie les boques d'aigua, algunes veritables obres d'art,  són detalls que engalanen el poble. Finalment ens quedem pocs a dinar però alguns àpats suculents ens donen forces, el blat picat, típic de l'essència morisca de la comarca, el senglar abundant a la zona i els mintxos fets de farina de blat  i dacsa, i dintre porten embotit, són algunes de les meravelles que ens van delectar el paladar, i cansats i contents vam acabar ací el nostre viatge, molt profitós i enriquidor.

Alpatró

Mural a Alpatró dels pobles de la Vall de Gallinera

Pintures a les boques d'aigua

Rogle de presentació a Alpatró abans de començar

El Grup de Caminants iniciant la marxa, al fons Alpatró

 Una horta molt ben arreglada
Llombai

Una bassa prop de Llombai

Els caminants entrem a Llombai

El Camí per Llombai


Algunes cases de Llombai a la Vall de Gallinera

El Camí per Llombai a la Vall de Gallinera

 Runes del castell d'Alcalà a l'ombria de Benissili

Les explicacions a la font de Llombai

Llavadors de Llombai

Finestres enrunades a Llombai

 Eixim de Llombai

Llombai té noves infraestructures

Camí de Benissili

Una cruïlla de camins ancestral

Fem camí cap a Benissili

Una cruïlla de camins


 La Vall de Gallinera: terra de cireres

Fem camí cap a Benissili



 El grup de caminants i de fons Benissili
Benissili
Benissili
Els llavadors de Benissili

Llavadors de Benissili

La font de Benissili

Un margalló grandíssim a la plaça de Benissili


La tia Maria la de l'Era, Biel i Rafel a la plaça de Benissili

La tia Maria ens conta coses del poble

 Església de Benissili




Cortina de baladre
Camí de Planes

A l'altra vesant unes construcions de pedra en sec



La font de la Mata ( Benissili)



Fem Camí



Cirerers a la tardor





El toll de l'Encantà

 Toll de l'Encantà



Toll de l'Encantà

Fem camí cap a Planes






Vista del Comtat amb el pantà de Beniarrés

 El Benicadell

 El Benicadell  i el pantà de Beniarrés

Una catifa de cirerers de tardor

 Entrem a Planes
Planes
Els llavadors de Planes
Tornem a Alpatró
 Boques d'aigua engalanades d'Alpatró ( Vall de Gallinera)












El dinar a Alpatró

Mintxos, plat típic de la Vall de Gallinera


Plat de blat pica, l'herència morisca a la gastronomia

Per acabar les postres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada