D'Agres a Alfafara 7/8/21
Agres
La calitja sufocant feia el seu honor a l'estiu, i volia espantar les persones intrèpides que volíem desafiar el sol en el seu domini més poderós. Amagats pels carrerons ombrívols d'Agres es feia més suportable la seua abrasor. En arribar a la font vam aprofitar per foragitar la calor de la cara i fer un glop i omplir de fredor la càrrega.
Ens vam esperar a l'església d'Agres a que vingueren els companys i companyes, mentre, vaig fer una volta pel carrer Major i em va alegrar veure l'art a les balconades, paraules i traces que ens feien reflexionar sobre la dissort d'aquelles persones que buscaven sobreviure i fugir de la mort a l'altra banda de la mar, i com; la injustícia, la intolerància i la dissort eren les seues companyes de viatge.
En ser tots i totes vam recórrer els carrers sempre costeruts del poble, a la nostra esquerra una finestra s'obria a l'horitzó en mig de les cases; una font al nostres peus en un carrer que davallava, i a l'horitzó ens feia l'ullet el Benicadell, sempre altiu i protector de les dues comarques que vigilava, la Vall d'Albaida i el Comtat.
Vam seguir endavant després de tan bonica estampa fins arribar a la plaça i els llavadors on una colla de xiquetes estaven desfent-se de l'escalfor de l'estiu. Vam pujar les escales, i ressorgint sobre la roca viva Maite ens va mostrar la "rompepiedras", una planteta menudeta que era bona per desfer les pedres del ronyó, ara esclatava amb la seua xicoteta flor groga. Al nostre davant es desplegava com en un vell tro el santuari de la Mare de Déu d'Agres, ben engalanat per la verdor del pinar. Recordava la visita al santuari, però hui seguiríem cap a Alfafara.
Camí d'Alfafara
A la nostra dreta s'obria la preciosa valleta d'Agres, dibuixada pel trencaclosques de les parcel·les dels conreus de secà encaixonada entre les dues serres. Durant molta estona ens aniria acompanyant la seua presència.
Una senda ens endinsava en un racó de verdor, on la Mariola, com una mare, com ens explicaria després Teresa, ens abraçava amb una tendra alenada de vida i de degoteig fresc, que ens captivava amb la brillantor del reflex de l'aigua i la pau dolça de la molsa que aclaparava la pedra, llépola del caliu de la humitat.
Després de solcar la senda ombrívola vam eixir una altra vegada al balcó de la valleta d'Agrés i ara l'horitzó ens reservava un regal preciós. Agres es dibuixava en el perfil de la costera al llarg de la muntanya i al fons apareixia una altra vegada el Benicadell com un vell vigia.
Aqueta bonica vall, ara semblava que tranquil·la i segura, en temps passats va estar posada en perill pel projecte d'una autopista que la travessava d'oest a est, la qual mai es va portar a terme, aquesta haguera nafrat per sempre més el paisatge i la seua pau.
Ara la vista de l'horitzó era més amplia i ens deixava veure les diferents serralades paral·leles que separaven les diferents valls; la valleta, la Vall d'Albaida i al darrera la Costera.
Alfafara ja es mostrava al nostre davant, en la fondària, abraçat per la Mariola, com una mare protectora com deia Teresa. Ara ens quedava anar davallant i anar acostant-nos al poble, primer per sendes engalanades de romers, argelagues i estepes blanques, que ens ajudaven a mantenir l'equilibri.
Vaig començar a patir per si alguna persona es queia a les baixades, la terra solta s'esmunyia sota els peus, i em preocupava si algú prenia mal. Desprès d'alguns esvarons i algun bac sense més conseqüències vam arribar als bancals d'olivera. Els oliverars serien els protagonistes en aquesta jornada i en especial una varietat que portava l'orgull d'un poble: l'alfafarenca, com després també ens explicaria millor Teresa.
Però un nou espectacle es mostrava al nostre davant, l'horitzó s'havia encès sobre el perfil de les muntanyes, com un vell volcà que cada capvespre cremava el cel durant uns minuts, fins morir ofegat per la nit, on la foscúria lentament s'anava cruspint la llum que el sol havia escampant. Ara panteixava, amb les seues darreres alenades, ara era el seu moment fatal de defallir.
Alfafara
Vam arribar a Alfafara, encara en la darrera llum, vam passar per davant l'església romànica on ressaltava el rosetó, a la plaça ens esperava Teresa per contagiar-nos l'amor al seu poble. Ens va parlar dels hiverns durs al poble i el fred i la duresa de la vida de quan era menuda. Ens va explicar que la varietat d'oliva alfafarenca era d'un gust més amarg, però que feia un oli de gran qualitat, i era l'orgull del poble.
Ens va contar detalls de la Mariola, com abraçava la serra al poble i de la quantitat de fonts que farcien de vida i de verdor aquella muntanya i els pobles que l'envoltaven.
D'aquell incendi cap als anys noranta on el poble es va veure amb el foc a les dues bandes, i tothom va ajudar per foragitar les flames.
Va parlar de quan els cigrons eren "cuitovols", vaig collir la paraula per farcir el rebost de la llengua.
Vam passar per un carrer estret fins arribar als llavadors, nets, il·luminats i amb l'aigua clara, com si estigueren miraculosament preparats per aquella honorífica ocasió.
El relat
L'emoció em recorria l'espinada mentre Dennis repartia algunes còpies del seu conte. Havia guanyat el primer premi Sambori del País Valencià i havia arribat el moment d'escoltar-lo. Dennis era un exemple a seguir, de persona amb cultura, nouvinguda de Detroit, respectuosa amb la nostra terra, eixe caràcter amable i bondadós que tots i totes voldrien tenir al nostre voltant. Perquè Dennis, amb el seu valencià adoptat era tan valencià com qualsevol dels companys i companyes, perquè, recordant i adaptant una frase dels Pets, "de valencià no s'hi naix sinó que se n'exerceix". Gràcies Dennis per ser com ets, enhorabona.
La seua veu tremolosa anava regalimant, com l'aigua del llavador reguer avall, cervell endins, ens anàvem endinsant en l'argument i ens anava conduint pels passadissos de la intriga tal com ens anava parlant dels pobles, dels indrets i dels jocs de paraules que ens feien arrancar-nos rialles, fins al final del conte, emocionant i al mateix temps inesperat.
Aquell moment al llavador va ser com una cirereta, o millor l'oliveta, amb un regust dolç i emocionant vam eixir dels llavadors, orgullosos de tindre a Dennis com a company de viatge.
Vicent ens va fer el favor de portar al conductors a Agres per recuperar els cotxes, Lluís i jo no feia falta que tornarem, vam anar a la font de l'Assut per escorcollar l'espai. Una plaça il·luminada era perfecta per preparar un bon sopar, vam deixar els cotxes sota els plataners pensant, innocents de nosaltres que ens esperava una plàcida nit.
Quina nit!
Vam obrir les delícies que cadascú portàvem a les bosses i bosses neveres, vam gaudir dels sabors, de la nit, de la tertúlia i de la bona hora, vam cantar cançons i vaig contar algun conte, recordant la història tràgica del "medio pollo" i com certes traduccions no són aconsellables.
Però nosaltres no sabíem el que el destí ens tenia preparat, el que ens esperava aquella nit. Algunes persones van anar retirant-se a les seues estances, nosaltres vam anar fent el jaç sobre les quatre rodes mòbils. Però la llum dels fanals de la plaça va anar atraient persones joves, com insectes voladors al voltant d'un fanal, i van anar omplint la plaça de joventut. Ressonaven el crits de la gent que venia a desaiguar a la vora dels cotxes, en fer una ullada es retallaven els perfils de les persones amb la beguda a la mà, els decibels s'escolaven per cada escletxa de la carcassa metàl·lica fins esclatar dins del meu cervell.
A les quatre de la matinada vaig eixir d'aquell malson per cercar en mig de la foscúria algun racó tranquil per poder descansar les dues hores que em quedaven fins començar la nova jornada.
Agres
 |
| Arribant a Agres |
 |
| Sufocant la calor |
 |
| A la plaça de l'església d'Agres |
 |
| L'art a les balconades |
 |
| Pels carrers d 'Agres |
 |
| Les fonts d'Agres |
 |
| El Benicadell |
 |
| Enfilant les escales a Agres |
 |
| "rompepiedras" |
 |
| Santuari de la Mare de Déu d'Agres |
 |
| Agres |
 |
| Vista de la valleta d'Agres |
 |
| La valleta d'Agres |
 |
| La font amb molsa |
 |
 |
| Agres i el Benicadell |
 |
| Davallant cap a Alfafara |
 |
| El capvespre |
 |
| La posta de sol |
 |
| Alfafara, al fons la serra Mariola |
 |
| Arribem a Alfafara |
 |
| Per un carrer estret |
 |
| Dennis contant el conte |
 |
| Els llavadors d'Alfafara |
 |
| Atents al relat |
 |
| Els llavadors d'Alfafara |
 |
| Eixim dels llavadors després d'escoltar el relat |
 |
| L'església romànica d'Alfafara |
 |
| Rosetó de l'església |
 |
| Sopar a la fot de l'Assut |
Bon comentarista i bonissima explicació.bravo.
ResponElimina