dilluns, 9 d’agost de 2021

Caminada per la Vall d'Albaida

 De Bocairent a Ontinyent 8/8/21

Bocairent

Després de passar una nit infernal dins del cotxe, tot i que  encara en canviar de lloc vaig poder dormir dues hores, a les sis va sonar el despertador i em vaig afanyar per organitzar les coses dins la casa mòbil.  Vaig  fer cap a Agres per recollir  a Suni,  Anna i Rosa, pel camí vaig passar per la font de l'Assut on estaven encara els companys i companyes als vehicles, vaig saludar a Lluïsa, no havia tingut més sort que jo i començava a llevar-se. A la font de l'Assut un grup reduït de joves arrapaven els darrers minuts, els primers  de l'alba, abans de tornar cap a casa.

Vaig arribar davant de la Pensió de Mariola, poc després van baixar les caminants de les seues estances. Vam anar a Bocairent a la plaça Major on ens vam trobar amb la resta de companys i companyes.  Els carrers estaven buits a aquella hora de la matinada, dos treballadors anaven escombrant  les deixalles de l'incivisme. Vam mirar  cap a les finestres de davant de la plaça, vam recordar el que ens havien contat en  visites passades, quan  antigament els rucs treien el cap pel finestró a la plaça des d'un tercer pis, ja que entraven a peu pla per l'altra banda, per la diferència de desnivell d'un carrer i l'altre.

En arribar tota la gent vam iniciar el nostre camí, mentre dos felins rojos ens observaven des de sota d'un cotxe amb un gest tranquil, immòbil i observador, mig endormiscats a aquella hora matinera.

L'encant de Bocairent ens va captivar,  amb les cases fantasmagòriques ancorades en els  segles medievals, però hui eixiríem de la població i no ens entretindríem fent la visita del poble. A la vora del carrer  una casa enderrocada ens mostrava les seues entranyes amb coves picades a la roca.


Les covetes dels Moros

En eixir als afores teníem una vista del paisatge muntanyenc, un mirador ens donava una imatge coneguda que ens portava vells records. Es retallaven en la fondària les covetes dels Moros, veiem la paret llisa  i grisa amb les finestretes obertes sobre la pedra i la senda que hi conduïa,  ens portaven records de la visita guiada de Xavi Satorres  pel formiguer gegantí farcit  de túnels i sales picades a la roca. Però hui sols veuríem aquella paret llisa amb les seues finestretes rectangulars, no penetraríem dins del penya-segat. Però a l'enllaç podeu veure la darrera crònica on ens vam endinsar en les profunditats de la muntanya.

El pont de pedra es retallava al nostre davant, al darrera Bocairent, el poble pinya seguia impressionant-nos amb la seua silueta, sempre amb el campanar a la part més alta del turó, sobreeixint de la resta de llars, com un noble barret, com un eix on s'encaixaven totes les cases.

Vam arribar als llavadors on la sèquia d'aigua clara dibuixava un riu de verdor. Vam seguir per un camí on les oliveres de gruixudes soques s'arrengleraven a la vora d'una paret de pedra ben endreçada. Vam arribar a l'ermita de Sant Antoni, un forat a la paret ens va fer recordar antigues explicacions, on   ens van dir que el dia de Sant Antoni, el 17 de gener,  era el dia elegit que el sol entrava pel forat i il·luminava l'altar.


Pel barranc dels Tarongers

Tot i que Bocairent pertany a la comarca de la Vall d'Albaida, geogràficament es troba més relacionada amb Agres, Alfafara i Banyeres de Mariola,  i els pobles del Comtat i l'Alcoià i la vall en la qual nien aquets pobles. Vam trobar la primera paleta on ens indicava el barranc dels Tarongers.  Hui faríem el camí que travessava la serra i arribava a la vall que li donava nom a la Vall d'Albaida.


Tal vegada el que més em va impressionar van ser els esglaons tallats a la pedra viva, era una escultura feta camí, quin picapedrer o picapedrera amb el cisell a la mà havia treballat la roca per trenar aquella obra d'art.

Quins peus podien tindre millor premi que poder trepitjar  un camí com aquell. Hi havia trossos que els esglaons eren mes llargs,  però igualment treballats amb cura, polits pels anys i les mans, quin camí més important que havia estat picat a la roca, pam a pam. Quin transit de gent o de mercaderies faria tan important aquell camí a l'antigor?.

Vam seguir el barranc  dels Tarongers, el topònim ens intrigava, en un paisatge feréstec, amb vegetació escassa i muntanyenca, on no hi havia conreus ni de secà, i era absent la terra trida, i l'abancalament, i es veia impensable el conreu dels cítrics en aquell indret. Semblava ser que podria vindre pel comerç antic que podia utilitzar aquesta via per  comunicar  dues poblacions tan importants com Bocairent i Ontinyent.

La vegetació era esquifida,  però alguns troncs socarrimats ens explicaven la causa del desastre, a sobre la vessants de la muntanya hi havia una estesa d'esquelets de pins joves,  de metre i mig de llargada, que ens parlaven d'un segon incendi d'un bosc que encara no s'havia recuperat de l'anterior tragèdia.  Era una serra molt fuetejada per les flames, però el pi tornava a nàixer d'entre les cendres,  i ja se'n tornaven a veure  alguns menuts ací i allà.

Tal com ens anàvem encaixonant dins del barranc els nostres ulls giravoltaven pels cingles que anaven prenen formes diverses tal com nosaltres anàvem avançant, o abaixàvem la vista i ens fixàvem en la fondària del barranc.

En aquella primera part  de la serra les flames no havien deixat estaca en paret i la natura començava a refer-se de l'incendi, els roquissars i les penyes s'alçaven com caps de gegants petrificats formant un engorjat espectacular.

Ara davallàvem cap a les profunditats  del barranc dels Tarongers, una llengua verda sorgia de dins del barranc, dibuixant uns meandres de vida,  amb els xops que s'havien escampat per la llera i creixien buscant el cel, era agradable escoltar la música del vent sobre les fulles amples dels pollancres, i en aturar-me una estona notar la tremolor del fullam i l'orquestra que ressonava en aquell auditori de pedra.

El verd clar de les samarretes del Camí ressaltava d'entre el verd més fosc i esmorteït de la vegetació i la grisor de la pedra. Hi havia trossos de camí que la roca estava molt rebaixada  respecte la vessant de la muntanya.

Vam davallar fins a submergir-nos dins la vegetació més propera a la llera del riu, ara una altra espècie ens cobria la senda,  era l'Ailant, de creixement ràpid i fulles grans.  No era una espècie autòctona, era molt utilitzada en jardineria i s'havia escampat per zones naturals. Per uns moments ens donava una sensació d'haver-nos endinsat en una selva tropical d'un país molt plujos. Aquesta espècie compartia l'espai amb el pollancre (Populus nigra) nomenat abans, que creixia allà on el barranc dels Tarongers tenia valor de traginar amb  l'aigua clara i fugissera.

Però uns altres elements s'afegien a aquell paisatge feréstec, restes de llargues parets que com merlets s'enlairaven entre els pollancres, restes d'un passat industrial que la vegetació i el desús s'anava engolint, donant-li un posat misteriós, com una antiga civilització mil·lenària que s'amagava entre el forest.

Era el passat industrial que forjava la història d'Ontinyent i Bocairent, que  utilitzava la força de l'aigua del riu  per moure els engranatges de les fàbriques.

Vam arribar a la llera del barranc, on l'aigua serpentejava lleugera cap al nord, com em va dir Lluís; del barranc dels Tarongers al Clariano, del Clariano a l'Albaida, i d'aquest al Xúquer.

Quina llàstima que a les escoles del meu poble els xiquets i xiquetes desconeixen aquets noms de la nostra xarxa fluvial.

Ara vam caminar una estona zigzaguejant per la llera  entre parets verticals de pedra i cavitats a la roca, de vegades la senda s'enfonsava per sota  d'alguna figuera d'ombra flagrant que mamava llépola la humitat del barranc.

Bel es va aturar davant de la roca per llegir una placa, feia referència a un escalador que havia perdut la vida buscant una via per pujar la roca. Dissortadament la bellesa d'aquell indret estava tacada de sang en recordar un accident tan amarg.

Vam arribar a una pista  que portava a la carretera, també ací moria el barranc dels Tarongers, i generós donava la seua aigua al Clariano. Vam travessar l'engorjat per la carretera sobre el Clariano, amb pas ferm i decidit fins arribar a l'entrada del Pou Clar.

El Clariano i el pou Clar

La seguretat del pou Clar era molt estricta i havien tancat l'entrada que venia de Bocairent, ara calia fer alguna volta per poder entrar-hi, ja que l'entrada oberta era per Ontinyent però nosaltres venien  del sud. Durant molts anys m'havien parlat del pou Clar, com un indret màgic i meravellós.  Paco Muñoz en parlava al seu Romanç del Penyal quan deia  " canta l'aigua del pou Clar", i Dennis també l'anomena al seu conte, era un dels indrets referents del País Valencià que havia de conèixer, i hui i ara era el moment.

Des de la barana de ferro, a la vora de la porta tancada, teníem la primera visió del pou Clar a la fondària, però malauradament aquella primera alegria va desaparèixer quan ens vam adonar l'estat de brutícia de la barana. L'excessiva obsessió  perquè la gent no saltés els havia fet untar-la amb una substància oliosa i ennegrida. Quan ens havíem adonat ja estàvem enviscats de sutge allà on ens  havíem apropat. Quina mala llet, no podien  posar un paper avisant!.

Després de l'entrebanc vam seguir cap al berenador,  vam fer la volta per la zona de càmping. Unes tauletes i una font era el lloc ideal per fer un mos de la berena, en el meu cas l'entrepà més ràpid  de fer era  pa i fuet. Des d'aquella zona dels berenadors teníem una visió general del pou Clar, també podíem observar els moviments del personal de seguretat, com aturaven a cada persona que intentava entrar, vaig veure que el sistema de control era prou estricte.

En acabar l'àpat vam iniciar la baixada per les escales fetes amb troncs, però ràpidament com a les pel·lícules vam observar els  moviments dels guàrdies, com de seguida havien descobert els nostres passos i ens van ordenar que anàrem a la porta d'entrada.

Ens tranquil·litzava saber que tots i totes havíem reservat, després de passar els controls oportuns vam endinsar-nos en l'espectacle del Pou Clar.

Vam seguir la senda que anava pujant per la vora de les basses, l'aigua era la protagonista, la qual  sorgia per tot arreu, una senzilla fulla lanceolada feia de xicoteta font  formant  un rajolí que queia al reguer. Una figuera ens feia fer equilibris abraçant-nos a la soca per no caure en la fondària.

Vam anar a la part alta i vam prendre possessions, cadascú va gaudir a la seua manera de l'espai natural, el roquissar polit per l'aigua ens acaronava els peus nus, molts companys i companyes es van desfer de les vestidures, els biquinis i banyadors van esdevenir la indumentària més idònia per al moment.


Les carasses i faccions esperpèntiques d'algunes persones  ens feien pensar quina seria  la temperatura de  l'aigua. Tal vegada un dels més grans plaers era veure gaudir a les persones que estimaves, als companys de viatge en un moment de relaxació  i distensió, sense estar angoixants per l'hora, per la calor o la llum.  Era el meu moment, vaig agafar la caçadora d'imatges i vaig eixir de cacera, mentre els amics i amigues es submergien en la fredor clara. La nitidesa de l'aigua li donava nom al lloc.

Vaig caçar dolços roquissars que bressolaven tolls de plaer, persones amb la joventut eterna que fluïen i nedaven sense més cabòries que restar surant, allà on la calor sufocant tenia por d'entrar.

Jo no era massa de posar el cos en una solució tan glaçada, però volia notar la fredor, volia tastar el pou Clar, vaig posar els peus  i vaig anar abaixant, notava com una fredor glaçada anava devorant-me per les extremitats, però seria en una altra ocasió quan em decidiria  a submergir tot el cos en el pou Clar. Tal vegada era un deute  per tornar. Una remullada del cap a l'aigua corrent va acabar d'arrodonir el ritual.

Però el temps passava i havíem de refer el camí, endreçar els atuells i posar-nos les vestidures i tornar per la vora del Pou Clar embriagant-nos una vegada més de les vistes dels tolls, salts d'aigua i roquissars, fins la porta on hi havien els dos guàrdies.

Seguíem amb la companyia del Clariano,  i la seua llera farcida de fredor. Un cartellet a la vora d'un mas ens indicava Senda de l'Olleta i el camí del Llombo,  vam seguir per la pista envoltats de conreus  d'oliveres  i algunes cases. Però la traça deixava el camí ample per endinsar-se en una senda preciosa que anava per les vores dels bancals i ens deixava tastar de mes prop aquella vall  blanca. Alguns hortets ben conreats nodrien algun trosset del paisatge, i ens feien aturar-nos per descobrir els diferents conreus.

Em va sorprendre passar per la vora d'una parcel·la envoltada de la planta enfiladissa  passionera o flor de la passió, era impressionant la complexitat i la bellesa d'aquesta flor.

Ontinyent

Vam arribar al pont sobre el Clariano, a la nostra dreta Ontinyent i el seu campanar ens feia l'ullet,  Maite va fer una primera expedició cap a Ontinyent amb el grup, i Lluís i jo ens vam quedar remirant el recorregut per dins del riu, vam resseguir el camí per la vora del Clariano que seguia el seu curs per la vora del palau d'Ontinyent.

En el nostre passeig Lluís em va parlar de la famosa inundació en la qual  feia molts anys se'n va eixir el riu i  va malmetre el barri de més a la vora.

Hi havia una casa amb tot de reminiscències artístiques i reutilització de diferents materials; diferents elements de  vidre i de tubs metàl·lics  engalanaven les parets. Molt a prop un grup d'oques estaven esplugant-se a la vora del riu i ens miraven  indiferents.

Vam arribar al Palau, recordava l'altra caminada on vam fer la visita al palau. Vam deixar la companyia del riu  Clariano per endinsar-nos en l'entramat urbà, vam passar per davant de l'ajuntament, després de travessar alguns carrers estrets l'espai s'obria a la grandíssima plaça dels Dominics on hi havia el bar Jauja, on ens esperaven la resta de companys i companyes a l'ombra dels plataners i refrescant-se amb una cervesa ben freda.

Andrea s'afanyava en acomboiar les nostres demandes, els plats eren farcits de delícies i  els aladrocs i altres suculències anaven omplint la taula i apaivagant la nostra fam, Suni havia encertat en la seua tria. Bon preu i bon menjar, i ens entenien en la nostra llengua sense haver de barallar-nos, tot i que l'atenció era en castellà.

Vam aprofitar per gaudir de la conversa i conèixer millor les nostres amigues i amics de viatge,  però tot arriba a la seua fi i aquest dia també, vam cercar els cotxes i vam tornar cap a casa.


Bocairent

Bocairent

Bocairent

Oficina d'informació turística

Iniciem el Camí

Dos gatots

Espais picats a la roca


Les covetes dels Moros

Covetes a tot arreu

El pont medieval de Bocairent

 Bocairent


 Vora el pont, picat a la roca

Els llavadors

Els llavadors

 Bocairent

Oliveres i pedra seca

L'ermita de Sant Antoni

El barranc dels Tarongers


Esglaons tallats a la pedra

Esglaons picats  a la roca

 Al darrera la vall d'Agres, entrem al barranc dels Tarongers 



Restes de l'incendi

Detall del camí amb la roca rebaixada 

Detall de la roca picada i





El Camí al barranc dels Tarongers









Envoltats de l'ailant






Restes d'una fàbrica



Sobre la llera del barranc dels Tarongers





 Restes d'una fàbrica amb les finestres com a merlets



La llera del riu amb els pollancres resseguint el riu





 Sota una figuera




Una placa commemorativa

Una antiga sèquia

Estrats a la roca del barranc

Primera vista del pou Clar

El Pou Clar

Dos forns de calç als berenadors, prop del Pou Clar

El pou Clar des dels berenadors


Els companys i companyes als berenadors


El toll del Pou Clar

Una fulla raja una font



La figuera i el pou Clar

El caminet pel pou Clar

Gaudint del bany


Les roques polides, bressol de l'aigua





El Clariano i el pont al final








 Entre la pedra i l'aigua










Camí d'Ontinyent



Per la vora del Clariano

Per la vora del Clariano

 Flor de passionera

Un hort ben endreçat

Pont d'Ontinyent

Ontinyent

Pont sobre el Clariano

Parets sobre el Clariano



 Casa amb connotacions artístiques al riu

El riu Clariano


 Detalls de la casa a la vora del riu

Les oques




Al fons el palau

Ontinyent


El campanar d'Ontinyent

Els aladrocs al plat del dinar


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada