Caminada per l'Horta Nord

 De Puçol al Puig 31/10/21- Aplec del Puig

 Puçol

Ens vam trobar a l'estació de Puçol, amb gent vinguda del nord, del sud i de terra endins,  hui de mar enllà no hi havia vingut ningú. Era el darrer diumenge d'octubre, dia assenyalat des de feia molts anys d'anar al Puig  a l'aplec, i de pujar a la muntanyeta de la Patà.

Com deia la cançó d'Al Tall del Darrer diumenge d'octubre, havíem d'eixir a la carretera i fer camí cap al Puig.

Vam fer el rogle, un plugim fi ens volia impressionar una miqueta en fer la primera presentació. Hui eren la gent de la Vila Joiosa la que feien més colla i ens van sorprendre gratament.

Després de fer les presentacions vam començar a caminar, primer vam deixar les estances de l'estació i ens vam submergir pels carrers de Puçol, primer ens va impressionar el sindicat agrícola de Puçol, un edifici que mostrava l'opulència de primers de segle XX,  vam seguir el carrer Sant Joan que ens conduïa cap a l'església. El carrer ens regalava algunes façanes modernistes  que bé pagava la pena alçar la vista per gaudir de les seues formes, de  la diversitat de la diferencia. Tal vegada quan veig aquests carrers de façanes úniques, penso que  hem perdut aquesta originalitat en les urbanitzacions modernes  i "P.A.I,s" on tots els edificis estan clonats i són monòtons, més ràpids de fer, però perden essència i el carisma.

Vam passar pel carrer de la Torreta, ens vam allargar per veure l'antiga torre medieval del segle XIII, segons semblava era la casa més antiga del poble. Ara feia cent anys que era propietat privada. Ens va fer pensar per on hi havia l'entrada a la torre.

Després vam seguir pel carrer contemplant les cases  de façanes opulents fins arribar a l'església. En aquell moment passava un home que ens va parlar de la murada i ens va indicar com anar-hi. Ens vam dirigir cap al mur,  el qual envoltava una part de la població. Després vam seguir  per la vora de la muralla i vam  arribar al darrer punt d'interès, que era el portal del Crist, era el darrer portal que quedava dret, una de les entrades al recinte emmurallat.

L'església dels Sants Joans

El panell ens explica el següent sobre l'església:

"Formava part d'un conjunt més ampli que incloïa a més el palau arquebisbal i un jardí botànic. Puçol va ser un senyoriu episcopal on els bisbes tenien un palau per a descansar. Sant Joan de Ribera, arquebisbe de València va alçar l'església de Sants Joans, al costat del palau, a partir de 1587. 

Tomàs Espinosa, bisbe auxiliar de València va consagrar el temple  el 28 d'octubre de 1607 i Sant Joan de Ribera va celebrar la primera missa. De l'exterior destaquen la façana i el campanar, construït amb carreus de pedra i coronat amb un templet amb contraforts  de rajola.

El temple és d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts, totes de mig punt excepte les dues primeres que són ogivals. La volta de la capçalera és de traceria amb nervis d'estil neogòtic. Destaca la puresa de línies,  la grandiositat i la lluminositat renaixentistes. La decoració de les pilastres de marbre i  el revestiment d'estucs pertanyen al segle XIX. 

A l'altar Major destaca el baldaquí i la taula de marbre que representa els quatre evangelistes: Sant Mateu, Sant Marc, Sant Joan i Sant Lluc sostenint el llibre dels set segells.

La capella de la comunió es troba adossada a l'església, es va construir entre 1740 i 1747. En el segle XIX va ser ampliada i per això la cúpula queda desplaçada del centre. L'obra més destacada és  el retaule de Manuel Vergara de 1748, l'únic que es conserva del mestre fuster. El quadre de la verge al peu de la creu, patrona de Puçol, el va descobrir el venerable Pedro Muñoz a la muntanya del Cabeçol del Puig, en 1570. L'entrada a la cripta es troba als peus de l'església. S'accedeix per una estreta escala de 14 esglaons de pedra. Té forma rectangular i conté un retaule ceràmic de Crist en la Creu. La cripta està repleta de terra perquè va servir de refugi durant la Guerra Civil."

Camí del Puig

Vam eixir de l'entramat urbà i vam arribar a la via Xurra, l'antiga via del tren feta ara via verda, ara el paisatge era de la plana, amb tarongers, curiosament vam trobar un camp d'àloe vera. Vam creuar el barranc del Puig, a la llunyania ja quedava arrecerat a la muntanya Puçol i la serra Calderona, que com a màstil més alt tenia el Garbí. Nosaltres però, ja teníem també la mirada fixada al Puig,  el seu nom ens parlava  dels dos turons en mig de l'extensa plana de l'Horta Nord.

Vam deixar la via Xurra i vam seguir un camí  asfaltat entre tarongers,  vam arribar al turó que sobreeixia entre la plana del Cabeçol del Puig. Vam pujar per les escales empedrades fins a l'altiplà. Vam aprofitar per esmorzar i fer una bona cantada  del Darrer Diumenge d'octubre i la Malaguenya de Barxeta. Vam fer tremolar les emocions amb els nostres càntics i paraules, en acabar  ens vam fer una foto de grup a la vora de la capelleta del Crist a la Creu.

Després d'esmorzar vam davallar del turonet i per un camí entre tarongers vam arribar al poble del Puig. Vam passar per una antiga alqueria pintada de blanc, una construcció que encara rajava essència i el goig del passat.

Després vam entrar pels primers carrers del Puig i el ressò dels parlaments ens guiaven fins a la muntanyeta de la Patà. Vam pujar per una senda des de la part Nord-est. Les paraules de llibertat ressonaven sobre el turó i abraçaven el monestir i les teulades del Puig. Des d'allà teníem una vista privilegiada de l'Horta Nord. Tal vegada li va causar també  aquesta impressió  a Jaume I  quan preparava la conquesta de València i va allotjar a les seues tropes a la muntanyeta per preparar la que seria la batalla de València aquell nou d'octubre.

Records de joventut

Durant molts anys he pujat, en el tren des de la Plana, fent camí des de Museros, o com hui des de Puçol.  Muntant ací dalt amb el cotxe,  per fer "parà" del Camí,  a la muntanyeta de la Patà, i així explicar el projecte,  a aquella gent que no el coneix.   De jove, dissabte de festa al Vito, a València amb els Maulets, i diumenge  de ressaca  fèiem camí  a l'Aplec. Les primeres samarretes, de lluita  vaig comprar ací, fa gairebé més de vint anys. Escoltant els parlaments, del Guia els anys van passant. Una olivera al mes jove, de l'aplec solien donar, i els qui portàvem nadons, els mesos anàvem contant, per veure qui tenia, l'infant més menut al carret, i  finalment es quedaria amb aquell desitjat arbret.

Quina joia la joventut, de lluites i reivindicacions,  que any darrera d'any allà vam  forjar,  demanant les llibertats, tant enyorades dels pobles,  o la flama feminista, amb  la idea radical, que les dones són persones, o la necessitat de combatre, i foragitar  el feixisme, de la llibertat de la Núria i pel dol del Guillem, o com deia Paco Muñoz,  "i es que un poble nascut lliure, no sap viure empresonat". 

Però el temps va passant, fins i tot pels frondosos pins, que el  turó lluïa engalanat en temps del PSAN, com una melena  elegant, de jovenall atractiu.  El tomicus se'ls ha cruspit, i també el turó s'ha fet vell,  i hui li ha caigut el cabell, i mostra la calba, com un home vell. Però hui tornem a l'indret, amb la vista fixada, com un falcó  a l'horitzó, i allà sota s'albirava, el guirigall de l'altre aplec. Hui tornaran a ressonar, eixes  veus de llibertat, en aquell turó del castell, que ens porta tants bons records, de cada octubre, del seu diumenge darrer, amb la tradició cada any  d'acostar-nos  tots a ell.

Vam deixar el turó i vam submergir-nos pels carrers ombrívols de la població, vam passar pel monestir i vam tenir la sort de poder veure l'interior, grans columnes s'enfilaven cap a l'infinit del sostre, i es ramificaven, com braços de carabassera, em va alegrar escoltar que la missa era en Català, cosa que em va sorprendre gratament, més enllà  de la religió, i creences que teníem,  una convicció per la llengua sempre era d'agrair, tal vegada per guarir  tantes situacions   en les que la institució s'havia vist reprimint i forçant la nostra  substitució lingüística i la nostra desaparició dels nostres parlants  en alguns pobles. Vam deixar les portes del monestir i vam  seguir  cap a l'esplanada on centenars de paradetes ocupaven l'espai,  vam fer una volta per les paradetes i finalment vam anar a dinar.

La llarga espera

Després de dinar vam anar a buscar el tren. Innocents!! Sempre pensava que quan buscava l'horari de trens, aquesta llista de números, lletres, hores, eixides, parades, estacions, vies, pobles, coincidia amb la realitat i que tenia la seua raó de ser perquè durant molts anys ho havia viscut així.  Vam entrar a l'estació fins a  la vora de la via, amb la utòpica idea que en pocs minuts, a l'hora esperada i anunciada a l'horari, el tren passaria per aquella via i podríem tornar cap a casa.

El rellotge girava i la via estava nua, callada, alguns trens de llarg recorregut feien foragitar la pols de les vies, i  feien esgarrifar-nos amb la seua velocitat i terrabastall, hui havíem confiat en excés amb el transport públic, com un mitjà eficaç i segur del qual et pots confiar. El neguit anava pujant mentre passaven les hores, Lluís va trucar a l'interruptor,  i la veu li va dir, que s'havien suprimit els trens, la impotència i la indignació va anar covant l'ou de la desesperació, de no saber quan vindria el proper tren, d'estar atrapats dins d'aquella gàbia d'estació fins que decidiren alliberar-nos.

 Finalment, després de molta espera va arribar el nostre tren i vam poder pujar, amb els vagons de gom a gom fins a Castelló on vam anar cap a casa.

Puçol

 Edifici del sindicat agrícola  de Puçol

Torre medieval

Carrer de Puçol

 Església de Puçol

 Església de Puçol

Mur de Puçol

Portal del Cor de Crist

Portal

Portal

La Via Xurra

Camp d'àloe vera

Barranc del Puig

 Barranc del Puig

Puçol i la Calderona

Pujant al Cabeçol del Puig

Fem el rogle al turó 

Capella 

Foto de grup

 Fem camí cap al Puig

Antiga alqueria als afores del Puig

El Puig

 Vista del Puig des de la muntanyeta de la Patà

Fem camí pujant a la muntanyeta de la Patà

Vista del monestir

 Vista del Puig

Monestir del Puig

Escultura davant de l'ajuntament:
 homenatge al rei Jaume I d'Andreu Alfaro