dijous, 12 de desembre de 2019

Caminada per la Plana Baixa: d'Eslida a Aín i l'Alcúdia de Veo. 11/12/2019

Eslida
Era la primera caminada organitzada que fèiem entre setmana que no fora per fer un reportatge de televisió. Aquesta vegada vam triar  el brancal de l'Espadà.  Ens vam trobar a l'església d'Eslida amb els companys i companyes vingudes de la Marina, del Maestrat, de l'Horta, de la Plana i de Barcelona.  Vam parlar amb Lucia de l'Ajuntament, que ens va preparar informació del poble i de la serra, i en trobar-nos tots vam començar.


Almasraka
Vam fer una primera explicació  d'Eslida recordant  el que Òscar ens havia contat en visites passades. Especialment vam fer referència als seus habitants moriscs i el sotrac que va suposar per  al poble i les terres de l'Espadà la seua expulsió en 1609. També vam recordar el treball de l'espart als carrers i l'antiga alqueria musulmana anomenada  Almasraka que volia dir la solaneta. Una vegada fetes les explicacions i presentacions corresponents vam iniciar la marxa.


Vam  creuar els carrers que quedaven cap amunt i vam anar a buscar la GR36. Vam seguir un camí de terra que s'anava allunyant del poble i anava seguint per la vora d'un barranquet,  on en alguns bancals resistien antigues oliveres. La pista era prou recta però sempre en costera,  ens vam trobar una brigada municipal de tres persones que estaven desbrossant els marges del camí i es disposaven a esmorzar per recuperar les forces.


A la nostra esquerra, mig despullat de fulles i amb el brancatge vestit ja d'hivern, farcit de fruits, hi havia un nesprer. Al barranquet lliscava l'aigua als peus de la paret de pedra.
Vam arribar a una cruïlla on hi havia un cartell indicant diferents  fonts, curiosament hi havia la font de la Figuera,  anomenada igual que el poble de la Costera.



Sendes de sureres
Vam deixar la pista i vam iniciar una senda que s'endinsava per un barranc, vam creuar el toll d'aigua per unes pedres  i vam pujar la costera pedregosa. La molsa cobria part de la roca com per  completar la verdor que els arbres no gosaven donar-li al paisatge.


De seguida vam trobar sureres  amb la pell roja per l'extracció del suro. Tal com anàvem agafant alçada teniem millors vistes de l'Espadà i també de la vall  que deixàvem al nostre darrera. Després d'arribar al coll de Barres va vindre una zona més planera i després vam començar a baixar, finalment un tobogan ens convidava a posar el cul a terra i notar la humitat als pantalons.


Pels camins de l'aigua
Vam seguir ara per una pista planera, a la vora d'un bancal d'oliveres  un arbret cridava l'atenció,  era com un esclat de cireres  al mes de juny, però sense pràcticament fulles. Ens vam acostar per esbrinar quina joia acaronava el paisatge. Semblava un arç blanc, però sols es veien els fruits rogencs.


Vam seguir i vam arribar a un caminet i un arc ple d'esbarzers, a sobre una sequieta el creuava, era un xicotet aqüeducte. Una antiga conducció d'aigua que qui sap on portava, ara cada vegada més amagada per les romegueres que anaven rossegant les pedres.



Fonts i molins
La pista ara ens donava una bona vista de les torres de vigilància i el castell d'Aín, encimbellades dalt dels turons, que vigilaven aquell camí que en temps antics podia ser un pas important d'accés  a la població. Vam arribar a la font de la Caritat on vam esmorzar a una taula de fusta que convidava al descans. El terra estava humit i alguns bolets brodaven la superfície.


Després de gaudir d'un bon àpat  vam recollir i vam seguir la caminada, el reguer ens acompanyava carregat d'aigua. Ara vam arribar al molí, estava restaurat com a casa rural i li passava el riuet per davant,  per l'accés a la casa hi havia un xicotet pont de fusta, estava tot molt ben apanyat. Ens vam fer algunes fotos a la vora del molí.



Vam seguir la senda que anava davallant per les arteries de la muntanya fins arribar a l'altre molí. El molí de l'Arquet, també estava  restaurat, el nom li venia  per l'arc que tenia a la vora, a part tenia una cascada d'aigua que li donava una màgia  especial a l'entorn. Vam seguir per la senda coronada de fulles que resseguia el riuet. Encimbellada, dalt de la roca de pissarra negra, hi havia  alguna surera que volia enaltir-se, amb el cos despullat  i les branques cobertes pel suro.



Aín
Després d'un viatge preciós vam arribar a Aín, ens va sobtar la coherència de les cases del poble. Era un poble menut de  muntanya amb  carrers estrets i tortuosos engalanats amb plantes i flors, que ens recordaven la seua història i les arrels musulmanes.

 Les cases formaven un conjunt preciós de parets blanques i finestres amb  l'entorn  blau. Vam passar pels antics llavadors on hi havia la sèquia que farcia de vida l'espai, i a la vora vam guaitar pel mirador que ens donava una visió del riu  i de la vall des del punt privilegiat en el qual ens trobàvem. Ens vam creuar amb un grup  d'estudiants d'un institut  de Gandia.  Vam pujar a l'ajuntament  per  segellar l'etapa i vam seguir el Camí.


El camí cap a Veo
Vam continuar el viatge cap a l'Alcúdia, i en allunyar-nos,  Aín es retallava a l'horitzó on esclatava la seua blancor entre la verdor de la muntanya. Es veia també el castell d'Aín, que es reflectia  dalt d'un turonet.  Deixàvem aquella vall i pujàvem la pista costeruda  engalanada d'oliveres centenàries de pell nuosa i arrugada. Algun abellot feia festa al voltant de les flors del romaní.


Un altre dels tresors del dia eren els kilòmetres de camí empedrat que fascinaven els nostres ulls i acaronaven els nostres peus. Fets per milers de mans anònimes, d'esguards bruns, d'essència morisca, que havien teixit un camí trepitjat per moltes generacions que traginaven amunt i avall per conrear la terra i traure profit dels estrets bancals.  Eren llenques menudes que  de la muntanya i del roquissar s'esbargien.
Ara davallàvem fortament cap a el riu Veo coberts per una vegetació de pinars i amb la senda de pedra que serpentejava  amb alguns trossos on la molsa rejuntava les lloses.


Veo i l'Alcúdia de Veo
Ara ja teníem Veo a l'altra banda de riu, que es retallava al nostre davant, després de creuar alguns camps de vinya i oliveres  vam creuar el riu Veo i pels antics bancals vam arribar al poble.
Mentre ens allunyàvem de Veo  em vaig girar i darrera meu ressaltava el campanar i uns corrals  amb arcada arrodonida que feien pensar també en el seu passat morisc.



Vam seguir la senda a la vora de les hortes abandonades, ara tan sols hi quedava la remor de l'aigua dels reguers, l'aigua lliscava sobre les arrels llépoles de l'heura que bussejaven en el fons.
A la paret de la senda hi havia penjats bagots d'arítjol que ens  encisaven amb la lluentor del seu morat.  En alguns racons  la senda estava enjardinada amb acant i galzeran  que engalanaven els marges amb  les seues boletes roges i les fulles grans.



Camejant pel sequiol
Ara sols seguíem l'estreta paret del reguer  guardant l'equilibri per no caure a l'aigua ni tampoc als esbarzers, que en molts trossos havien anat cobrint les hortes fèrtils. Ara amb el senderisme la GR anava per sobre la sèquia i s'havia desbrossat l'estreta franja del marge.


En alguns trams ens arraulíem a la paret per no caure al buit o a sobre dels esbarzers. Era com passar per les restes d'una ciutat perduda on la vegetació s'havia anat engolint tota petjada humana i sols havia deixat el fil del reguer.  Ens quedava el regust de la tensió per no caure a l'aigua  i la fascinació per la vegetació salvatge.



Vam deixar el reguer i vam caminar de nou per la  senda, un vell molí ocult i esberlat apareixia al nostre davant, on per les seues venes encara corria l'aigua novella, també hi havia  una pedra rodona empolsimada a la porta que feia anys que no picava gra.
Finalment vam creuar el riu Veo i vam arribar al pont vell, una cascada queia omplint la llera del riu. Vam gaudir d'aquell racó de pedra, d'aigua, i del poble antic. Vam creuar el nucli vell i vam cercar a l'altra banda la font i la taula per dinar.


Veo i l'Alcúdia de Veo
Tot i que feia vent, vam escriure i vam cantar, i vam menjar  del que portàvem. Vam recordar una mica les peculiaritats de Veo i de l'Alcúdia de Veo. Dos pobles que tot i trobar-se a poca distància, i formar part d'un mateix municipi   en un es parlava valencià i en l'altre castellà, fins i tot els cognoms de la gent de cada poble també eren diferents.


En acabar de dinar vam tornar a pels cotxes,  i al raser d'un marge hi havia una pila de suro que ens recordava  un dels recursos que tenia la gent per sobreviure al país de l'Espadà.
Ens vam acomiadar i vam tornar cap a casa.
A l'enllaç del wikiloc podeu veure la traça de la caminada.



Església d'Eslida

 carrer costerut d'Eslida

 Fem camí entre garroferes i oliveres



 Entre vells bancals d'oliveres


Un nesprer






 Creuem un barranquet



 Parets de molsa

Camins de sureres





 Sendes costerudes


 Vista de la Vall d'Eslida

 Serra de l'Espadà



Surera


 Arç blanc

 Surera monumental


 Pontet amb un aqüeducte a sobre

 Restes de l'antic aqüeducte

 Castell d'Aín

 Torre del castell d'Aín

 Plataner

 Font de la Caritat

 Dinar a la font de la Caritat

 Bolets de tardor

 Suro i arítjol

 Seguim a la vora d'un reguer

 Bassa d'aigua

 Un salt a la vora d'un barranc

 Entrada al molí

 Molí.



Molí 




 Arc al molí  de l'Arquet




 Arc del molí de l'Arquet

 Surera a sobre de la pissarra




 Aín

 Al'entrada del poble

 Pensaments florits

 Nucli antic d'Aín

Llavadors d'Aín

Vista des dels llavadors

 Llavadors d'Aín

Llavadors d'Aín

 Un carreró del nucli antic d'Aín





 Església d'Aín



 Aín al fons, camí de Veo

 Restes d'un possible poblat dalt d'Aín

 Aín

 Castell d'Aín

 Fem Camí cap a Veo, Aín al fons

Oliveres monumentals

Romaní amb un abellot

Olivera centenària 

Vell camí empedrat





La molsa entre les pedres

 Veo

 Camí de Veo

 Caminem entre velles oliveres

 Antigues oliveres

 Veo

 Hortes a la vora del riu

 Fem camí a la vora de les antigues hortes

Bassa a la vora de la senda

 Veo


 Veo

 Campanar de Veo i antics corrals darrera

 Arítjol

 Arítjol

 Galzeran

 Acants a la vora de la senda

 El reguer 

 Superem els trossos més complicats

 A la vora del reguer





La sèquia



 Un antic molí

 Una senda empedrada

 Al pont de l'Alcúdia

 El pont de l'Alcúdia



 Bassa a l'entrada de l'Alcúdia de Veo

 Església de l'Alcúdia de Veo

 Dinar a l'Alcúdia de Veo

 Dinar a l'Alcúdia de Veo

 Antiga construcció que  recordava als riuraus de la Marina

 El suro

Hortalissa a un hort  que no vam identificar


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada