dimarts, 14 de desembre de 2021

Caminada per l'Alacantí

  D'Agost a Sant Vicent del Raspeig. 27/11/21

 Agost

Sobre el mapa Agost resultava llunyà, una taca més al paper, però una vegada damunt del cotxe, i com ell es coneixia  bé el camí, vam anar travessant pobles  i comarques fins passar Alcoi i arribar més enllà dels paisatges coneguts, finalment vam veure el cartellet que deia Agost.   La vista va reconèixer, en un clevill del paisatge, la serra Grossa, la mar i Alacant; quin goig era descobrir noves contrades. L'alba ens retallava noves siluetes, serres llunyanes que ens feien descobrir nous horitzons. Després d'algunes revoltes en l'estreta carretera, vam arribar a Agost.

Vam aparcar temporalment,  mentre Maria i Tica van entrar al bar per fer-se alguna cosa calenteta, jo vaig mirar on es trobava el poliesportiu on havíem quedat, eren les 8:45, el vent bufava i  ens anunciava la vinguda de la tardor i del fred. En arribar als afores del poble, a la vora del poliesportiu, vam esperar  la gent del grup que anava arribant. Una vegada van arribar Anna i Emi, que eren les organitzadores, ens vam disposar a començar la jornada.


La visita al taller d'Agost

Vam travessar alguns carrers del poble fins arribar a una zona amb menys edificacions,  vam entrar al taller de Roque, una casa  amb l'entrada de terra,  uns cossiols amb unes oliveres  treballades com a bonsais ens van fer aturar-nos per contemplar-les. Vam travessar l'entrada del taller i  vam obrir les orelles i l'atenció per engolir tota la informació que ens poguera arribar d'aquest artista.

L'amo del taller va iniciar l'explicació sobre la seua manera de treballar, mentre  ens feia una mostra de la seua mestria. L'estança estava escalfada per una estufa de llenya, per donar caliu i llevar-nos el fred. Va agafar un perol d'aigua calenta per treballar sense congelar-se les mans,  va prendre tres pelles de fang i se'n va anar al banc de treball on hi havia el torn. La pella és una porció de fang que s'ha treballat prèviament per llevar-li l'aire i estar preparada per ser tornejada. L'aparell va començar a girar i l'argila  blanca  va agafar velocitat. Els dits i les mans anaven llepant el fang,  mentre aquella massa tova  inicial anava prenent formes curioses. Era molt agradable anar seguint els dits amb la mirada i veure com el fang prenia vida, s'alçava amb corbes precioses, es feia gran o disminuïa, era una situació que  m'hipnotitzava. L'encant d'admirar com prenia forma aquella pella de de fang.


Les paraules de Roque

Segons ens va explicar ell, el seu aprenentatge venia de la tradició, com la major part de tallers de la cantereria, de fer botijons, però per a ell era molt monòton i avorrit i sempre era el mateix,  i va decidir feia molts anys anar provant noves tècniques, per això  va iniciar-se en la tècnica del foc obert;  al contrari de la vessant tradicional, ací mai res era el mateix.

Necessitava primer d'una duració precisa,  després els coïa en una foguera. Era molt difícil repetir el mateix,  si ja era difícil vendre ceràmica, no te dic vendre fum, és una tècnica que han de tindre una preparació les peces. En fa dues fogueres diferents, en una agafa un bidó de 200 litres d'oli i els cou en serradura, en un altre la cocció és amb llenya. A part s'utilitzen materials que jo els he vist utilitzar ací tota la vida, sulfat de coure i sulfat de ferro. Era el que ací s'utilitzava per calorejar els esmalts. El sofre li donava color mel pels morters i el coure els donava el verd.

 "Ací en Agost hi ha una sèrie de famílies que portem unes quantes generacions fent terrisseria, jo sóc la quarta generació de canterers. Jo fins el 1999  vaig estar fent botijons, que era el que feien tots, era una època una mica difícil i vaig tirar per un altre camí. Antigament treballava amb el pare i els germans, jo  tenia un tio que donava classes a l'escola d'arts i oficis i em va ensenyar un altre tipus de torn."


De vesprada va anar aprenent altres tècniques i va anar deixant la forma més tradicional per aprendre tècniques noves.

-Al final és un ofici, i el que més t'ensenya és treballar-lo i que t'agrade el que fas, no tens el títol però tens la destresa de les mans. Tens un bagatge que et dona el treball. Vas provant i "astò" m'ho porte al meu terreny.

"La cuita final és una cuita molt extrema, no és com al forn, que controles més la temperatura, al coure en fusta o en serradura  no hi ha una temperatura homogènia dins del bidó. Si que utilitze un material que porta xamota, que no és nota però li dóna eixe punt de resistència a les peces.

Mentre anava explicant-nos anava fent diferents peces, algunes més llargues, més obertes o tancades, jo vaig tenir la sensació que la figura de fang prenia vida amb l'ajuda de les seues mans.

Al contrari que en  la terrisseria tradicional dedique molt de temps després, quan la peça ja està endreçada per fer l'acabat, quan la peça ja té la duresa que ha de tindre retornege per dins.

Normalment peces quadrades no es fan, en el torn ha de ser tot rodó. Si es vol fer una peça quadrada es fa rodona en el forn i quan ja té la forma es deforma.

"Quan ho posem al forn després sempre contrau moltíssim i es redueix el volum que has posat,  de vegades després de coure obri el forn i  em quedo sorprès com s'ha reduït el seu volum. És molt important des d'un principi saber quina peça vas a fer per donar-li la forma i llevar-li o posar-li fang on faça falta."

"La pasta ve d'Alemanya, és una composició especial, segons ens va comentar sols li preocupa el preu en el moment que ha de pagar la factura, però si estem parlant de 3 o 4 euros en una peça que al final el seu valor és de 250 euros, val la pena la inversió. Són diners si haguérem de pagar dos tones de fang."

Per donar-li la forma per fora,  tradicionalment es sol utilitzar un tros de canya, però en aquest material et sols menjar les canyes que dóna gust i es sol utilitzar una llengüeta metàl·lica, fins i tot la llengüeta metàl·lica també se la menja. Al final és el mateix, una part plana que va donant-li forma a l'objecte.


El magatzem, el cofre del tresor

Després  de gaudir de les mans del mestre vam anar al magatzem on tenia moltes de les obres acabades que estaven per vendre. Vam deixar les motxilles fora, qualsevol moviment inoportú podia ser catastròfic, en peces tan delicades, tan fràgils i tan valuoses, havíem d'extremar les precaucions, ja que la butxaca no estava per a eixos ensurts.

Em meravellava veure com ens podia arribar a enganyar  la vista, tot i saber que eren de fang, que acabàvem de veure el procés de fabricació, molts recordaven un objecte metàl·lic, pel color i la forma, enganyava als sentits. Segons ens va dir l'artista havíem de canviar el sentit, en pensar que la finalitat era una utilitat concreta, per posar aigua;  en aquest cas l'objectiu era més la meravella dels sentits, l'art per l'art,   com a ornament de decoració, i destinada a una classe social més alta de gent que s'ho podien permetre i ho valoren.  Ens va dir que feia algunes fires pel centre d'Europa on era molt valorat, i la gent venia de molt lluny per comprar. Després de gaudir del sentit de la vista i sorprendre's  d'aquelles meravelles, i molt important també eixir del magatzem sense fer cap altercat,  ens vam acomiadar  i vam donar les gràcies pel temps que ens havia dedicat i  per mostrar-nos el seu art. Sense més  vam fer cap al Museu de Cantereria d'Agost.



Visita al museu d'Agost

Vam seguir els carrers fins entrar al museu d'Agost. Un dels xics ens esperava dins per fer-nos la visita.

"La fàbrica va anar creixent com una taca d'oli, era xicotet i van anar comprant corrals i tallers per eixamplar-lo. En la seua edificació s'ha intentat respectar les estructures de l'edifici històric però també s'ha dotat de les comoditats d'un museu del dia d'avui.

Vam pujar fins a la part de dalt. "En un racó hi ha una recreació d'una cuina de principis de segle XX, on podeu veure que no hi ha plàstic, es tot ceràmica, que era l'element més present de la vida quotidiana, i podeu veure els colors més característics de la ceràmica d'Agost, el blanc dels botijons, que és l'argila local amb la qual es fa tota la ceràmica local del poble.  Després els envernissaven en verd i en color mel. Si heu begut alguna vegada en càntir  veureu que l'argila sua, una part de l'aigua ix de la peça, i a més l'interior es manté fresc sense necessitat d'utilitzar cap energia elèctrica. 


L'argila blanca, la llavor de la terrissa

Els terrers (és com anomenen a Agost les mines d'extracció de l'argila) estan molt a prop del poble, cada taller té el seu terrer, a banda hi ha un terrer que es diu el Terrer dels Pobres, que és comunal, és de l'ajuntament i qualsevol canterer pot extraure terra d'allí. El que fan normalment és mesclar terres del Terrer dels Pobres i les seues pròpies terres, després li afegeixen sal que és el que li dóna eixe color tant blanc. I també fa que siga més porosa l'argila. Quan volem que no sue, ja que volem posar-li uns altres líquids, l'envernissem, el podem utilitzar per a oli, per als llibrells, que són les termomix antigues i després per a les gerres, per guardar olives i guardar aliments amb oli o amb sal.

"Una de les altres peces d'ací de la cantereria com ens diu el nom, és el cànter, no fa tant, encara tenim alguna foto dels anys 50 a la plaça del poble, que anàvem cada dia per poder abastir d'aigua a les cases.

La canterella que servia per tapar el cànter i després per poder-lo buidar i omplir els botijons o els pitxers, era més per servir taula que per a beure directament. Per a tapar-la  i a banda per a servir.

Veureu que no tenim olles fetes amb argila blanca. En aquell prestatge tenim el que diem l'olla d'Agost, la tenim exposada com si fora la Gioconda. Les argiles blanques són molt bones per a l'aigua però resisteixen malament el xoc tèrmic. Si calfem o gelem molt de pressa una canterella es parteix. Per calfar al foc necessitarem peces fetes amb argila roja que tenen més òxid de ferro i això fa que el xoc tèrmic el ressistisquen millor. Després de la guerra civil hi va haver un canterer que va fer proves d'olles, però se li trencaven moltes peces al forn i ho va deixar estar, aquesta és l'única que queda i va deixar la producció, les argiles roges s'utilitzen per a teula i rajola. Per això en aquest poble diem que som canterers i en altres pobles són ollers o cassolers. Veiem cassoles al museu però estes no estan fetes ací, els canterers anaven a vendre a Múrcia o la zona de València i intercanviaven els cànters per cassoles, xocolateres o olles.


Dins del museu veiem molts tipus de cànters, veiem un híbrid que li diuen la culona que s'utilitzava per omplir-lo dels pous, després tenim tot el repertori relacionat amb la ramaderia, tenim una conillera, on feia el cau la conilla i tenia els llodrigons, hi havia abeuradors, menjadores per a tot tipus d'animalets.

Veiem el xiulet per als xiquets, les vidrioles en forma de porquet, amb un forat sols per poder estalviar.

Veiem una campana  i veiem una peça molt gran   en un prestatge, és un cànter, es gastava per a magatzem de l'aigua, per donar de beure a les gallines. Va buidant-se a poc a poc, tal com elles van bevent. Perquè no s'embrute l'aigua i puguen beure vàries gallines.


 Terrisseria escatològica

 Ací tenim la part escatològica del museu, l'orinal, ben utilitzat, esta ja ben treballat, ben gastadet, després ens va mostrar el bací que és el germà major, s'utilitza i després es neteja. Si alguna vegada us trobeu amb la necessitat d'utilitzar un bací us recomanem no seure directament,  trobareu unes cadires desculades que tenen a la part de baix un espai per posar el bací, una volta aliviat el cos el que cal fer és rentar-lo. Antigament quan no hi havia canonades el que feien era, obrir la finestra  i  dir "aigua va",  i anava l'aigua i tot el que hi havia amb ella al carrer, a més té la forma adequada, l'agafes i llances.  Josep ens explica que són les tres estreles del matí,  basevilla, puçol i bací després tenim el típic morter, l'envernissat, i el blanc que és el que recomanen al poble per fer l'allioli, perquè no es talle l'allioli.


Veiem algunes figures molt treballades com el gall policromat i algunes gerres de 1890, veiem algunes peces brodades amb el nom o les inicials de la novia, que el canterer li regalava a la promesa. Veiem una imatge d'un convit,  que era el mateix taller endreçat i a la part de darrera es veien els cànters i botijons; estem parlant dels anys 63. Hi ha una ermita dedicada a les patrones de la cantereria que són Santa Justa i Rufina, que tenim d'una banda les miniatures que li dediquen a la patrona com a ofrena que s'utilitzaven com a joguet i després les campanes que es feien en honor a les patrones, que també es tocaven. Aquesta no es va arribar a utilitzar perquè se li  va badar.


Una mica d'història

A la vinguda del ferrocarril es va començar a produir i a exportar  per tot l'estat, fins i tot a l'estranger, de manera que es van començar a fer botijons per a decoració, amb la tècnica de la barbotina decoraven la peça, era com una manega pastissera, era de llauna i amb la peça encara fresca, sense coure que anaven escampant la massa fent tota classe de dibuixos.

Passem per una xicoteta paradeta típica de la Santa Faç, totes ben organitzades, les peces d'Agost complien les tres bes: bo, bonic i barat. A l'hora de transportar-ho al carro o al camió s'apilaven amb una tècnica que semblava que s'anaven a trencar però  s'aguantaven. Per carregar-lo, en portaven cinc a cada mà i contaven els viatges per saber el total de peces carregades, ara ja s'ha iniciat la venda per internet, però fins als anys 80 es feia per transport, amb el  carro o camió, i es carregaven de la manera tradicional.

Vam passar per una part del museu on hi havia documents antics sobre les exportacions de cantereria d'Agost  arreu del món, van parlar de la cantereria de Saix i Petrer, unes argiles similars a les d'Agost, les tarifes de preus, sempre per dotzena.   A Filadèlfia, per commemorar el centenari de la independència d'Estats Units apareixen els utensilis que venien d'Agost, denominats com catxarreria, que són els botijons, a més ja comencen a marcar les peces pels autors, que abans no estaven marcades, ja que des de les duanes franceses els obliguen que identifiquen el producte.

Amb el turisme també van voler fer souvenirs i records, pintant en fred, ens parla d'un començ amb el nord d'Àfrica, quan eren colònies franceses, també abans de la independència de Cuba s'enviaven moltes peces, hi havia força comerç, fins i tot es va crear una companyia exportadora.


Després, cap a l'època del plàstic, que el sector s'enfonsà bastant, ara tornem a veure llum amb el tema de la sostenibilitat. En un racó del museu veien els tallers que estan oberts al dia de hui, d'altres estan treballant però no volen visites, ací podem veure els diferents productes, des de ceràmica decorativa a Roque, que es ceràmica nou toc, que es la que hem visitat,  i després està la ceràmica tradicional, però d'ací poc sols en quedaran aquests tres, ja que tant Emili Boix com Juan Pedro estan jubilats. Vam anar davant d'una pissarra on hi havia explicat el mecanisme del botijó, va parlar de la dita " ets més simple que el mecanisme d'un botijó, però realment té la seua complexitat. Hi havia un xicotet experiment per veure la diferència entre la temperatura de fora i la que tenia l'aigua dins del cànter.


Ves-te'n a pastar fang

Anem a la part de fora on hi havia unes basses i ens va parlar de la preparació del fang. En una de les basses es mesclava l'aigua amb l'argila, amb molta paciència passava a les basses i per decantació separaven  les pedretes i allò que pesava més. Les  impureses es quedaven aïllades,  i s'anava quedant una massa llefiscosa, que era el fang, eixe fang es feia en tauletes com de xocolata i després es guardava, i quan ens feia falta es mesclava amb els ingredients secrets; que era la sal, i feia que el botijó suara més. Pastar el fang es feia amb els peus, era un treball molt ingrat, d'ací l'expressió - ves-te'n a pastar fang, quan algú li desitjava alguna cosa dolenta, ja que aixafar el fang  era bastant pesat. Una vegada ja estava mesclat anava al taller.


Sempre veureu homes al torn, però sempre veureu a la vora fent un treball molt pesat a les peones, que són les que pastaven  la pella de fang i la deixaven preparada per al torn, veiem una pedra amb la marca de molts anys de les peones treballant el fang.

 Ens disposem per veure el vídeo

Començaven als 12 o 14 anys, el que anomenaven la tarea, la tasca seria la xifra  de botijons que havien de fer en un dia, que eren aproximadament d'unes 150 peces, hui en dia, que no hi ha tantes peones que ja ho fan sols, fan sobre 75 peces al dia. Una vegada  tenen el cos fet, les peones havien de traure al sol les  canterelles,  perquè s'assecaren una miqueta, sobre 20 o 30 minuts, i estigueren un poc durs per posar tant les boques, bequellons i anses. Van fent bequelló i boca de manera alterna per no descomptar-se.  Patia en veure l'equilibri que feien els botijons damunt dels carros. Després afegien al cos, les boques, les anses i els bequellons. La faena de les peones era produir les pelles i traginar amb les peces, ja que el canterer s'alçava de la roda molt poquet.

En tota aquesta part del museu a banda del taller estava l'assecador, com els pernils, de estaven de l'endret i del revers, perquè estigueren ben secs de manera uniforme.  Els deixaran dues setmanes assecant-se depenent de la grandària de les peces i després ja sols quedarà anar al forn.

 A la vora de les parets hi havia uns forats, eren per guardar  les ferramentes. Sempre havien de tindre aigua, utilitzaven una cubeta o menjador dels animals. Els estris eren senzills, canyes de les que trobàvem al riu, per donar-li forma a la peça,  fil de pescar o corda de  guitarra per tallar les peces i llevar-les del torn, i sobre tot molta experiència. Al principi aprenien amb el torn  a pedal.


El concurs

En aquesta fàbrica treballaven sis canterers, venien a fer unes mil peces diàries de producció aproximadament, s'assecaven en aquesta planta i en la planta de dalt, una vegada estaven ja seques anaven al forn, a la vora hi ha la sala d'exposicions temporals on tenim la peça de l'any. Cada any l'ajuntament els encarrega als canterers una peça i es fa una edició limitada, i amb les escoles d'art del País Valencià, els proposem un concurs, l'alumnat de les escoles fa una interpretació moderna de la peça tradicional i fem una exposició. Fem la clausura el pròxim dijous.  -Vos convide que la vegeu, estan numerades per a poder-les votar.  Podeu posar el paperet a l'urna per poder triar la que més us agrade, hi ha un jurat professional i un jurat popular. Hi ha unes peces que no estan numerades d'un centre ocupacional de Monòver, participen en l'exposició però com no van entrar a temps no entren en concurs.


La cuita al forn

Les peces es troben a l'assecador, es poden manipular, però no es poden utilitzar, hi ha una persona que és l'enfornador que les posarà una per una, dins del forn va col·locant-les, ajudant-se de telles i trossos de peces trencades per falcar-les i que no es desgavellen. Les peces de l'interior una vegada s'han cuit perden un 10% del volum, ja que perden aigua. S'omplen les dos cambres de càrrega fins a dalt de tot, després es tapa el forn  amb rajola i amb fang, perquè no se n'isca la calor, i després comença el procés de temperat. Aquest fang és molt delicat i s'ha d'apujar la temperatura progressivament, dura 60 hores, dos dies i mig, des del dilluns a les 6 de la matinada, al dimecres per la vesprada, anant apujant la temperatura a poc a poc fins que arribem a uns 950 graus, que ve a ser la temperatura de la lava  del  volcà de la Palma, i després durant dia i mig, unes trenta hores aproximadament, s'ha de mantindre eixa temperatura constant fins al divendres de matí. A l'hivern al voltant del forn hi havia molta gent ja que s'estava molt calentet. Però la gent que venia de fora d'Agost pensava que s'estava cremant el poble, ja que a principis del segle XX hi havia 25 tallers funcionant, als anys 70 i principis dels 80 hi havia 20 tallers funcionant. Enguany el museu  complim 40 anys. 


En quant el fum passa de ser negre a ser blanc el que tenim és la cuita feta. Per la part de dalt del forn es trau una peça i després es trenca,  per veure-la per dins, si té el mateix color per dins i per fora és que està feta, si per fora té un color més rogent o taronja  encara s'ha de deixar una miqueta més. Si està feta, ja  no es llança més llenya, es tapa la caldera. Igual com hem apujat la temperatura progressivament s'ha d'abaixar també gradualment. Deixarem el forn una setmana refredant-.se. Feien cuita una vegada al mes. Després es retira el fang i es retira la rajola de la porta de la caldera. Buidar-lo era una tasca  molt més ràpida, en canvi per omplir-lo estaven un parell de matins.


De vegades també hi participaven els xiquets, ja que tenien més facilitat per entrar pel forat de la caldera,  eren quadrilles de peones normalment les que desenfornaven, estava el desenfornador, que era el mateix que havia enfornat, i les peones eren les que anaven traient després. A voltes a les quatre del matí havien de vindre perquè a les 6 del matí estigueren de nou buits per tornar a enfornar.

Dins d'aquesta indústria hi havia diferents especialistes que eren pagats pels diferents tallers, enfornadors, cremadors. Com podeu veure aquesta indústria movia molta gent, de fet al dia de hui és molt difícil no trobar una família que no haja tingut relació directa o indirecta amb la ceràmica. Era un treball dur, ara ha millorat ja que tenim els forns de gas propà, hi ha els carros, la màquina que pasta el fang. La gent va anar passant-se a les fàbriques de rajola i de teula, i va anar baixant el numero de canterers. Al dia de hui esperem poder mantenir l'ofici que no es perda, poder declarar, l'ofici de la cantereria, bé de rellevància local.

El forn té una capacitat d'entre 7000 i 8000 peces en cada fornada, per això quan ens va comentar que hi havia un home que va provar a fer olles, però no li van eixir bé, clar imaginem-nos una fornada de 8000 olles totes per a llançar a la brossa, va ser un desastre. Pensem que tot el procés des que es fa el fang fins que es troba acabada la peça  són uns 2 mesos i mig. Si anem a una cantereria i li demanem una peça que no tenen i la fan en fang blanc van a tardar bastant de temps. Altres materials amb menys hores de cocció i més fàcils de treballar  no donen els resultats que aquesta. Està argila d'ací es molt bona però també mes complicada de treballar. Els forns actuals són de gas propà i tenen una capacitat de mil peces. L'avantatge que tenen és que es poden programar, i això és un avantatge respecte als de llenya.


En acabar l'explicació vam comprar alguns detalls, jo vaig adquirir una canterella, o com diuen a Agost, un botijó.  Amb tota aquesta informació al cap vam eixir d'Agost i vam aturar-nos als berenadors de l'entrada del poble, el vent bufava fi i no vam desplegar els mapes ja que els haguera malmès.


D'Agost a Sant Vicent del Raspeig

A l'esmorzar, Anna ens va convidar a algunes coques típiques d'Agost, també es va afegir a la caminada Pep Ibanyes, veí d'Agost i apassionat de la cultura i la geografia autòctona,  ens contaria moltes coses sobre el seu poble. Al darrera sobreeixia el poble d'Agost, amb el campanar de l'església com a bastió i el castell, tot esborronat per una vella construcció d'una antiga fàbrica i un pal de la llum, que deslluïen la imatge.

Vam iniciar el rogle i Anna ens va fer un resum sobre el brancal del Camp d'Alacant, les diferències i concomitàncies entre l'Horta d'Alacant i el Camp d'Alacant i els elements interessants que ens anàvem a trobar en aquesta etapa d'Agost a Sant Vicent del Raspeig. L'essència era trobar les engrunes de la cultura popular  i les petjades de la història, en la part del Camp d'Alacant,  on la llengua i l'essència dels pobles ha estat força arrasada i ens cal redescobrir-la. Anna ens va parlar de la importància cultural del Verdegàs, un poblet que descobriríem en la ruta.


Dues particularitats d'Agost

Recordem que d'Agost hi ha dues referències que cal esmentar. Les danses del rei Moro d'Agost són molt importants a nivell folklòric i en referència a les tradicions, conegudes perquè són molt rituals, es passen 4 o 5 dies ballant. (Danses del rei Moro dia 1,Danses del rei Moro d'Agost dia 2)

L'altra referència  és que Agost és un dels pocs llocs al món que és pot veure el límit KT. L'estrat que marca el límit del Cretaci al Terciari. És la capa que hi ha a la terra, més fosca, la qual ens marca el moment de l'extinció dels dinosaures i de moltes espècies. A Agost aflora a la superfície i es pot veure, en un lloc tan vulgar com un marge d'una carretera. Al vídeo podeu veure algunes imatges de la ruta geològica.

 A l'enllaç podreu trobar més informació sobre la ruta dels dinosaures i el límit K/T.


Fem Camí

Vam iniciar la caminada per la via  verda, gaudint de la companyia de la gent i del paisatge, així com de les explicacions de les persones que en saben. El paisatge ens pintava colors de tardor,  alguns camps de vinya on el fred ja agranava els primers pàmpols groguencs cap als solcs terrosos. Altres amb un immens camp d'un verd fosc, de les fulles arrugades del Kale. 

La via verda ens regalava també algun dels seus ponts, on temps endarrere el ferrocarril feia grinyolar els rails i les travesses, però ara sols queden algunes travesses en alguns camps que les  aprofitaven per falcar les tanques de les parcel·les i tires de ceps, un codonyer  amb els codonys groguencs completava aquesta cistella   dels fruits de la tardor.

Al nostre darrera encara es deixava veure el poble d'Agost, protegit al seu darrera com un gegant de pedra pel Maigmó, identificat pel seu dit de pedra que ens mostrava  a la vora del cim assenyalant el cel. El camí era senzill de terra blanca com l'argila dels botijons,  el vent arrapava els pàmpols de les figueres de la vora del camí, deixant els esquelets despullats  a l'espera d'un temps novell. A les vores,  les muntanyes de terra  ens mostraven els colors de les argiles, del roig al groc, passant pel gris.


Ara apareixia com rebrotat d'entre les cendres del seu passat juràssic un extraordinari dinosaure amb l'espinada marcada per escates, monstre de cos allargat, la serra dels Talls, que separa el Pepior d'Agost del Moralet.

En anar avançant teníem més bona perspectiva a la llunyania de la serralada del Maigmó que coronava el cel  com un tro a l'horitzó. Els marges eren genolls pelats, de terra de colors que s'esmollava com un rosegó de pa,  que anaven omplint el paisatge.

Ara ens van aparèixer unes extensions molt grans d'un verd intens  que en apropar-nos ens descobria un immens camp, eren   com unes cebes tendres que semblaven que el bulb estava soterrat i eixien diferents tiges, com un calçot però més menut.

Segons em va contar Pep després, ho portava una empresa multinacional que comercialitzava aquest tipus de ceba, les collien menudes, tendres per vendre-les i exportar. Vam trobar el panell de la via verda  on ens explicava la importància del reciclatge d'aquestes velles vies de tren ja en desús  convertides en camins per fer senderisme i cicloturisme,  en aquest cas són 22 km de camí que comuniquen Agost, Petrer i Tibi.

En aquest cas és un projecte ferrocarril que es va iniciar a principis del segle XX per comunicar Alcoi i Agost,  però després de la Guerra Civil,  cap al 1984 va acabar desestimant-se la seua viabilitat i finalment es va convertir en via verda.  Seguint la via vam arribar a l'estació de tren d'Agost, era una antiga estació de la via Madrid- Alacant.

Ara a la vora de les restes d'aquestes instal·lacions ferroviàries hi havia una extensió de vinya embossada, preparaven el fruit del seu treball per menjar-les la nit de cap d'any, recordaven persones que venien del mercat carregades amb les seues bosses de queviures.

Vam arribar a la rambla del Roget, una altra vegada  les vessants del barranc ens van sorprendre amb les seues pells resseques  i aspres, les argiles de colors li donaven un toc fantàstic a l'aspror semidesèrtica del paisatge. Les parets fuetejades per l'erosió ens anaven encaixant el camí pel barranc. Deixant a l'aire els diferents estrats  amb les diferents fissures i tonalitats terroses.

Pep em va parlar d'algunes especies vegetals que solien ocupar els marges i els espais erms. Ací no robem salicòrnia, que es més típic de les zones salobroses de Santa Pola, ací el que trobem és barrella.

Ara ens apropàvem al Verdegàs,  els camins ara portaven noms de rius, el camí del riu Segura. L'oratge estava neguitós, entre el ventet i alguna nuvolada  que llaçava alguna gota aïllada, i el sol que pintava un arc de Sant Martí a l'horitzó, com per voler engalanar totes les serres del fons amb el Maigmó com a centre protagonista.

Vam arribar a un punt del camí,  on una escultura i un poema ocupaven el centre de la rodona,  el baladre intentava amagar sota les seues fulles allargades i verinoses la bellesa de les paraules entrelligades. Vicent es va arromangar i va alliberar les síl·labes del cant de la nostra llengua, de la brossa que l'enrunava. Per això podem transcriure ací el que ens amagava el matollar.

 Benvinguts al Verdegàs

Jo vaig nàixer ací

On encara se sent en la memòria l'eco fondo

d'eixos grinyols intensos que són

com a crits, que fan les carretes

sobre els solcs de les sendes

On l'ortiga ressorgeix esbiaixant

 el solc  de la sembra, sobre els seus clavills.

On el vent nega els núvols

 convertint-los en plaga que va

 desfent l'esperança.

On els homes es reclinen amb

 la seua aixada, furgant les seues llàgrimes.

On encara es demanen miracles en esta

 terra mirant al cel.

 Traient el sant amb precs

 i pregàries, demanant aigua.


Després de la lectura del poema i d'entendre la manca de pluges que tenia aquesta terra i la dificultat de la gent per sobreviure de la terra i el treball aspre per collir algunes engrunes de les collites que eixuguen l'efímera saó de la terra vam seguir el nostre camí. Una escultura d'una dona amb els cànters coronava el poema.

Vam seguir el camí fins al Verdegàs, era un poble encaixat dins del terme d'Alacant, que intentava sobreviure amb la dignitat de la identitat de poble. Anna i Emi ens hi van parlar de l'essència d'aquest poble, de les seues danses pròpies que elles havien escorcollat per fer-les viure. Ens vam aturar a l'església de la Santíssima Trinitat, i vam gaudir dels seus carrers.  Vam veure el carrer  dedicat a la doctora Maria Blasco Marhuenda, doctora nascuda al Verdegàs, científica investigadora, biòloga molecular, actualment directora del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO), pionera en l'estudi del càncer i el combat contra aquesta malaltia.

A l'altra banda del carrer una escultura i un poema feien homenatge a la rapinya i el pillatge, a la normalització de la pirateria, a les influències i els amiguismes entre la casta política, als llepons i les sangoneres.

Després de veure renàixer les vergonyes i notar com són homenatjades certes persones no tan dignes vam seguir, deixant el poble del Verdegàs al nostre darrera. A l'eixida del poble un paisatge se'ns presentava cap a l'est;  la mar, Alacant i la serra Grossa.

En el camí teníem serralades a ponent i Pep ens va dir el nom de les diferents serres i cims, la serra del Sit, que amagava a l'altra banda Petrer. El nom del Sit ha estat  atribuït amb "el Cid Campeador", però no té cap relació, ja que aquest personatge no ha estat mai per aquestes terres. Pot ser atribuït, ja que Sit vol dir en àrab cabdill, i aleshores si que pot tindre sentit, ja que la serra del Sit, per la seua grandesa, és mereix l'apel·latiu de "cabdilla" del migjorn valencià. 


En un punt central del conjunt muntanyós trobem altiu el Maigmó, enlairant el seu ullal, com si vulgués esgarrar els núvols. A la seua dreta hi havia el cim del Ventós, i a continuació el Maigmonet, però a Castalla l'anomenen d'una altra manera.  A l'esquerra del Maigmó teníem a primera vista  la serra dels Castellars, que separa Agost de la partida del Pla, al darrera una gran serralada on sobreeixia com un altiplà el Crestall del Palomaret, una serra ideal per iniciar-se en la pràctica del parapent. Era una riquesa tenir a Pep que ens mostrara el nom de les muntanyes. A la vora del camí hi havia restes del que van ser basses de reg, ara enrunades de terra i records.


La Canyada del Fenollar

La canyada del Fenollar és una partida rural d'Alacant, a la caminada també vam  travessar aquesta partida, tot i que no vam entrar directament pel carrer més cèntric, vam passar per la carretera propera.  És una partida propera  al Verdegàs, tot i que no té tanta identitat i s'ha quedat més diluïda en el terme municipal. Prop de la carretera de la Canyada hi ha els llavadors, aquests es troben en estat  de runa i bastant malmesos pel pas dels anys i el vandalisme. Tot i això denota el que abans era el Camp d'Alacant i la forma de vida de la gent de les partides. Hi ha un moviment  entre els veïns  per recuperar el llavador i perquè així  l'Ajuntament intente conservar-lo.


Ara el paisatge ens regalava una immensitat verda que es perdia al nostre davant d'un monocultiu de bròquil,  encara no havia eixit el cabdell i costava de reconèixer, però la forma i color de les fulles els diferenciava de la seua germana la coliflor. Era un monocultiu immens encoixinat amb plàstic negre i amb el reg per sota, els solcs es perdien a la llunyania fent una estora immensa que aclaparava la nostra vista.

Al nostre davant teníem l'ermita de Sant Jaume, vam escampar-nos per l'espai i vam aprofitar per dinar, el vent fresc anava deixant allunyat el calorós estiu i donava la benvinguda a la tardor. Després de dinar  vam tornar a fer camí, vam deixar l'ermita i els camps de bròquil per seguir per casetes de camp i antics camps d'ametlers, on algun dels seus esquelets tortuosos mostrava el record dels temps de bonança. En un camp quatre cavalls preciosos es van apropar per mirar-nos passar.

En un oratge cada vegada més feréstec, esperonat pel vent que arremolinava les fulles caigudes dels arbres, anàvem creuant els carrers de Sant Vicent del Raspeig. Havíem conclòs el llarg camí, i el darrer entramat de cases tancava aquest dia preciós, el carrer ens va portar a la plaça de l'església de Sant Vicent,  dedicada a Sant Vicent Ferrer, vaig entrar per veure l'església per dins.

Vam fer la darrera xarrada amb les persones que ens havíem quedat a les escales de l'església, esperant la vinguda dels conductors, mentre als carrers del poble  la llum del sol anava esbargint-se, i el guirigall de la gent que passejava o prenia una cervesa en els bars anava donant caliu  a aquesta ciutat del Raspeig, població a què l'atzar havia donat un regal molt preuat, ser ciutat universitària, i la va farcir d'estudiants i de gent jove, d'il·lusions i de futur. En vindre Vicent ens va portar una altra vegada a Agost. Ja de nit vam  refer el camí cap a Castelló de la Plana. 


Trenant les paraules

Sequera a la terra, per l'escassa pluja, aigua fresca, com bella donzella, que de la canterella raja, com una relíquia preuada, argila blanca, de sal i de terra, destresa a les mans, paciència i coratge,  per sobreviure i menjar, treballant des de la infantesa, mans  mullades, forjant una idea, que va trontollant al torn, que gira i que gira, com una trompa es belluga,  guiada pel seny i pel saber fer, un procés llarg, des que comença la idea, fins que l'aigua cau, saborosa i clara , del bequelló  a la gola.

Anys de sapiència, de sobreviure en la història, de la dignitat d'un poble, d'un treball antic i diari, dels forns fumejant, de les peones constants,  de les mans al taller, humides d'argila, dels paisatges feréstecs, de la vinya embossada, de la via verda, de les tradicions ancestrals, que romanen al poble, de danses i cançons. Del  menut Verdegàs,  de poemes al camí, que demanen l'aigua al  matí,  de les serres llunyanes, del Maigmó altiu, dels noms de les serres, de la il·lusió de viure,  d'un cop a l'any saber fer camí,  per dreceres  i pobles de l'Alacantí.


Un agraïment

Un agraïment a totes les persones que heu fet possible aquesta aventura, en especial a Anna i Emi, però també a Vicent i a Pep, a Roque i a les persones del museu.

Anna i Emi, heu treballat molt per tirar endavant aquesta etapa, mirant les diferents possibilitats, les tradicions i la cultura dels pobles i partides per on passem. Era una etapa difícil, per les infraestructures que calia superar, com la circumval·lació d'Alacant. En una zona que paisatgísticament era complicada traure-li el suc, a més d'estar  culturalment molt  deteriorada. Tot i això hem pogut trobar-li l'essència a l'etapa. Gràcies per fer-ho possible!.


En acabar d'escriure  i en recordar totes aquestes aventures, i amb moltes hores nocturnes de feinejar al teclat, la ressecor de la gola em fa vindre set, i  per això intente  ofegar la meua  set amb un bon glop d'aigua fresca, eixa que guarde com un tresor dins d'un cofre, com en  una xicoteta cisterna, al   botijó d'Agost.



Visita a un taller de Cantereria d'Agost

Entrada de la terrisseria de Roque


 Bonsais d'olivera


 Roque treballant al torn


 Roque treballant al torn



Objectes acabats de fer de fang

Amb les mans al torn



Escoltant i aprenent al taller de Roque


 Objectes a punt de coure


Cànters al jardí de Roque

Al magatzem

 Obres d'art al magatzem












Vista d'Agost
 Bandera d'Agost

 Visita al Museu  de Cantereria d'Agost


 Museu de cantereria d'Agost

 Museu de cantereria d'Agost

 Estris d'una cuina antiga al museu

 Estris de ceràmica d'una cuina antiga al museu d'Agost


 Dins del museu veiem la recreació d'una cuina antiga

Un cànter

 l'olla d'Agost

Les cassoles


El bassí i l'orinal

La campana

 El pollastre policromat


 El botijó pollastre

 El botijó gramòfon

Botijó mamella

Una càrrega de botijons al camió

 Carregant el carro  per la parada de la Santa Faç




Com s'organitza el forn

Filigranes a l'exposició de botijons

Les basses per pastar fang


Imatge de les basses i un home  pastant fang
 
L'exposició de botijons















Caminada d'Agost a Sant Vicent del Raspeig

Agost



 Agost

 Berenadors a la via verda d'Agost


Agost

 El rogle a la via verda

Camps de Kale

 Vinya a la tardor

 Estructures de la via verda

 Vinya a la tardor

 Codonys



Agost i al darrera el Maigmó

 Seguim la via verda

 Els colors de les argiles

Serra dels Talls

Les canterelles brollen per tot arreu


 Els colors de la tardor a la vinya

 La via verda

 Formes i colors de les argiles


 Camps de cebes





 L'estació d'Agost

 La vinya embossada

 Vessant del barranc Roget





Poema a l'entrada del Verdegàs



 Vicent treballant


El Verdegàs


 Ermita del Verdegàs

 El Verdegàs



 Els companys i companyes al Verdegàs

La serra dels Castellars a primera línia i la serra del Palomaret, formant un altiplà

 El Maigmó, el més elevat, i a la dreta el cim del Ventós i el Maigmonet

 Basses perdudes





L'ermita de Sant a Jaume i els bròquils



 L'immens camp de bròquil


 Els darrers esquelets

 Els quatre magnífics



Sant Vicent del Raspeig

Església de Sant Vicent Ferrer

 Església de Sant Vicent del Raspeig


 Església de Sant Vicent del Raspeig




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada