Ens vam alçar pel matí a les escoles de Sant Francesc de Formentera, ens vam preparar, vam agafar les bicicletes i ens vam acomiadar de l'escola. Vam eixir del poble en direcció a l'estany Pudent, portàvem a estones la bicicleta a sobre, per camins ens vam dirigir al port de la Savina, allí vam deixar nugades les bicicletes i finalment a peu ens vam dirigir cap al port per comprar els bitllets cap a Eivissa. Havien estat dos dies per Formentera genials, que ens havien permès conèixer aquesta espectacular illa i la seua gent, i ara anàvem en direcció al País Valencià.
Vam pujar al Ferri cap a Eivissa, a poc a poc vam veure allunyar-se la fabulosa illa, vam eixir del port que feia uns dies havíem arribat, deixàvem amics, camins, sargantanes verdes, molins de vent i marges de pedra. Si en una comarca trobàvem la seua personalitat reflectida, en una illa apareixia molt més forta encara.
Però el vaixell anava deixant pas a la blavor de l'aigua, i "l'illa del blat", "forment- terra", s'anava empetitint, i ensenyant les seues vores. Poc després cap a l'altre costat tornàvem a veure Eivissa, més gran i orgullosa ens mostrava els seus ullals (Es Vedrà) als nostres ulls, i poc després Dalt Vila anava apareixent un altre cop. Vam atracar de nou al seu port, així vaig poder recuperar la tovallola que no va voler venir mai a Formentera. Al cap de poc de temps embarcàvem amb el Ferri camí de Dénia.
Una altra vegada ja ens trobàvem navegant a mar oberta, envoltats de blavor salada per totes bandes, després de veure com s'allunyava aquella fantàstica illa, però ara tornava amb companys i companyes. En un moment em va vindre al cap aquella emotiva acollida de la gent de s'illa, que entenien el valor de la seua terra. A una illa el terreny era més limitat i més escàs que al continent, per això veien necessari aturar la seua destrucció, i batallar contra el virus de l'especulació.
La benvinguda d'el Camí al País Valencià
Ara pensàvem com seria la benvinguda al País Valencià, com seria el recorregut per les Marines en els dies que encara ens quedaven de ruta. Durant el viatge vaig baixar a la part de sota del vaixell amb Lluís per parlar una mica de les perspectives del projecte, de com ho podíem fer, i de les grans possibilitats que tenia. L'altra gent estaven més interessats en participar en les caminades, però la seua implicació en la part organitzativa no era tanta. L'efecte que em va fer era que Lluís confiava prou amb mi a l'hora de tirar endavant el Camí al País Valencià, però en aquells moments estava tot molt tendre encara i era una llavor. Hi havia il·lusió i ganes, però el temps i els anys posarien les coses al seu lloc.
Vam trigar dues hores i mitja en fer el recorregut, i perduts en l'ampla mar desapareixia Eivissa de la vista i vam estar una estona envoltats totalment per mar sense veure terra ferma. Podíem veure com el vaixell esquitxava escuma per la part de popa. A poc a poc allà al fons s'anava retallant la línia de costa molt difusa encara, que a poc a poc anava fent-se més clara. El Montgó ens saludava, primer tímidament i després majestuosament, finalment nítidament es retallava tota la costa de la Marina.
Quan vam arribar al port de Dénia hi havia una comitiva de gent esperant-nos, ens vam presentar i vam saludar al Montgó, després vam anar cap a l'ajuntament on ens esperaven les personalitats de l'ajuntament; el tinent alcalde, regidors i una gentada que feien honors a la nostra vinguda. Els vam explicar el projecte que els va interessar molt, ens van donar un llibre de Dénia i un mecanoscrit. Vam eixir de l'ajuntament i vam anar al castell de Dénia, vist des de fora. Després ens van portar en cotxe a Xàbia on vam visitar el nucli antic. Vicent Noguera ens va portar amb el cotxe fins al cap de Sant Antoni, i vam veure la costa retallada de la Marina. El cap de Sant Antoni era la zona més propera a Eivissa, ens van mostrar allà lluny coll de Rates/Raptes que feia com una muntanya amb un coll.
A Xàbia ens van dir que la pedra de l'ajuntament es de tosca, roca que tenia l'origen en sorra premsada durant milers d'anys, la portaven de Mallorca. Vam anar a la casa de Vicent Noguera, vam veure el riurau de casa seua, que és la construcció típica de la Marina. Era un edifici allargassat i estret amb molts ulls amples, el feien servir per quan escampaven la pansa, quan antigament tenia molta importància i era el motor econòmic de la comarca. Els porxos del riurau servien perquè la pluja no banyés la pansa en cas de mal temps, i fora fàcil entrar-la amb els amples canyissos, i estigués ben ventilada.
Diu la llegenda que Xàbia i Dénia es disputaven el Montgó, els de Xàbia van agafar una llitra per girar el Montgó, i en trencar-se aquesta van caure, per això els diuen desculats.
Vam eixir de Xàbia en direcció al cap de Sant Martí, vam aturar-nos a l'illa del Portitxol, em va recordar l'illa d'es Bosc d'Eivissa, Vicent ens va dir que un avantpassat de la seua parella va nàixer en aquesta illa, i els deien els illencs.
Per la nit vam sopar a Pedreguer, a la seu del centre excursionista de Pedreguer, el poble estava en festes i en el sopar el tema de conversa va derivar cap als bous de carrer.
Com jo era molt sensible amb el maltractament dels animals, i no m'era agradable veure animals amb ulls de pànic, fugint esglaiats pels carrers, patint agressions dels homo sapients i estava molt cansat de tot el dia me'n vaig anar a dormir. A l'endemà faríem la primera etapa d'el Camí al País Valencià.
He de fer un apunt després de quasi quinze anys d'aquesta vivència. Així com a Eivissa i Formentera no he tornat i es l'única experiència que tinc, i tampoc he tornat a veure aquelles persones, i no hi ha cap vivència posterior que puga refrescar o augmentar certs continguts, el casos de Dénia i Xàbia són molt diferents. Parlar en aquest viatge; dels riuraus, de Dénia, de la pedra tosca, de Xàbia, o de l'illa del Portitxol suposa un primer contacte, des del desconeixement. Però en aquests anys hem tornat a la Marina moltes vegades, hem vist molts riuraus, o hem fet moltes visites a Xàbia i Dénia, que han augmentat el nostre coneixement i ens han familiaritzat moltíssim. També amistats com les de Vicent Noguera i molta de la gent que conec, en aquest viatge naixen aquell dia i encara són ben vives en l'actualitat.
 |
| El Montgó des de Xàbia |
 |
| Església de Xàbia |
 |
| Illa del Portitxol |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada