De la ceràmica de l'Alcora a l'Art urbà de Fanzara 4 i 5- 12-21
Aquest cap de setmana gaudiríem de la visita de tres pobles de tres comarques diferents; l'Alcora a l'Alcalatén, Ribesalbes a la Plana Baixa i Fanzara a l'Alt Millars. Seguiríem la ceràmica com a fil conductor a l'Alcora i Ribesalbes i l'art urbà a Fanzara. Tindríem el riu Millars i l'art com a elements vertebradors del paisatge.
El museu de la ceràmica de l'Alcora
Vam iniciar el nostre cap de setmana a l'Alcora al Museu de Ceràmica on els companys i companyes es van anar aplegant, en ser tots i totes vam entrar al museu, la guia ens va anar explicant els diferents elements del museu. El protagonisme el tenia la Reial Fàbrica del Comte Aranda i la seua restauració, així com tota la història que portava al darrere.
Ens vam aturar davant de la maqueta de la impressionant fàbrica del segle XVIII i alguns panells on ens explicaven el nivell de producció, l'estratègia i el mercat que la fàbrica tenia. La fàbrica s'alimentava dels millors mestres d'arreu d'Europa, al mateix temps que nodria una escola per anar forjant artistes que anaren aprenent l'ofici des de la mateixa Alcora.
Cap al segle XVIII l'Alcora tenia alguns tallers de terrissa, bona argila i unes condicions que el Comte Aranda va veure idònies per instal·lar la fàbrica en aquesta localitat.
Vam iniciar la volta per les primeres vitrines que mostraven plats pintats i tot tipus de ceràmica decorada, totes les exquisideses que la imaginació ens pogués regalar. Hi havia porcellana pintada amb motius vegetals i animals on predominava el color blau, però també trobàvem el groc i el roig, fins i tot vam passar per una vitrina on hi havia un plat que representava una carta amb els colors utilitzats.
Era una fantasia veure les dues sargantanes de colors entortolligades, amb els orificis per expandir el fum de l'encens i aromatitzar les sales nobles. En enderrocar-se una part de la fàbrica, dels enderrocs van rescatar la campaneta de l'espadanya, que més endavant fou cedida al museu i ara podeu veure-la a l'exposició.
Diferents produccions
Tal vegada l'escriptura es queda curta de paraules amb la descripció que faig, per explicar el que veiem, i la imatge de les diferents peces ens absorbeix més la mirada, per la bellesa, les filigranes en la pintura i les formes refinades. Pels seus usos destinats a unes classes socials determinades, com la noblesa, l'alta burgesia i les classes més altes i acomodades. Els refinaments i les formes com les xocolateres, com ens conta l'anècdota. Van inventar un plat en forma de petxina per subjectar la tassa i evitar que el líquid pogués tacar el vestit luxós d'alguna altra dama.
En un panell la guia ens va mostrar tots els oficis relacionats amb la fàbrica de l'Alcora, i els noms que han trobat en cada ofici; ferrers, fusters, el treball a les mines, carrejar arena, paletes, llenyaters, comandes diverses i moldre a la taona.
En el repertori ornamental de l'Alcora trobem una tècnica que ofereix uns resultats estètics i visuals molt especials; el jaspiat, tot i que hi ha referència anteriors aquesta decoració s'utilitza a partir de la dècada de 1760, quan la documentació recull sobre tot la fabricació de pastes resistents al foc.
Passem també per alguns objectes fets amb terra de Pipa, una ceràmica blanca sense pintura, en la qual evitaven els pintors, que eren la gran dependència de la fàbrica, ja que normalment eren imprescindibles.
Vam passar a la vora del bou Farnesi: l'escultura de la inspiració clàssica fou una de les especialitats més apreciades de la Reial Fàbrica, i també de les més complexes per l'ús de nombrosos motlles.
Vam arribar a una vitrina on la guia ens va explicar que les figures que hi havien eren les darreres que es van poder salvar quan la fàbrica va caure en runa.
La distribució
En un panell hi trobem una explicació de la Recula Arriera, eren les companyies de cavalleries i traginers que venien ceràmica de la Reial Fàbrica arreu de l'estat espanyol cap al segle XVIII. El panell ens fa una descripció de com anaven organitzats els matxos i les persones, i com anava la preuada càrrega en caixes amb palla, perquè tingueren el màxim de seguretat.
Després vam passar per una sala on hi havia tot de làpides de ceràmica, algunes d'una bellesa i singularitat que denotava l'estatus del difunt i de la família.
Vam seguir la visita pel museu, ara entràvem en tota la part de terrissa; cànters, canterelles, grans tines de ceràmica per conservar aliments. Ens van parlar que les que tenien grans dimensions les feien per parts i era fàcil en algunes trobar la junta d'unió, d'altres també tenien línies paral·leles que sobreeixien, que eren les juntes per on les havien encaixades. En un panell vam trobar l'explicació de l'esmaltat i la seua funció, i els seus usos en els diferents elements de la terrissa. També un altre gràfic ens parlava de l'assecat, si després s'havien d'esmaltar o si eren varies peces es posaven al sol, les altres es deixaven al magatzem d'assecatge de la terrisseria, ja que aquest havia de ser més gradual.
Vam passar pel racó on hi havia tota la terrissa relacionada amb els animals, abeuradors, caus de conills, menjadores. Em portava molts records aquesta part del museu, per haver utilitzat en els meus anys de joventut molts dels elements de ceràmica en la cria de gallines i conills, per posar menjar o beguda als abeuradors que mantenien l'aigua fresca dels animals.
Un panell ens parlava de la importància de la terrisseria de l'Alcora i com va ser clau aquesta base perquè al segle XVIII el comte d'Aranda instal·lés la Reial Fàbrica a l'Acora i no ho fes en una altra localitat.
Ara ens quedava per veure al museu una exposició d'escultures, on la bellesa, el colorit i les formes ens sorprenien. Després de veure aquesta part vam seguir fins l'entrada i ens vam dirigir pels carrers de la població cap a la Reial Fàbrica de l'Alcora.
La Reial Fabrica de l'Alcora
La magnitud de l'estança ens orientava sobre la importància de l'indret, del que la fàbrica va suposar i del que allà es coïa. La guia ens va mostrar una altra vegada el plànol general de la fàbrica i la part que tenien restaurada.
Vam entrar per un passadís subterrani i ens vam endinsar en un dels forns, ens van explicar tot el procés de cocció, i com regulaven la temperatura, on i com posaven les preuades peces, i tot el procés de refredament.
Després vam pujar a la part de dalt del forn on es posaven les peces més preuades a coure dins de caixes de ceràmica preparada per aguantar les altes temperatures.
A la gran sala hi havien alguns torns on molts dels xiquets de l'Alcora i dels pobles veïns anaven passant per gaudir de la terrissa i aprendre d'aquest vell ofici. La guia ens va explicar sobre els processos més moderns de cocció i d'elaboració dels diferents tipus d'objectes a partir de l'argila i els diferents tipus de terra.
Després de gaudir de les explicacions i de la visita de la Reial Fàbrica vam deixar les instal·lacions i vam eixir de la fàbrica.
De l'Alcora a Ribesalbes 4-12-21
Vam reagrupar a la gent a la porta de la fàbrica i després vam iniciar la caminada, vam deixar els edificis de la població i les estructures polsoses de les velles fàbriques, embolcallades per l'argila rogenca.
A poc a poc vam anar deixant aquesta part més industrial i urbana al darrera i vam anar travessant per camins voltats de camps de conreus, camps d'ametlers que estaven adormits esperant el bon temps. Ens vam trobar un marge amb pedres grandíssimes que aguantaven un marge, no el tombaria la pluja ni cap solsida no.
La pista es va tornar senda i un pinar jove anava cobrint la serra, ens cobria més amunt dels nostres caps i això ens tapava la visió del paisatge, hi havia indicis d'un incendi llunyà per la joventut de l'arbreda. En arribar a l'altra vessant una panoràmica diferent se'ns obria als nostres ulls. Des del nord encara podíem veure una part de l'Alcora, Sant Joan de Moró i com una ferida a la terra la mina d'argila i el Mollet. Mes al sud les serres onejaven el paisatge de verd i en una escletxa es veia la mar amb la costa de la Plana. Al nord ens arrecerava una munió de marges de pedra que amagaven vells bancals, on els avantpassats espigolaven engrunes de cereal, ara el pinar i el matollar anaven llepant la terra trida, transformant el paisatge, fent-lo més salvatge. Però els bancals sempre ens donen el segell en el temps del que va ser terra de conreu, de l'antiga petjada humana, encara que s'ompliguen de matollar.
Al nostre davant, a la vora de la senda un pi sec estirat a terra dibuixava una quilla d'un vaixell, com si la part davantera fora la proa i les branques seques les costelles de l'estructura de fusta de la nau.
Vam arribar a un punt on el camí es bifurcava, a la dreta hi havia la paleta on ens guiava pel mas dels Gils, cap a Araia, la pedrera del Xufero o cap a l'Alcora que és d'on ara veníem, pel mas dels Gils és per on la guia ens havia parlat de la ruta de les mines. Nosaltres però, tenint en compte l'hora que era, vam tirar pel camí més curt en direcció a Ribesalbes. Vam arribar a una zona de paranys, arbres disfressats, llops amb pell d'ovella, on queien milers de tords que eren víctimes de l'engany. Es veien vells bancals on l'argelaga i el pi anaven engolint-se antics camps de conreu amb oliveres i antigues garroferes que sobrevivien entre la maranya d'un parany abandonat. Ara vam passar per camps on convivien horts de mandarina i antigues oliveres de gruixudes soques, que tal vegada no eren mil·lenàries, però si podrien ser centenàries. Vam aturar-nos a dinar sobre un marge de pedra que ens feia de seient a la vora d'un hort de mandarina, després vaig passejar entre les soques nuoses de les oliveres majestuoses.
L'aventura del calvari
Vam refer el camí cap a Ribesalbes, vam arribar a l'ermita del Calvari, teníem una visió preciosa de Ribesalbes. Vam baixar pel calvari on el caminet anava zigzaguejant fins l'entrada del poble, però ai, en arribar al final del camí del calvari, que hi havia una porta gegantina de ferro que ens tancava l'accés, i el bot fins a la carretera era massa alt, no podíem seguir, a la voreta del poble que ens trobàvem bloquejats, ai mare! i ara que?. La gent no estava disposada a tornar a pujar tot el calvari per agafar un altre camí, no. Ens vam disposar a botar una paret, això va suposar algunes situacions divertides i fotos especials, que van portar rialles en un futur.
Ribesalbes
Després de superar aquesta prova i haver botat la paret per superar l'entrebanc, ja que la gran porta de ferro estava closa i barrada amb una cadena, vam submergir-nos pels carrers de Ribesalbes. Vam caminar fins l'aqüeducte de Sant Martí.
"Aqüeducte d'un sol ull, va ser en la seua època un element d'indiscutible valor i utilitat que transportava l'aigua des de la zona de Berita fins als horts que envoltaven la població i que suposaven la base agrícola de Ribesalbes. Aquest aqüeducte juntament amb el del Sitjar, forma part d'una cultura hidrològica que sempre ha depès Ribesalbes al llarg de la història."
L'aigua regalimava per les escales de pedra esquitxant a l'aire bocins d'escuma que queien mullant la catifa de fulles seques que la tardor havia sembrat pel terra i el corrent anava agranant cap als racons. Embrutava el barranc la coberta de formigó que evitava l'herba fresca engalanar la ribera. Nosaltres vam estar una estona gaudint del moment, de la llibertat de l'aigua, de la tardor i de l'aqüeducte, després vam seguir el recorregut pel centre de la població.
Vam arribar al pont que formava la carretera, un espai molest i poc acollidor, que partia el poble com un ganivet una truita, una barrera infranquejable, però també una paret immensa que valia la pena aprofitar-la per mostrar als desconeguts la història i les virtuts del poble. Alguns murals ceràmics ens mostraven alguna de les delícies i habilitats de la gent de Ribesalbes, tal com havíem anat veient en el cap de setmana, seria la ceràmica i el procés de fabricació antiga el que podíem aprendre al mur. En un homenatge a la dona ceramista i a les fases del treball en la fabricació; envernissar, retocar, ansar tasses, la pintada.
Després vam arribar al balcó del Millars on teníem aparcats els cotxes, el riu sempre era un al·licient llaminer i suculent per als nostres ulls, després ens vam acomiadar de la gent fins el diumenge que seguiríem la ruta fins a Fanzara.
A l'enllaç teniu la traça de la caminada de l'Alcora a Ribesalbes.
De Ribesalbes a Fanzara 5/12/21
El museu de ceràmica de Ribesalbes
Iniciàvem el segon dia de ruta seguint com a eix l'art i la ceràmica, començàvem amb la visita del museu de ceràmica i història natural de Ribesalbes.
Ens vam trobar a Ribesalbes, a l'aparcament que hi ha a la vora del riu Millars i vam pujar cap al museu serpentejant entre els carrerons estrets fins arribar al casalici on hi havia el museu. Allà ens esperava la xica de l'ajuntament de Ribesalbes per obrir-nos la porta al museu.
Vam anar veient les diferents exquisideses ceràmiques, ornamentades amb belles pintures que engalanaven tot tipus de peces.
El panell ens explica la seua història:
"Aquesta fàbrica va estar fundada per José Figàs Olucha, la factoria comença la seua producció en 1947 mantinguda ininterrompudament fins a 1993. Centrada fonamentalment en la reproducció dels antics motlles, temàtiques i colors alcorins de 1729 i 1777, així com nous models i temes.
La direcció ceràmica de José Figàs Olucha brilla amb llum pròpia, caracteritzant per la seua rica policromia i la seua factura ràpida i solta."
Després va vindre la meua sorpresa quan meravellats per la bellesa de les produccions de ceràmica vam seguir i vam veure la part dels fòssils i minerals. Els autòctons de Ribesalbes que eren una petita part al fons de la sala especialment insectes i petits animals.
Al seu costat dins de vitrines de vidre hi havia els espectaculars cranis d'alguns dels dinosaures i mamífers extingits, brillaven les afilades dents del tigre de dents de sabre, amb la seua ferotge dentadura al costat. Era una cabussada en la història de la terra, de la fauna que hi vivia i les lleis de la selva que regien el planeta fa milers d'anys. Dents esmolades apuntaven dins les enormes bocasses, imatges d'un passat llunyà quan aquestes grans bèsties corrien per la Terra. Vam veure també un caragol fossilitzat de dimensions gegantines, que també tindria una edat i un pes considerables.
Ribesalbes
En haver acabat el passeig pel museu vam eixir i vam iniciar la caminada, en una casa en runes a la vora del museu vam trobar sobre el llindar de la porta una figuera, ja d'unes dimensions boniques que es mantenia esvelta i preciosa. Era molt curiós en els indrets més increïbles que podien arribar a créixer les figueres, on podíem arribar a veure-les, en molts llocs n'havia vist, però dalt d'una porta. La ceràmica relluïa a cada racó de Ribesalbes, vam passar per l'Ajuntament on un panell ceràmic ens recordava la relació de Ribesalbes amb la ceràmica.
Vam passar per l'església, unes gàrgoles gracioses en forma d'animalets somrients tenien les bocasses obertes, a prop vam passar per l'antiga farmàcia, em va semblar molt interessant la porta de fusta lligada amb forja treballada.
Vam passar per la vora d'una placeta amb un banquet, engalanat de cossiols i flors, i plantes de fulles amples, al centre un banc per seure, quantes rondalles i històries del poble s'hauran contat en aquell banc, si la vegetació ens ho poguera explicar de quantes coses ens assabentaríem.
Camí de Fanzara
Sense més espera vam eixir de la trama urbana, ens vam abocar al riu Millars, vam esperar a que vingueren els que faltaven i vam iniciar el camí. La llum del matí es reflectia sobre el riu i feia espurnejar l'aigua, era un dels preciosos espectacles del moment, nosaltres vam seguir caminant, molt a prop una paleta de fusta ens indicava Fanzara. Vam iniciar el camí tot pujant la serra per una senda, prompte vam escoltar el terrabastall del soroll de les motos, una indignació em va recórrer l'espinada, per veure com malmeten els empedrats i el patrimoni de la pedra seca de les sendes i camins. Vam seguir per una pineda jove, fruit d'un antic incendi. Encara ressorgia algun pal de la llum socarrimat d'entre la verdor clara de la pineda.
Tal com anàvem pujant per la senda de pedra l'alçada ens anava regalant una visió més amplia del paisatge, del riu i Ribesalbes, en pujar més ressorgia al darrera el pantà del Sitjar i el pla de Moró i el Mollet. Es veien entre la pineda els marges de pedra dels bancals, que ens mostraven que tota aquella vessant de la muntanya havia segut feia temps camps de conreu, però l'abandonament i els anys havien fet que la natura salvatge tornés a ocupar els seus antics espais quan l'esser humà reculava. Per aquesta zona estava el canvi de terme, entre Ribesalbes i Fanzara. A més també canviàvem de comarca i l'àmbit lingüístic, entràvem a la zona castellanoparlant del País valencià.
Després de la pujada intensa vam arribar a la part més planera i de seguida ja teníem la vista de l'altra vessant amb la mar de muntanyes emboscades de pinars, vam aturar-nos a la vora d'una caseta per esmorzar, quan la senda feia ja baixada, gaudíem del paisatge sobre els barrancs i les serres, el sol calfava una miqueta la primera fredor del matí i podíem gaudir de la companyia i la conversa.
En acabar d'esmorzar vam seguir la senda que davallava en direcció a Fanzara, un tros de pinar ens feia gaudir de l'ombra i entre l'arbreda ja espurnejaven les cases de Fanzara. Ara els oms ja havien perdut la grogor de la tardor i l'hivern cru pintava el paisatge d'escorça nua. Vam arribar a una cruïlla on hi havia un creuament de paletes i una rajola, en un monticle que posava Camí de Ribesalbes. Poc després arribàvem a l'entrada de Fanzara, als llavadors ens vam disseminar per veure els murals del poble.
Fanzara
Vam endinsar-nos pels carrers, per descobrir les joies que albergaven, algunes xicotetes pintures, d'altres grans murals que cobrien molts metres de façana. Algunes de temàtica robòtica amb cables i figures metàl·liques, d'altres molt realistes i que arribaven a un detall impressionant, com la xiqueta amb la granota a la mà o la vella cosint uns pantalons, segurament aquestes dues eren les meues preferides, algunes ja una mica descolorides pels anys que portaven pintades, d'altres més noves. Vam apropar-nos als cotxes aixafats antics on un d'ells encara portava la marca, seat 127.
En ser festes es notava que hi havia més gent pel carrer recorrent el poble, escorcollant cada racó del MIAU, ( Museu inacabat d'Art Urbà). En fer-se l'hora vam recollir els cotxes i vam anar a dinar a l'Alcora, a l'ateneu. Tot va començar i va acabar a l'Alcora aquest cap de setmana. En tornar Àngel del seu passeig per les ermites al lloc indicat vam pujar al cotxe i vam tornar cap a casa.
A l'enllaç teniu la traça de la caminada de Ribesalbes a Fanzara
Trenant paraules
L'argila cuita, engalanada de brodats de colors, ens embriagava la mirada, amb la precisió i el detall, la bellesa que les mans de l'artista havia forjat. Generacions de treball continuat, mil formes i colors, amb la duresa i la fragilitat de l'acabat. Milers de peces trencades, per haver segut defectuoses, trobades farcint com a " ripio" els marges de pedra seca dels bancals.
Com la història ha marcat el saber fer, l'Alcora i Ribesalbes fan regust a terra cuita, l'antiga fàbrica del comte Aranda, bressol de preuades i valuoses peces, que engalanen les cases nobles. Ocupant un lloc privilegiat, amb la finesa de l'alta societat. Ornaments de luxoses festes, de danses refinades, de dames i cavallers, de sales de palaus i castells.
Sendes tortuoses, serpentejant entre bancals, i la vista posada al Millars, que brilla entre ribes blanques, una persona que et creues, llunyana i desconeguda, per una senda pel matí, i us pregunta si sou del Camí, i gaudisc del moment de compartir l'instant amb ella, però el nostre pas és mes lent, i deixem la conversa, per tornar amb la gent. Els bastons que xisclen sobre la senda i la pedra, per protegir als companys, que ens trobem fent sendera.
Un poble com molts, sembrat entre muntanyes, entre frondosos pinars, regat per fonts i barrancs, cap a l'Alt Millars, que vol sobreviure a la despoblació, per això vol ser diferent, perquè li vinga la gent, amb façanes de colors, i dibuixos de mols autors, escultures i pintures, trenen carrers i façanes, perquè com un alimara dalt d'un turó, ens siga un reclam Fanzara.
L'Alcora
 |
| Portal d'entrada de l'Alcora |
Museu de ceràmica de l'Alcora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada