diumenge, 23 de febrer de 2020

Caminada per la Marina Baixa: de Tàrbena a Bolulla. 22/5/2020

Pels carrers de Tàrbena. 22/5/20
Després d'una bona matinada, de molts quilòmetres de carretera a l'esquena, de revoltes i més revoltes vam creuar el coll de Rates, o coll de Raptes  i vam arribar a la mítica Tàrbena a la Marina Baixa. Vam caminar fins a la plaça Major on havíem quedat amb la resta del grup. Mentre esperàvem a la gent vam anar llegint les indicacions i els cartells que hi havia a la plaça. Prompte, escorcollant entre les lletres, com buscant un tresor amagat,  vam poder trobar els articles salats  de la parla de Tàrbena.  Una paleta  ja ens indicava "Sa font des garrofer".

De seguida van anar apareixent els companys i companyes de camí que venien de moltes comarques diferents del País Valencià. Era una festa, un luxe, trobar-nos tanta gent de tants pobles ben diferents per fer un trosset de Camí.

Havien vingut gent  del  Baix i de l'Alt Maestrat, de la Plana Alta, de l'Horta Sud, de la Safor,  de l'Alacantí, de la Marina Alta, de la  Marina Baixa, i del Comtat.
De seguida Nazari, que era de Tàrbena ens  va guiar pel poble, vam anar a la placeta  que tenia un mirador espectacular cap a la mar, on es retallava  Benidorm a l'horitzó.


Vam fer la presentació d'el Camí i de l'Associació Cívica el Camí al País Valencià, vam dir qui érem, i que feiem, i vam explicar el full de ruta del dia. Finalment vam presentar-nos, per fer explícita la riquesa de la diversitat del grup i de la gent que en formàvem part. Després de mostrar els mapes i fer les explicacions  Nazari ens va acompanyar pels carrers de Tàrbena, passejàvem per carrerons estrets d'herència morisca i mallorquina.

La dolçor del salat
Vam arribar a sa font d'Enmig i vam poder notar un altra vegada en llegir la seua història la dolçor del salat que arrelava a la història de Tàrbena.  Malgrat el temps, i les hostilitats durant els anys a la diferència del seu parlar havien tingut la fermesa d'aconseguir sobreviure i conservar aquesta riquesa.


Vam seguir fins a l'aparcament on hi havia el monument i recordatori d'aquest fet històric cabdal  en la història de Tàrbena. Com diu el monòlit després de l'expulsió dels moriscs l'any 1609 Tàrbena va ser repoblada per mallorquins,  això encara queda molt present en la consciència  i en la parla de la gent.


Amb la bellesa dels cingles com a paisatge.
Vam eixir de Tàrbena i el paisatge ens era un espectacle, alguns ametlers estaven oferint-nos la seua  florida, tal vegada una mica ja passada, on les primeres fulles verdes començaven a obrir-se camí. Pel terra una estora de pètals s'anava marcint per deixar pas al bon temps.  Per damunt dels ametlers florits els penya-segats deixaven veure les seues crestes  dibuixant el perfil de les muntanyes. L'atzar, amb el pinzell de l'erosió, treballant  al llarg de milers d'anys ens havia volgut regalar aquesta vista. Ara ens captivava tant   la seua bellesa que embriagava els nostres ulls.


Nazarí ens anava contant coses del poble i del paisatge que s'estenia al nostre davant,  ens va dir que a sobre la lloma més plana hi havia un antic poblat iber i més a dalt hi havia la penya es Bacallar. Era un luxe tindre a Nazari al nostre costat i poder escoltar-lo amb ses expressions. També ens va parlar de com  de vegades alguns veïns d'altres pobles es burlaven del seu parlar. Sa, sa, sa,sa,sa...... Però com ens va dir ell: el meu poble s'estudia pel seu parlar  i d'altres no.


De vegades és la valoració que fem a l'hora d'entendre la diferència, si ens molesta o si de veres pensem que  és la riquesa de la diversitat. Segurament en el cas de Tàrbena una de les grans riqueses i part de la  seua  fama li ve donada sobretot per  la seua parla, fruit de la seua història i de la fermesa de la seua gent.
Anàvem passant a la vora de marges de pedra seca, de bancals estrets.  Ens va contar Nazari que els senglars feien solsides als marges buscant caragols.



Al marge del camí els romers florien  i encetaven la primavera que s'acostava, en un racó una sempreviva i un romaní festejaven les seues olors esperant una carícia amable per escampar el seu flaire per l'ambient. El camí feia una gran volta, primer cap al nord i després anava girant cap al sud, ja que els grans barrancs i cingles de la nostra esquerra eren infranquejables.  Una mica més endavant, a la nostra esquerra, alguns bancals d'ametles s'encaixonaven entre  les dues vessants de la muntanya i  originaven xicotetes terrasses. Una indicació ens recordava es camí de sa muntanya, que com deia Nazari quan li vam preguntar on portava, entrava per ací i eixia per allà.


Ara vam passar per una altra petita vall que albergava cirerers encara plenament amb el vestit d'hivern, encara la calor no hi havia arribat a la seua ànima per fer-los despertar. Tot i que el paisatge era dominat per grans roquissars i penya-segats, carrascars i muntanyes abruptes, l'ésser humà durant segles  havia arrapat les valls per extraure'n les engrunes de la terra i recollir els fruits que aquesta any darrera any feia brollar.  Especialment s'anaven farcint els rebosts amb les collites d'ametles, olives, cireres i forment. L'herba verda brillava sota la llum del sol dibuixant alguns bancals d'ametlers florits.



Es mas des Pi
Eren les onze del mig dia i ja era hora d'aturar-nos per fer un mos, un gran pi amb la seua ombra acollidora ens va fer aturar-nos, era l'hora d'esmorzar i aquell indret era ideal, Nazari ens va fer saber que era es mas des Pi. Abans de seure vam recordar com era l'organització de les caminades, de l'associació, i com després de molts anys havíem arribat a aquesta situació. Vam seure i vam gaudir dels nostres àpats i d'una conversa agradable entre persones que compartíem un sentiment d'estima cap a aquesta terra.


Vam seguir la caminada, ara nosaltres giràvem per encarar la direcció cap a Bolulla. Vam passar per davant del mas de Bixauca encara al terme de Tàrbena,  vam davallar per uns bancals d'oliveres molt ben endreçats i on la pista de formigó desapareixia i es convertia en una senda ampla que les fortes aigües havien esberlat arrossegant la terra.


Ens vam aturar a la vora d'una cabana de pedra molt malmesa, Nazari ens va contar que quan ell era menut encara la va veure amb sa teulada.   Després d'una estona de seguir el camí, a la nostra esquerra és despertaven els gegants de pedra, eren grans cingleres  escarpades que ens transmetien vertigen i respecte.  En una paret llisa  immensa, com insectes  agafats a la pell d'un rinoceront, alguns escaladors s'enfilaven lligats a la corda, ressaltant entre la pedra nua.


La grandiositat del paisatge
A cada pas les muntanyes ens anaven mostrant la seua aspror, les roques feréstegues, esquinçades de dalt a baix semblaven un  pa gegant que li hagueren  desmollat algunes  engrunes. Era espectacular guaitar a la vora de l'abisme. Cada passa nova ens donava una nova emoció per la grandiositat del paisatge. Vam seguir solcant la senda, a la llunyania guaitava la serra de Bèrnia i al davant les roques anaven jugant amb els colors  grisos de la roca i verds de l'arbreda.  A les profunditats  el riu Bolulla serpentejava en la fondària.


Després de seguir la senda una estona ara coronava la muntanya de davant el castell de Bolulla o de Garx, com ens explicaria  Ivan a la visita de Bolulla. Un balcó en el paisatge ens mostrava una panoràmica  fins a la mar on una ratlla de núvols tallava l'horitzó.



Les ungles garrapinyades
Ara la senda anava davallant amb escalons fets a mà, tal vegada era  l'antiga senda com ens va dir Nazari que baixava de Castells de Castells. Nazari es queixava que tenia ses ungles dels peus garapinyades per ses baixades. El camí estava molt ben marcat pels companys de l'Empelt de Callosa i ens ajudava a no dubtar en les cruïlles més complicades, on canviàvem la pista per la senda. En mig de la boscúria, a la vora del riu van aparèixer uns bancalets de pedra seca amb els tarongers  carregats de fruita.


El neguit al cos
Finalment vam arribar al riu Bolulla, vam seguir pel mig de la vegetació seguint la llera pedregosa. Vam deixar el riu, ara teníem una zona més conreada amb llimeres i alvocats que li donaven un color diferent al paisatge.
Malauradament anàvem malament d'hora, Ivan, el guia de Bolulla estava esperant feia massa temps. Isa i jo vam estirar el pas per intentar arribar, i avançar-nos al grup,  escurçar l'espera, i veure si podíem solucionar aquest entrebanc.


En arribar vam parlar amb Ivan i ens va dir que podia fer-nos la visita per la vesprada, em vaig llevar de damunt una gran llosa, per poder solucionar aquest problema i que ningú es pogués molestar. Es d'agrair la comprensió i la tolerància que Ivan havia tingut amb nosaltres.



Bolulla
Vam anar a dinar al bar de l'Era de Bolulla, Maria Jesús i la seua família ja ens tenia preparada una gran taula, que de seguida vam anar omplint ja que estàvem una mica  cansats per la caminada, però amb  ganes de començar la part gastronòmica de la jornada.


El plat fort del dinar va ser una olla de blat picat. No era la primera vegada que provava el blat picat a la Marina, però aquest era diferent, el plat d'herència morisca estava especialment gustós. Vam dinar molt bé, amb l'alegria que transmetia Maria Jesús, l'ama del bar. Em va parlar de la màgia i de l'energia de la font de la Renyinyosa. Vam segellar al bar, vam escriure al llibre d'el Cami, vam cantar la Malaguenya de Barxeta per acabar, i  vam fer vibrar la sala amb les nostres cançons.
Molt contents amb el dinar; per la qualitat, el bon menjar, la bona atenció i el bon preu. Vam eixir fora on Ivan Montiel ja ens estava esperant per fer-nos la visita del poble.



La visita de Bolulla
Segons ens va dir Ivan, són cognoms comuns a Bolulla; Montiel, Ferrer, i Guardiola.  Soliveres era més nombrós a Tàrbena.
L'origen del poble era una alqueria musulmana, estava formada per tres nuclis de població; Garx,  Alícia, anomenada per la gent del poble els Casalots, i Bolulla.  Actualment els altres dos són despoblats i sols queda Bolulla habitada. El castell era anomenat de Bolulla o de Garx.


Vam seguir la visita pel carrer de les Flors, anomenat així per la gran quantitat de plantes que engalanaven la via. Segons ens contava Ivan  a Bolulla no sols li posaven nom als carrers, sinó també als cantons, per això aquest era el cantó de Coca. Antigament al carrer les dones s'ajuntaven per fer llata. Vam caminar fins al final del carrer on ens vam aturar davant de la casa numero 10, era un antic forn, ara era una casa particular, antigament n'hi havia tres.


Vam arribar a la font del carreró, era l'única activa, vam seguir pel  carrer Major, que curiosament era molt estret.  Vam arribar als llavadors, la sèquia del poble passava per dins d'ells, malauradament el darrer temporal va trencar la connexió i ara no hi passava aigua. L'avantatge era que en passar la sèquia  tenien sempre  aigua corrent i neta per llavar. Hi havia gent que llavava al riu, no tothom llavava al llavador.



L'església i la plaça
Vam arribar a la façana de l'església, teníem a la nostra dreta l'ajuntament i a l'esquerra l'església.
Ivan ens va preguntar si no ens faltava alguna cosa. Evidentment ens faltava la plaça, que amb l'ampliació de l'església s'havia quedat en el seu interior. Vam entrar dins de l'església, el que va ser antigament la plaça del poble.


Ivan ens va mostrar la pedra  amb la inscripció que hi havia a la vella  façana, en tombar l'antiga façana i  refer la nova la pedra la van posar a la paret. L'església per dins era molt diferent al que estàvem acostumats, molt acolorida  i molta llum, normalment solen ser més fosques. Estava dedicada a Sant Josep, que era el patró del poble. Ivan ens va mostrar l'escultura de Sant Josep, no era l'original però s'havia refet segons aquesta, tot i que la d'abans portava un colom. Era massissa d'olivera, segons ens va contar  Ivan era un espectacle cada vegada que la baixaven o la pujaven per traure-la, ja que pesava molt.


Vam passar per la vora de les capelles laterals, era una mica esfereïdor, tanta sang i ganivets clavats, veiem el Crist crucificat. Segons ens contava es va coure al forn de pa. Va esclatar el debat sobre la diferència de graus que necessitava el pa i la que necessitava l'argila per coure.


A l'eixida vam veure també una maneta que era el que quedava dels sants originals, ja que una dona la va guardar en època de  guerra i quan va passar el conflicte la va tornar.
Per l'altar vam creuar a un patí interior amb un mandarí, on hi havia un antic cementeri i una portella que portava a un soterrani de l'església. Ens contava Ivan que hi havia un antic cementeri islàmic al poblat d'Alícia o els Casalots.


Al pati hi feien cine en temps passats, encara hi havia una part de la paret més llisa on reflectien la imatge, ara hi havia algunes llimeres que omplien de llustre l'entorn. Ens vam trobar també a la porta del campanar, Ivan ens va dir  que per raons de seguretat no hi podem accedir. Antigament hi havia una figuera dalt del campanar però quan el van restaurar la van arrancar.


Vam eixir de l'església i  vam arribar a un cantó on encara molt tènuement es visualitzava la placa que deia  "Telefonos" i una fletxa, era de l'època quan no hi havia telèfon i la fletxa ens indicava la centraleta. Curiosament a sota trobàvem la placa del carrer, " Carrer de la Plaça",  el carrer ens feia referència a l'antiga plaça de l'església desapareguda i que ara  ocupava part de l'església. Vam rodar l'església i ens vam posar a la part de darrera on  teníem una bona imatge del campanar. Tenia tres campanes i eren anomenades; Sant Josep, Santa Bàrbara i Sant Josep.
Santa Bàrbara era la patrona de Tàrbena i diuen les males llengües que  els de Bolulla li la van furtar als de Tàrbena, però ens diu Ivan que no era veritat.

Les festes
Pel que feia a les festes ens contava  Ivan que antigament es feien cap a l'octubre  coincidint amb  la Fira de Callosa, actualment eren el quart cap de setmana d'agost.
Pel carrer on hi érem hi havia antigament  un  barranc, que passava per darrera de l'església.  Ara el teníem als nostres peus, la coberta  formava una cúpula de pedra  i és va fer per tandes. Anaven a la muntanya a per pedres i feien la volta per cobrir-lo i després poder fer el carrer a sobre.  Vam passar per la font de la Creu, actualment sols hi havia  pintada l'antiga font a la paret.


Vam anar per un caminet que anava per sobre de la sèquia tapada, vam arribar a un  punt on no podíem passar, creuava la carretera tot fent   un sifó, i l'aigua havia de pujar fins a l'altra banda al nivell on érem nosaltres i després circulava a l'altra banda de poble.
Ivan ens va parlar de la problemàtica del manteniment de l'escola, ja que no hi ha molts xiquets, i segurament l'any vinent la tancarien.


Vam passar per davant de la casa de la cultura, que era un edifici nou. Segons ens va contar Ivan era on hi havia antigament l'escola i la casa del mestre, era l'escola on ell havia aprés.
Vam creuar el riu Bolulla, ara teníem una vista molt bonica del perfil del poble i al nostre davant els xops a la vora del riu, més amunt ens va dir Ivan que hi havia la font de l'Assut.
A la nostra dreta hi havia la penya del Matapoll, li deien així ja que era on portaven el ramat  i hi havia l'herba del matapoll per desinfectar-lo.


A la nostra esquerra, a l'altra banda de riu hi havia la penya de l'Or. Hi havia algunes llegendes que en parlaven del seu nom. Hi havia dos homes que es van barallar i van caure a la mina.
La més probable era la que deia que quan li pegava la llum del sol brillava com si fora d'or.
Hi havia una plaça a Bolulla que li deien la sastreria, ja que era el lloc que  quedaven tots els vells del poble per parlar dels altres.


La font de la Renyinyosa
Vam seguir per la senda per la vora del barranc anomenat Rondan, ara la sèquia estava tapada, però antigament estava oberta, finalment vam arribar a la perla de la muntanya: la font de la Renyinyosa.  Era un salt d'aigua espectacular que queia a la bassa i vessava cap al barranc, una figuera i un pi s'arrapaven a la paret esquitxada de frescor.


La molsa omplia les pedres a la vora del reguer mentre l'aigua espurnejava la roca i regalimava per tot arreu.  Nosaltres extasiats  pel plaer que ens portava contemplàvem l'escena.
La dita deia: Quan plou molt  i la Renyinyosa cau,  serà bon estiu i podem omplir la bassa.
Ivan ens va parlar de la dita de Bolulla.

 Bolulla 
 El dimoni se "l'anduia"
enganxada d'una agulla...
i com pesava tant
 la va deixar dins d'un barranc.

Vam estar una estona gaudint d'aquell racó amb la Renyinyosa cantant la seua cançó humida. Segons ens va dir Ivan l'aigua venia d'una cova de coll de Rates (o també denominat coll de Raptes, per ser un punt on els bandolers raptaven a la gent).
Més enllà hi havia un molí, ara en runes, estava molt malmès, antigament el molí tenia llum elèctrica  i Bolulla encara  no.


Després de concloure el dia amb una foto de grup ens vam  acomiadar d'Ivan i li vam  donar les gràcies per totes les explicacions i els detalls que ens havia regalat del seu poble.
Després d'acomiadar-nos dels companys i companyes i dir-los un.... fins la propera vam agafar el cotxe i vam tornar cap a casa.
Si voleu veure la traça del recorregut a l'enllaç del wikiloc teniu l'itinerari.




 Monòlit a Tàrbena que recorda els colons mallorquins 

 Església de Santa Bàrbara de Tàrbena
 Explicació de l'església

Senyalítica en salat.

 Vista es de la Placeta de la Marina Baixa


 Foto de grup del Camí

 Carrers de Tàrbena

 Sa font d'Enmig

 Sa font d'Enmig


 Sa font d'Enmig


 El grup d'el Camí al monument 

Fem Camí

 Ametlers florits

 Sota les flors dels ametlers


Els senglars desfan els marges buscant caragols


 Penya es Bacallar


 Ruta per sa Muntanya

Vista de sa muntanya i es poblat iber .


Un romaní i una sempreviva 


 Antic poblat iber i més enllà sa penya es bacallar





 Bancalets entre les dues vessants













 Escaladors a una paret llisa









 Al fons Bèrnia





 Castell de Garx o de Bolulla




Davallant la senda



 Sota els cingles

 Nespres encara verds

 Bèrnia al fons

 Sota els cingles


 Uns bancalets de tarongers


 Caminem per la llera del riu Bolulla

 Esperant el dinar

Pla d'olla d'arròs picat al restaurant les Eres de Bolulla

 Mural davant del bar les Eres

 Carrer de les Flors

 Casa al carrer de les Flors

 Cantó de Coca

 Font del Carreró



 La sèquia del poble passava per dins del llavador

El llavador amb la sèquia del poble pel seu interior




 Placa que recorda la lleialtat de Bolulla a Isabel II a les guerres Carlines

 Campanar i façana moderna

Escut al campanar

 Interior de l'església

Placa de l'església que hi havia a la façana original

 Escultura massissa d'olivera  de Sant Josep

 Maneta d'un sant a l'església

 Campanar de Bolulla

 Patí amb les llimeres on feien cinema 

 Contraforts de l'església

 Carrer de la Plaça

 Campanar de Bolulla


 Font de la Creu

 Ivan ens mostra el sifó de l'aigua.

 Marges de pedra de nespres

 Bèrnia

 Bolulla

Bolulla

 Riu Bolulla


 Font de la Renyinyosa

 El barranc del Rondan

 Font de la Renyinyosa

 Un pi esgallant la roca a la font de la Renyinyosa

Font de la Renyinyosa



 Font de la Renyinyosa

 Font de la Renyinyosa

Font de la Renyinyosa



El grup del Camí i Bolulla de fons

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada