Eixim de casa
Després de tota la setmana tancat arribava el dissabte, el meu moment per fer Camí i gaudir d'una nova jornada a l'aire lliure, de moment amb les restriccions de moviment que teníem per trobar-nos encara a la fase 0 del confinament.
Sota la tenebror de la nit
Vaig travessar els carrers de
Castelló, que a eixes hores estaven encara adormits en la tenebror de la nit, sense rostres tapats, inexpressius, que recorregueren els carrers. Sols la llum tènue dels fanals il·luminava porugament el camí. Sols el meu pas ferm i fresc feia trontollar el silenci de la ciutat.
La plaça adormida
Ara recorria els carrers del centre de Castelló, coneguts per mi, travessats tantes i tantes vegades, caliu de la meua infantesa. Però ara ja notava a faltar el seu regust, ja que feia dos mesos que no els trepitjava. Algunes gotes d'aigua em van avisar de la probabilitat de pluja. En passar per la plaça Major estava deserta, sols un cotxe de policia a la plaça de l'Herba vigilava la docilitat dels ciutadans.
Vaig tenir sort, no em van fer preguntes; on anava?, amb qui havia quedat?, quans quilometres pensava fer?, o si creuaria la ratlla de terme?. Es van portar bé, ens vam saludar cordialment i vaig seguir pel carrer Cavallers.
La pluja fina
El gran ficus de la plaça Maria Agustina romania dormit esperant que l'alba despertara els ocells que tenien com a casa les seues branques. Vaig enfilar tota l'avinguda de Lledó i vaig passar pel carrer Maria Rosa Molàs, era el carrer que em va veure créixer, feia molts anys, quan jo era un xiquet ell era un carrer tallat, sense massa edificis, ni massa cotxes que el travessaren, qui t'ha vist i que et veu. Ara ell també s'havia fet gran, ara era una gran avinguda de dos carrils, envoltat d'edificis alts i esvelts.
Vaig seguir pel camí de Lledó, una pluja molt fina anava deixant un mosaic a terra mentre la seua música ressonava sobre les fulles dels plataners.
A trenc d'alba
El cel estava tapat, tot i que la claror ja deixava notar-se, el tunel de plataners em feia coveta i ens arrecerava. En arribar a l'estàtua de Perot de Grenyana i els bous, vaig saludar-los i vaig seguir, al bell mig de la partida Taixida.
Vaig passar per davant de
la basílica de Lledó, el blau del cel retallava el perfil de la cúpula i l'espadanya. Ja em trobava a la
partida de la Plana. Vaig passar per
l'alqueria de Roig i vaig continuar pel
camí d'en Riera. Ja a la
partida de Ramell. Els horts de tarongers i els conreus envoltaven el camí. Pel terra la pluja fina havia fet eixir alguns caragols que arrossegaven la closca i estiraven la molla per l'asfalt, amb la perillosa travessa de creuar la via, i l'atzar de no ser xafats per algun caminant o ciclista despistat. Jo vaig anar en compte de no esclafar-los amb el meu pas ràpid, m'agradava respectar a tots els animalets. El cel ens imposava respecte amb la seua manta de coto que s'estenia fins a l'horitzó, semblava que havia parat de ploure i podia caminar més tranquil.
El riu Sec
Havia arribat al riu Sec, una manta verda ocupava la llera del riu i un fil d'aigua espurnejava al mig com una serp sigil·losa, que s'esmunyia a trenc d'alba.
Vaig iniciar el camí per la part esquerra del riu, seguia tenint al meu davant la manta verda d'herba que s'estenia al llarg del riu.
Ara els caragols seguien travessant el camí, lluint les seues precioses closques. A la nostra esquerra teníem una bona panoràmica de la plana de Castelló, al nord s'estenia la partida de la Brunella, que estava situada paral·lela al nord el riu. Caminava bona part per la partida la Mota que incloia el riu i també la sequia la Mota que transcorria paral·lela a la banda del sud. Tenia una bona vista de molta part del terme amb els tarongers com a conreu predominant, però de tant en tant alguns conreus d'horta que trencaven la monotonia del taronger. Tancant l'estança pel nord hi havia les muntanyes de Penyeta Roja, la Magdalena i les Agulles de Santa Àgueda, com un brodat que tancava el luxós vestit.
Ara el camí quedava tallat per a la circulació dels cotxes i acabava l'asfalt, vaig resseguir la senda de terra, engalanada per la varietat de plantes silvestres que acolorien les vores, especialment el groc de les plantes, amb els seus grans botons d'or.
Ara el riu presentava la seua llera totalment coberta d'aigua amb illes de vegetació que li donaven un contrast molt bonic. Evidentment el riu no portava aigua des de Borriol, des d'on venia, i era tal vegada la mar qui entrava cap a dins, o l'aigua del nivell freàtic que feia tolls. Tenia els meu dubtes si eren aiguamolls en part o fins a quin grau de salinitat tenia l'aigua.
Les antigues riuades
Ara vaig caminar una estona per damunt de l'antiga via del tren de la Pedrera, ara ja en desús, de fet jo no recordo mai haver vist ja passar el tren per ací. Del riu Sec recordo quan la meua iaia em contava que abans no estava canalitzat com ara, i quan hi havia alguna riuada cap a la tardor s'emportava tota la collita de l'arròs que tenien a les eres, i se l'enduia a la mar.
La platja del Serradal
Vaig creuar el pont i vaig caminar a la vora de la sèquia de la Travessera, a la sèquia hi havia una parella de colls verds que nadaven a contracorrent. Uns altres animals van cridar la meua atenció, hi havia peixos grossos, i altres més menuts que nedaven pel fons i de tant en tant feien remolins a l'aigua. Vaig seguir per la vora de l'ampla sèquia on lliscava l'aigua per defallir a la platja. Ara caminava per la partida de la Travessera.
A la voreta la mar
Finalment vaig arribar a l'ampla avinguda que anava per la vora de la costa. La mar tornava a aparèixer fidel a l'horitzó. Vaig anar una estona per la vora de la mar. Les ones acaronaven incansables la sorra de la platja amb el seu amor incondicional i amb les seus mans d'escuma. Vaig marcar a la sorra la marca del Camí. Hui no hi havien petxines com l'altre dia que brodaren la platja.
Vaig trobar-me la sèquia de la Travessera que em tallava el pas, i vaig tornar al passeig, a les dunes si que hi havia vegetació diversa com els lliris de mar, però no estaven florits. Ara ja caminava per la partida del Senillar.
Els núvols estaven fortament agafats com una cuirassa que no deixava entrar la llum. Però en un punt de feblesa el sol reflectia els raigs sobre la mar, donant un contrast de llums molt bonic, creant cortines de claror que baixaven des del cel.
Hi havia gent caminant, i corrents, jo vaig arribar a la sèquia de l'Obra que moria sense pietat, engolida en la salobror de les ones, les grans comportes regulaven l'eixida de l'aigua a la mar.
La séquia de l'Obra
Vaig seguir per la vora de la sèquia de l'Obra, era sorprenent l'amplada de la sèquia, i el toll d'aigua que portava, m'hipnotitzava mirar la sèquia, resseguir els llims i notar la fondària. El camí era de terra i estava farcit d'una estora d'ordi bord espigat, el caixer de la sèquia era de formigó, però a la vora del camí, als marges hi havia un bon matoll de senill. Ara caminava per la partida de la Font. Al mig de la sèquia una ànega amb els quatre aneguets nedava tranquil·lament. No vaig perdre l'ocasió de desar el record amb la caçadora d'imatges.
Vaig seguir gaudint d'aquell entorn, tan proper i tan desconegut. Tal vegada aquesta circumstància que ens embolcallava, i aquestes restriccions que teníem pel confinament havien fet que poguera descobrir aquests racons tan bonics del terme de Castelló. Aquest recorregut per la vora de la sèquia de l'Obra era possiblement un des trossos més bonics de la ruta de hui.
Les oronetes
Però tot l'espectacle no sols estava dins l'aigua, dalt de l'aigua a uns dos o tres metres del seu nivell hi havia núvols de mosquits que es mantenien en eixams compactes. Una mica més amunt, centenars d'oronetes anaven creuant baixetes, teixint el cel amb mil piruetes, cercant menjar. Era molt gratificant veure-les volar tan baixetes, tant a prop meu, dibuixant el cel amb el seu vol.
Colls verds
Una mica més endavant em vaig trobar una altra ànega amb els seus aneguets nedant dins de la sèquia, aquest grup però era més nombrós i eren més grans. Malauradament la mare no se'n refiava de les meues intencions i van córrer amb el seu vol arran d'aigua. Suposo que amb la por al cos de no voler formar part d'una paella d'ànec d'un diumenge qualsevol. Però no era eixa la meua intenció, sols volia traure'ls fotos per al reportatge.
El molí la Font
Vaig deixar
la sèquia de l'Obra i vaig enfilar el camí del segon canal que girava a la dreta, vaig seguir per camins d'horta, envoltats del jardí salvatge que la primavera ens oferia, senzilles
roselles i espesos matolls de romegueres que escampaven les generoses inflorescències, que a l'estiu es convertirien en mores sucoses.
Vaig arribar a unes construccions amb el sostre en forma de volta de canó, desconeixia el seu ús però per la relació amb la sèquia, i el reguer que les envoltaven podrien ser com antics partidors o comportes per la distribució del reg. Vaig seguir per la ruta fins arribar al molí la Font, per fora estava tancat, s'albirava el gran toll del naixement i l'arbreda, però no hi podia accedir. Vaig seguir per la partida de la Font, que prenia el nom del molí la Font.
Tombatossals
Segons el llibre de Vicent Pasqual i Tirado, en la seua obra Tombatossals una de les aventures de la conlloga era la conquesta de les illes Columbretes. Per fer la gesta van eixir amb les barcasses des del molí la Font i van seguir tota la sèquia de l'Obra fins arribar a la mar per arribar a les illes.
Em quedava pendent la visita del molí la Font per una propera vegada, ara havia de seguir en la meua ruta. En un hort de tarongers uns rostres serpentejaven per les soques, eren una família amb una bossa plena, segurament estaven plegant caragols, per fer-se una caragolada. Vaig recordar la cançó.
Ningú passa la vida que passa
més que el senyor caragol ,
que no paga lloguer de la casa
i es passeja per on vol.
caragol, caragol, trau les banyes que ix el sol.
Sant Francesc de la Font
Vaig seguir fins l'ermita de Sant Francesc on vaig parar per esmorzar per recuperar forces. Vaig establir algunes paraules amb un home que baixava de la Magdalena. Jo li vaig comentar el que havia fet, i em va animar que igual arribava als trenta quilòmetres.
Sant Roc de la Donació
Ara vaig anar travessant camins fins arribar a l'entrador de l'ermita de Sant Roc de la Donació, vaig entrar pel camí per veure l'ermita, una xicoteta capella ressorgia darrera de la paret amb un panell ceràmic ben engalanat amb el sol i un pardalet i unes lletres, on es llegia: Ermita de Sant Roc de la Donació. Ara vaig seguir pel camí en Riera que em portava una altra vegada al riu Sec on havia passat feia unes hores. Ara però tot el paisatge es veia molt més clar que a trenc d'alba. En un tancat unes cabres em feien la festa.
Alvocats en el paisatge del terme
En un hort de tarongers del camí en Riera vaig poder veure que entre els tarongers hi havien plantat alvocats. Semblava que, el taronger, eixe monocultiu que semblava etern i sense competidors començava a tindre també ací, al terme de Castelló un nou competidor, i un paisatge tan assimilat per nosaltres podia canviar en un futur.
Lledó
Vaig arribar a l'alqueria de Roig i la basílica de Lledó. En iniciar el camí Lledó una estranya sensació em va travessar l'espinada, tot el camí que fins ara havia fet sol, o amb quasi bé ningú, ara em trobava amb una allau de persones majors amb tapaboques que farcien el camí Lledó, feia uns mesos haguera pensat que em trobava dins d'un malson.
Perot de Grenyana i els bous
Vaig caminar per entre la gent, intentant guardar la distància de seguretat, vaig arribar a l'estàtua de Perot de Grenyana i els bous, ara si que lluïa la pedra nua els perfils dels músculs a la claror, vaig recórrer amb la mirada cada contorn de la pedra, em vaig fixar amb la cama i el peu de Perot, la musculatura de l'home era més gran que la del bou. Però el pes de la pedra seria massa per aguantar tot el pes de l'animal per les potes i per això la part de baix de la panxa era un bloc massís de pedra que aguantava l'escultura. Sempre recordava la frase que deia la meua iaia quan passaven per davant, "Morrots, morrots" i els acaronava tendrament el tos, com si els animals tingueren vida.
Allò que val és la vivència
Vaig seguir pel passeig de plataners fins l'estàtua de Tombatossals, i després em vaig perdre pels carrers de Castelló, pels mateixos que pel matí havia eixit, ara però farcits de persones amb tapaboques que anaven i venien.
Eren les 11 del matí, i havia començat a caminar a les 6 de la matinada, havia caminat cinc hores i havia fet 25 km, Però aquestes xifres no tenien cap importància.
El que omplia aquest espai geogràfic i temporal era la vivència; les sensacions, els paisatges que havia vist i havia sentit. Allò que feia que valguera la pena tot l'esforç eren els colors de les flors i els animalets que havia vist, amb les persones que havia parlat o els noms dels topònims que havia llegit. El que omplia aquest sac eren les olors que havia notat, la remor que havia escoltat i les textures que havia tocat.
La millor recompensa eren les fotos que havia fet i les paraules que sorgien de tan bells paisatges. Els quilometres i les hores eren la capsa de fora del regal, el que era important era tot el contingut, el que havia aprés.
Ací teniu la
traça de la caminada per si us fa goig repetir-la
 |
| El camí de Lledó |
 |
| El peiró i Lledó al fons |
 |
| La basílica de Lledó |
 |
| La cúpula de la basílica de Lledó |
 |
| El cel tapat al passar pel camí en Riera |
 |
| La primavera a la vora del riu Sec |
 |
| Un caragol lluint la closca i la molla |
 |
| conreus d'horta a la vora del riu i les muntanyes al fons |
 |
| La Brunella |
 |
| La senda a la vora del riu |
 |
| El riu Sec, amb illes de vegetació a prop de la mar |
 |
| El riu Sec prop de la desembocadura |
 |
| El riu Sec cap a la desembocadura |
 |
| La via del tren de la Pedrera |
 |
| El riu Sec prop de la mar |
 |
| La sèquia de la Trvessera |
 |
| La sèquia de la Travessera |
 |
| La sèquia de la Travessera |
 |
| Un coll verd mascle |
 |
| La marca del Camí al País Valencià |
 |
| La platja del Serradal |
 |
| Un raig de llum en la penombra |
 |
| La vegetació a les dunes |
 |
| La comporta de la sèquia de l'Obra en acabar a la mar |
 |
| La sèquia de la Brunella en acabar a la sèquia de l'Obra |
 |
| La sèquia l'Obra i la sèquia del Senillar |
 |
| La sèquia del Senillar en acabar a la sèquia de l'Obra |
 |
| La sèquia de l'Obra |
 |
| La sèquia de l'Obra |
 |
| L'ànega i els aneguets a la sèquia de l'Obra |
 |
| Fugint amb la por al cos |
 |
| La sèquia de l'Obra |
 |
| Roselles (Papaver rhoeas) |
 |
| Ermita de la Magdalena i el castell Vell |
 |
| Edificacions a la sèquia Major |
 |
| Flors de romeguera, esbarzer |
 |
| El Molí la Font |
 |
| El molí la Font |
 |
| Peiró de Sant Francesc |
 |
| Inscripcions al peiró de Sant Francesc |
 |
| Ermita de Sant Francesc de la Font |
 |
| Sènia a l'ermita de Sant Francesc |
 |
| La creu del Guàrdia |
 |
| Capella i ceràmica a Sant Roc de la Donació |
 |
| Sant Roc de la Donació |
 |
| Les cabretes ens saluden |
 |
| El nou conreu de l'alvocat li farà ombra al monocultiu de taronger? |
 |
| L'alqueria de Roig |
 |
| Basílica de Lledó |
 |
| Peiró de Lledó |
 |
| El camí de Lledó |
 |
| Si són roses floriran |
 |
| Perot de Granyana i els bous |
 |
| Els bous |
 |
| Perot, detall de la musculatura de la cama del bou i de l'home |
 |
| El camí Lledó |
 |
| Un gos llonganissa |
 |
| Escultura de Tombatossals |
 |
| Antics cartells de la Magdalena |
 |
| Antics cartells de les festes de la Magdalena |
 |
| Les arrels del ficus de Maria Agustina |
 |
| El Fadrí des de la plaça de l'Herba |
 |
| Fins i tot les escultures tenen por i es posen el tapaboques |
 |
| Un detall floral d'una façana del carrer Trinitat |
Quin plaer poder llegir aquesta narració, plena de poesia,de la teua caminada, per terres que conec, però no tan bé com tu, d'alguns llocs no sabia el seu nom, tot i haver passat per ahi moltes vegades. Gràcies, és un goig.
ResponEliminaPer cert, el tren encara passa alguna vegada.
Quant a les fotos, són molt boniques. Enhorabona :-)
Per cert, sóc Marga
ResponElimina