Els preparatius
Era el desè dia de ruta, començaven a haver-hi moltes experiències acumulades, hui pujaríem al Montgó i faríem la primera caminada pel País Valencià. Vam esperar a la plaça fins que van vindre els cotxes, ens vam dividir en dos cotxes, i en el nostre va pujar Vicent, Lluís i jo. Vam deixar els cotxes a les planes del Montgó i vam començar a caminar entre pins per una pista, vam anar agafant volada, el camí es feia pedregós.
Tal com anàvem agafant altura veiem com es retallava la costa i com el Montgó es feia més gran. Ens vam aturar a una ombra i vam veure l'estesa de piscines com una segona mar blava, des d'ací teníem una visió del cap de la Nau. Ens vam creuar amb alguns anglesos que pujaven i baixaven. A la pujada anàvem cantant, seguíem les marques que ens indicaven la bona direcció fins al cim. En el nostre caminar li anàvem donant la volta a la muntanya, eren les darreres passes fins al cim. Com sempre el darrer tros estava molt pelat, feia molt de sol i no hi havia cap ombra. A la pujada vaig recordar-me'n del meu viatge a l'estiu del 2002, va ser un viatge llarg i sol, la meua gran aventura de 17 dies cap al nord i 7 dies cap al sud i el darrer dia vaig pujar al Montgó.
Al cim
En arribar al cim hi havia una parella de persones de parla francesa. Llavors ens vam preparar per fer el cant oficial al Montgó, jo vaig cantar la cançó d'Al Tall; Per Mallorca, en aquell moment no coneixia tant el repertori de Paco Muñoz, ara segurament hagués entonat també al Vell Montgó de Paco Muñoz, quan la va cantar Vicent Iborra. Després vam esmorzar en un raconet al costat d'una paret. La vista des del cim era impressionant, es veia Jesús Pobre, Pedreguer, i Gata de Gorgos.
Vam davallar pel barranc i va començar a mancar l'aigua, la gent s'havia quedat sense líquid, Vicent s'havia acabat la seua dalt del cim, Lluís tampoc en tenia, la gent començava a tindre set. Jo vaig repartir la meua aigua a tota la gent que en necessitava, i vaig fer ús del meu autocontrol per aguantar la calor i la set. També hi havia gent que patia per la senda pedregosa, va ser un moment per notar l'esforç de la superació personal, feia molt de sol, calia tirar endavant i oblidar les dificultats del camí. (Tal vegada va ser una lliçó que vam aprendre, i no hem tornat a fer una pujada al Montgó en ple juliol amb molta calor i poca aigua).
Sort que després de tot la senda feia baixada. Vaig començar a cantar amb el David moltes cançons, ell era un professional, cantava en un cor. Vam entonar al vent, la samarreta, etc. Darrera de tota la comitiva anàvem la creu roja( Sílvia) i el cotxe granera (jo). Sílvia era infermera i ajudava a Vicent que de la calor s'havia marejat. Jo anava prou bé, i em notava amb forces, encara em quedava energia per aguantar. Li vaig deixar el bastó a Vicent, ens havíem acabat quasi tota l'aigua. La situació es complicava.
La muntanya dibuixava diferents formes, vaig veure l'ull de l'elefant on hi havia la cova del Montgó, la seua silueta majestuosa de massís rocós es retallava al fons, cada vegada més imponent. Vam entrar en una pista plana però estreta.
Lluís es va avançar i ens va portar aigua fresca, una vegada calmada la set i amb més forces vam anar fins al cotxe de Vicent Noguera.
El Camí sol fins a Pedreguer
Ací començava la meua segona fase d'aquest dia de caminada pel País Valencià. Ara la resta del grup havia pujat als cotxes i anaven cap a Pedreguer, i jo seguiria la caminada sol, encara tenia més forces i volia seguir caminant, si em donaven una ampolla d'aigua no tenia cap problema. Així que em vaig acomiadar del grup i vaig seguir el meu camí.
Vaig passar per Jesús Pobre, vaig preguntar per anar a Pedreguer, vaig creuar tot el poble i vaig tornar a preguntar. Vaig entrar a un bar i em van dir si feia bona hora. (En aquell moment eren pobles nous per mi, després de quinze anys ara són molt més xafats, familiars i coneguts). Ara vaig anar cap a Pedreguer, on a la muntanya ressaltava el perfil dels tres molins.
Tal vegada enyorava una mica la solitud de la caminada, havia fet molta amistat amb els companys i companyes però també m'agradava caminar una miqueta a soles després de tants dies fent ruta en companyia. Vaig reflexionar sobre el que fèiem i així ara prenia més contacte amb tot el paisatge que anava engolint-me pas a pas. Els molins eren tres torres circulars que ja no tenien els engranatges però encara restaven les torres.
Vaig travessant camins d'horta i algunes infraestructures fins arribar al camí del Pamó, i en un moment vaig entrar a Pedreguer. En arribar al nucli urbà no trobava la casa de Vicent Noguera, pels carrers hi havia els cadafals dels bous i això em va desorientar. Finalment em va telefonar Vicent Noguera i em va dir que estaven al centre, vaig anar on em va dir i em vaig trobar amb la resta de companys i companyes.
Per la nit vam sopar al Centre Excursionista de Pedreguer, ens van traure de tot per picar, fins i tot un meló, va ser molt bona l'acollida per part del CEP, ens vam donar les adreces i vam preparar l'itinerari per l'endemà. David i Lluís es van quedar a veure el bou, ells no ho havien vist mai, jo me'n vaig anar a dormir, com he dit en la crònica anterior no m'anava massa aquest tipus d'espectacle.
Al centre excursionista ens van cantar la cançó:
Pepe Tono cull-me pomes
"Concepcion" que altes estan,
si les rames no s'acatxen
pomes no se'n colliran.
Si les pomes no s'acatxen
pomes no se'n colliran
Si les pomes no s'acatxen
pomes no se'n colliran
Pepe Tono se'n va a casa
el civil a demanar-li la filla,
cosa que fan els civils,
que la meus filla es jove
i no té el seu menester.
De Pedreguer a la Xara
han fet una carretera.
Per anar els pedregueros
a veure a la carnissera.
Per anar els pedregueros
a veure a la carnissera.
El Montgó i el metre
Vicent Noguera em va explicar com el Montgó va formar part d'una aventura excursionista i científica. Quan van haver de mesurat el meridià per traure el metre com a la deumilionèsima part del meridià terrestre i es van fer els mesuraments en diferents cims o poblacions; Paris, Dunquerke, Barcelona, i van seguir cap al Penyagolosa, la muntanyeta de les Raboses de Cullera i el darrer punt va ser el Montgó.
Vicent Noguera em va explicar com el Montgó va formar part d'una aventura excursionista i científica. Quan van haver de mesurat el meridià per traure el metre com a la deumilionèsima part del meridià terrestre i es van fer els mesuraments en diferents cims o poblacions; Paris, Dunquerke, Barcelona, i van seguir cap al Penyagolosa, la muntanyeta de les Raboses de Cullera i el darrer punt va ser el Montgó.
Viot i Aragó van ser les dues persones que feien els treballs de camp, i eren de la Catalunya Nord. Quan estaven dalt del Montgó va córrer la veu que hi havia dos francesos que estaven al Montgó i que anaren a per ells.
Ells estaven baixant del Montgó quan la guàrdia estava pujant i els hi van preguntar, i ells com parlaven català ja que eren de la Catalunya Nord els hi van respondre, -nosaltres no hem vist a ningú, en català, i així va ser com es van poder escapolir.
 |
| El Montgó prop de Jesús Pobre (caminada posterior gener 2019 Ondara- P- J.P) |
 |
| Riurau de Jesús Pobre (caminada gener 2019) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada