Ensumant la terra: Caminada pel Baix Llobregat i el Barcelonès: de Sant Feliu de Llobregat a Sarrià. 3/1/2019

divendres, 16 d’agost del 2019

Caminada pel Baix Llobregat i el Barcelonès: de Sant Feliu de Llobregat a Sarrià. 3/1/2019

Sant Feliu de Llobregat

El tren cap a Sant Feliu

Vam eixir de casa Xavier Rosselló; Xavier, Balma i jo per fer l'etapa d'el Camí de Sant Feliu de Llobregat a la parada de Reina Elisenda de Barcelona. Aquesta vegada hi havia bona combinació amb transport públic per poder tornar a casa sense problemes. Vam agafar el tren de Sant Feliu de Llobregat i vam parar a l'estació per començar la ruta.

Sant Feliu de Llobregat

En deixar les vies del tren vam ensopegar amb una zona verda, era el parc Nadal. Després vam arribar a la plaça de la vila i vam veure la catedral de Sant Feliu de Llobregat. Vam creuar alguns carrers de Sant Feliu de Llobregat fins arribar al parc de Torreblanca. Com no podia ser d'una altra manera em portava records de la meua comarca i del poble de Torreblanca. Però en trobar-nos davant de la porta d'entrada del parc vam veure que la traça de la ruta creuava el parc, però la porta la teníem tancada.

El parc de Torreblanca

En trobar-nos a la porta, Balma va començar a trobar-se malament, era un refredat, i es cansava molt, per una altra banda vam veure que no podíem entrar, encara no havien obert, havíem de vorejar el parc. Curiosament el parc estava entre el terme de Sant Just d'Esvern i el de Sant Joan d'Espí. Vam veure el parc des de fora però no ens vam esperar a la seua obertura, ja que ens quedaven molts quilometres per davant.

En girar la cantonada del carrer Torreblanca ens vam topar amb un autobús que anava directe a Barcelona. Veient la situació de Balma vam dubtar un moment, finalment Xavier i Balma van agafar l'autobús i van tornar cap a casa i jo vaig seguir la ruta sol. Sempre tenia el dubte si havia obrat bé i sempre em aquedava una mica de remordiment per haver-me separat de Balma.

Vaig seguir per la vora del parc de Torreblanca, fins arribar a la torrassa que li donava nom al parc.

Al panell hi havia l'explicació de la seua història:

"La notícia més antiga que es té de la torre data del 1310 i es va anar ampliant fins que, al segle XVIII, Torreblanca havia esdevingut una hisenda molt prospera. A finals del segle XIX es va construir un palau neogòtic (enderrocat el 1958), els jardins romàntics, i es va iniciar el conreu dels roserars.

Avui el parc compren un jardí romàntic, un llac amb grutes, illes, coves i salts d'aigua, antics camps de conreu, un laberint (situat on hi havia el palau i la capella), l'estany, el passeig de les esfinxs, la gran plaça i l'estens roserar, testimoni del tradicional conreu de roses de la zona."

Sant Just Desvern

Vaig deixar endarrere el parc i vaig creuar la N 340, vaig endinsar-me per alguns carrers de Sant Just Desvern, el paisatge era intensament urbà, les zones verdes eren illes conreades al voltant de la mar d'edificis i polígons industrials que sobreeixien per tot arreu. Un bocí salvatge era un tresor en el camí. Vaig arribar a la riera de Sant Just, per primera vegada xafava senda de terra, vora la riera i a la meua esquerra apareixia una zona de muntanya i conreus més lliures de la massificació urbana que cobria molta part de l'etapa.

Els masos

Un panell ens parlava dels masos i en especial del mas de Gelabert:

"Es coneixia com a mas Canyet i després com la propietat d'en Térmens, cap al 1691 es va dir Can Roldan, al 1833 escrit Roldan. Al 1890 s'hi van fer reformes i a principis del segle XX la masia l'havia adquirit el senyor Carbonell, veí d'Esplugues de Llobregat. Una família procedents primer de Piera i després de Masqueta n'eren masovers. A partir de 1948 es va arrendar a la família Celma de Sant Just Desvern i hi van ser fins al 2013. A principis dels anys setanta del segle XX la finca encara estava conreada de vinya. Mes tard es va dedicar al conreu d'horta (enciams, porros , pastanagues... ) i d'altres fruiters.

A la façana principal hi ha un rellotge de sol, un edifici orientat a migdia al qual se li va afegir un cos per la part de ponent amb unes galeries en l'actualitat tapiades. El pou a tocar del camí i prop el torrent del turó del Coscoll, tenia una sínia mecànica."

En passar per davant del mas encara tenia l'elegància i la tradició de l'antigor. El paisatge encara conservava els bancals i la zona agrícola que durant segles havia acompanyat a l'edificació.

Vaig seguir per la senda, un altre mas de parets grises i teules ennegrides apareixia a la vora del torrent.

Tornem a Sant Just Desvern

Ara tornava a endinsar-me pels carrers de Sant Just Desvern, com moltes vegades passava em vaig trobar amb un mural del famós 1 d'octubre, quan es celebrà el referèndum per l'autodeterminació de Catalunya.

Vaig arribar al nucli antic, el racó de l'església, després vaig anar pels carrers urbanitzats, vaig veure alguna casa, com la casa Costa, antiga casa tradicional comprada per l'ajuntament.

Anava caminant veient algunes cases destacades, em va sorprendre en especial una que em va cridar l'atenció al carrer Bonavista.

Vaig passar per la vora de l'Ateneu però estava tancat i vaig seguir endavant, un cartell ho indicava. Vaig seguir fins els jardins del Dr. Ribalta, els jardins eren compartits entre els municipis de l'Espluga de Llobregat i Sant Just Desvern. En una via més ampla unes banderoles ens convidaven al Nadal d'Esplugues.

Esplugues de Llobregat
Entrava al terme d'Esplugues de Llobregat, després vaig seguir fins el centre cultural l'Avenç on vaig segellar l'etapa. Vaig seguir i vaig arribar a l'ajuntament, vaig explicar el Camí i vaig preguntar per poder segellar el carnet, i va ser el primer ajuntament que em van negar poder posar l'encuny al carnet d'el Camí, tampoc passava res ja que tenia el segell del centre cultural l'Avenç.

Ara vaig davallar per una zona de jardí mes arbòria i boscosa, tot i que la traça feia molta volta però per l'hora que tenia la vaig escurçar. Vaig eixir a l'edifici de can Tinturé, a la vora de la via hi havien algunes escultures basàltiques, vaig passar per la vora del monestir de Santa Maria de Montsió i l'església de Santa Magdalena.

Monestir de Santa Maria de Montsió

Vora el monestir hi havia una placa on explicava la seua història:

"A principis del segle XX, s'encarregà la reforma de la masia a l'arquitecte Antoni M. Gallissà (1861-1903) que va morir quan, l'obra, ja era acabada, La transformació de l'antic mas -restaurat, també, anys abans a la manera neoclàssica - prendrà del gòtic civil català, els trets definitoris d'una arquitectura que combinaria modernitat i tradició, i va esdevenir un clar exponent de construcció modernista.

L'any 1947 la finca, consistent en una casa torre, una extensa horta, un bosc amb aigua de mina, serà adquirida per la comunitat de monges dominiques de clausura, que iniciaran el seu trasllat des de la Rambla de Catalunya de Barcelona."

En deixar el monestir i avançar ens vam trobar un altre panell explicatiu, davant d'una gran casa de masoveria, l'explicació ens donava referències tant dels edificis com de les obres escultòriques que anàvem veient.

"Conjunt de diversos cossos i espais que provenen d'antigues edificacions, remodelats i creats a partir de la dècada de 1970 per l'escultor i artista Xavier Corberó (1935) que els transformà en la seva residència i taller artístic. En èpoques passades, aquest indret estava ocupat per horts amb algunes construccions que feien les funcions de masoveries d'algunes de les cases pairals veïnes.

El jardí de l'anterior casa Calvet és avui ocupat per un singular jardí escultòric amb obres de basalt de Castellfollit de la Roca.

Les escultures, a mode de tòtems, tenen la mateixa procedència artística que la desena de peces emplaçades, a poca distància, en la petita plaça Montserrat Roig, donades pel seu autor al municipi."

Can Cortada

Al costat de l'església una placa ens informava de la història de la casa de Can Cortada (s. XV)

"L'any 1630, la finca fou adquirida per Jaume Cortada; un dels seus descendents Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà (1746 -1819) autor del famós dietari Calaix de Sastre (1769-1819)- recuperà la casa confiscada per l'arxiduc Carles d'Austria (1685-1740) l'any 1768 la renovà i conferí l'aspecte senyorial actual. Al primer pis hi ressalten set balcons amb paviment de rajola vidrada suportats per cinc volutes de ferro forjat. Cal destacar la tinença de dues façanes principals. La façana posterior, orientada cap a l'antic camí ral, té el seu accés amb una escalinata de doble vessant.

Importants personatges polítics i militars- com ara el general Espartero (1793-1849), el general Pavia (1827-1895) o el general Primo de Rivera (1870-1930) - havien visitat aquesta casa."

Conjunt històric del turó de la Sagrera

En apropar-nos a l'església de Santa Magdalena un panell ens parlava de la importància històrica d'aquell turo al voltant de l'església:

"Conjunt històric del turó de la Sagrera"

"A l'entorn de l'església i la seva sagrera -espai sagrat i protegit- en sorgirà un dels primers nuclis fundacionals d'Esplugues. La concentració de les històriques masies confirmen aquest nucli, que han perviscut i s'han transformat en el temps, confirmen aquests orígens.

En aquest indret conflueixen diferents camins, avui reconvertits en carrers: el carrer de l'Església, el carrer de la Creu del Raval que connectava amb el raval de Sant Mateu - l'altre nucli originari de la població erigit al voltant del castell de Picalqués, avui torre dels Lleons - i el carrer Montserrat o antic carrer de la Rectoria que donava entrada a la primitiva església."

Vaig deixar l'antic nucli d'Esplugues de Llobregat i vaig creuar pel pont la gran autovia la B-23, després per l'avinguda de Jacint Esteve i Fontanet vaig arribar a l'altre indret important, l'antic castell de Picalqués, ara anomenada la torre dels Lleons. Un cartell molt malmès i que costava llegir-lo amb les lletres ja molt despintades ens ho confirmava. Formava una estructura llarga, que em recordava la silueta d'un gran riurau.

Collserola

Vaig deixar l'avinguda i vaig entrar en les primeres sendes de la serra Collserola, era una senda de terra i arribava a una paleta de fusta on posava "CAMINEM", ens deia que els principis fan por i els comiats fan tristor i allò que val és el Camí.

La serra estava creuada per moltes línies d'alta tensió, i quan alçava la vista feien feredat, formaven com una xarxa, una maranya de torres i fils que passaven sobre el meu cap.

La senda donava a un carrer una altra vegada, era el carrer Pau Bergós, al final vaig descansar a l'ombra d'un pi i vaig fer un glop d'aigua. Vaig arribar fins una rodona i vaig enfilar per darrera del restaurant la carretera de les Aigües, era una pista de terra amb una considerable costera que anava agafant altura sobre la serra Collserola. Anava tenint una vista dels pobles que havia passat en una massa urbana envoltada per una boirina, en la qual em costava reconèixer res. Però a l'altra banda de la vall del Llobregat podíem veure el massís del Garraf.

Vaig seguir per la casa de les Aigües i la pista va fer una revolta, vaig seguir amb la vista la mar d'edificis, però ja reconeixia molt més nítidament a la llunyania la Sagrada Família, era una vista d'ocell de la ciutat de Barcelona amb la mar al fons, una mar d'edificis vist des d'un punt privilegiat, la serra de Collserola. Alguna placa d'el Camí apareixia en algun marge i ens recordava la ruta que estàvem fent.

En un punt vam deixar la pista i vam començar a davallar endinsant-nos ja per les amples avingudes de Barcelona, sense més vam entrar al metro de Reina Elisenda i vam tornar a casa.

Havia estat una etapa molt urbana, cansat de caminar per carrers i avingudes, amb l'excepció de la llepolia del trosset de les sendes de la serra Collserola. Però content per la descoberta, després de fer la ressenya i recordar els panells, les imatges i descobrir els edificis emblemàtics. Satisfet d'entendre la història d'aquestes terres i els seus nuclis vells, moltes vegades tapada i desdibuixada amb l'urbanisme devastador que s'estenia per la comarca.

Podeu veure la ruta caminada a l'enllaç del wikiloc.