dimarts, 5 de novembre de 2019

Cinquè aplec d'el Camí al País Valencià : Caminada d'Almassora a Castelló de la Plana. 26/10/2019

Almassora
Ens vam trobar a la plaça Major d'Almassora, hi havia  persones vingudes de diverses comarques, especialment érem molta gent de la Plana Alta, però també de la Marina i de la Safor.
Anàvem a celebrar el cinquè Aplec d'el Camí al País Valencià i aquesta vegada  el fèiem a Castelló. Era un dia de celebració, després de dos anys i mig que havíem començat a Sagunt  el Camí hui tancàvem el cicle  i acabàvem el tram  a Castelló de la Plana.


Per la vora del Millars
Una vegada ja havíem arribat tota la gent vam fer el rogle i vam començar el Camí. Vam passar per l'església Major d'Almassora i vam seguir cap al riu Millars.  Ara iniciàvem el recorregut per  la vora del riu, era un camí de terra entre canyars. En arribar a la vora del pont Vell  ens vam aturar i Paquita Roca ens va contar algunes coses sobre el Caminàs: la seua importància històrica era gran, era una antiga via preromana,  aquest eix  havia marcat també la implantació de molts poblaments a la seua vora.


L'explicació sobre el Caminàs
Paquita ens va recitar un poema de Vicent Serra i Fortuño que parlava del Caminàs.  Ens contava que com si li hagués caigut del cel li va aparèixer en forma de paper doblat a sobre de la taula de Vicent el poema del Caminàs. Era un poema inèdit. Les paraules del poeta ens van fer traspassar el límit del temps i vam entendre la importància d'aquell traçat, que  des de feia més de dos mil anys s'havia mantingut intacte, havia segut un camí que enllaçava amb la via Augusta,  que discorria paral·lel  a la mar.


El Millars de company de viatge
Vam seguir i vam passar per sota del pont, on hi havia el pont vell i el pont nou, un al costat de l'altre. El pont vell era majestuós i encara conservava l'escut  a la vora del camí. El pont nou tal vegada l'arquitecte tenia  por  que el confonguérem  amb l'esveltesa  del vell i  s'havia esforçat  en fer-lo ben apàtic i sense ornaments. Tal vegada allò nou  no estava barallat amb allò ferm, bonic.
Vam seguir per la vora del riu, vam veure les llacunes de nova construcció, tot i que eren artificials, eren un lloc de pas d'aus i de regeneració de l'ecosistema del riu, on es podien trobar diverses especies d'aus i un racó amb vegetació variada.



El Caminàs
Vam arribar finalment a la cruïlla esperada, on a l'esquerra començava el Caminàs i per vora riu arribàvem a les goles del Millars.
Vam seguir pel Caminàs. Les nostres passes com deia el poeta s'endinsaven  per les dreceres de l'antigor, un camí mil·lenari que havia estat xafat per centenars de generacions. Vam passar per l'antic molí de Serra, ara els grans xops ressecs pel temps havien defallit i s'havien esmicolat enfonsant una part de la teulada de l'edifici. El molí jeia com un record en el temps, a la vora la sèquia que rajava lleugera, fregant-li la ferida, com volent-li guarir  la nafra de l'oblid.


Un descans a l'ermita de Sant Antoni
A la nostra vora unes rajoles ens donaven  el nom de la sèquia: sèquia de Vilamoncarro.  Vam arribar a l'ermita de Sant Antoni, encara al terme d'Almassora. Vam fer un mos, ja que Fadrell encara estava lluny. L'ermita de Sant Antoni estava totalment restaurada. Tica i Àngel mentre la resta acabàvem d'esmorzar van submergir  les mans nues a la jardinera,  guarides pels anys, i llépoles del regust de la terra trida, es van posar a traure els serrejos  del jardí de l'ermita.


La fita de terme
En ser tots i totes ja ben tips vam refer el camí. Vam seguir el pas pel Caminàs. Vam arribar a la sèquia d'Almalafa.  A la nostra esquerra vam mirar la llarga llengua humida i clara, i en mirar cap a ponent vam veure la carcassa del vell molí de Catxo, ara un vell monstre envoltat per les trepadores que anaven ocultant la pell freda de la pedra. A l'altra banda hi havia una pila feta de pedres, ens indicava la fita de terme, on començava el terme de Castelló de la Plana i acabava el d'Amassora.


El molí de Catxo
Vam fer la visita al molí de Catxó, vam seguir el primer caminet a l'esquerra per entre els horts de tarongers, fins arribar al gran om, tal vegada uns dels pocs oms de dimensions considerables que quedaven al terme.  El molí estava format per un gran edifici, molta part d'ell rossegat per la vegetació exuberant i sense límits que anava devorant-lo. Hi havia una planta trepadora que com una manta verda anava embolicant la façana i part del lateral. Dins encara es podia veure alguna mola, però  el sostre del primer pis ja s'havia esberlat, els cabirons corcats anaven cedint al pas dels anys  i el sostre anava esmicolant-se a terra. Ens vam fer una foto de grup a l'ombra del gran om i vam refer el camí cap al Caminàs.


El molí del Salt de la Novia
Unes passes més endavant hi havia el molí  del Salt de la Novia, a la vora  de l'edifici feia vertigen la sèquia d'Almalafa,  on un brancal  s'endinsava en la fondària, com en un gran tobogan que feia trontollar als xiquets i les xiquetes. Mentre els adults estàvem debatent sobre l'etimologia del nom i de quina novia  seria el salt. Sempre buscant les connexions amb llegendes semblants, com la cançó de la Bella Dama  de Maria del Mar Bonet.


Fadrell
Vam pujar el pont prop de Fadrell, teníem una bona vista de la mar de tarongers, d'Almassora i al nord  de Castelló.
Vam entrar a l'ermitori de Fadrell. Un dels indrets més importats de Castelló, on hi havia l'antiga alqueria musulmana, una  de les moltes que hi havia a la plana, però sembla que la més important i fortificada, i la que tot i les transformacions ha restat fins l'actualitat.


Cementeri de Fadrell
Davant hi havia el cementeri de Fadrell, un altre indret de gran importància i misteri. Paquita Roca una altra vegada ens va recitar a Vicent Serra  el seu  poema anomenat el Cementeri de Fadrell. El silenci es va apoderar del moment i sols ressonaven la veu  de la mestra amb les paraules del  poeta.  Veu i paraules s'enfilaven fins al més amagat de la nostra consciència.
A la gran porta de l'edifici en un taulell ceràmic hi havia el poema esmentat abans, el Cementeri de Fadrell. Perquè així les paraules  retronen  pels xiprers, i  els anònims personatges que allà jauen  troben la pau eterna.


Visita de l'ermita de Fadrell
Després la parella  que vivia dins de l'ermita ens va obrir la porta per poder veure la capella per dins.  Vam veure l'església, després vam passar a veure la sala gòtica, on els arcs de mig punt es creuaven  el sostre.
A la  capçalera hi havia una pintura que era la joia de la corona i la primera gaiata en un racó.
La sala era una meravella,  hi havia valgut la pena poder passa-hi.


L'esguard de la desesperança
Vam seguir pel camí Caminàs,  en fer algunes passes  de seguida  la desesperança i la pobresa  omplien algunes cadires als marges, regalimant nuesa i injustícia. Nosaltres vam passar per la vora del seu esguard, sentint la fermesa del nostre pas als peus. Notàvem al cor la indignació que ninguna ànima pietosa  donara ajuda humanitària, i que cap mà generosa tingués coratge  d'esbargir les rialles amargues dels seus rostres, alimentades per una vida de penúries.
Em venia al cap la cançó titulada el Teatre de l'Amor de Sangtraït tan cantada en temps de joventut.


La desventura és qui t'ha dut a aquest racó
 on l'esperança no té nom
.
Jo et faré un pont d'amor
 perquè surtis d'aquí
 Agafant la llum
Cremant-me per tu.



La vil·la romana de Vinamargo
Vam deixar el Caminàs i vam resseguir el barranquet que portava a la vil·la romana  de Vinamargo. Paquita ens va situar una mica al jaciment, i en especial ens va recordar la importància de la via del Camínàs com a camí preromà i  eix de múltiples poblaments. Vam poder veure les diferents parts de la vil·la de Vinamargo; els magatzems , el pati interior, la part urbana i la part rústica.  Les parets del poblat es submergien sigil·losament en les profunditats de l'hort veí, eixamplant la vil·la qui sap fins a on. Vam tornar pel camí cap al Caminàs fins l'ermita de Sant Josep.
.

Les darreres passes per l'incivisme
Les mirades  s'estavellaven a cada racó del camí, espaordides per la inhumanitat que prenien els diferents esguards, tal vegada el darrer trosset va ser el més  vergonyós per als castellonencs i les castellonenques,  on es barrejaven les deixalles de la desesperança  amb les  bosses de l'incivisme.
Els governants giraven els seus somriures cap a horitzons més còmodes, per por a indignar-se.
Vam entrar a Castelló amb un regust agredolç, satisfets pels passos per l'antigor i el patrimoni descobert i amb l'amargor als llavis  de l'oblid del present.


El dinar i la trobada a la Flama de Castelló
Ara ens quedava una fita clara, havíem de creuar els carreres de Castelló fins arribar a la Plaça Maria Agustina i finalment arribar al local de la Flama, on ens trobaríem de nou amb  tot el grup per a dinar.
Vam gaudir d'un bon àpat, una bona paella i molt bona companyia. Vam gaudir de les exposicions i per la vesprada vam recordar els diferents moments que el Camí ens havia deixat al llarg dels anys. La vivència que feia dos anys i mig havia començat a la Flama i hui tancàvem el cercle acabant el tram al mateix lloc. Vam escoltar velles músiques del principi d'el Camí i  vam recordar fotos i vivències d'aquell llarg viatge. Vam tornar a casa a peu  per descansar  i esperar que el diumenge les activitats foren satisfactòries .

Podeu veure l'itinerari de la caminada a l'enllaç del wikiloc.





Les activitats  del diumenge a Castelló de la Plana. 27/10/2019
La visita a la població
La trobada a la plaça Maria Agustina
Primer ens vam trobar tot el grup a les nou del matí a la plaça Maria Agustina.  Jose Juan Sidro ens va fer un passeig per Castelló, pel nucli antic, i ens va parlar de la nostra història i d'alguns detalls que molts castellonencs i castellonenques desconeixíem.

Els recintes emmurallats
Ens va parlar dels tres recintes emmurallats que havia tingut la ciutat,  el primer encerclava el primer nucli de població, el segon recinte era de 1563,  del qual resten alguns vestigis. I del tercer  es de l'època de les guerres Carlines, l'anomenada muralla liberal. Jose Juan ens va parlar dels diferents portals de la muralla, actualment  són les entrades i eixides del carrer mig , carrer Major,  el carrer Damunt, i el carrer Sabaters, que creuava transversalment els altres tres carrers de manera perpendicular.

Vam caminar cap a la plaça de les Aules on hi havia la torre de l'homenatge,  es va descobrir  en fer l'aparcament subterrani, allà van  descobrir una de les bases d'una de les torres de la muralla.
Vam passar per l'antic portal de la Puríssima, on una placa indicava on es trobava i l'any que es va enderrocar.

La moreria
Vam entrar a l'antiga moreria, i vam arribar a l'església de Sant Nicolau on hi havia l'antiga mesquita. Al carrer Damunt ens vam aturar davant d'una porteta vella, i ens va parlar d'un forn de tradició ancestral, que quan  obries la porteta  t'enfilaves per un llarg passadís fins que arribaves al despatx on podies comprar magdalenes i pa, això si, sense presses.


També explicaven que era tradició  a les cases antigues  tindre gallines, conills i de vegades una o dues  ovelles, com no tenien possibilitat de portar-les a pasturar cada matí hi havia un pastor que  recollia  de cada casa l'ovella i recorria aquell carrer fins que  eixia pel Descarregador a buscar el Bobalar. En fer-se tard tornava, i cada ovella ja entrava a sa casa, ja que sabia on vivia.


La jueria
Després vam seguir fins el call jueu,  una rajola informava de l'existència de l'arc de la jueria. Vam entrar a l'atzucac, hi havia  una placeta tancada que havia servit per fer actuacions de tot tipus, i diuen si darrera hi havia estat l'antiga sinagoga.


La zona cristiana
Des d'allà i pel carrer Cavallers vam arribar a la zona cristiana, al carrer Cavallers com el seu nom indicava hi havia cases senyorials. Havíem vist les tres cultures i les seues ubicacions; musulmans, jueus,  i cristians.


La plaça de l'Herba
Vam arribar a la plaça de l'Herba, antigament la plaça més important de Castelló. A la vora de la llotja del Cànem. Segons ens va contar Jose Juan des d'aquell punt  podíem veure al Fadrí un forat, era  on hi havia l'antic rellotge que mirava cap a la plaça de l'Herba.  Mes endavant ja va perdre importància  la plaça de l'Herba i va anar guanyant renom la plaça Major. Mentre esperaven fora escoltant a Jose Juan vaig anar a per la clau del Fadrí  a l'Ajuntament.



La visita al Fadrí
La clau del Fadrí
En acabar la visita  a Castelló vaig tindre un moment rellevant, vaig tenir l'honor  de ser el portador de la clau del Fadrí, no era tal vegada la clau que obria tots els panys, però si que vaig fer grinyolar  la porta de ferro envellida del campanar. Ens vam endinsar en la foscúria de  l'escala de caragol, vam trepitjar  la  pedra freda dels graons, cansats de suportar milers de peus  traginant cap amunt i cap avall durant centenars d'anys.

La sala del rellotge
Sense defallir vam anar pujant fins a la sala del rellotge,  en entrar vam veure tota la maquinària de l'antic rellotge, actualment en desús.
Vam seguir pujant les escales de caragol.  A cada sala Jose Juan, el  meu antic mestre ens feia l'explicació de la cambra i la seua història.


La sala de la Presó
Vam seguir  cap a dalt, ara vam ocupar la sala de la presó. Recordem que el campanar era de propietat municipal, no era de l'església. La sala de la presó va estar utilitzada durant molts anys com a presó de clergues.  En netejar la sala havia donat també alguns resultats, va aparèixer l'espadatxí dibuixat a la paret i  una pintura de la sagrada família molt malmesa però que mostrava el lloc on dins la presó on tal vegada els presos feien les oracions, ja que feia com un xicotet altar. Després va estar utilitzada com a rebost del campaner.


La vivenda del campaner
La següent sala era la vivenda del campaner, tal vegada la més ben conservada, el més interessant de la sala era el pou que hi havia on anaven llançant al pou moltes deixalles, restes de ceràmica i utensilis. En buidar el pou ha donat molts bons resultats  del tipus de vida que portaven dins del campanar, del qual s'ha fet un xicotet museu.


La sala de les campanes i el terrat
Vam seguir cap amunt, la propera sala era la sala de les campanes, Jose Juan ens va presentar les diferents campanes, cadascuna tenia el seu nom i la seua història. Vam pujar el darrer trosset fins la part del terrat, on encara hi havia tres campanes i la darrera part del campanar on hi havia la coberta més alta. Era espectacular la vista del terme i de la Plana des de dalt. A la fondària es veia el mercat i la plaça Santa Clara. En acabar vam baixar per les escales de caragol, quan vam arribar baix havia empitjorat el temps i estava plovisquejant. Finalment vam anar-hi al museu etnològic on vam poder fer el següent acte.


L'homenatge  als i les escriptors i escriptores en llengua catalana de la Plana
El museu era un lloc emblemàtic de Castelló, era  la casa on es van signar les Normes de Castelló l'any 1932. Vam fer un rogle a l'entrada, a la vora dels cavallets, dels gegants  i dels nans. Van vindre a l'acte Rosa Miró en representació  del Pont, la cooperativa de lletres, d'autors i autores en llengua catalana, i també  van vindre Marta, en representació d'Acció Cultural al País Valencià a l'acte.
 Vam  començar amb una lectura sobre el Camí, per ubicar-nos i recordar que el Camí eren moltes coses.

El Camí són moltes coses


El Camí és contemplar els paisatges de la nostra terra.
El Camí és fer amics i amigues amb gent d’arreu de les comarques.
El Camí és cantar la Malaguenya de Barxeta en acabar de dinar.
El Camí és recitar poemes amb Carmina Andrés, la filla d’Estellés a l’Aixereta.
El Camí és compartir paraules amb persones d’altres pobles.
El Camí és menjar bajoca farcida a Benilloba.
El Camí és aturar-nos per veure un jaciment.
El Camí és l’amistat que ens uneix amb els companys i companyes.
El Camí és estimar la nostra terra.
El Camí és escoltar les explicacions dels guies de cada poble.
El Camí és fer el rogle per dir d’on venim i qui som.
El Camí és descobrir les persones que han fet poble.
El Camí és reconèixer les muntanyes i els rius del país.
El Camí és compartir la il·lusió de mantenir viva la nostra llengua i cultura.
El Camí és convidar a les persones vingudes de lluny a compartir la nostra terra.
El camí són les vivències que dia darrera dia ens van omplint la vida.
El Camí és recordar les persones que han fet de la nostra llengua l’art de lligar les paraules.
El camí són tantes coses que cal viure-les per sentir-les.
El Camí som nosaltres, ara i ací, en aquest homenatge a les persones escriptores en llengua catalana de la zona de la Plana.


Les lectures
Després vam introduir al nostre benvolgut poeta castellonenc Bernat Artola, i vaig recitar  el seu poema a l'Ombra del Campanar, Olga Carbó va homenatjar a Manel Garcia Grau,  estimat poeta de Castelló, i va  llegir alguns poemes seus.
Paquita Roca va homenatjar a Miquel Peris i Vicent Serra i Fortuño, i ens va llegir alguns poemes seus.  Rosa  Miró va homenatjar Ana Rebeca Mezquita,  poetessa d'Onda. Va llegir alguns poemes i ens va contar com va estar  marginada per ser dona.  Jesús Fuentes, com a bon benassalenc ens va recordar a Carles Salvador, defensor de la llengua i poeta.  Jesús ens va recitar alguns dels seus  poemes.


Àngel de Vinaròs ens va  mostrar a Alfred  Giner Sorolla, ens va llegir alguns versos  i ens va deixar en ganes de conèixer-ne més.
Olga Carbó ens va dir que estava envoltada de lletraferits, abans ens havia presentat al seu  difunt marit i ara ens presentava la seua filla Aina Garcia Carbó, absent per ser la guanyadora d'un premi. Vam escoltar els poemes que ens van emocionar i ens van fer humitejar els ulls.
Per acabar l'acte Pep Martí ens va cantar algunes cançons de cant d'estil, i la dolçaina i el tabal de Tàfol i Aleix van fer ressonar el museu.

El cercavila
Vam fer el cercavila des del museu fins al parc Ribalta, ens vam aturar als Quatre Cantons per  fer una cantada. La dolçaina i el tabal i el cant d'estil anaven farcint de noves melodies el camí fins al parc Ribalta. Vam dinar al racó del Parc, i com no podia ser d'una altra manera vam deixar un moment per cantar algunes cançons; com la Malaguenya de Barxeta i al País de l'Olivera. Després vam anar a l'auditori on  hi havia la trobada de cors.

La trobada de cors
Vam gaudir de moltes veus. Vam reconèixer moltes cares conegudes en molts dels cors. Però Veus Atrevides ens van sorprendre, van marcar la diferència. Com una fiblada en les emocions va ser el remat de tot un dia d'activitats i emocions quan els xiquets i xiquetes del conservatori van  fer tremolar l'escenari amb la seua veu infantil, i tots a una veu van entonar "we are de world".   Van entortolligant-se les seues veus blanques  amb les de  Veus Atrevides fent emocionar a molta de la gent que estàvem a les grades.  En acabar, cansats però contents, amb les emocions a flor de pell  vam anar a descansar.




 Comencem el Camí a Almassora

 Església d'Almassora


 Canyars a la vora del riu Millars

 El pont vell

Escut al pont Vell

 Pont Vell sobre el Millars

 Llacunes  al Millars

Molí de Serra al Caminàs


 Esmorzem a l'ermita de Sant Antoni



 Fem Camí a la vora de la sèquia d'Almalafa

Fita de terme entre Almassora i Castelló

 Sèquia mitgera entre Almassora i Castelló, al fons el molí de Catxo

 Om monumental davant del molí de Catxo

 Foto de grup a l'om del molí de Catxo




 Façana del molí de Catxo

 El primer pis ha cedit al pes del sostre

 Molí del Salt de la Novia

 Almassora i la serra d'Espadà

 La creu al peiró de Fadrell


 Cementeri de Fadrell

 Interior del cementeri de Fadrell

 Ermita de Fadrell

 Paquita llegint el cementeri de Fadrell


 Poema del Cementeri de Fadrell


 Sala gòtica de l'ermita de Fadrell

 Impressionant pintura al capçal de la sala

 Sénia davant de l'ermita

 Fem camí cap a la Vil·la romana

 vil·la romana de Vinamargo


Magatzems de la Vil·la romana

 Pati interior de la vil·la romana

 Part urbana de la vil·la romana

 Dinar a la Flama


 Mayte ens escudella

 Maria ha fet codonyat

 Mayte ens enceta el meló d'alger en forma de floreta


  Fem Camí





La Visita de Castelló de la Plana del diumenge



 El Fadrí  a la plaça Major

 Fem el rogle a la plaça de les Aules

Gravat pe on passa la muralla medieval

 Jose Juan ens explica la història i els costums de Castelló


 Església de Sant Nicolau, antiga mesquita

 Element de fusta per protegir la persiana

 Rajola de l'arc de la Juderia

Pedra per protegir els cantons de les rodes del carro



La pujada al campanar

 Escala de caragol  al Fadrí

 Sala del rellotge del Fadrí

 Sala de la Presó, l'espadatxí

 Descansant a la pujada

 El grup del Camí a la sala de la vivenda del campaner


 Sanefa a la sala de la vivenda del campaner

 Restes extretes del pou cec, que relaten la vida al campanar segons els utensilis utilitzats

 Sala de les campanes

 Sala de les campanes


 Sala de les campanes

 Vistes des del terrat del campanar

 Vista des de dalt del campanar de Castelló

 Jose Juan ens explica el Fadrí des del terrat

 Tap per traure les campanes

 Part més alta del campanar amb les tres darreres campanes


 Foto de grup dalt del campanar

L'homenatge als escriptors i escriptores en llengua catalana de la Plana

 Intervenció de Paquita Roca, recitant a Vicent Serra

 Paquita Roca recitant a  Miquel Peris i Vicent Serra

 Olga després de recitar a Manel Garcia  Grau i Aina  i  Jesús en el seu homenatge a  Carles Salvador

 Intervenció de Rosa Miró representant  del Pont

 Àngel recordant el poeta Alfred Giner Sorolla

 Cloenda de l'acte, amb l'actuació de Pep Martí i el seu cant d'estil.

 Fent rogle als Quatre Cantons

 Pep Martí en plena actuació

 Arribem al parc Ribalta

 Dinar al racó del parc


 Cant d'estil al dinar a càrrec de Pep Martí

Actuació de veus atrevides a la trobada de cors a l'auditori de Castelló

 Participació dels i les alumnes del conservatori a la trobada de cors .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada