diumenge, 30 de maig de 2021

Crònica de la caminada per la Marina Alta

 De Castell de Castells al Pla de Petracos (29/5/21)

Castell de Castells


Vam fer el rogle en mig de la plaça al raser de l'església, hui també feien mercat, alguns dels caminants van aprofitar per farcir la bossa de queviures per anar menjant  pel camí, ens vam anar presentant i quan ja estàvem tota la gent vam començar a caminar. Vam anar seguint el barranquet, a la vora hi havia algunes restes de masos que ens donaven una idea de la vida en un passat no tant llunyà.

Vam creuar la llera seca del barranc on encara hi havia una antiga presa, on en temps passats  regolfava l'aigua. Ara ja  en desús.

Vam passar a l'altra vora del barranc on continuava la senda, aquesta anava agafant alçada i ens anava donant magnificència del paisatge amb el barranc com a espina dorsal en la fondària, com un rèptil de pell resseca, d'escates de pedra de riu que desapareixia en la llunyania, amb serralades a  banda i banda farcides de boscúria.

Però vam tenir una sorpresa sota els nostres peus, davall les nostres petjades humils va aparèixer un mosaic de pedres, una senda històrica, posades amb cura, amb l'antiga destresa d'eixes mans brunes, de la saviesa heretada dels seus majors, de quan la vida  tenia eixa senzillesa de les hores ocupades de sol a sol en fer un camí, o un marge d'un bancal.

A cada passa els ulls ens feien pampallugues,  quanta faena!. Quina tasca més feixuga, pedra a pedra, fer el camí, amb les més llargues travessades  a cada trosset per fer  els esglaons, però al mateix temps com es conservava,  i com ens havia arribat aquell tresor a nosaltres més enllà de les seues curtes vides.

Algunes revoltes estaven recuperades i restaurades  modernament, seguien la mateixa estructura d'esglaons de pedra que anaven facilitant la pujada.


Les revoltes morisques i la desfeta final

Sempre ens havien parlat la gent de la Marina  Alta del Pla de Petracos, del barranc de Malafí i del massacre allà ocorregut, hui al peu d'aquella preciosa senda vam voler parlar de l'esdeveniment.

Segons ens conten les seues veus sàvies, aquesta zona era terra de moriscos, que era la gent autòctona de tradició musulmana que després de la conquesta cristiana van ser forçats a batejar-se.  Moltes vegades de la porta cap a fora havien de fer veure la seua imposada  conversió per por a represàlies, però dins de casa  anaven aguantant la seua tradició i les seues creences, tot i la gran pressió cristiana. Així anaven passant alguns segles fins que va arribar l' any 1609 en el que es decreta la seua expulsió. Quina barbàrie!. Durant aquells anys van haver diferents revoltes en les que la gent es negaven a fugir a l'exili. Al Pla de Petracos hi va haver una batalla important, que va acabar amb la revolta i va suposar la mort de molts d'ells. Tinc el dubte en quina igualtat estaven els dos bàndols, i si més que una batalla va ser una persecució i massacre cap als rebels, en fi, una injustícia i un drama per la gent i pel país. Per això hui volíem fer-los homenatge, recordar-los i valorar el seu llegat.


L'esmorzar

Vam seguir la senda  fins que vam arribar a la font de l'Espelda regalimava frescor que rajava clara i anava omplint el reguer i la bassa,  el rebost per refrescar l'horta en els dies que el sol eixugava la terra.

Nosaltres vam fer-nos lloc en un bancal ben endreçat d'oliveres, cadascú va seure on va voler, van cercar  el seu pam de pedra, un tros de soca, o de catifa de fulles seques.  Ben abraçats per l'ombra que donava el brancatge, que era com una carcassa que esclatava florida a cada plomall del fullam.

Vam fer petar la conversa mentre descansàvem i omplíem el pap. Jo vaig aprofitar per gaudir de la font, de la bassa rodona i del reguer.


Camí del Pla de Petracos

Després de parlar i reforçar els vincles entre la gent que ens aplegàvem vam recollir i vam seguir el camí. La senda anava zigzaguejant entre les ombres dels pins i  una flora  diversa  esclatava a cada racó del paratge, amb un ventall de colors i formes bellíssimes.

Vam seguir la senda que anava davallant, ara una nova planta ens va impactar, era una umbel·lífera que s'alçava mes amunt dels nostres caps, i un eixam d'insectes revoltillava per damunt de les umbel·les.

Però va ser la llum groguenca de la umbel·la, quan es retallava damunt del cel blau que em va enamorar, em vaig paralitzar per un moment, i em vaig aturar  per eternitzar la imatge. Vam arribar a la pista, vam creuar i vam pujar la senda que ens portava al santuari del Pla de Petracos. Ara canviàvem el moment històric, per anar-nos-en set mil anys endarrere, però igualment ens trobàvem davant del xoc  de dues cultures diferents; el paleolític superior i el neolític.



El Santuari del Pla de Petracos

En arribar al gran penya-segat vam pujar les escaletes al raser de la gegantina balma, just davant de la tanca protectora,  Pere Ferrer, el president de l'Institut d'Estudis Contestans ens va explicar molt amablement moltes coses sobre els projectes de l'entitat i la història de l'indret.

Cap als anys setanta  es dedicaven a recórrer les comarques del Comtat i l'Alcoià per posar en valor el patrimoni que hi havia, especialment rupestre i arqueològic.

Llavors ens va contar que va ser un dia anant amb la moto que es va ensopegar amb aquesta muralla pètria, a partir d'eixe moment es van posar a la faena per estudiar, catalogar i també protegir el que hi havia. A partir de diferents col·laboracions, especialment amb la Universitat d'Alacant i la Generalitat Valenciana.

Són pintures de l'art macroesquemàtic tenen al voltant de 7000 anys d'antiguitat, estem parlant del primer  neolític, quan els primeres persones llauradores i ramaderes arribaren ací, des de l'orient anaven arribant fent incursions per la costa; Mesopotàmia, Grècia,  la costa italiana, i a poc a poc Catalunya i el País Valencià.  Anaven buscant les valls fèrtils, amb força pastura i terres bones. 

En el nostre cas van arribar per Dènia i Xàbia i van anar entrant per les valls de la Marina seguint el curs dels rius, aquestes civilitzacions van suposar un xoc cultural amb els indígenes de la zona, que eren caçadors i recol·lectors, aquests, caçaven, recollien gra i fruits i tallaven la pedra amb sílex. Els nouvinguts conreaven la terra, dominaven els animals amb la ramaderia, i tenien una industria lítica molt més avançada com el poliment de la pedra i de l'os. Pel que feia a les creences religioses també va suposar un impacte, tenien déus i unes creences més complexes, tal com ho veiem en algunes formes de les seues pintures com els orants, que eren  figures que podien representar persones amb els braços alçats, com en una posició de prec.

En passar els anys  i fusionar-se les dues civilitzacions, la nouvinguda va perdre força respecte la perfecció i el treball inicial i la indígena es va anar neolititzant.

També ens va explicar que Petracos pren la forma més d'un santuari, un lloc sagrat, i no  la d' un lloc habitat habitualment, ja que s'hi van trobar les pintures però no hi havia restes d'haver segut habitat.

Ens va parlar de la seua sonoritat i com la veu es sentia als bancals d'en front. També ens va comentar els mitjans que tenien per treballar fa quaranta anys.  Com als anys 80 calcaven les figures amb una làmina fina i després les passaven a un altre lloc per traure les formes.

Vam passar per veure les diferents figures a les coves i després vam anar a veure una altra cova.

Una balma espectacular protegia l'indret, nosaltres anàvem fent cua per veure una imatge a la roca, al principi costava de trobar, finalment vaig localitzar  la taca mig esborrada, i va anar retallant-se el seu perfil per anar apareixent un cérvol; cos, potes de darrera, llom, coll i banyes, quina precisió en la traça.

Ens va parlar també de les expedicions a l'Índia i el seu treball allà, i la bona acollida que van tindre.

Una vegada ja fetes les explicacions i haver gaudit de les balmes i de l'indret vam baixar la senda fins als cotxes.

No vaig poder evitar recordar a Francesc Bellmunt, tantes vegades fer-nos les explicacions de la cova de Cavalls a la Valltorta de Tírig a l'Alt Maestrat, en aquell cas eren els  darrers caçadors recol·lectors, ara són els primers llauradors ramaders, al final tot encaixa.


L'ermita de Petracos i el dinar

 Pel camí vam parar a l'ermita de Petracos, tot i que  enrunada però encara guardava l'essència de les primeres ermites medievals, l'heura s'entortolligava entre les pedres i coronava el cel formant una cabellera  a la part de la teulada, desapareguda ja feia temps.

Vam donar la volta i vam gaudir de l'entorn, a l'altra banda una figuera de pàmpols grans i espessa ombra cobria un bon tros de terreny donant una agradable frescoreta a l' estança.

Després vam pujar als cotxes i vam tornar cap a Castell de Castells, a l'eixida sota l'ombra de l'heura vam dinar i per acabar vam repartir-nos algunes samarretes.

 Després d'un dia ben complet vam tornar cap a casa.

Eixim de Castell de Castells

Sota l'arbreda

Vells masos conformen el paisatge

 Fem Camí



L'antiga presa


 Resseguint el barranc

La senda antiga empedrada


Detall dels esglaons

El Pla de Petracos


La nova restauració

El camí empedrat



Restes de corrals


Un olivar ben endreçat

La bassa de l'Espelda

A la font de l'Espelda

Olivera en flor

El reguer

La font de l'Espelda


La font de l'Espelda i la bassa





Roselles (Papaver rhoeas)


Una bella umbel·lífera



Fem camí entre umbel·les

Arribem al Pla de Petracos

Camí del Santuari del Pla de Petracos

Santuari del Pla de Petracos


A l'altra banda ressona com en un auditori




L'art macroesquemàtic del Pla de Petracos








Santuari del Pla de Petracos

Una cornicabra arran de pedra

Dins la balma

La balma

Punt on es troba el cérvol

 Detall pintat a sobre del cérvol

El cèrvol






Buscant l'ombra d'un ametler

Ermita de Petracos


 Ermita de Petracos

La porta de l'ermita de Petracos

La porta de l'ermita de Petracos

Una figuera flairosa

El dinar a l'espai del Castellet

Els panells del pla de Petracos



Panell 1

Pintura del panell 1








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada