dimecres, 13 de novembre de 2019

Caminada per la Vall d'Albaida i el Comtat: de Salem a l'Orxa. 2/10/2019

Salem
Ens vam trobar a Salem, un poble de la comarca de la Vall d'Albaida. Hi havia persones vingudes de la Safor i de la Marina, de l'Alacantí i de la Plana. Hui faríem un trosset del brancal del Serpis i el Vernissa.

Pels carrers de Salem
Primer vam passejar pels carrers de Salem,  vam entrar al forn que estava obert per comprar alguna cosa per esmorzar i dinar,  els carrers estaven engalanats amb panells ceràmics  de diferents sants, també vam trobar els goigs a Sant Vicent. Vam fer les presentacions i les explicacions del full de ruta a la vora de l'església i vam iniciar el Camí.  L'església de Sant Miquel Arcàngel era d'estil          post-renaixentista de la primeria  del s XVIII  i estava construïda sobre l'antiga mesquita.També era molt curiós veure el nom antic dels carrers amb ceràmica, com el dels Quatre Cantons. Als voltants de l'església hi havia carrers estrets i tortuosos típics de l'urbanisme musulmà del qual era originari  el primer nucli vell del poble.


Detalls de Salem
Salem es trobava sobre una lloma allargassada tallada per dos barrancs, el barranc de Salem i el del Castellar.
Salem era un poble menut, d'uns 400 habitants, tancat per muntanyes i que formava la Foia de Salem,  el seu nom era d'origen musulmà.



Deixem Salem
Vam eixir del poble i de seguida vam passar a la vora d'una xicoteta construcció, eren els llavadors on hi havia també la font del Poet. Vam caminar a la vora de bancals d'oliveres  i algun nouer en un marge que començava a tindre les fulles groguenques per la tardor.
Al nostre davant una cresta com de dinosaure petrificat guaitava a l'horitzó, era un dels protagonistes i company del viatge de hui, el Benicadell, ara vist des d'aquesta cara, des de la Vall d'Albaida. En agafar una mica d'alçada la mar de teulades de Salem esdevenien a la fondària,  ressaltava d'entre totes la torre del campanar.


La senda dels nevaters
Vam arribar a la font de la Barcella, on podíem llegir la importància de l'indret per la descoberta de troballes  prehistòriques per la zona i d'assentaments ibers, i per la importància de la font de la Barcella al llarg de la història. Des de la font vam començar l'anomenada  senda dels nevaters.
De seguida vam veure  a la llunyania una muntanya amb una forma molt especial,  el nom de la Barcella ràpidament em va vindre a la ment  relacionant-la amb la també anomenada Barcella de Xert del Maestrat.  De seguida l'afició per l'etimologia dels noms ens va decantar la conversa per descobrir d'on li venia el nom de Barcella. Seguíem caminant, anàvem per una senda preciosa carregada de cepell florit.

Per l'altra banda el Benicadell altiu  ens anava deixant veure  la canal  que separava les dues crestes. L'alçada ens donava també una millor visió de la Vall d'Albaida,  es veia Castelló de Rugat o de les Gerres,  i més enllà la Pobla del Duc i Quatretonda. Si miràvem cap al nord veiem el pantà de Bellús, l'estret de les Aigües i la silueta del castell de Xàtiva, com un brodat a la cresta de la muntanya.



La Nevera del Paller 
Vam seguir la pista fins arribar a una paleta caiguda que ens indicava; nevera del Paller/ mirador de la Foia de Salem 10'.  Vam agafar la pista de terra que portava a la nevera. En arribar a dalt del turó vam veure  una immensa figuera que ocupava tot l'espai circular del pou de gel que es perdia en les profunditats de la terra,  era com un vell monstre vegetal que aflorava des del centre de la terra per  guarir-nos del vertigen de  l'abisme.


Vam cercar un racó arrecerat a la vora de les gruixudes parets per fer un mos i descansar, vam gaudir de les vistes que des d'allà es divisaven,  el turó era anomenat   Alt de la Sima. Es veia perfectament el Benicadell, segons indicava el panell de la vora ja  els romans l'anomenaven Penna Catella,  es a dir penya de la cadella, ja que vista des de ponent, es a dir Atzeneta d'Albaida i Montaverner tenia la figura d'una gosseta jove. 


El comerç del gel
Rebia el nom  de nevera del Paller pel paller que hi havia prop per embolicar el gel i donar menjar a les cavalleries. Teníem vistes del pantà de Beniarrés al Comtat i del castell de la Barcella. A la vora hi havia  un panell que ens parlava de la història tantes vegades llegida arreu del País Valencià del comerç del gel, en aquest cas especialment era enviada cap a Xàtiva. El gel  era un producte molt valuós i escàs, però  tot aquest món, aquesta manera de fer i la vida de les persones que es dedicaven a traginar i vivien del gel, tot es va fondre com  un glaçó de gel en un got.  En vindre les noves fàbriques de gel i poder fer-lo artificial, de manera més barata i  en llocs més accessibles es van anar abandonant les antigues neveres. Ara ens queden les restes, les peces  de museu, que són els pous de gel, eixes velles parets  enrunades, de vegades niu de salvatgia,  com aquest cas  d'una gegantina figuera que aprofita la humitat del vell pou.



El castell de la Barcella: Almairen
Després d'esmorzar  vam refer  el camí  que havíem fet fins la nevera, ara la pista ens portava  un altre element important: El castell de la Barcella. En ser a la vora vam veure encara alguns murs al turó  i restes del castell musulmà. El nom de la barcella venia per la semblança del turó  a la forma del recipient a l'antiga mesura valenciana de blat, de forma   troncocònica.

Era un castell musulmà que els habitants de les alqueries  de l'entorn edificaren per intentar sobreviure a l'avanç de les tropes de Jaume I,  el castell era anomenat pels àrabs " Almairen" és a dir, les dues fogueres, o dos fars, tenia com a objectiu avisar  dels perills a les poblacions properes de Xàtiva al nord i de Cocentaina al sud.



Albirem la vall de l'Orxa
Ara el canvi de vessant de la muntanya ens donava noves panoràmiques, nous horitzons. Ara encaràvem la vessant de la vall de Perputxent al Comtat i el pantà de Beniarrés. Ara ens endinsàvem per una senda que anava fent baixada, zigzaguejava entre matolls de coscoll i cepell florit, restes d'oliveres rebrotades amb branques resseques, socarrimades encara  per un incendi oblidat, i matisses que cobrien de verd extenses clapes a la muntanya. Ens vam aturar en una clariana envoltada de pins joves. El castell de la Barcella anava quedant-se al darrera  cada vegada més enlairat,  i anava obrint-se la nova vall als nostres ulls.


El castell de Perputxent
 Ara es veia a la falda de la muntanya el castell de Perputxent i el poble de  l'Orxa, així com una catifa groga, que era el riu Serpis i els xops que entraven en els colors de la tardor. Anàvem davallant cap a la vall daurada, engalanada  pels pollancres que anunciaven la nova estació. Ens vam aturar darrera d'unes oliveres plenes de refillols i carregades de grosses olives. Tal com anàvem baixant anàvem endinsant-nos en la vall.  Anava engolint-nos la màgia  del paisatge amb l'Orxa al fons, el nostre darrer destí.


El poblat de Cannèssia
 A la vora de l'Orxa anava eixamplant-se el castell de Perputxent, vigilant històric d'aquella vall,  el qual encara aguantava muralles i torres contra la voluntat del temps.  En girar el cap darrera d'una lloma  apareixia un cabet punxegut, quina alegria!, era la cresta del Benicadell.
Vam passar a la vora d'un antic poblat de portalades arrodonides, era el poblat de Canèssia, segons ens va contar Xavi hi havia restes d'època romana, però havia estat també després un poblat morisc, algunes cases havien perdut la teulada i anaven esmicolant-se  deixant solsides i records de vivències esmortides pel temps.


El vigilant incansable
Per sobre d'una de les runes sorgia el vigilant incansable, el cap del Benicadell,  com un protector impassible al pas del temps.
Vam arribar a un grupet de carrasques de grandària considerable i entre les branques seguia apareixent el cap i la canal del Benicadell, cada vegada tal com baixàvem anava veient-se millor.
Vam arribar al bosc de pollancres, ens vam submergir per dintre de la mar de troncs on el fullam pintava al cel de daurat, garbellant la claror.



Entrem a la vall del Serpis
Les passeres
Vam arribar al riu Serpis,  al lloc anomenat les passeres. Alguna ment il·luminada  des d'un despatx havia volgut posar barreres al riu per poder creuar-lo, i va posar pesats blocs de formigó. Però el riu enfurit  amb la força de l'aigua s'havia d'obrir pas quan venia ple. Arrossegava branques i brossa  i va créixer més enllà del que podíem imaginar. L'aigua va trencar la presó en que l'havien posat pel punt més feble. I així va ser, per les vores va emportar-se la barana  i el marge desaiguant per on hi havia més lloc.
Vam arribar a la segona passera, en aquest cas el riu havia fet una trena amb una part dels pilons de la barana.Vam creuar per on vam poder, alguns per baix, els altres per dalt. Fins arribar als berenadors.


L'àpat al berenador
Vam obrir els saquets per dinar tranquil·lament. A la vora un panell ens informava de la història del castell. Inicialment les primeres restes ens diuen que formava part  de l'Hinst musulmà  de Burbudjân  que apareix nomenat el el pacte d'Alcalà, més conegut com el pacte del Pouet, signat el 14 d'abril de 1245.


Vam recollir i vam seguir al ruta, tota la vora del riu i els voltants estaven plens de milers de plançons de baladre morts que els havien plantat i no havien pres, quedaven les xarxes protectores en els quals venien plantats. Quanta faena perduda, per no tenir una bona planificació i no saber mantenir el que s'havia començat.




L'Orxa
Quedava el darrer tros fins arribar a l'Orxa,  a la vora del camí hi havia algun hortet on encara quedaven alguns tomatars, ja en les darreres brotades esperant el fred de l'hivern, i alguns conreus ja pròpiament d'hivern com porros o cardets.
El poble es veia al fons coronat per la serra i el cel blau que ho tapava tot.
Vam entrar al poble, a l'església estaven preparant un espectacle d'un mercat valencià, vam passar per la casa abadia, després  ens vam acomiadar de la gent i vam tornar cap a casa.

Podeu trobar la ruta caminada a l'enllaç del wikiloc.








 El Benicadell



 Goigs de Sant Vicent a Salem

Retaule ceràmic a Salem

 Ceràmica a Salem, per nomenar el carrer

 Església de Salem


 Llavadors de Salem i font del Poet

 Pel camí entre oliveres

 Primera imatge del Benicadell  des de la Vall d'Albaida

 Fem Camí cap a l'Orxa

 Salem, a la Vall d'Albaida


 El Benicadell


 A la font de la Barcella
 Panell a la font de la Barcella

 Cepell florit

 Vista de la Barcella

 Una xicoteta cova



 El Benicadell, vista de la canal

Vista de Salem i la Vall d'Albaida

 El Benicadell

 Fem cap a la nevera del paller

 Pantà de Beniarrés

 Nevera del Paller

Castell de la Barcella

 Flor de safrà salvatge

 L'Orxa i la vall del Serpis

 Davallem del castell de la Barcella a la Vall del Serpis

 Un decans a una clarina del bosc

 Castell de Perputxent

 Castell de Perputxent

La senda envoltada de cepell

 La vall del Serpis





 Els pollancres a la tardor

 Castell de Perputxent

 La vall amb els pollancres en tardor

 Com un jovenall dormilenc apareix el cabet del Benicadell


 Acaronant el paisatge 

El poblat morisc de Canèssia


 Poblat morisc de Canèssia


 El cabet del Benicadell per sobre del poblat de Canèssia


 El Benicadell des de les carrasques

 Abracem les carrasques



 El Benicadell

 Arribem al bosc de pollancres


 Informació del castell de Perputxent

 Informació del castell de Perputxent

Informació del castell de Perputxent

 Les passeres del riu Serpis

 El riu Serpis



 Creuem el Serpis per les passeres

 El riu Serpis des de dalt de les passeres


 Castell de Perputxent

 Castell de Perputxent



 Arribem a l'Orxa, el darrer trosset

 Les hortes a la vora de l'Orxa


 Església de l'Orxa

 Casa abadia de l'Orxa

 Parc a l'Orxa, a la vora de l'alberg

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada