Del far de Cullera al Palmar 21 i 22 d'agost
Al far de Cullera
Ens trobàvem cap a la darrera quinzena d'agost quan la calor de l'estiu pansia les pedres i enterbolia els pensaments, era l'ocasió per fer una etapa de platja i d'arròs, de marjal i d'aigua de sèquia. Vam quedar a la rotonda de la vora del far de Cullera per deixar cotxes a Marenys de Barraquetes i així en acabar la caminada poder tornar tot el grup.
Després d'enllestida la faena vam tornar al far on començava la jornada, a poc a poc van anar arribant els companys i les companyes, i quan ja hi érem vam començar a caminar. La platja i el restaurant el Tòfol estaven en una gran efervescència, on la gent anava arrapant els darrers dies de les seues vacances.
En trobar-nos tots i totes vam començar a caminar, vam travessar el primer carrer que portava a la platja i el cordó dunar. Era una etapa plenament de platja, ens vam desfer del calçat que ens ferrava la carn i vam enfonsar els peus nus dins la sorra fina, i ens vam dirigir cap a la vora de la mar.
Sendes de salnitre i de sorra
La calor convidava a aquell massatge, que ens pujava des de baix de les extremitats per l'espinada com un allau de plaer. La senda era fàcil de seguir, i les ones juganeres anaven i tornaven tranquil·les sense descans amb els seus dits d'escuma que volien agafar-nos i fer-nos pessigolles als peus. Quin gran plaer caminar per la vora de la mar, entre la sorra mullada i el salnitre.
El nostre grup gaudia d'una etapa totalment diferent, amb el calçat a les mans, o com jo, amb les botes de muntanya penjades i gaudint de les petjades fresques. La mar llançava franges d'escuma blanca cap a la costa mentre a l'horitzó es cobria d'un blau intens.
La tranquil·litat del grup acaronava l'ambient i la gent gaudia del passeig i de la conversa, jo vaig marcar a la sorra les nostres inicials, Camí País Valencià.
Vam passar per una part on la mar llépola havia descarnat la sorra i s'havia quedat fonda, i les onades xisclaven, i l'escuma botava per mullar-.nos els pantalons, però el joc de la mar a l'estiu era benvingut.
Els companys i les companyes estaven gaudint, i vam seguir per vora platja, vam deixar la visita del poble de Marenys de Sant Llorenç per una altra ocasió i vam seguir gaudint de la salabror de les ones i la suavitat de la sorra mullada.
Però en mig la sorra va aparèixer un objecte desconegut per a mi, al mateix temps que de molta bellesa, era una medusa de grans dimensions, la seua forma circular em recordava un O.V.N.I molt menut. Com si en la seua transparència i la seua quietud, mentre l'estava observant-la anés a alçar el vol, propulsat per reactors, i després s'anés a perdre en un punt llunyà en el cel.
Però era una medusa i sols podia lliscar per l'aigua, tot i això m'atreia el color de vegades transparent i la seua textura que recordava la gelatina. Però no eren bones de menjar, i per això , en ser més bé una nosa i un perill, i no poder-ne traure'n profit, havia fet que els humans no els férem massa cas i per això encara suraren per la platja. La primera em va sorprendre per la novetat però al llarg de la caminada les anàvem veient esteses per la sorra, com esperant el moment de tornar a les profunditats marines, mentre tant una gavina grisa de grans dimensions volava a la vora de la mar com per voler enfurir les onades.
El teatre dels astres
A la banda de ponent, com totes les caminades que fèiem per la vesprada, havia arribat el moment de l'espectacle del sol, el cirque du soleil, l'escenari era Marenys de Sant Llorenç i la grogor lluminosa anava fonent-se per darrera de les seues cases.
Ens vam apropar a la vora del cordó dunar per gaudir de l'espectacle, la llum s'escolava i la tenebra anava menjant-se els pocs minuts de dia que anaven agonitzant davant la seua bravor, però mentre tot açò passava cap a ponent, a llevant una actriu o actor anava solcant l'horitzó, un fanal, una cara, un formatge, són tantes les denominacions que li havíem posat, encara lluïa esplèndida en la llum que quedava de dia. Quina mania la nostra de posar gènere i rols als astres i satèl·lits.
La claror del dia anava defallint, la blavor de la mar es tornava mes negra deixant ratlles blanques d'escuma, el fanal de la lluna irradiava la seua falsa llum que es reflectia a l'aigua fent-li enveja a les onades. Era la lluna plena que s'alçava per dalt de la blavor esmorteïda de la Mediterrània.
Com en un teatre que els actors i actrius van apareixent per diferents racons de platea també hui ens meravellaven a cada pas. Però havíem d'estar oberts per gaudir i valorar la quotidianitat de la natura, del dia i la nit.
En arribar al Mareny Blau vam eixir cap al passeig marítim on un riu de gent omplia la vorera de paraules i rialles. Algunes persones del grup van aprofitat alguna parada per comprar una panolla torrada de panís. Vam recordar que un mareny era una zona humida, fangosa a la vora de la mar.
La nostra mentalitat de caminants de senders de muntanya i de camins de terra solta ens feia patir per la claror, però després de veure el passeig i la pau de la platja em vaig adonar que hui no calia patir per quedar-nos atrapats en la foscúria dels barrancs.
En acabar-se el passeig marítim al Mareny Blau vam tornar a la platja per fer-li companyia a l'escuma una estona, després d'aquesta darrera estona ja definitivament ens vam dirigir al passeig, on vam trobar el panell que deia Platja de Marenys de Barraquetes. Unes xiques s'havien encuriosits en veure'ns com un equip amb les samarretes iguals i vam explicar-los el nostre camí.
De seguida ens vam acomiadar de la mar i vam seguir el carrer cap a ponent fins arribar al poble de Marenys de Barraquetes, vam pujar als cotxes i vam anar a la platja de la vora del far per sopar junts.
Sopar a la vora de la mar
Unes escaletes de pedra a la vora de la platja del far de Cullera van fer de taula i de cadires, vam traure els entrepans i altres delícies. Inés va traure una coca, que encara estem xuplant-nos els dits. Mentre Bel i Lluïsa es van entaular al Tòfol amb unes sardines torrades.
El sopar era un moment relaxat, on la conversa lliscava tranquil·la com l'aigua d'un rierol. Semblava que la remor de la mar ens convidava a parlar dels peixos i les maneres de cuinar-los, dels capellans i dels polps, i com era de difícil ja trobar-ne.
En acabar l'àpat Bel i jo, cadascú amb el seu cotxe ens vam dirigir al Palmar, així a l'endemà ja ens podíem deixar un cotxe allà.
La nit va ser tranquil·la a l'aparcament del Palmar, però la calor i la xafogor es colaven per cada escletxa de la casa mòbil i m'havia de mullar la cara per poder dormir. A fora la lluna plena il·luminava l'Albufera i el ventet fresquet acaronava les ombres.
De Marenys de Barraquetes al Palmar 22/8/21
Ens trobem a Marenys de Barraquetes
L'alba anava escorcollant cada racó del Palmar i vaig anar preparant tot el que necessitava per a la jornada. Vaig despertar a Bel i vam agafar el seu cotxe, tot deixant el meu al Palmar per quan vinguérem amb la gent tindre un cotxe per tornar els conductors.
Vam fer el camí per carretera fins a Marenys de Barraquetes, en arribar al forn Vivó vam esperar als companys, mentre, vam veure el partidor i la sèquia que travessava el poble. Als afores verdejaven els arrossars, com una mar que onejava cap a ponent.
Vam travessar el poble, vam veure l'església i ens vam dirigir una altra vegada cap a la mar. Uns romers florits intentaven alleugerir inútilment l'olor putrefacta de la depuradora, vam arribar al canal que s'emportava l'aigua a la mar, vam creuar el pont sobre el canal de Marenys de Barraquetes, la bola de foc a aquella hora de la matinada feia brillar la mar, alçant-se amb força, solcant una altra vegada l'horitzó de llevant. Era un dels espectacles del dia del qual ens calia gaudir.
Vam iniciar el camí sobre la sorra una altra vegada amb la companyia juganera de les ones, que jugaven a agafar amb els nostres peus, i ells corrien poregosos quan una de més valenta s'acostava.
A la mar hi havia ja alguna persona banyant-se i vam veure un home amb un manoll de xarxes a la mà, segons ens van contar es deia pescar al rall.
Seguien apareixent sobre la sorra mullada les meduses transparents de grans dimensions, jo vaig jugar amb la caçadora d'imatges i la llum de l'alba sobre aquells animals de gelatina.
Vam seguir per la platja caminant fins al Perelló, havia arribat el moment d'acomiadar-nos de la sorra i del salnitre i endinsar-nos en la trama urbana del Perelló. Entre la sembra de cases sense personalitat ens vam trobar alguna perla com al casa Guixera, que ens mostrava la fisonomia d'una casa antiga, fins i tot agraïa que tingués el nom en un taulellet, així no sols s'havia conservat la casa sinó també la toponímia valenciana autòctona, moltes vegades posada tan en perill com els mateixos edificis.
Vam arribar al mercat i la xicoteta església. Després vam buscar el pont de ferro que creuava el canal del Perelló. En passar a l'altra banda Juanjo ens va fer algunes explicacions sobre l'Albufera i el cicle de l'arròs.
Les explicacions de Juanjo
Pel que feia a l'Albufera ens va contar que els canals i les comportes servien per regular el volum d'aigua del llac, i quan s'alçaven les comportes baixava el nivell del llac, especialment es feia quan interessava baixar el nivell dels camps d'arròs. En aquest cas el canal del Perelló separava els termes de Sueca (la Ribera Baixa) i de València.
Juanjo ens va parlar de la importància de la cacera dels ànecs a l'Albufera. Els caçadors pagaven per caçar, hi havia la subhasta dels redolins, eren punts de la grandària d'un bidó disfressat amb canyes i brossa on es posaven dins per no ser vistos i disparar als ànecs.
Pel que fa a l'arròs ens va parlar de la peculiaritat respecte altres zones on també s'hi conreava. Ens va dir que el llaurador no era amo de l'aigua, no decidia quan omplia o buidava, havia de fer segons feien la resta.
També ens va parlar d'algunes coses que han canviat respecte la manera de treballar antiga.
Segons la manera tradicional es plantava i anaven els homes estacant les mates al fang, ara es fa sembra directa. També es treia l' herba a mà, ara el que es fa és que quan hi ha herba i es creu necessari es fa l'eixugó, de manera que mitjançant les comportes es baixa el nivell de l'aigua dels camps, en quedar-se l'herba fora de l'aigua s'arruixa l'herbicida i després es torna a inundar.
La sembra igual que la collita actualment es fa amb maquinària i abans es feia a mà, això havia fet que s'utilitzara molt menys mà d'obra, fent el conreu més extensiu. Generalment la terra era de pocs propietaris, moltes vegades o ho feien ells o ho donaven a fer. Abans eren molt pesats els treballs de plantació i de sega, amb els homes moltes hores els peus descalços estacats al fang.
També ens va parlar de les malures i les adversitats que tenien els camps, de les brosses i el seu creixement a l'aigua i dels animalets que hi vivien. El barrinador era un lepidòpter, la seua larva perforava la tija i s'hi posava dins. Es deia "Xilo", actualment es combatia mitjançant feromones sexuals femenines, era per confusió sexual, que en ser tan freqüents confonien als mascles que no trobaven la femella i aquestes no es fecundaven i es tallava el cicle reproductiu.
Pel que feia als fongs la malaltia mes comuna era la Pyriculària o fallada de l'arròs.
Horta nova
Després d'aquestes valuoses explicacions de Juanjo vam seguir per la vora del canal per deixar-nos el poble endarrere. A l'esquerra s'obria algunes vistes sobre el llac, la immensitat de l'Albufera regada de joncs i mates llépoles d'aigua. Una barqueta esperava a la vora del marge que algú isquera a passejar.
Vam seguir per un camí envoltat d'hivernacles, la meua passió per la terra em feia escodrinyar a veure quins conreus hi havia sembrats. Estava massa acostumat a reconèixer tot allò que verdejava sobre els cavallons. En aquell camí em van sorprendre els conreus que eren nous per a mi. Va ser una intriga per tot el grup anar descobrint cada misteri. Vaig reconèixer un hivernacle de col xinesa de plantes menudes.
Dins d'un hivernacle una enfiladissa de floretes grogues i de fruits que recordaven l'alficòs, però que evidentment no ho era. Maite ens va parlar del meló amargant, a la viquipèdia anomenat cogombre tropical. Segons ens va dir Maite el seu fruit era molt valuós i tenia moltes propietats medicinals per moltes malalties.
En un camp vam trobar una gramínia, em recordava a una xufa de grans dimensions, Maite ens va dir que era Cymbopogon citratus, anomenada herba llimona, sorprenia la seua olor a llima que la caracteritzava.
Pels arrossars espigats
Vam arribar al final del camí de terra on començaven els arrossars, del port d'hivernacles eixíem a la mar oberta dels arrossars, eixa mar d'onades d'espigues, eixa mar de color verd fosc, eixa mar de sèquies i reguers, eixa mar de camps inundats, eixa mar de ferum fort que impregnava l'ambient, l'olor que portava vells records d'infantesa a algunes persones del grup. Vam saltar la sèquia que brollava amb fúria, vam seure a la vora d'una caseta, era una cruïlla de camins.
Un conte de Joan Fuster contat per Toni Mestre em venia a la memòria on explicava el cicle de l'arròs, abans que el sol no creme, és un conte molt bonic musicat que recordava les faenes de l'arròs, tal vegada ubicat en un temps que ja hi havia màquines però encara no feien la sembra directa.
Després d'esmorzar vam continuar solcant els camins que vertebraven els camps. Juanjo ens va parlar de les diferents varietats d'arròs, les dues subespècies, les del gra rodó, més comunes per l'albufera i les del gra llarg, aquestes eren totes de gra rodó. Tot i això el port de la planta i la forma de l'espiga variava, això ens feia gaudir d'aquesta diversitat de formes i colors.
Tot i que era el terme de València em va vindre a la ment eixe viatge que d'infants ens havia fet gaudir tant, quan els habitants de la Pelitrumpeli caminaven pels arrossars de la Ribera, i era allà on els xiquets i xiquetes de la Pelitrumpeli es van trobar un personatge, era el Tio Caliu, ens el trobaríem també nosaltres per algun d'aquells camins al Tio Caliu?.
El Palmar es veia al fons amb les cases blanques navegant suaument sobre la verdor dels arrossars, nosaltres vam virar a l'esquerra i ens vam trobar amb un cartell que posava Tancat del Recatí.
Juanjo ens va explicar que el tancat del Recatí era una excepció a la norma general, ells tenien aigua pròpia i decidien quan obrien o tancaven l'aigua dels seus camps, a diferencia dels altres que no podien decidir-ho.
Vam passar per un camp on hi havia una capsa verda sobre una canya, Juanjo ens va dir que li deien "polillero" i era per fer un mostrari per veure la quantitat de barrinador que havia caigut i així saber el nivell de la intensitat de la plaga que hi havia.
El Palmar
Vam anar degustant les darreres passes d'aquells camins envoltats de tanta aigua i arròs fins que vam arribar al Palmar. Vam passar per davant del restaurant del Racó de les Eres, quins records d'aquell dinar i aquella reunio multitudinària on vam constituir l'Associació Cívica el Camí al País Valencià, quina emoció, ara tot i que no ens vam poder seure ja que estava tot ple ens vam fer una foto de grup amb les lletres al darrera.
Vam seguir caminant pel Palmar, aquell poble tan peculiar, aquella illa que durant molt de temps sols es podia arribar en barca, fins que van fer els ponts que travessaven les sèquies. Aquell poble-illa, repoblat amb gent de Catarroja i Torrent, poble de pescadors, poble de barraques, que en cremar-se en un incendi es va deixar les construccions tradicionals. Era el poble de l'allipebre, de pescadors d'aigua dolça. El poble on Vicent Blasco Ibañez va ambientar la seua novel·la canyes i fang ( Cañas y barro).
Vam seure a un bar per prendre una cervesa fresca per apaivagar la calor que ja picava cap a les dotze, havíem arribat molt prompte i teníem encara algunes hores fins l'hora de dinar, així que alguns vam anar a pels cotxes i la resta del grup va aprofitar per fer una volta en barca per l'Albufera.
Tal vegada en parlar de l'Albufera em venia al cap aquella cançó d'Al Tall que en parlava, Elegia Valenciana. " València té els matins lluents pel sol que juga amb el mar i corre per l'Albufera".
En tornar cap a les dues ens vam trobar al restaurant casa Àngel on teníem preparat el dinar. Havíem de tancar els cicles dels sentits, i ara li tocava el protagonisme al gust, per això em vaig menjar un allipebre, les anguiles de l'albufera omplien la taula. Quin peix mes tou i més fi, vaig recordar la cançó, les anguiles de l'Albufera.
Per les finestres del restaurant es veien els arrossars, quina joia haver conservat tota aquella zona sense urbanitzar, era d'admirar que haja aconseguit sobreviure a la pressió urbanística i turística de l'indret, m'imagino que al llarg dels darrers anys hi hauran hagut ulls especuladors que ho hauran intentat. Per contra també es veritat que tota eixa verdor que envoltava al poble durant segles era aigua i que segons diuen els que saben el llac era deu vegades més gran del que es actualment i han anat reomplint de terra per fer camps de conreu.
El restaurant estava engalanat amb alguns quadres del llac, i en un racó hi havia penjat un mornell, que era una trampa allargada per pescar anguiles.
Les anguiles de l'Albufera.
Som les anguiles de l'Albufera
xum va xum va xum va
xum v xum va xum va xispum
Som les més fines del ala peixquera
i en el fang de la séquia vivim de nit
tirorirorirori, tirorirorirori, xis pum
I si t'agarre tilin tilinton
procura esmunyir-te tilin tilinton
tururururururu, tururururururu xis pum.
Com som tan fines
mos fan xixines
xines xines xines
xines xines xines, sis pum
Mos tallen a trossos per a menjar-nos
i les nostres espines se les menja el gat
tirorirorirori, tirorirorirori
xis pum.
En acabar de dinar vam eixir de Casa Àngel i vam tornar cap a casa.
Del far de cullera a Marenys de barraquetes
 |
| Far de Cullera |
 |
| Cordó dunar de Cullera |
 |
| Fem el camí per una senda d'escuma |
 |
| La platja de Cullera |
 |
| Camí País Valencià |
 |
| Una medusa a la platja |
 |
| La posta de sol |
 |
| Fem camí per la vora de la mar |
 |
| Una medusa |
 |
| Petxines i petjades |
 |
| El sol darrera de Marenys de Sant Llorenç |
 |
| El cordó dunar a Marenys de Sant Llorenç |
 |
| El cordó dunar |
 |
| Una medusa |
 |
| Fent el camí descalç |
 |
| El cordó dunar |
 |
| La lluna i la mar |
 |
| La lluna, la mar i la nit |
 |
| Sopant a les escaletes prop del far de Cullera |
 |
| Vista del bar el Tòfol per la nit, prop del far de Cullera |
 |
| El Canal de Marenys de Barraquetes |
 |
| El canal i un partidor, de fons els camps d'arròs |
 |
| Església de Marenys de Barraquetes |
 |
| Algunes façanes de Marenys de Barraquetes |
 |
| Eixim dels carrers de Marenys de Barraquetes |
 |
| El canal de Marenys de Barraquetes |
 |
| El sol naixent a la platja de Marenys de Barraquetes( Sueca) |
 |
| Creuem el pont del canal de Marenys de Barraquetes |
 |
| El canal de Marenys de Barraquetes |
 |
| El canal , el sol naixent i la mar |
 |
| Un home pescant al rall |
 |
| Medusa reflectida per la llum del sol |
 |
| Fem camí per la platja |
 |
| Església del Perelló |
 |
| Església del Perelló |
 |
| Casa Guixeres |
 |
| Casa del Perelló |
 |
| Un balcó del Perelló |
 |
| Església del Perelló |
 |
| Casa no tan discreta del Perelló |
 |
| El Canal del Perelló |
 |
| Casa del Perelló |
 |
| El canal del Perelló |
 |
| Juanjo fent les explicacions |
 |
| Una barqueta a l'Albufera |
 |
| Un cactus |
 |
| Un hivernacle de col xinesa |
 |
| Una platanera |
 |
| Camp d'herba llimonera |
 |
| Camp d'herba llimonera |
 |
| Hivernacle de meló amargant |
 |
| Sèquia a la vora dels arrossars |
 |
| La mar verda d'arrossars |
 |
| Espigues d'arròs |
 |
| Fem una parada per esmorzar |
 |
| Meló amargant o cogombre tropical |
 |
| Arrossars |
 |
| Sèquia entre arrossars |
 |
| Fem camí entre sèquies i arrossars |
 |
| Espigues d'arròs |
 |
| L'arròs amb els camps inundats |
 |
| Contrast de colors de les diferents varietats d'arròs. |
 |
| Les espigues amb el gra en estat lletós |
 |
| Tancat del Recatí |
 |
| Un "polillero" per agafar mostra de la intensitat de la plaga |
 |
| La sèquia el portell i l'arròs |
 |
| Els arrossars i de fons un molí d'arròs |
 |
| Fotografia al restaurant el Racó de les Eres |
 |
| Allipebre |
 |
| Quadre al restaurant casa Àngel de l'albufera i el Mornell |
 |
| Mornell per pescar anguiles |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada