Els primers moments
Havien passat tres mesos i mig des que havíem fet la darrera caminada a les oliveres mil·lenàries de la Jana, tots i totes havíem passat temps d'incertesa, de reclusió i de vegades de por, d'aïllament i de no poder veure als company i companyes de viatge. A poc a poc s'anava veien una llum, però la gàbia provinciana era closa i ens separava dels nostres amics i amigues. Finalment la gàbia és va obrir i vam poder quedar.
Ens vam trobar a un punt intermedi del país, per facilitar que tothom li fora el més fàcil possible d'arribar, sabíem que la calor era un factor decisiu i per això vam triar un tros d'una etapa fàcil, finalment per ser la més votada vam triar la comarca de la Vall d'Albaida, de Benigànim a Benissuera, al brancal de la serra Grossa.
Vam arribar a la plaça Major de
Benigànim, a poc a poc anaven acudint els companys i companyes, l'emoció em va fer un nus a la gola entre colzades enèrgiques i mascaretes asfixiants.
Tornàvem a estar en ruta i això era molt bonic, les paraules se'm tallaven en fer la presentació, per ser un moment tan esperat després de la clausura. Hui també hi havia representació de molts pobles i comarques com era de tradició al Camí: la Plana, la Ribera, la Vall d'Albaida, la Safor, l'Horta, la Marina, l'Alacantí i el Comtat.
La presa del pantà
Vam iniciar el camí que eixia del poble pel camí vell de Xàtiva, guiats per Raül de Quatretonda, bon coneixedor del territori. Vam anar travessant per alguns camps de de conreu, especialment de fruiters.
Vam tindre una primera visió de la mar interior que era el pantà de Bellús, que espurnejava el seu blau lluent al nostre davant. Vam deixar l'aspre asfalt per seguir una dolça senda de terra envoltada per vegetació autòctona.
Vam passar per la vora d'algunes oliveres i després vam arribar a la presa, el riu Albaida era empresonat en aquella gran mar i un gran salt d'aigua era impulsat per una bomba, segons ens deia Raül per oxigenar l'aigua. Un fil de verdor acompanyava al riu Albaida en el seu viatge cap a l'estrert de les Aigües, que era el seu pas cap a terres de la Costera. Ens produïa vertigen l'altura de la presa, i un ferum ens empaitava a no aturar-nos pels tolls de l'aigua estancada que es trobaven a les profunditats. A l'altra banda l'aigua quieta romania tranquil·la esperant la seua llibertat.
Vam creuar el llarg pont i vam aturar-nos a la casa forestal, des del mirador teníem unes vistes espectaculars del pantà de Bellús, el gran llac artificial que cobria la vall del riu Albaida. A la vora de la casa una magnòlia estenia les seues amples flors blanques.
L'esmorzar
Vam buscar un espai per esmorzar, la pineda es proporcionava ombra per suportar la forta calor que en anar avançant el dia anava creixent. Gaudint de retrobar-nos una altra vegada amb amics i amigues després del confinament i poder fer petar la xarrada tan desitjada durant aquests mesos de no poder veure'ns.
Mentre la gent obria les carmanyoles vaig explorar la senda per veure per on continuava la traça després de la casa forestal. Vaig gaudir del descans acompanyats de la gent que estimava i en acabar vam refer el camí.
La senda anava transcorrent entre matolls i pins per la vora del pantà de Bellús, vam deixar el pantà i vam arribar a una pista. La primavera ens reservava les darreres flors als marges abans que la calitja de l'estiu assecara la darrera flor. Així com també es veia algun camp de flors morades, que creava com una línia de color que tallava l'horitzó.
Guadàssequies
Vam arribar a
Guadassèquies, a la nostra esquerra hi havia l'església vella, vam recórrer el carrer despullat de vida que portava a l'església. Raül ens va explicar el trist passat d'un poble ofegat per la seua història. Al 1995 es construeix la presa sobre el
riu Albaida. Això suposa un daltabaix per als pobles de la vora, molta part del seu terme quedava inundat pel pantà i fins i tot el poble va ser traslladat a la part més alta. Ens trobàvem a l'antiga
ermita de l'Esperança, l'antiga església i centre neuràlgic del poble vell. El camí que portava a l'església era el carrer principal, les cases van ser enderrocades tot i que es va conservar l'església com a referent. Un sentiment de nostàlgia, emoció i tristesa recorria les meues entranyes en assabentar-me de la història del poble. Però el progrés té de vegades aquestes conseqüències. En deixar l'església i arribar a la part alta del vell carrer vam veure un mural ceràmic que presentava la imatge del carrer quan tenia el pany de cases que li donaven caliu.
Sempere
Vam seguir, deixant
Guadasèquies al nostre darrera, els pobles estaven molt a prop i ja veiem al nostre davant
Sempere, anomenat antigament
Sant Pere d'Albaida. Era un poble molt menut. Raül ens va contar algunes peculiaritats del poble.
L'ombra de les acàcies tapereres de la plaça ens alleugeria de la forta calor de l'estiu que acabava de començar i ens volia sufocar, després del descans vam seguir cap al darrer poble: Benissuera.
La calor apretava i els amics i amigues ja tenien ganes d'arribar al poble, per això vam triar el camí més curt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada