Viatge de Dénia a Dalt Vila: Eivissa. Primer dia del viatge dels primers passos d'el Camí. 8/7/2005.

Els preparatius del llarg viatge

Vam eixir de Castelló de la Plana  a les 11 de la nit, després de sopar vam fer cap a Dénia. Quan vam arribar  a la capital de la Marina Alta  vam buscar el port. Després vam cercar on hi havia el vaixell Baleària, vam dormir al cotxe prop del port i a les sis de la matinada ens vam alçar una mica adolorits, i poc després vam anar fins  on estava el vaixell.  Jo vaig fer cua per confirmar els bitllets, després  Blai va vindre i es va esperar fins que ho vaig tenir tot enllestit. Llavors  vaig caminar fins on es trobava el vaixell que posava  Baleària, a un costat hi havia la immensitat marina  i el vaixell, i  a l'altre costat el massís del  Montgó; imponent, mític, callat i grandiós. 


Vaig fer cua, estava el primer, darrera de mi van començar  a acumular-se gent. Recordava tres xicons que no paraven de parlar dels Pubs de Dénia, i que havien estat a punt de dormir en companyia i que no ho van poder aconseguir. Es va fer l'hora de pujar, vaig creuar la passarel·la fins entrar a bord. Pel matí el vaixell esperava plàcidament al port mentre el Montgó despertava de la nit.


Com un tauler d'escacs
Com deia la cançó: per Mallorca ens eixia el sol, però hui no pujaríem al Montgó, ho faríem a la tornada. Ja hi érem dalt del vaixell camí d'Eivissa. La gent anava seient i anava agafant posicions, de moment hi havia  molts espais buits, però s'anaven  omplint com un tauler d'escacs, com si  anàrem  posant les fitxes al seu lloc. Primer vaig seure equivocadament a la zona preferent i després ja vaig posicionar-me  a la de turista.


Vaig salpar del port de Dénia cap a Eivissa
Un núvol tapava una miqueta el sol i allargava l'alba. Tàfol, que era entés en solcar la mar em va donar una pastilla  per no marejar-me. El Montgó ens deia adéu, imponent  i llustrós amb els seus peus bruts  de formigó, per la gran quantitat de casetes que enterbolien la base de la muntanya.

El vaixell s'allunyava a poc a poc mar endins, la costa es  dibuixava cada vegada més estirada. Vam eixir del port, tot esperant no marejar-me, una nova comarca-illa m'espera: Eivissa, dins del conjunt d'illes que eren  les Pitiüses.

Navegant per la mar blava

El vaixell trencava les ones que esquitxaven l'ambient, la nau pujava i baixava al ritme de la mar, i aquest sotrac em  feien pujar  unes pessigolles per tot el cos. Els xiquets i xiquetes  reien amb aquest daltabaix. Des de la mar es dibuixava tota la costa;  el Montgó, els penya-segats de davant, la badia de Xàbia.

Aprofitant les bosses que els regalen

Per un moment em vaig posar nerviós, no trobava el bitllet de tornada, rebuscava per totes les butxaques de la motxilla i no apareixia, això em va fer pujar una angoixa  i em vaig començar a marejar amb pastilla  i tot, sort que finalment el vaig trobar. Podia fer la biodramina els seus efectes, però l'olor de davant i de darrera indicava que  hi havia gent que no volia desaprofitar les bosses que ens havien donat.

Al port d'Eivissa

Per la finestreta sols es veia la mar, tot era de color blau excepte l'escuma que feien les puntes de les ones que saltironejaven en mig d'aquella immensa extensió salada.

Darrera dels vidres es veia Formentera, però no m'he n'havia adonat que a l'altra banda ja feia estona que es divisava Eivissa.

El vaixell va entrar a port i la vila d'Eivissa ens saludava altiva i segura. Tornàvem a tocar terra, vaig prendre la motxilla i vaig caminar tot enfilant-me pels carrers de l'illa.

Dalt Vila

Vaig preguntar a un xic per l'ajuntament i em va dir que es trobava dalt de tot, dins del centre urbà. Vaig començar a pujar a Dalt Vila, vaig donar la volta per la carretera  i vaig arribar a un edifici emblanquinat que posava Ajuntament. Encara no hi havia ningú dels companys que estava esperant, els quals  no  havia vist mai. Vaig descarregar-me  l'equipatge de l'esquena  i vaig esperar a que vingueren el Lluís i la gent d'el Camí. Anava a fer 12 dies seguits de Camí amb una colla de gent que no coneixia. Per mi era tota una experiència.


Els companys i companyes

Un camionet estava traginant amb estris d'obra, quan  se'n  va anar cap a baix els vaig trucar i em van dir que ja estaven ja arribant. Va vindre  el Lluís i la Sandra, i després va vindre la Sílvia i el David. Veníem d'indrets diferents; el Lluís de Cardedeu, la Sandra de Barcelona, la Sílvia de Manresa, el David de Girona i jo de Castelló de la Plana.


Monges de clausura

Una vegada ja hi érem tots i totes vam anar a donar una volta per Dalt Vila. Vam entrar en un convent de monges de clausura, els vam explicar el projecte d'el Camí, tot i que aquest estava molt tendre, en els seus primers passos, i ens van dir que era molt interessant,  que eren de Santo Domingo. Després vam quedar amb Lina per donar-li la volta  a les muralles.

Els primers assentaments

La ciutat antiga es va desenvolupar  a partir del primer assentament fenici ubicat al puig de la Vila. Segons els clàssics Arbashim, la ciutat de Bes fou fundada l'any 654 a.C. El nucli urbà es componia d'una acròpolis i una zona portuària a la zona de la badia. També comptava amb temples i zones d'artesans amb importants terrisseries. Es calcula que cap al segle V a.C. la ciutat tenia entre 3000 i 4000 habitants. Durant tota l'època púnica va ser un centre comercial de gran vitalitat i exportava productes manufacturats a tota la Mediterrània.

Sa Portella d'en Serra

Vam menjar a l'ombra d'un pinaret on vam conèixer a Pau, el company de Lina, i després de deixar les motxilles al cotxe vam donar una volta per Vila.

Vam deixar el cotxe per es Soto Fosc, darrera de la catedral i vam entrar per unes escales anomenades  sa Portella d'en Serra, que comunicaven es recinte interior de Dalt Vila amb l'exterior. A l'interior de les escales vam trobar un llaç de núvia, devia ser  d'alguna  de les bodes que hi havia a la catedral. Vam eixir a l'altra banda. D'allí eixien camins als molins de Soto per una porta interior medieval.

Vam passar per es Revellí i ens vam aturar al Baluard de Santa Llúcia. Teníem una visió molt bona de tota la ciutat i de més enllà on es veiem les muntanyes. També vam passar per un lloc anomenat sa carrossa, que és on vam dinar, després  vam passar pels porxos on vam trobar  un punki dintre. Els porxos donaven lloc al portal de ses Taules. És una porta gegant d'entrada  que dona accés mitjançant un pont llevadís. La porta era de ferro i de fusta i tenia unes dimensions gegantines.

Una mica d'història

A dalt de tot hi havia la inscripció de Felip II, el qual va impulsar al segle XV la construcció de les muralles. El pont llevadís actual era una reproducció de l'any 1990 inspirada segons el pont antic.

Després vam anar cap a la plaça del Sol. El barri de sa Penya era el barri dels primers repobladors, que va quedar buit i va ser cedit  a gent d'ètnia gitana. Segons ens van dir  Lina i Pau era un barri difícil, que els feia por anar a soles, era un niu de pas de drogues i una mica conflictiu. Després vam passar pel baluard del portal Nou o de Sant Lluc i vam pujar unes escales.

Quan tot ha estat pres 

Vam anar al lloc anomenat de conquesta, i en una caseta hi havia una gravació  que parlava de la guerra de Successió. Eivissa va ser el darrer reducte en caure en mans borbòniques.

Va ser cap a l'any 1715, un any després de de la caiguda i de l'ocupació de Barcelona. Però finalment Eivissa no va presentar resistència, i  es van rendir donada la situació que ja  havia estat pres el País Valencià, Catalunya i Mallorca, i que ja no quedava ningú més que ells que no estigueren conquerits pels botiflers. La gravació la vam escoltar en diferents idiomes; català, castellà anglés i francés.

La vista des del castell
Vam pujar amunt per una costera, i a la nostra esquerra hi havia les muralles àrabs,  a l'oest vam veure un molí de vent, més enllà ses salines i al nord veiem la ciutat i fumejant la central tèrmica  d'Eivissa, que era la que li donava energia a la ciutat. Eivissa no s'havia industrialitzat mai, la població havia viscut primer de l'agricultura i de la ramaderia  i després del turisme.


Soterrània

Vam arribar al Baluard de Sant Jordi, es veia Formentera al fons. Després vam passar per unes escales subterrànies que ens portaven a una cova tancada on hi havia una reixa que impedia el pas. A l'interior il·luminat apareixen unes ombres, simulaven uns guàrdies que estaven vigilant i els quals es posaven a jugar a les cartes, després apareixia el seu cap i els renyia i tornaven  a fer guàrdia.

Després vam passar per la vora d'unes cases antigues que es trobaven caient-se i que les havien de rehabilitar. També vam visitar el castell i la catedral, llavors vam arribar on estaven aparcats els cotxes.

Uc

La Lina i el Pau ens van parlar de les problemàtiques d'Eivissa;  el gran problema d'Eivissa era el caciquisme, la política social i lingüística estava malmesa, s'illa estava massificada, pel que feia a la gent vinguda de fora, la major part de la immigració era andalusa, vinguda la majoria cap als  anys 50 del segle passat.

Pel que feia a la música ens van parlar del grup  UC, eren un grup de música tradicional  eivissenca, el nom els venia de l'uc,  era un símbol d'Eivissa, eren els antics crits que feien els pastors per comunicar-se entre ells a llarga distància.


Rivalitat entre pobles

Com sempre entre pobles propers hi havia rivalitat, en aquest cas ens van contar la següent dita:

"Mallorca terra porca, Eivissa terra de pins, m'agradaria que es morissen sa meitat des mallorquins".

Hi havia molt poca relació amb Mallorca i gens amb Menorca. Tenien més relació amb el País Valencià, especialment la zona de la Marina Alta

A l'enllaç podeu veure un vídeo d'aquells primers dies.

El primer pas d'un llarg camí

Havíem passat el primer dia  d'aquesta aventura, de la meua primera jornada d'el Camí, encara quedaven molts dies per davant de vivències per conèixer les Pitiüses i la Marina. També era el primer dia d'un llarg camí que ompliria la meua vida, que fins i tot ara, escrivint aquestes línies,  prop de quinze anys després segueix ben viu.

Croquis de les muralles de Dalt Vila

 Dalt Vila