dilluns, 1 de juny de 2020

Caminada per la Plana Baixa: de Moncofa al Grau, al Grau de Nules, el port de Borriana, Borriana i les Alqueries.31/5/2020

En mig del no res
Vaig anar amb el cotxe fins a les Alqueries on vaig aparcar i vaig agafar el tren des de l'estació, vaig passar l'estació de Nules i vaig baixar a l'estació de Moncofa. Eren les sis de la matinada i tant l'estació com el tren estaven totalment buides de gent, no hi havia ningú. L'estació de Moncofa era com una cèl·lula espacial  en mig del no res, envoltada de taronges i alguna indústria, però apartada totalment del poble. Vaig fer els primers passos per camins de tarongers i vaig trobar la passarel·la per creuar la via, a la vora hi havia  un antic casalici amb grafits a les parets. Tenia les portes, les finestres, i algunes parets  esberlades, feia feredat  veure'l.


La ginesta
Vaig encaminar els passos cap a Moncofa, un niu de carreteres i d'infraestructures se'm presentava al davant com un repte, vaig tenir la sort que la carretera tenia bona voravia per caminar sense perill. D'aquest tros més dur i feréstec de la caminada caldria destacar dos moments; en passar pel pont de l'autovia la ginesta d'escombres  florida a la vora de la carretera intentava alleugerir la lletjor de l'asfalt i reclamava la nostra atenció amb el seu preciós vestit groc que trencava  l'amargor de la carretera. 


L'espectacle de l'alba
Per una altra banda a l'horitzó un espectacle esdevenia en aquest moment, com passava en molts matins de caminada. El sol s'alçava matiner des del seu llit de núvols, amb la timidesa de no voler mostrar-nos el seu bell  cos; esvelt i  despullat, però reflectint la claror dels raig que travessaven el niu de cotó formant un ventall de raigs perfectes que s'acampaven uniformement sobre els pobles adormits de la Plana. Cada dia ens sorprenia amb un regal preciós, el de hui era espectacular, amb el joc de colors, de claror i d'ombres. Tot i que ara no el veia tindria tot el matí per suportar la seua calitja.

En davallar el pont un panell m'indicava; paratge natural el Pirulí, era un lloc nou per descobrir en un futur, era un paratge al costat d'un gran dipòsit d'aigua. Vaig seguir fins  a l'entrada del poble, un hort molt ben treballat a la vora del camí, amb tomateres, bajoqueres, pebreres i alberginieres em parlava de la fertilitat de la terra de Moncofa.

Moncofa
Vaig filtrar-me pels carrers del poble, Moncofa era un poble gran, però no hi havia edificis molt alts, eren tot cases d'una o dues plantes, tampoc trobava edificis que ressaltaven massa. Vaig seguir recte fins arribar a l'ajuntament i  l'església de Santa Magdalena

L'església de Santa Magdalena
El panell deia la següent informació sobre l'església de Moncofa:
"Les primeres referències de l'església de Moncofa daten de 1329, quan Alfons el Benigne va concedir els terrenys per a construir-la a Gilabert II de Centelles, senyor de Nules.
Aquesta va començar a edificar-se a mitjans del segle XIV, hi ha estat sempre sota l'advocació de Santa Maria Magdalena; d'aquella construcció d'estil gòtic senzill i planta de tipus saló, es conserven alguns vestigis trobats l'any 2009.


El posterior augment de la població faria que en 1692 es decidirà derrocar el vell temple i erigir un altre la façana del qual es va concloure en 1698, com quedaria reflectit sobre la porta principal. Un segle després es reformarà i s'instal·larà un nou presbiteri (1796), amb volta de canó i un gran medalló central dedicat a l'exaltació de Maria Magdalena, i un nou retaule major de gust barroc, la nova església mostrarà un estil de transició al neoclàssic, patent també a la façana.

Després de ser pràcticament destruïda durant la Guerra Civil espanyola (1936 -1939) la restauració de l'església de Santa Maria Magdalena va correspondre en 1942 a l'actuació de regions devastades"



La font modernista
Tal vegada l'element que més em va agradar del poble va ser  la font modernista de la plaça de l'església. Segons vaig llegir era la primera font que van aconseguir portar l'aigua al poble. Segons recordava, els apunts de la viquipèdia em parlaven de les  restes de la muralla a la mateixa plaça, no les vaig trobar.

Respecte la font aquesta és la informació que ens dóna el panell informatiu:
"La primera font va ser inaugurada el 20 de juliol de 1925. La població obtenia així la possibilitat d'accedir a l'aigua potable portada per canonades per un motor situat a l'actual autopista fins al mateix centre del municipi. Fins ací s'acostaven "les cantereres" per portar l'aigua a les cases i se celebrava mercat, per ser la plaça de l'església el centre neuràlgic de la vida social de la població.

Té forma octogonal i la decoració es d'estil modernista tardà: quatre cares mostren panells llisos amb botons on es situaven les aixetes, mentre que les altres quatre presenten columnes compostes, amb fulles d'acant coronades per volutes,  i per damunt del fris es mostra una decoració de palmetes i quimeres; tot això rematat en la part superior per una estàtua de la Puríssima col·locada en 1954, centenari del dogma de la Immaculada Concepció."



El rei en Jaume
L'església estava tancada, vaig creuar pels carrerons de darrera, eren uns carrers estrets preciosos engalanats amb cossiols de plantes de moltes formes que li donaven molta alegria a l'estança.
Vaig arribar a la plaça del Pla, un gran roc ocupava el centre de la plaça, en donar-li la volta vaig veure que era el nostre benvolgut rei en Jaume I,  el seu esguard de ferro  era en homenatge per l'aniversari de la fundació de la població.


L'ermita de Santa Magdalena
Vaig seguir pels carrers de cases baixes, ara eixia a una gran avinguda que comunicava amb el Grau de Moncofa, alguns draps estridents onejaven la poca consciència de País Valencià en algunes cases de l'avinguda. Vaig arribar a l'ermita de Santa Magdalena, segons ens contava la Viquipèdia l'indret  havia estat una antiga ràpita àrab feia molts anys i després hi havia  una estructura militar sobre el que es va construir l'ermita. També formava part de la llegenda de la troballa de la figura de Santa Maria Magdalena arribada des d'un vaixell que venia de Marsella.

El panell informatiu ens diu el següent sobre l'ermita:
"L'ermita, construïda per a albergar la imatge de Santa Maria Magdalena (arribada a les nostres platges en 1423), es va edificar probablement en el segle XVI, sobre les restes d'una antiga ràpita àrab. Mes tard va ser utilitzada com a caserna per la vigilància de les costes fins al segle XVIII, moment en que es va construir el temple definitiu amb casa per a l'ermità i un pou encara visibles.

L'exterior es caracteritza per la seua espadanya de rajola, la finestra central enreixada i un ampli atri amb arcs rebaixats que alberga un banc per al descans dels caminants; l'interior, d'estil neoclàssic està recorregut per huit xicotetes capelles laterals i sota l'òcul de la part posterior destaca la fornícula que alberga la imatge de la santa titular.

Com que va ser saquejada en 1935, l'ermita va ser reconstruïda en 1943 per Regions Devastades, i restaurada en 1997. És el punt neuràlgic de la festa del Desembarcament de Santa Maria Magdalena (23 de juliol Festa d'Interés Turístic Provincial) i està declarada Bé de Rellevància Local."


El grau de Moncofa
Vaig passar pels porxos de l'ermita i vaig deixar la ruta prevista  que girava cap al Nord  i vaig cercar la mar per buscar una de les perles de Moncofa, la torre de Beniesma.  Vaig fer els pocs metres fins trobar-me el nom de Moncofa en lletres grans i de fons la mar. A la vora hi havia un panell on ens explicava la històrica senda dels Pescadors.

La senda dels Pescadors
La senda dels Pescadors era una antiga via de comerç  que des de l'Edat Mitjana  unia el Mediterrani amb les terres interiors del Palància, des de la platja de Moncofa al monestir cartoixà de Valldecrist en Altura. El seu recorregut era d'uns 45 km aproximadament, travessant els termes municipals de Moncofa, Xilxes, la Vall d'Uixó, Sagunt, Alfara de la Baronia, Algar de Palància, Sot de Ferrer, Soneja, Sogorg i Altura.


 La tradició pesquera de Moncofa és coneguda ja des de l'edat mitjana. El peix del riu Palància i els seus afluents no era prou per alimentar als habitants de l'alt Palància, motiu pel qual els camins cap a l'interior eren freqüentats per mercaders que el pujaven des de la costa. En 1385 es va fundar en Altura la cartoixa de Valldecrist, fet que va ampliar les necessitats de peix en la zona ja que els monjos tenen prohibit el consum de carn, basant la seua dieta en peix juntament amb verdures làctics i ous.


Davant de la constant demanda i problemes de subministrament el rei Martí l'Humà va signar diversos tractats per afavorir als cartoixans l'adquisició del producte, concedint en 1404 el denominat "Privilegi del Peix", en el qual s'estipulava que els cartoixans serien els primers a disposar del peix  (després del rei, si este es trobava present a la ciutat de Sogorg), al mateix temps que es designava el port de Moncofa com a lloc d'abastiment.


La senda medieval es va convertir en una ruta comercial de gran importància amb punt d'inici al Grau de Moncofa i el seu embarcador, situat probablement junt a la torre de Beniesma. Esta situació va beneficiar els pescador de Moncofa, i les poblacions veïnes a més de millorar les condicions de les families locals.


Amb el pas dels segles nombrosos col·lectius es van associar amb els pescadors de Moncofa, arribant a portar el peix des de la ciutat de València a principis del segle XIX.
El peix es desembarcava a les nostres platges i tot i que es podia vendre fresc el més habitual  era que passara per un procés d'assecat, salat i fumat, per mantindre'l en bones condicions en el seu camí cap a les terres del Palància. El transport es feia a cavall o a llom d'ases i mules ja que part dels camins no estaven adaptats per al pas dels carros, fent-se els viatges de nit o de matinada per evitar les hores de calor i assegurar que el producte arribara el més fresc possible. En la cartoixa el producte es portava al llavador del peix, junt a l'accés a les instal·lacions, per netejar-lo i emmagatzemar-lo, ja que el peix que  no es consumia immediatament  es guardava en una nevera."


"Per la conservació del peix els cartoixans utilitzaven també la llima, cultivada en els seus propis horts.
La desamortització de 1835 va provocar l'abandonament de la cartoixa de Valldecrist i a conseqüència es van perdre els principals clients del camí dels pescadors que va acabar desapareixent. Com a curiositat destacar que encara es conserven trams amb els topònim de la senda dels Pescadors a la Vall d'Uixó i Sogorb."


Vaig continuar pel passeig marítim, hi havia gent fent esport i caminant pel passeig, vaig dubtar molt si em compensava la distància de més i de temps que em suposava cercar la torre en una ruta ja en si prou llarga.


Pel passeig dels tamarits
Però vaig posar-me en camí cap al Sud per la vora de la mar, hi havia bandera roja, volia dir que la mar no estava de molt bon humor i que espetegava amb força fuetejant la costa, tot i això el paisatge de bon matí era molt agradable amb el sol reflectint la llum a  la mar i els núvols trinxats  pel sol. El passeig estava engalanat per tamarits robusts de troncs vells i més grossos del que estava acostumat.

Per la platja de grava
En acabar-se el passeig va vindre una zona de muntons de grava, eren platges pedregoses, em costava més desplaçar-me per la grava, on les botes s'estacaven a cada pas, el temps passava i els quilometres no em cundien, però havia decidit no retrocedir i  trobar la torre. En acabar la gravera, mes costosa de creuar va vindre un camí  marcat per barana de cordes de terra més ferm.


El riu Belcaire
Vaig preguntar a una parella de corredors per si faltava molt per la torre de Beniesma, curiosament ella es va estranyar que no sabia que ni havia cap torre per la zona.

El Panell es parlava del Sender blau del Belcaire:
"El sender Blau del Belcaire que es un recorregut que s'estén a través de la costa verge del sud de Moncofa, entre  les platges del Masbó, Belcaire, Beniesma i Estanyol. En el recorregut trobem formacions dunars on habiten espècies de microflora litoral autòctona com la camamil·la amarga, cervina, limònium, centaurea sphaerocephala, o silene maritima entre d'altres.

La desembocadura del Belcaire forma un dels estuaris mes característics i bells de la regió amb una gran varietat de flora autòctona; canyars, canyissos, boga, silene litorals, crepis erythia, card marí o esteperola. Aquest espai constitueix un espai per a aus aquàtiques com camallargues, corriols, merites, polles blaves o corbs marins. Al costat de la desembocadura ofereix especial interés la reserva de tortuga europea ( Emys orbicularis), que serveix de refugi a aquesta espècie amenaçada."


Vaig seguir  pel camí marcat, era agradable el camí de terra i sorra fina, amb pas ferm vaig arribar al pont del riu Belcaire, vaig creuar el pont de fusta, en ser dalt vaig recórrer amb la vista l'amplària del riu,  fins arribar a la desembocadura. Vaig davallar el pont i vaig seguir el camí  que anava rodant fins arribar a un panell indicador, a la vora  hi havia la perla buscada.




La torre Caiguda o de Beniesma
Al llarg de molts anys la mar ha anat rossegant la vella torre, com una llepolia de xocolata que es va fonent lentament  sota les papil·les gustatives de les ones.  Ara sols queden algunes restes de la construcció i en especial la base de la torre feta amb  grans lloses encaixades. La mar era llépola de roques, i si no es feia res la torre estava condemnada a ser engolida per la golafreria de la mar, però per una altra banda era una imatge preciosa la de les ones acaronant les restes, tot i que sols es salvaria el que quedava de la torre si la separàvem de la seua amant, com la tragèdia d'un amor frustrat, era com la femella del plegamans  que va devorant al mascle després de la copulació.


Havia vist moltes torres de guaita, però cap en aquesta circumstància   i em va captivar molt, i per això em vaig disposar a gravar un vídeo de la mar llepant les roques. Havia valgut la pena arribar a la troballa tot i l'augment de temps i distància que em suposava. La torre de Beniesma era una antiga torre de vigilància per alertar de la  presència de pirates que atacaven les poblacions costaneres.


Torne a l'ermita
Vaig tornar cap a darrera per arribar a l'ermita de Santa Magdalena, vaig refer els passos pels camins ja trepitjats anteriorment del sender blau del Belcaire. Vaig passar per l'espai on hi  havia  panells explicatius sobre el curs del riu Belcaire, riu que naix al terme de Fondeguilla i desemboca a Moncofa.

Després no vaig  tornar pel passeig marítim i vaig elegir el camí més directe cap a l'ermita, tot i que també el més lleig, per avingudes despersonalitzades i buides, per així intentar recuperar el temps........ no diré perdut, diré gaudit.



La bellesa de la marjal
Vaig iniciar el camí  de les Marjals Noves, deixava les edificacions i els carrers i iniciava la ruta per un bell paratge. Una extensió verda immensa s'estenia al meu davant. Primer el camí asfaltat acompanyat d'una sèquia a la banda esquerra. El camí era molt recte i sense pèrdua, vaig tenir una sensació agradable per descobrir la gran reserva natural que estava verge i se'm perdia al meu davant. Cap a ponent s'estenia  una  mar verda de senill, hi havia  una ratlla blanca, molt fina que tallava l'horitzó i em marcava el poble de Moncofa, i al fons les muntanyes de l'Espadà tancaven l'escena.


Un senill gegantí
L'asfalt va donar pas a un camí de terra, i a la meua esquerra una grata sorpresa em va alegrar molt, vaig trobar una nova subespècie de senill (Prhagmites australis subespècie chrysanthusque feia molts anys que no veia,  aquesta me la va fer descobrir el meu amic Paco de Peníscola. Aparentment es podria confondre amb una canya, i el conjunt com un canyar, per la corpulència i l'alçada que tenien, però els plomalls la delataven, ens parlaven d'un senill gegantí i no d'una canya.


Dolç i salat, senill i salicòrnia
Un altre detall que em va captivar va ser que la pista marcava dues vegetacions ben diferenciades, cap a ponent s'estenia un immens senillar i cap a llevant la salicòrnia. Tot i que aquesta  majoritàriament estava seca, i destacaven racons on despuntava la blancor de la sal. Crec que les diferents vegetacions ens marcaven també un tret molt important, la salinitat o la dolçor  de l'aigua, ja que el senill viu en zones humides d'aigua dolça i la salicòrnia era una planta que vivia en zones salines.   


Verge, salvatge i vulnerable
Era espectacular gaudir de tota aquesta riquesa i la conservació que tenia la zona, lliure totalment de construccions que l'embrutaren, en una imatge que se'ns perdia a l'horitzó, en una zona propera a la mar, i per tant  molt vulnerable per l'especulació urbanística.   Era meravellós poder gaudir d'aquest espai.


Tot i això trobava que faltava una millora i una valoració d'aquest indret, era una pista malmesa amb els marges bruts d'herbicida i amb alguns punt on s'havien abocat restes d'enderroscs, sense cap cartell que prohibira el seu abocament. Mancava més protecció del paratge i faltaven alguns panells explicatius mostrant la riquesa de la fauna i la flora que ens anàvem trobant. Quina llàstima!, perquè el més important estava.

Pel que feia a la fauna dins la sèquia una polla d'aigua s'esverava en veure'm i s'amagava dins del pont, un parell de tortugues es van amagar en el fang i una tortuga molt menuda prenia el sol a sobre d'un envàs de plàstic. M'anava trobant gent que passejava els gossos, cap al final del camí els marges estaven farcits d'oms joves  que augmentava la frondositat del camí.

El canal
Vaig deixar el camí del Pou ja al terme de Nules, i en iniciar el camí a la vora de la gran   sèquia un nou paisatge embolcallava l'horitzó. El canal ample ara m'acompanyava, anomenat també barranc Rodador de Joan de Mora. Deixava la immensitat del senillar, aquesta zona estava més humanitzada amb horts i alqueries, però el barranc canalitzat era el protagonista ara. Tal com anava avançant aquest estava més ple. Una parella d'ànecs colls verds nadaven al canal, es veia clarament el dimorfisme sexual per la coloració de les plomes; la femella  de tons més marrons i el mascle de colors més vius, que  era el que tenia el coll verd. Alguns bancs de peixos solcaven l'aigua fent trontollar la seua calma, alguns eren  de grans dimensions.


L'Estany de Nules
Després de recórrer el canal que anava augmentant el cabal vaig arribar a un punt on s'ajuntava al la sèquia del Braç,  eixamplant-se encara més, fent un toll ben gran que hipnotitzava. Vaig creuar el pont  i vaig arribar  a l'Estany de Nules, malgrat la dificultat d'accés i trobar-se precintat per ser un espai amb tauletes i bancs per poder berenar, vaig accedir sols a la passarel·la i el mirador  de l'estany. Vaig romandre una estoneta al mirador gaudint de la immensitat de l'aigua, dels colors del llac, de la pau  i de les aus que anaven volant l'entorn. Ací teniu un xicotet vídeo de l'indret.

El panell informatiu ens aporta la següent informació de l'indret:
"L'Estany de Nules és una xicoteta llacuna litoral formada per la surgència d'aigua subterrània en la Marjal, en la qual durant les pluges intenses arriben també aportacions dels vessaments dels camps que l'envolten. Testimoni històric de les típiques marjals litorals de la costa Mediterrània, es precisament aquest caràcter testimonial el que fa que l'Estany siga un dels paratges més característics i volguts de Nules. Antigament la llacuna va servir per posar a remulla el cànem i el lli de tota la baronia de Nules, i del peix que allí es criava vivien un bon nombre de famílies del poble.

Les seues reduïdes dimensions unides a la seua proximitat a la mar són factors que determinen les característiques hidrològiques de les aigües de l'estany i per tant també la vegetació. Entre les plantes subaquàtiques podem distingir la llentilla d'aigua (lemna sp), l'herba de les mil fulles(myriophyllum verticillatum)  i durant l'estiu l'espiga d'aigua (potamogeton nodosu) que converteix les sèquies en praderes mòbils on l'aigua a penes es veu. En els marges del llac destaca el senill, que en companyia de la boga i la canya forma masses de vegetació de gran importància com a zona  per a la cria i refugi de les aus, cries de peixos, gronotes i larves d'insectes."


Vaig deixar  el llac i em vaig endinsar  resseguint els carrers del Grau de Nules, la calor començava a angoixar-me i anava xuclant-me les forces. Ara vaig tornar a tenir la mar com a companya, alguns pescadors estaven esperant al llarg de la costa, amb les canyes fines esteses i els fils tensos esperant que algun peix despistat badara un moment i mossegara l'ham.

Ara s'estenia al meu davant la costa, primer   la platja de sorra  i després la barrera  de grans roques per aturar l'embranzida de la mar en moments de tempesta. Vaig caminar per un camí ben endreçat amb pals i baraneta de corda. D'altres trossos la grava feia més feixuc el caminar. Les plantes marines anaven arrelant a les dunes, el rave marí florit omplia algun raconet, i en altres el carpobrotus acinaciformis s'escampava  aguantant les dunes, i embellint amb les seues flors el paisatge. Vaig seguir una senda pedregosaa la vora de la gran muralla de grans pedres,  ja es veia el port de Borriana i l'escola de Vela al meu davant.


L'escola de vela de Borriana
Vaig travessar els primers carrers, vaig iniciar el camí per l'avinguda del Mediterrani als Poblats Marítims, vaig passar per l'escola de Vela de Borriana. En passar a prop vells records d'estius treballats com a monitor de temps lliure em venien a la memòria.  També  l'amistat i per la relació familiar amb  Tàfol el meu germà, membre de la cooperativa  Tecninau encarregada de   l'aprenentatge de la vela a l'escola.
 El record de la rampa per on davallaven els vaixells i l'espai on durant als estius; els malabars, els contes i els jocs fluïen sota la llum de la lluna.

Vaig fer un mos a un banquet que miraculosament estava lliure, ja que era molt complicat trobar un lloc per seure i descansar un moment o fer un glop i un mos, ja que pràcticament estava tot precintat.

El passeig se'm va fer llarg, els quilòmetres ja pesaven a les cames, els vora a 23 km que portava i el que em quedava. L'arenal es retallava al fons  en la línia de costa, em venia al cap la coentor de certs mots com el festival que es feia anomenar Arenal Sound.


La torre de la Mar
Vaig acabar l'avinguda i els darrers edificis del Grau de Borriana, vaig entrar pel descampat on hi havia la torre de guaita, esvelta i ferma a la vora de la llera del riu Anna, era una torre de vigilància, com moltes de les que hi havia repartides per tota la costa, com la torre de Beniesma, tot i que aquesta tenia una perfecta conservació. Vaig arribar al camí de la vora del riu Anna.


El Clot de la Mare de Déu.
Vaig anar seguint el camí que discorria pel paratge del clot de la Mare de Déu, sempre havia estat un indret molt freqüentat per mi, de vegades  sol d'altres  en família, la volta completa per les dues vessants eren tres quilometres, i algunes vegades l'havíem feta completa. El riu li donava una bellesa i una riquesa de fauna i flora espectacular. Malauradament per al meu gust havien tallat molta vegetació a les ribes, havien desaparegut  molts arbres i arbusts i havien eliminat molta part de la salvatgia del paratge. Quedava molt més visual el riu, però mancava verdor, tot i això  els colors  dels arbres es reflexaven a l'aigua  i em  recordaven tots els colors del verd.


La lluentor argentada
Era el millor trosset de tota la jornada, els àlbers blancs li donaven eixa lluentor argentada  en mig de la resta de vegetació.
El cel tampoc estava callat, i els arbres eren un niu de cants. En arribar a un arbre no vaig poder aguantar la temptació, no sóc entés en el reconeixement dels cants dels ocells, però la bellesa de la seua veu em captivava. Vaig restar en silenci i vaig traure la càmera per poder desar el moment, m'hagués quedat moltes hores escoltant aquell cant, al vídeo podeu trobar aquella bella música celestial. Em va fascinar poder gaudir de la visió de formes i colors i del cant dels ocells.


Vinques i ala d'àngel
Els panells ens informaven de la flora i de la fauna del paratge,  de la vegetació de ribera que floria a la vora, tant pel que feia als arbres com les  plantes perennes i anuals. En el meu recorregut vaig gaudir de les vinques amb el seu morat en aspes brillant entre mig de la verdor del fullam, i especialment les ales d'àngel (acantus mollis) que com espases florides  apuntaven al cel.

Vaig arribar al final del toll i vaig creuar la llera, vaig remuntar l'altra vessant per segrestar a la caçadora d'imatges un racó amb d'ales d'àngel  florides.

Per la llera del riu Anna
Vaig seguir cap a Borriana deixant el camí que resseguia la llera del riu Anna, ara havia de fer via, prompte Borriana es retallava al fons amb el seu campanar com a baluard. Als centenars de metres caminats em vaig tornar a trobar amb la llera del riu Anna, acomboiada per uns xops que li donaven bona ombra. Ara ja no vaig deixar la llera, que anava serpentejant, entre matolls  de romegueres i fenàs. Finalment vaig arribar a la rampa que pujava cap als carrers de Borriana. Vaig deixar la llera del riu Anna i vaig entrar al poble.


Borriana
Vaig seguir el passeig que anava a la vora del riu Anna fins a l'església de Sant Blai, però ara havia arribat a un nivell de cansament i de calor considerable, portava uns 26 km caminats i era la una i mitja del mig dia, en tots aquests factors  el que tenia ja ganes era d'arribar al cotxe i poder descansar.

Vaig seguir el carrer de la Puríssima, que era molt recte i era el que em va fer eixir de la població, una vegada ja als afores vaig seguir l'avinguda que conduïa a les Alqueries. Em va alegrar molt quan vaig trobar la paleta  on indicava les Alqueries i l'estació de tren.  Vaig creuar la darrera passarel·la de ferro que creuava la via i em portava on tenia el cotxe aparcat, molt cansat però content per la gesta vaig tornar a casa.


A l'enllaç trobareu la traça de la caminada per si us interessa veure-la o descarregar-vos la i caminar-la pel vostre compte.




Impressionant contrast de llum i ombres de l'alba


 Ginesta d'escombres  florida

 A trenc d'alba 


 Un hort a la vora de Moncofa

 Església de Santa Magdalena

Font modernista a la plaça de l'església

 Detall de la font modernista de Moncofa



 Detall de la font modernista de Moncofa

 Carrers engalanats a la vora de l'església



 Plaça El Pla amb l'estàtua de Jaume I


 Edifici de l'arxiu municipal


 Ermita de Santa Magdalena


Porxos de l'ermita de Santa Magdalena

  Interior de l'Ermita de Santa Magdalena

Rosetó interior de l'ermita de Santa Maria Magdalena

 Arribem al Grau de Moncofa
 Panell amb l'tinerari de la senda dels Pescadors

 Platja del Masbó de Moncofa

 Platja del Masbó

 Tamarits a la vora de la mar

 Riu Belcaire

 Desembocadura del riu Belcaire

 Pont del riu Belcaire

 Salicòrnia

 Camp se salicòrnia


Restes de la torre de Beniesma

 Torre de Beniesma dins la mar


La mar entra dins la torre de Beniesma

 Imatge de la torre de Beniesma on es veuen les restes


 Ermita de Santa Magdalena


 Camí de les Marjals Noves


 Camí de les Marjals Noves



Senillar de la marjal de Moncofa i Moncofa i l'Espadà al fons


 Espècie de senill gegantina




Marjal i de fons Nules

Senill a la vora d'una sèquia



Marjal 

Una granota

Una tortuga de Califòrnia

El Canal


Una ànega amb els aneguets a sota d'un pont

 Una parella, mascle i femella de colls verds

 El canal


 El canal quan s'ajunta amb la séquia del Braç a prop de l'estany de Nules

Impressionant amplada del canal i la sèquia del Braç a prop de l'estany de Nules

L'estany de Nules

 Eucaliptus a l'estany de Nules

 Ànecs a l'estany de Nules

 Vista de l'estany de Nules

L'estany de Nules
 Informació del panell respecte l'Estany de Nules

L'estany de Nules

Mirador de l'estany de Nules

L'estany de Nules

L'estany de Nules

L'estany de Nules

Platja de Nules

Platja de Nules

Camí per la vora de la mar

Flor de Carpobrotus acinaciformis


 Platja de Nules

 Bracera marina, centaurea seridis


Escola de vela de Borriana

casalici a la vora del passeig


Torre de la Mar, prop del Clot de la Mare de Déu, Borriana

 Torre de la Mar, Borriana
Informació del Clot
La vegetació arbustiva

La vegetació arbustiva aquàtica
La vegetació del Clot

 Clot de la Mare de Déu

 Clot de la Mare de Déu

Riu Anna al Clot de la Mare de Déu, Borriana




 Acants al Clot de la Mare de Déu

 Ala d'àngel (Acantus Mollis) al Clot de la Mare de Déu. Borriana

 Riu Anna, paratge del Clot de la Mare de Déu

Riu Anna al paratge del Clot de la Mare de Déu,  Borriana



 Àlber blanc ( Populus alba) al Clot de la Mare de Déu,  Borriana

 Vinca

 Clot de la Mare de Déu, Borriana

 Àcants al Clot de la Mare de Déu

Acants al Clot de la Mare de Déu,  Borriana

 Xops a la llera del riu Anna

 Borriana amb l'església de Sant Blai

 Església de Sant Josep amb el templete ,  Borriana


 Jacaranda prop de les Alqueries

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada