dimarts, 22 de desembre de 2020

Crònica de la caminada per la Ribera Baixa i Alta; de Corbera a Alzira

De Corbera a Alzira 20/12/2020

Corbera

Era la darrera caminada de l'any, era 20 de desembre del 2020, un any dels més complicats  i amb una situació delicada pel coronavirus i els efectes que havia tingut.

Un grup de persones vingudes de diferents pobles i comarques ens vam aplegar a Corbera, un poble de la Ribera Baixa a la banda dreta del riu Xúquer.  En passar pels seus carrers per anar a la plaça Major on havíem quedat, ens vam adonar d'algunes façanes modernistes que ens donaven una imatge de la importància econòmica del poble en anys anteriors, quan el comerç de la taronja era el seu major motor econòmic.

En arribar a la plaça Major algunes cases més ens van sorprendre, i prompte ens vam aplegar tota la gent de la caminada que faltava, sempre era una festa trobar-nos amb les persones volgudes, que compartíem eixa estima per la nostra terra.

Una vegada ens havíem trobat vam explicar el full de ruta del dia i vam iniciar el camí. Vam eixir de Corbera per camins de tarongers, des del turó de davant senyorejava altiu el castell de Corbera, el qual encara conservava bona part del recinte emmurallat.


Homenatge a Enric Banyuls

En arribar a una alçada de la pista, quasi bé al final del camí dels tarongers vam fer una parada i ens vam posar en rotgle. Vam fer un homenatge a Enric Banyuls, nascut a Corbera i membre del grup Al Tall, malauradament va morir el gener de 2018 a causa d'un càncer.

Nosaltres li vam cantar una de les cançons que Al tall havia cantat tant; Lladres. Vam reflexionar com després de perdre la batalla d'Almansa, els botiflers van ocupar el país, van derogar els nostres furs i es va trencar el  nostre autogovern,  van imposar el decret de Nova Planta... i després de 300 anys  encara segueixen governant.


Camí de la Murta

Vam seguir la senda, ara era un camí empedrat emboscat que anava pujant per la vora del  barranquet la serra de Corbera. Pel camí el cepell o bruc floria joiós al  marge, com per presumir de la seua bellesa davant dels caminants.

La senda anava agafant alçada i ens anàvem creuant amb molts caminants que volien també gaudir d'aquell paratge i d'aquell dia assolellat.

De vegades la senda recorria la part nord de la serra, això ens donava una panoràmica  de visió més ampla cap a la vall de Xúquer, Cullera i la muntanyeta de les Raboses.

Un cartell ens indicava les Fontanelles, vam travessar cap a la vessant sud, on s'obria la vall de la Murta, cap a on nosaltres ens dirigíem, ara la vegetació formava zones més assolellades, amb coscoll, matissa o llentiscle i estepes. Però trobàvem a faltar la que hauria de ser la protagonista del dia, la murta. Jo la coneixia bé de feia molts anys i no en trobava cap, tal vegada en temps passats i un clima més humit era una espècie més comuna a la vall. Vam seguir davallant per la senda, algunes vegades amb la pendent més pronunciada.

En arribar a una zona plana prop de  la pista ens vam escampar per esmorzar, a la vora de les primeres cases d'una urbanització. Vam arribar a la pista, la senda ja s'havia acabat, ara els peus rossegaven llépols una senda de terra, ja estàvem dins la vall, ara ens calia fer les darreres passes fins al monestir de la Murta.

La pista recorria un sender botànic amb espècies diverses que s'escampaven a cada costat del camí, arbocers que lluïen els seus fanalets blancs, margallons, lledoners, llentiscles, però una altra vegada trobàvem a faltar la murta.

 A la vora del marge una herba em va omplir la cara amb un somriure, era murta, ella s'amagava vergonyosa sota un llentiscle i un marfull. Ara vam poder veure la diferència entre la murta i el llentiscle.


 El monestir de la Murta

Vam arribar a les restes del monestir, l'accés estava tancat, ressorgia la torre que ens enlluernaria durant tot el nostre viatge per la vall.  Vam entrar al jardí interior, plantes diverses i una basseta amb peixos que nedaven tranquils i anaven bocabadant als visitants. Vam seguir fins les basses farcides d'aigua clara i que ens donaven la imatge més venuda del monestir. Després vam seguir l'aigua que ens estirava amb la força del seu dringar. Així vam descobrir un dels espectacles mes bonics, l'aqüeducte  que portava l'aigua al monestir des d'un catau amagat, l'aigua dringava veloç buscant el nivell i esquitxava espurnes d'humitat per les vores de la construcció, fent bassals de verdor a les parets del monument i una pluja fina que regalimava per l'obertura dels arcs.

Passàvem per dins dels arcs  ensumant la frescor de l'aigua. El joc era divertit i el plaer gran, però havíem de seguir, havíem de recular ja que el temps corria, les hores passaven i encara ens quedaven molts quilometres per davant.

Vam passar pel pont de Felip II, que era l'entrada principal al monestir. Vam acomiadar-nos de la porta de la Murta, que és la que normalment entrava la gent, tot i que nosaltres eixíem, el que la cançó ens anomenava l'entrà de la Murta.

Ara la pista anava davallant suau, en un marge hi havia una gran bardissa de murta de fruits negres i fruits blancs, ara el paisatge feia honors al topònim. Ens quedava seguir la pista envoltada d'horts de taronja, als marges Maite i Maria ens explicaven les herbes mengívoles que pasturaven a l'ombra; cama-roges, melics de venus, i molts tipus de lletsons.

En arribar a una plaça amb banquets i una font vam fer una parada per dinar, i després vam traure els dolços per fer una mica de borrasca i festejar la salut dels presents i el nou any. Cadascú vam portar una coseta per compartir,  així dolços i licors van acompanyar rialles i cançons. Li vam cantar a Emi la cançó d'aniversari i vam avivar les emocions que fluïen en germanor.

En acabar vam recollir els estris i motxilles i vam seguir el camí


Camí d'Alzira

Encara ens quedava una darrera parada al santuari del Lluch, el patró d'Alzira, amb totes les finestres tapiades feia una mica de por. En guaitar pel mirador una mar d'edificis s'estenia per ponent, era Alzira.

Ara ja sols ens quedava davallar  el turonet pel camí empedrat i rossegar els primers carrers de l'illa del Xúquerque era el que el seu nom ens volia dir en àrab. La seua història i la importància cultural i econòmica havien estat  molt grans al llarg dels anys, i per això esperarem a una altra ocasió per dedicar més temps, per poder veure tot el patrimoni que albergava.

Ja havia acabat la jornada, vam recuperar els cotxes, i vam tornar a Alzira a per la gent, una planta suculenta, mig estripada defallia a poc a poc a la vora dels contenidors on tenia el cotxe, vaig agafar alguns trossets i me'ls vaig emportar, la vaig anomenar Alzira, en honor al poble on l'havia recollida.

 Havia estat  un dia ben farcit de sentiments i sorpreses, amb aquest tresor  ens vam entornar cap a casa.


Corbera

Cases modernistes de Corbera





 Església de Corbera




Castell de Corbera

 El castell de Corbera



Camí de la Murta



Una balma



 Fem camí a la vora dels cepells florits

 Vista de la Ribera, amb el castell de Corbera al davant

La Ribera, al fons Cullera i la muntanya de les Roboses

Bolet a la vora del camí

Passant un indret complicat


 Penya-segats a la serra de Corbera



 Flor de arbocer

Arbutus unedo

 Margalló, chamaerops humilis

El monestir de la Murta

Monestir de la Murta


Trencadís al mateix monestir

Torre i monestir de la Murta

Escut a la porta del monestir



Arcs interiors del monestir

torre del monestir

 Restes de la pintura del monestir


Almassera


Jardí a la vora del monestir

Bassa amb els peixos

Bassa amb els peixos

Bambú amb el jardí

 Ermita amb inscripcions a l'interior



Lledoners 

La bassa amb la torre al fons





L'aqüeducte


L'aqüeducte

Falguereta a la paret de l'aqüeducte


 Arcs de l'aqüeducte




 Amb la cortina d'aigua 


 L'aigua pel reguer





Pont de Felip II



Camí d'Alzira

Murta  de fruita negra

 Murta de fruita blanca


mosaic camí d'Alzira

Picadeta de Nadal a mig camí

Santuari del Lluch





Alzira des del turo del Santuari del Lluch


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada