Caminada per Eivissa. De Dalt Vila a Santa Eulària des Riu. Segon dia del viatge dels primers passos d'el Camí.9/7/2005.

Cap a Santa Eulària des Riu.

Després d'alçar-nos i amanir-nos vam quedar amb Lina i Pau, vam agafar els seus dos cotxes i ens vam dirigir a Santa Eulària des Riu. Jo vaig pujar amb Pau, David i Lluís, i Sílvia va anar amb el de Lina. Pel camí Pau ens va contar moltes coses d'Eivissa.

Ací hi ha algunes de les explicacions:

Ses sargantanes

"Ses sargantanes estan protegides, una vegada uns estrangers van caçar sargantanes per emportar-se-les, però els van pillar i les van haver de tornar.

A cada zona de s'illa ses sargantanes tenen una tonalitat, i es distingeixen del lloc on són pel seu color. Però aquestes van agafar un color gris i llavors no sabien on retornar-les, finalment les van deixar a Formentera i llavors en Franki, que era un pintor autòcton va pintar dues sargantanes que miraven cap a Eivissa perquè eren d'allí. A Vila són de color verd brillant, a Formentera són blavoses."

Ses ballades als pous

"Una tradició de s'illa que encara es conservava eren ses ballades als pous.

Als pous hi havien ses eres, i era on es reunia sa pagesia, s'aigua és vida i es feia ritual als pous, on era s'aigua dolça, allí és on es feia es ball pagés. Es feien jocs pagesos; poada de pou amb sa corda i ajudant-se amb sos peus, brula corna; era bufar per un caragol de mar, i també es feien concursos d'acudits pagesos.

Pel que feia al  bogamarí, conegut en altres indrets com a eriçó de mar, quan es morien els portaven a sa costa.

A Sant Rafel van anar es hippys, hi havia tallers de ceràmica, ara sols en quedava un, tots els altres ara són cases restaurants."

El turisme de platja i discoteca

"Eivissa era una illa que a l'estiu s'omplia moltíssim de gent pel turisme. De cent mil persones que hi havia censades a s'illa, cada dia entraven o sortien vint-i-cinc mil persones a s'aeroport.

Abel Matutes era s'amo de s'illa, eren els grans empresaris de ses discoteques, així com Palau. Ara hi havia es gran projecte de s'autopista que anava de Sant Antoni a Sant Rafel, Eivissa i s'aeroport. Hi havia una lluita prou forta per part de sa gent des poble, hi havia trenta mil signatures recollides, i manifestacions massives, però es caciquisme de s'illa era molt fort.

Pel que feia al cinema si que hi havia quatre cinemes, hi havia prou pel·lícules en català.

Es pont del Diable

A l'estiu a Sant Antoni hi havia 250 bars de diferents estils, a l'hivern hi havia dos, sa gent d'Eivissa tenia entrada lliure a totes ses discoteques, " Privileig" era sa discoteca més gran d'Europa."

De viatge cap a Santa Eulària vam creuar el torrent de Santa Eulària, vam veure es pont del diable, amb totes les llegendes que contaven, en les quals sempre perdia el diable.

Arribem a Santa Eulària des Riu

Vam arribar a l'església de Santa Eulària des Riu, vam aparcar el cotxe a sota i ens vam ficar a la part dels porxos. L'església era tota blanca com les esglésies d'Eivissa, ens trobàvem al punt més elevat del turó del Puig de Missa. Vam seure als bancs interiors dels porxos i en Pau ens va explicar el sistema de construcció del sostre.

La biga amb el permòdul i l'estructura del sostre amb el Tagell i a sobre la capa d'algues i argila

Es Puig de Missa

"Ses bigues de fusta eren de savina, després hi havia es tagell que feia la funció del canyís. Després hi havia el permòdul, que era un puntal enganxat a la paret que sostenia la biga, per dintre del tagell hi havia algues i argila."

Al cap de l'estona de donar voltes pels porxos va arribar Joan que ens faria de guia, vam eixir dels porxos de l'església i vam anar a l'altre costat, i ens vam aturar al camí veient el sostre d'una casa. Joan ens va explicar una mica més d'història.

"Antigament sols Vila tenia consistència de poble, sa resta eren cases disperses, això influïa en sa manera de ser de sa gent des segle XIV, de vegades tenien problemes per crear famílies noves.

Ha hagut una tendència a agrupar més sa població. Ses esglésies tenien funció de fortalesa, eren ermites disseminades per s'illa, fortificades, sa gent de ses cases pageses des voltant anaven a refugiar-se en cas de sa vinguda de pirates.

Per això es feia amb dues torres de defensa artillades, ( tenien torres de defensa; Santa Eulària, Sant Miquel, Sant Antoni i Sant Jordi) passava prop es riu de Santa Eulària des riu. Ara es torrent s'havia eixugat a causa de l'excessiva extracció d'aigua, les fonts també s'havien exhaurit. L'aigua s'aconsegueix mitjançant la seva extracció dels aqüífers i per dessalació, a casa es bevia aigua embotellada. La plana des riu era utilitzada per fer horta.

Als porxos de s'església es feia ball, i sa gent aprofitava sa sortida de missa per festejar als porxos. Ses torres de defensa comunicaven amb Vila per enviar senyals de perill en cas de pirates. Els corsaris eivissencs anaven al nord d'Àfrica a fer rapinya.

Es Puig de Missa era un conjunt arquitectònic, rebia aquest nom per tenir s'església en el seu punt més alt, era un puig de 52 metres que dominava sa fèrtil zona de Santa Eulària."

Can Ros

Vam entrar a can Ros, una antiga casa on podíem veure les diferents dependències d'una casa pagesa del segle XVIII.

Podíem veure els cups del sostre de la casa. Quan una parella es casava ocupava una cup o unitat bàsica, i hi havia de diferents altures.

Va ser a partir del segle XVIII que comencen a emblanquinar en calç per desinfectar, abans hagués segut impossible, ja que el que volien era dissimular-les i això hagués segut senyalar-les als pirates. D'aquesta manera d'emblanquinar les cases li ve el tòpic de l'illa blanca.

Quan una persona moria s'emblanquinava l'habitació, es tiraven els matalassos, ja fora de malaltia o no. Ens trobàvem a l'entrada de can Ros, del llindar eren impressionants les bigues de savina envernissada, el tronc tenia unes formes que feien un relleu realment preciós.

Joan ens va explicar una altra vegada el sistema de construcció des sostres;

"Ses bigues de savina aguantaven es tagell, i a sobre hi havia una capa de carbonet, una capa d'argila i una d'algues pseudoni. Es terrat a doble vessant es va retardar molt encara.

Al porxo de davant de s'entrada es feia molta vida social a l'estiu."

Museu etnogràfic.

Alguns apunts sobre el museu etnogràfic que ens va explicar certs aspectes de la vida i de les tradicions d'Eivissa.

Indumentària pagesa.

Emprendades: era el conjunt de joies, cadenes, imatges i penjolls que lluïa la dona, podia arribar a ser molt valuosa depenent de l'estatus de la casa. L'emprendada passava de mares a filles.

Gonella: era tot el conjunt del vestit, normalment eren teixits produïts a l'illa. El cotó va venir de fora molt després. Recordem que Eivissa no es va industrialitzar mai.

La gonella va començar a ser negra, després blanca i finalment de color, en vam veure de mudar i de faena, la roba s'heretava.

Festeig

Quan una xica tenia edat de festejar es feia córrer la veu, la xica seia a la porta de sa casa i els xics anaven fent cua per parlar amb ella. Tenien tots el mateix temps, i si algú es passava el que estava esperant feia un gest o li tirava una pedreta etc. Hi havia la vigilància de la mare, era habitual dur armes, i sols es recorria a elles en cas extrem. Quan es posaven d'acord signaven el contracte.

Per equilibrar les riqueses de les dues famílies la dona posava l'emprendada, però l'home li havia de regalar tres anells per dit, ( un total de 24 anells) els anells passaven de mares a fills.

Hi havia una gran diferència entre Eivissa i Formentera, al segle XIV Formentera va quedar despoblada, Eivissa i Formentera van evolucionar diferent. Eivissa era més rica i la indumentària va evolucionar també diferent respecte Formentera.

Ball pagés

Les dones es movien a passets curtets i el xic anava donant brincs al seu costat fent grans camallades, la roba de treball era molt més senzilla que la de mudar.

Oficis

El llaüt era un tipus de vaixell de pescadors, allargassat. L'agricultura era la faena principal i després ho compaginaven amb altres faenes, així com la pesca o el treball de l'espardenyeria. Les espardenyes eren molt treballades amb forats en mig. Treballaven l'espart, la lona o la pitra(pita). Actualment el preu de l'espardenya moderna es molt barat i no poden competir amb les del mercat convencional, les fetes de manera artesana duen molt més de treball a sobre.

Cova del vi.

El Puig de Missa té en el seu interior una cova que s'aprofitava per l'elaboració del vi, no totes les cases podien tindre celler i moltes vegades compartien estris que eren molt pesats. No hi havia una producció real per negoci. Es venia de manera artesanal i per autoconsum, es compartien el esforços igual que amb l'oli.

Les relacions entre la gent dels pobles havia de ser equilibrades, la gent jove havia de festejar, però no podia ser ni lluny ni prop. Ni podia ser amb la veïna ("vezina"), i si era del poble de Sant Mateu ja era molt lluny.

Tornem al vi, el vi pagés és molt fort, fet de raïm negre, és vi jove d'un any. Hi havia cases que feien una segona premsada. Hi havia pagesos que tenien bodegues modernes, però moltes vegades no era producció de l'illa.

En aquest cas el lloc del vi era dins d'una cova, apuntalat dins l'entranya del Puig de Missa. La premsa podia ser de savina o d'olivera.

Sa Cuina

Es feia molta vida, vam trobar molinets per fer sèmola, també hi havia pedres amb un forat, i una fusta que anava molent, vam trobar una campana molt desmesurada de més de 2,5 metres de llargada, en la qual la persona que cuinava cabia de sobres dins la campana.

Van contar una anècdota pel que suposava mullar-se de cos sencer. "Una vegada una dona va caure a un pou, i quan la van traure no parava de plorar, però no per haver caigut al pou, sinó per la impressió de mullar-se de cos sencer."

Es Trull

Es el lloc que es dedicava per la fabricació de l'oli. Vam trobar la pedra cònica en la qual es passaven les olives, l'animal anava girant una roda per xafar les olives. Tot açò ho vam veure en un vídeo.

Després vam veure un pi immens alçat amb unes politges. A un costat hi havia una roda de fusta i a l'altra banda era on reposava el pes del pi sobre les paneres d'olives. Estaria alguns dies en aquesta posició rajant l'oli. Totes les cases no tenien trull, moltes vegades es compartia, es pagava amb un % d'oli.

Antigament l'oli d'Eivissa tenia un gust especial, una mica més fort, perquè plegaven les olives i les anaven apilant a un costat, de manera que en deixar-ho un temps la part de sota es floria, amb el que donava un regust diferent. Sols quedava una casa en Sant Josep que ho feien.

Una vegada l'oli extret de les paneres d'espart calia separar l'aigua i l'oli, així hi havia un element  que utilitzava  vasos comunicants que tenia dues parts; sa fona i s'infern.

La fona és on aniria acumulant-se l'oli i l'infern és on hi hauria l'aigua

Mitjançant aquest procediment per separar l'oli de l'aigua, l'aigua no aprofitava per a res. Amb el que quedava que no ho havien pogut separar s'utilitzava aigua bullint per desintegrar els greixos. Existia la molta, la rimolta i el rimoltí.

Les armes

Vam pujar a l'altra sala on hi havia diferents tipus d'armes. Hi havia el mite dels pagesos salvatges amb armes de foc.

Vam veure el quadre l'orgull d'armes, es veia una parella de novençans, i un li tirava trabucada al nuvi davant de la parella. La utilització de les armes era present a tota l'illa excepte a Vila.

Quan vam acabar la visita guiada vam anar fora i vam veure les torres de defensa, una d'elles estava partida.

Les explicacions del regidor d'Eivissa

Quan vam anar cap als cotxes vam veure la grandiositat d'unes matisses amb forma d'arbre.(el llentiscle era anomenat mata ) Després a l'església hi havia una boda i ens va costar traure els cotxes, després vam anar a un restaurant on vam trobar un bilingüisme contundent, angles/castellà, la llengua autòctona havia desaparegut.

Havíem quedat amb el regidor de cultura d'Eivissa, Lluís li va explicar el projecte. El regidor ens va parlar de la situació dels pobles de l'illa. La situació de la joventut ací era complicada. La majoria de la gent no estudiava, a més a la universitat hi havia poques carreres, i si et suspenien assignatures t'havies d'esperar tres o cinc anys depenent de la llargada de la carrera. Molta gent se n'anava a Barcelona o València a estudiar.

La influència valenciana era molt forta, hi havia molta relació amb Dénia, segons ell parlaven més valencià que mallorquí. Hi havia molt mala comunicació amb Menorca, no hi havia vols directes, tots passaven per Mallorca. 

Ens vam acomiadar del regidor, Pau i Lina encara ens van acompanyar, i ens van seguir contant coses de l'illa.

L'associació 8 d'agost ( dia en el qual van entrar les tropes catalanes a Eivissa) a la qual pertanyen Lina i Pau. A la seua entitat treballaven per la recuperació de la llengua i la cultura, la qual estava prou malmesa.

Pel que fa a la problemàtica de l'aigua.

L'aigua es treia dels pous que hi havia a l'illa, però al augmentar la població a causa del turisme es treia molta més aigua i s'esgotaven més els aqüífers, com a conseqüència d'aquesta sobreexplotació s'havia assecat el riu de Santa Eulària, l'únic riu de l'illa.

Pel que feia a la realitat política ( parlem del context que ens ocupava a l'any 2005) a Vila hi havia el PESOE i a la resta el PP amb majoria absoluta.

La gent que tenia relació fora d'Eivissa si que sortia més, la gent que no en tenia es quedava més a l'illa.

Vam sopar al restaurant Royal, en demanar els plats un cambrer ens va vindre en la cançoneta estrident tanc coneguda per nosaltres que no entenia l'eivissenc, que parlàrem en castellà, molta gent va canviar, jo li vaig demanar coses que es deien igual.

La nit a Santa Eulàlia

Aquella nit a Santa Eulària feien cinema de nit a la fresca en una plaça al costat del restaurant. En recórrer el poble em van impactar els àlbers gegants que hi havia al passeig. L'escorça ja era grisa, havia perdut la blancor, però les fulles amb el revers blanquinós delataven la seua identitat.

No vaig voler veure la pel·lícula, era massa forta per a mi, així que em vaig girar i sols escoltava els trets, que si canviava el context semblava que estigués escoltant una mascletà, si no fora pels crits d'esgarrifança que l'envoltaven.

La mar

En acabar de sopar vam passejar pel passeig entre els àlbers gegants fins arribar a la mar. Recolzats a la barana, extasiats, la vam saludar.

La mar, amb veu d'ona ens va parlar de quan la costa estava buida de gent i no la mirava ningú, quan estava nua d'edificis i de presència humana. Era agradable veure-la amb el seu anar i tornar, ella seguia fent el mateix de sempre encara que estigués observada, i seguia acaronant la costa de Santa Eulària.

Però ara la mar estava una mica trista, ja que abans tenia la companyia del riu de Santa Eulària, i ara estava sec, per eixugar-se les fonts per extraure massa aigua dels pous.

En aquesta aventura la mar seria prou vegades companya de viatge, quan venia en el vaixell també vaig notar l'escuma de popa a la cara. Ens vam acomiadar d'ella fins a l'endemà, la brisa s'agraïa però havíem d'anar-nos-en.

A Càrites a dormir

Després vam anar a Carites a dormir, i vam poder parlar amb els companys i companyes, i ens van contar llegendes dels seus pobles.

Una llegenda de Girona

El David ens va contar una llegenda de Girona; la de les mosques de Sant Narcís, que del cor del sepulcre de Sant Narcís van eixir tantes mosques que feien un gran eixam i picaven sols als francesos en la guerra del francés. També ens va dir que en aquesta guerra van fer la botifarra dolça,  feta amb sucre per fastiguejar als francesos. Vam sopar i ens vam poder dutxar, jo vaig dormir a la vora d'una columna.


Moltes vivències al cap

Hui no havíem fet caminada però tot i així el volum de continguts i vivències era tan gran que em ballaven al cap; paisatges, paraules, esguards i tot el que ens havien explicat. A l'endemà si que caminaríem.

A l'enllaç podeu veure un vídeo amb imatges d'aquells dies.