diumenge, 24 de maig de 2020

Caminada pel Pla de l'Arc (la Plana Alta): de Cabanes a Benlloc, la Vall d'Alba i Cabanes. 24/5/2020

El Pla de l'Arc
Iniciava la jornada, era un dia que prometia molt, hui ja podia agafar el cotxe i triar un lloc de la gàbia provinciana i vaig elegir el Pla de l'Arc, per descobrir el seu paisatge i la seua personalitat.
Vaig iniciar el camí a Cabanes, la claror em deixava veure els perfils ombrívols de les cases i de la carretera. Un cartell m'indicava Arc de Cabanes, vaig seguir la carretera que creuava l'autopista. En baixar del pont vaig agafar el primer camí de terra a la dreta. Els meus peus em van agrair poder assaborir camins de terra, al darrera es retallava la silueta de Cabanes, especialment de l'església i del campanar que estaven assegudes dalt del turó que ocupava el poble com en un vell tro.


Camí de l'Arc
Els primers olors ens venien a les narius per una granja propera, vaig seguir pel camí de terra que portava a l'arc romà. Un xicotet imprevist apareixia al meu davant, unes cintes i uns senyals m'indicaven que  estava  tallat el camí per als vehicles, ja que estava en obres. Un barranquet creuava  el camí i el gual per creuar-lo havia desaparegut, i alguns tubs de reg i canals eixien  com budells esberlats d'un monstre.


Una il·lusió òptica
Vaig saltar al barranc i vaig creuar a l'altra banda,  la perla de la caminada s'anava apropant. El perfil de l'arc es retallava a la llunyania, però la humitat de la pedra i les ombres  de l'alba em van jugar una mala passada i vaig veure unes marques negres recordant-me a un graffiti que cobrien l'arc. Una sensació d'angoixa i d'indignació  em va  recórrer l'ànima davant del que estava veient. Però quan em vaig apropar la pintura es va anar esbargint, i tot eren  ombres pel color de la pedra, i finalment tot havia segut una il·lusió òptica. Em va alleugerir l'ànima veure la pedra de l'arc neta i polida. 

Vaig arribar al centre de la plaça que ocupava l'arc, era com un punt d'atracció d'energies on l'arc perdurava al llargs dels anys des de l'època romana. Era una cruïlla de camins, també per a mi, allí començava la meua gran circular, en algunes hores tornaria a aquell punt des del sud. Vaig seguir la via Augusta en direcció a Benlloc.


La via Augusta
El recorregut de la via tenia el component històric molt important, per ser el camí en temps dels romans que comunicava Cadis, al sud de la península Ibèrica, i continuava   per tota la mediterrània, creuant Andalusia, el País Valencià, Catalunya i Occitània fins entrar a la península Itàlica i arribar  a Roma. Passava per les ciutats més importants de l'època; Gades (Cadis), Hispalis ( Sevilla), Carthago Nova (Cartagena), Corduba (Còrdova), Saetavis (Xàtiva),   Valentia (València),  Saguntum     (Sagunt), Dertosa ( Tortosa), Gerunda (Girona), Narbo Martius ( Narbona).

Hui les nostres petjades recorrien un trosset del vell camí. Tot i això la seua rectitud feia més monòtona la passejada. Actualment hi havia  la proposta de la ruta cultural de la via Augusta que pretenia recuperar part del traçat per oferir-lo a la gent perquè puga caminar-lo. Aquests  eren quilòmetres fàcils de fer que m'engolia amb rapidesa, sols havia de caminar seguint el camí sense massa dubtes.

Tot i això sempre intentava extraure el màxim de la informació que m'aportava el paisatge.  Al marge una mata de matapoll (Daphne ignidium) era engolida per la meua caçadora d'imatges. El seu nom ens parlava del seu poder insecticida.   A la vora del camí ametlers de gruixudes soques omplien els camps, llaurats amb cura,  on la terra roja farcida de ferro lluïa la seua molla roja  al sol.


La bola de foc
A la meua dreta la bola de foc esclatava a l'horitzó entre les branques  dels ametlers com si un incendi llunyà hagués pres per sorpresa aquelles indefenses branques. Però era una altra il·lusió òptica que ens regalava la preciosa imatge de l'eixida  del sol. Una paleta a l'esquerra em marcava el  monestir budista, em vaig desviar de la ruta un moment per veure que m'aportava, més enllà de creences, per la  seua part arquitectònica i la curiositat exòtica.


El monestir Budista
Vaig arribar al recinte del monestir,  hi havia  una escultura,  a la part de  dalt d'aquesta reconeixia  la silueta de buda, a l'altra banda del recinte sagrat  un tomatar jove ocupava les franges entre els ametlers. Vaig recular per on havia vingut fins tornar a resseguir la via Augusta, l'anomenat també  camí romà. A la vora,   des del teulat d'una granja un gos vigilava tots els meus moviments.


El camí era travessat per infinitat de caragols de diferents mesures, alguns havien fracassat en el seu llarg viatge i havien quedat esclafats a l'asfalt. Ara un creïllar ufanós ocupava alguns bancals a la nostra esquerra, vaig fotografiar la seua essència i vaig gaudir del seu fullam ufanós i les seues flors que anaven escampant-se per  la brosta.

La mar daurada
Un dels altres components del paisatges seran els diferents tipus de cereals, a la nostra esquerra alguns camps d'ordi ja espigat  es trobaven en el seu punt més fotogènic,  creant eixa mar daurada, eixa preciosa imatge a l'alba encaixonada entre els bancals d'ametlers.


El jardí de la primavera
Al marge del camí unes plantes de cascall marí (Glaucium Flavum) engalanaven l'entorn amb les seus flors grogues  d'amples pètals.  Un bancal d'ametlers molt pedregós  perfectament llaurat  pintava de colors la terra a franges roges i blanques. Com si el llaurador volgués ser l'artista d'aquell quadre, i en lloc de pinzell tinguera la rella per fer la combinació perfecta de colors de la seua obra.

Un piló amb les lletres de via Augusta  i la roda del carro ens recordaven la importància històrica del camí, imitant els antics mil·liaris que els romans posaven  per marcar les distàncies dins la via.

Al davant un llaurador amb el tractor estava arruixant els ametlers, i tot l'ambient quedava empastifat per la fortor del fitosanitari, en aquell moment la mascareta em va vindre com anell al dit per no engolir-me el verí.


Em va alegrar també reconèixer els colisos, o colitxos, una altra planta preciosa que em recordava els meus anys de més  passió per la botànica, les seues flors blanques s'apilonaven com flocs de neu, eren com xicotets fanalets a la vora del camí.


Deixem el camí romà
Vaig deixar la via Augusta que seguia recta cap al nord, cap a Vilanova d'Alcolea, fins a Roma, i vaig agafar el camí de Benlloc. Prompte el poble ressorgia al fons com una fita al mig del camí. A la dreta vaig passar per un muntó de terra i un panell informatiu,  com sempre la curiositat li podia a les presses i vaig aturar-me per llegir de que es tractava.
Eren les restes de terra que havien sorgit per fer la conducció del gasoducte i volien fer l'experiment de transformar aquella terra apilonada  en una muntanyeta, en un turonet per al futur.


El molí
A  la meua dreta paral·lel al camí creuava el barranc de la Font, a la vora del barranc i prop del camí  s'alçaven les restes d'una antiga construcció. Per la seua posició al marge del rierol vaig deduir que era un antic molí, vaig apropar-me per traure millors perspectives, encara podíem veure l'antiga bassa  que recollia l'aigua del molí per donar-li la força necessària per moure les moles. 

A la vora hi havia un  pal indicador, em vaig apropar per llegir-lo, em donava confiança i esperances  que m'explicaria algunes coses de la troballa. Malauradament feia molts anys que la fusta s'havia quedat muda i ja no contava res sobre el molí.


Benlloc
Vaig seguir cap a  Benlloc, el barranc de la Font travessava el poble pel mig, vaig creuar el pont i em vaig dirigir cap al nucli antic on el campanar alçava el cap,  com per donar-li més esveltesa al poble, com el cap d'un ésser que havia decidit viure per sempre més en aquell turonet.
A la vora la font dels tres canons rajava forta, incansable. Vaig seguir cap al poble,  eren les huit de la matinada i els carrers estaven deserts de gent, però no per això estaven en silenci. 


Les ames del cel
Un gran xivarri venia del cel, em va fascinar  el núvol d'oronetes que creuaven els sostres de les cases i els carrers. Era encisador a aquella hora del matí escoltar el seu piular i veure-les  entrar als nius que omplien els ràfols de les cases, com si fora un luxós adorn que vingués en la natura dels edificis. Era una casa de cases, allà dalt elles es sentien segures  de gats i humans.  Les veia entrar molt ràpidament al niu per un forat minúscul,  per alimentar a les sues cries, la seua família, i després sortir volant cap al cel una altra vegada.

Vaig arribar a l'església de l'Assumpció i el campanar, que es trobava a la part més alta del poble, com una torre vigia per descobrir qualsevol moviment sospitós. Vaig  seguir el meu viatge, ara vaig davallar pels carrers retorçuts que giravoltaven entre cases baixes i antigues, i m'abocaven a algun atzucac profund,  que li donaven l'essència de poble. La dita deia:  havent lloc tots caben, fent el joc de paraules. A Benlloc, havent lloc, curiosament la dita ens parlava de la gent que podia cabre al poble, en canvi la buidor dels carrers, tal vegada per encara ser molt d'hora m'encongia l'ànima. En una cantonada una banderola vella amb una afirmació senzilla em va sorprendre gratament, tal vegada, de ben segur coneixia als amos de la casa.


El virus de la por
Però semblava ser que el virus de la por també havia arribat a aquest poble tranquil. Dues dones passejaven pel carrer, tal vegada eren  amigues, veïnes, germanes, no ho sé.  Però el seu rostre estava distorsionat pel vel de la por, que s'amagava al darrera, trencant la  possible conversa amb un caminant desconegut com jo,  i fent més ronques  les poques paraules entre elles, per la por d'emmalaltir, de morir, la por que el vent, les oronetes o un caminant  els infecte l'alè mortal, per això ens tancàvem dins de nosaltres.


Vaig eixir del poble i vaig passar pel pou de pedra que hi havia a l'eixida, vaig arribar a l'ermita de la Mare de Déu de Loreto, i més enllà vaig contemplar  la plaça de les Escoles Velles. Un banc em convidava a un instant de tranquil·litat, vaig traure un plàtan i me'l vaig cruspir,  i vaig recuperar les forces per seguir el camí que encara em quedava.
Al darrera s'anava quedant Benlloc, amb el campanar com un puny alçat al vent acomiadant-se de mi.


El camí Vell de Vilafamés
Vaig seguir pel camí Vell de Vilafamés, tot i que a l'esquerra tenia una pinada molt provocativa que transcorria paral·lela al camí, però desconeixia si existia alguna senda que la creuara, en un futur el camí estaria bé poder-lo fer anar per la pinada, ho estudiaré.


Per un verger d'ametlers
De seguida vaig creuar la rambla del Metge, que separava els termes de la  Vall d'Alba i Benlloc, i el camí es va fer mes estret, anava agafant una mica d'alçada mentre caminava entre camps d'ametlers. Estaven llaurats acuradament, fent brollar la rojor de la terra. En molts dels ametlers la collita esclatava abundant entre la verdor del fullam, grosses ametles marcones s'apinyaven al voltant dels branquillons. Era una jornada on l'ametler era el protagonista. Vaig pensar que cap al febrer, per la florida de l'ametler seria una bona època per organitzar la caminada amb la gent de l'associació.

El mas d'en Bou
A la dreta del camí, al marge  unes figueres prou velles i corcades escampaven els seus pàmpols, vaig arribar al mas d'en Bou, curiosament veia la partícula "en", tot i que en la senyalització ho vaig veure escrit de diferents maneres "masia de en Bou" i " mas d'embou".  Era un casalici gran que feia  respecte.


Vaig seguir pel camí d'ametlers, entre el fullam, a l'horitzó trencava la verdor una taca blanca, era el poble de la Vall d'Alba el meu proper destí. Encara em quedava giravoltar per alguns camins i gaudir dels ametlers i d'algun camp de cereal abans d'arribar al poble, especialment blat que tirejava les espigues. La Vall d'Alba es veia cada vegada més propera, entre tots els edificis senyorejava el seu campanar. A la voreta del marge unes flors blanques van voler enganyar-me, fent-me creure a primera vista  que eren correjola (convulvulus arvensis), però en apropar-me em van sorprendre, ja que les flors eren iguals però no era una planta enfiladissa, les flors sorgien pràcticament de terra.


La Vall d'Alba
Vaig fotografiar una sènia i vaig enfilar el camí que em portava al poble. Vaig creuar la carretera, quantes vegades l'havia passada amb el cotxe. La Vall d'Alba era un poble relativament nou, construït a partir de l'alqueria àrab Alba. Com li passava a Sant Joan de Moró, amb poc de patrimoni antic, els dos pobles havien estat pedànies de Vilafamés, però els fills es feien grans i creixien més que els pares. Com deia la dita Vilafamés era el poble dels tres pobles, ja que abans era un municipi i ara en són tres. Ja que tant la Vall d'Alba com Sant Joan de Moró s'havien independitzat, i abans formaven part del mateix municipi.


A la plaça de l'entrada una estàtua amb el casc d'un drac ens era familiar, el senyor rei Jaume I ens recordava que va ser rei d'aquestes terres. Vaig anar cap a la plaça de l'església, la Vall d'Alba tenia algunes estàtues interessants  que denotaven cert poder adquisitiu, però em costava trobar l'essència antiga  que em captivara. Sempre intentava extraure el màxim de cada poble; les façanes, les  places, l'església, segur que la Vall d'Alba tenia més del que veia, però ho deixaria per aprofundir en una propera visita. De vegades els pobles que no tenen castells, ni muralles, ni jaciments, o no estan forjats per una antiga història que els engalane han de farcir les places de novelles escultures que facen atractiva la visita. Vaig passar per la plaça dels Martinez on hi havia l'escultura dels caragols, i la plaça amb  l'escultura a la dona llauradora.


Allunyant-me de la vall blanca
Vaig eixir del poble i vaig iniciar el camí cap a Montalba, als afores del municipi, a la vora del frontó del poble, assegut a un mur de pedra vaig fer un mos de la berena i un glop d'aigua. Vaig seguir ascendent un turonet, al darrera meu  quedava la petita vall de l'Alba, com el seu nom volia dir, la vall blanca, curiosament el mateix origen etimològic que la Vall d'Albaida, també la vall blanca, aquesta darrera però pel color de la seua terra.


Els camins portaven a zones més salvatges que s'alternaven en petites feixes ben llaurades. Vaig passar per un mas on uns homes estaven  portant un gos de caça al remolc del cotxe, mentre ells parlaven de caceres.


Al meu voltant alguns conills saltironejaven amagant-se al coscoll (quercus coccifera),  entre ells una cria molt graciosa em va mirar a prop meu i va fugir poregosa. No em va donar  temps a traure la caçadora d'imatges per agafar una bona presa.  En arribar a un coll una nova vista em reconfortava, en un primer pla veia la Montalba i al fons Cabanes, el meu destí final.


Com un volcà de cases
Vaig creuar la Montalba i la carretera que anava a la Vall d'Alba tan coneguda per mi.  En deixar la Montalba i encarar l'altra vall tenia una visió impressionant de Vilafamés, com un volcà que regalimava cases per la vessant de la serra de la Balaguera.

Ara el camí era planer i ja encarava la darrera part, m'atreia veure les diferències del paisatge, alguns camps de cereal en el seu òptim de l'espigat i alguns camps de cols rissada, a la vora un ramat d'ovelles repelava les herbes que la primavera feia més tendres. Vaig saludar al pastor i vaig seguir.
Ara però tornava a enllaçar amb  el camí romà o via Augusta, que venia del sud.


Interrogat
Em trobava mirant els ametlers secs de la vora de la via Augusta que formaven una franja d'arbres morts, mentre pensava la causa de la mort dels arbres, se'm va aturar una furgoneta i l'home em va preguntar - Que mires? - Que estàs fent?. Al principi em vaig sentir una mica atacat, interrogat,  i no sabia les seues intencions. Malauradament el moment pel confinament, els horaris permesos, la quantitat de normes noves, i el dubte d'infringir qualsevol d'elles em feien estar en la por al cos.

No em solia passar que un desconegut m'aturara i em preguntara amb la veu una mica pujada de to sobre el que feia i on anava. En continuar la conversa vaig  entendre que les seues maneres una mica rudes   eren  pel dubte que tenia sobre   les meues accions, per si li havia furtat en alguna de les seues propietats o no eren massa bones les meues intencions. Això em va tranquil·litzar, ja que estava molt segur de mi mateixa.

Quan li vaig demostrar que jo no feia  mal a ningú i sols feia fotos a les flors o a les sènies es va tranquil·litzar. Em va dir que estaven molt cremats a la zona pels robatoris i dubtaven de tothom que no coneixien, ho vaig entendre ja que jo també ho havia patit.


L'Arc de Cabanes
Vaig seguir per la via Augusta, i vaig arribar a l'arc de Cabanes, ara la calor i el cansament ja em pesaven, li vaig fer tots els honors que es mereixia l'arc, vaig gravar un xicotet vídeo de l'arc i de la meua gesta i vaig seguir cap a Cabanes, per la pista de terra que havia vingut. L'arc s'anava quedant al darrera i s'anava confonen amb el paisatge.


Ara els colors eren molts més vius que a trenc d'alba, tot molt més endormiscat i boirós,  quan vaig començar la caminada, i un camp de ravenissa blanca (diplotaxis erucoides) lluïa més la seua flor blanca.
Ara no vaig pujar pel pont que travessava l'autopista, vaig seguir el túnel pel camí de terra, per evitar alguns metres d'asfalt, un detall que  els meus peus cansats sempre agraïen. Poc després vaig arribar a Cabanes, hui no segellaria, estava molt cansat per buscar lloc i s'havia fet massa tard, així que vaig anar cap a casa.

Ací teniu l'enllaç de la ruta esmentada.







Camp de ravenissa blanca a prop de l'arc.

Cereal i de fons l'arc de Cabanes


Arc romà de Cabanes



 Matapoll

 Camp llaurat d'metlers


La bola de foc

El monestir budista

 Tomatar entre els ametlers

Un gos a la teulada de la granja


El pas dels caragols

 Un creïllar ufanós


Un camp d'ordi

 El cascall


 Pintant la terra

modern mil·liari de la Via Augusta


 Colisos

El jardí dels marges del camí

 El molí a prop de Benlloc


 En una façana de Benlloc

 El barranc de la Font al seu pas per Benlloc

La font dels tres canons a Benlloc

Nius d'orornetes als ràfols de les cases



L'església i el campanar de Benlloc

 El campanar de Benlloc


 L'església de l'Assumpció de Benlloc



Benlloc

 Un pou de pedra

Ermita de la Mare de Déu de Loreto

 Benlloc



Una creu de pedra

 Barranc del Metge

 Bancals d'ametlers


Garrofes

 Ametles



 Velles figueres al camí



El mas d'en Bou




La Vall d'Alba


Ametlers farcits d'ametles


Blat 







Una sènia a la vora de la Vall d'Alba

 Jaume I



Escultura a la dona llauradora

 Església de la Vall d'Alba


 Escultura dels caragols a la plaça Martinez

 Sempreviva


La Vall d'Alba

Bancals d'ametlers i oliveres

 Hipericó a prop d'un marge

 El mas Blau

Saüc


 Vilafamés, com un volcà que regalima cases




Afegeix un títol


Un ramat d'ovelles

Un colar a punt de collir




 Un codony menut

 Una sénia


 A l'arc de Cabanes

De la flor del Pollancre

 Camp de ravanell

 Cabanes

Pollancres a la vora del camí


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada