Ensumant la terra: Crònica de la caminada per la Marina Alta

dilluns, 3 de maig del 2021

Crònica de la caminada per la Marina Alta

De Gata de Gorgos a Benissa 2/5/21

Gata de Gorgos

Era una caminada que havia caigut en malefici, des de feia temps el mal oratge es posava en contra nostra quan pensàvem fer-la, finalment el dos de maig vam poder dur-la a terme sense complicacions.

Ens vam trobar a la plaça de l'església de Gata de Gorgos, la gent del Camí i un grupet del Centre Excursionista de Pedreguer, en conjunt aplegàvem una bona colla, com sempre vinguts de les diverses comarques del país, del Baix Segura a la Plana Alta.

Una vegada fetes les presentacions i l'explicació del full de ruta del dia vam començar a caminar.

Vam eixir de l'església cap al riu Gorgos, que ens mostrava la roca polida per les riuades de la llera seca, a la vessant de davant un penya-segat ens mostrava la seua carn viva amb vetes d'argila rogenca. Vam deixar Gata endarrere i vam creuar la llera pedregosa del riu Gorgos. Vam pujar la costera de la conca del riu i vam resseguir la senda envoltats de coscolls i matolls diversos. En arribar dalt de la costera, al camí asfaltat teníem una panoràmica preciosa de Gata i el riu, talment com uns amats que s'acaronaven mútuament, i restaven muts a cada posta de sol des de feia molts segles.

Ara creuàvem terres pedregoses, ermes ja feia temps, però el paisatge ens regalava la petjada de la història, del seu dur treballar, on mans nues i anònimes havien arrapat la terra i arrengleraven la pedra en gruixudes parets per deixar escletxes de terra conreable, estrets bancals ara farcits de matolls i pedra caiguda. Però que de ben segur en temps passats proporcionaven una engruna de collita, per apaivagar la fam en els dies llargs de l'estiu, i en les nits fredes de l'hivern.

Em va commoure l'amplada dels murs amb la quantitat de pedra solta i l'escassa amplada dels bancals.

Després camejàvem entre estretes canyades, on ens seguien acompanyant els murs empedrats, tal vegada tanta pedra em recordava a Vilafranca ( els Ports).

Vam arribar a un mas, prop de la font de la Mata, allà ens vam reagrupar i Vicent Noguera em va mostrar l'era on desenvolupaven moltes de les faenes del camp, i més enllà una paret on posaven els canyissos inclinats per fer un tipus diferent de pansa.

La font de la Mata

Vam seguir fins la font de la Mata, ens vam repartir per les diferents tauletes i murs, i vam esmorzar. Vam traure coques, panses, ametles i vam provar les delícies que havia fet la gent per celebrar els dos anys de constitució de l'associació, en aquell acte dut a terme el 4 de maig l'any de 2019, al Palmar (València).

Vam seure a l'ombra de la monumental mata, també anomenada matissa o llentiscle, que li donava nom a la font, vam descansar una miqueta i després li vam dedicar la Malaguenya de Barxeta a Xavier Micó, per la seua aportació en la definició del Camí i la neteja del camí que hui seguíem.

En acabar vam recollir i vam seguir el camí, poc després davallàvem cap a l'autopista, que feria el paisatge de matolls i roquissars. Seguíem el barranc de la Garganta. La primavera ens regalava racons florits amb orquídies i estepes que embriagaven els nostres ulls.

A les parets rocoses del barranc s'havien creat diverses cavitats, en una d'elles es veien arcades lítiques, recordava un racó del parc Güell de Barcelona, com si Gaudí o algun modernista de primers de segle s'hagués passejat per aquelles penyes per engalanar un balcó sobre el matollar de la llera del barranc.

Anàvem creuant alguns túnels de l'autopista, als nostres caps els cotxes brunzien desesperats, però el patrimoni de pedra seca s'escampava encara al nostre voltant. Uns bancalets ben llaurats tenyien de rojor la terra i els murs amb les pedres grises dibuixaven un trencaclosques de grisor. Deixant al darrera moltes hores de dur treball i generacions de mans anònimes que havien tingut cura d'aquell tresor.

Aquell monument de pedra i terra ens va captivar i no vam poder evitar atrapar-lo dins la caçadora d'imatges, per gaudir de la seua essència i el seu record.

Ara vam passar per algunes hortes i vinyes que ens recordaven la importància del raïm per la Marina.

Els brots verds esclataven esquitxant la terra bruna, i com sempre brodaven els bancals murs de pedra grisenca. En un d'ells el ravenell s'estenia com una manta de flocs de neu.

Benissa s'anava apropant a poc a poc, els nostres passos ja s'encaminaven on teníem els cotxes aparcats, després vam recuperar els que teníem a Gata. Molts companys i companyes van seguir el seu camí per les dreceres dels seus pobles.

Benissa

Un grup ens vam quedar buscant algun lloc arrecerat per descansar i menjar una miqueta, però s'estava alçant un mal oratge que fonia el coratge de la gent.

Finalment vam passar per una terrassa tapada, davant d'un bar tancat, el caliu i el bon estar de l'espai, a més a més d' aquelles cadires buides que ens van convidar a gaudir de l'estança ens van fer aturar-nos i seure.

Vam agafar posicions, vam obrir les carmanyoles, vam degustar algunes delícies que els companys i companyes havien portat, com la coca de molles, bona i al mateix temps molt empallegosa.

Va vindre l'amo una miqueta amb cara de pomes agres, però desprès en dir-li que li ho deixaríem net es va calmar i ens va deixar acabar de dinar. Després vam recollir i ho vam deixar més net que ho havíem trobat.

Per la vesprada vam fer una volta tranquil·la per Benissa.

Benissa és allargassada i convida a recórrer plàcidament els carrers des d'una banda a l'altra, vam passar per la plaça on hi havia l'església de Sant Pere, un antic bastió que s'enlairava ferm i potent. Va ser una antiga icona de la població. La plaça, nua ara, és la llera on antigament s'enlairava el bastió, hi havia una façana en record feta en posteritat, homenatge i panells en el seu record amb imatges en ceràmica i una escultura amb les tres llengües; català, castellà i àrab del mil·lenari de Benissa.

Els carrers eren torrents de palaus i cases senyorials que ens absorbien i ens meravellaven, captivant-nos en observar cada detall d'aquella fantasia.

Vam arribar a la llotja amb arcs de pedra i vam seguir fins l'estàtua del Riberer, dedicada a la gent de Benissa que anaven a la Ribera a segar l'arròs. Segons sembla hi havia una pedra que era l'últim punt on en la seua partida es veia la catedral de Benissa. Però va haver-hi disputa amb els de Senija que també volien la pedra, i diuen que aquesta va ser robada. Per això va haver-hi polèmica per la possessió de la pedra.

Vam seguir fins al convent dels Franciscans i vam tornar fins arribar a la Catedral de la Marina on vam acabar la volta, després vam tornar fins als cotxes i vaig tornar a Castelló de la Pana.

Gata