Ensumant la terra: Caminada pel Berguedà: de Berga a Cercs. 27/7/2019

divendres, 2 d’agost del 2019

Caminada pel Berguedà: de Berga a Cercs. 27/7/2019

Ubicats a Berga

Aquest estiu el nostre viatge en família ens conduïa a la comarca del Berguedà, concretament a la població de Berga. Estàvem ubicats a l'apartament del carrer Cardona 1, prop del centre, on durant una setmana va ser la nostra casa i aquesta va ser una de les etapes que vaig fer.

El castell de Berga

Vaig alçar-me prompte i vaig començar el camí des de casa. Primer vaig passar per darrera del convent de Sant Francesc on l'església encara era una ombra difusa en la nit, que intentava dissimular la seua silueta esvelta en l'alba de Berga. Vaig travessar l'antiga porta de les Hores, la casa encara du el nom d'una de les portes del recinte emmurallat de l'antiga vila medieval de Berga. Vaig pujar pels carrerons estrets i recaragolats que pujaven fins al castell. El castell era la construcció defensiva que dominava la població, i era el cap i casal del recinte emmurallat.

Hui des de la nostra posició ens donava una vista increïble de Berga. Uns passos més enllà un arc d'heura fet en un jardí ens decorava encara millor la vista de Berga. Vaig pujar cap a la serra de Queralt. Una paleta ens indicava Sant Pere de Madrona, Santuari de Queralt, Espinalbet. Eren diferents elements que havia de recórrer aquell matí.

Vaig seguir el meu ascens, algunes vegades per camí asfaltat d'altres per senda brodada de pedres i verdor.

Sant Pere de Madrona

Però ara em submergia per sendes emboscades farcides de fullaraca seca que cruixia als meus peus. Vaig arribar a la xicoteta capella romànica de Sant Pere de Madrona, un panell a la vora ens parlava de la seua història, " església romànica del segle XII, consta d'una nau i un absis semicircular. Fou l'antiga parròquia de la Valldan i va ser restaurada als anys 1945-1965. Es celebra l'aplec anual el 29 de juny i el diumenge més pròxim. També vaig trobar aquestes paraules:

" Oh gloria Sant Pere:

Puix teniu poder gran

dongui'ns abric vostra bandera

Salveu a Berga i a la Valldan.

Feu que, seguint vostres petjades,

mentre vivim com a peregrins,

no desmaiem en les pujades,

tan pedregoses dels camins."

(Himne al gloriós Sant Pere).

El Santuari de Queralt

Vaig guaitar al penya-segat que ens abocava al buit, on la maqueta de Berga es reflectia al fons. Després de veure l'ermita vaig seguir caminant per les sendes ombrívoles, alguns faigs corpulents envoltaven la senda esdevenint pilars de benvinguda de l'entrada del santuari de Queralt. El faig era un arbre poc comú en el meu paisatge quotidià, i agraïa la seua companyia. Vaig arribar a l'aparcament del santuari de Queralt. El penya-segat i l'altura em donava una vista de Berga i del Berguedà, es marcava clarament una zona molt muntanyosa al nord i una zona de conreus al sud més planera que enllaçava amb el Bages, on formes circulars no simètriques de cereal de tons groguencs eren envoltades de cordons verds pels arbres que envoltaven cada camp. Però el dia tapat reduïa la visió i coronava de núvols les serralades del voltant deixant amagats els seus cims.

Les vistes sobre el Berguedà

Un panell ens donava la benvinguda als caminants i ens oferia alguns itineraris que ens descobrien els diferents ecosistemes de la serra de Queralt; els boscos de faig i de pi roig, així com les espectaculars vistes sobre el riu Llobregat i la resta de la comarca. Vaig arribar al santuari de Queralt, un gran edifici farcit de llaços grocs i estelades, poc més enllà hi havia l'església i un mirador que anava repetint la imatge d'abans, eixamplada i explicada per un dibuix on posava el nom de cada serra i les diferents comarques del voltant.

El Camí dels Bons Homes

A la vora del santuari, en homenatge a la mare de Déu de Queralt hi havia un gravat sobre ferro que enaltia la divinitat i la seua protecció a Berga i als berguedans. També hi havia un panell on ens parlava de la ruta dels Bons Homes. Ens endinsava en l'època en que l'església catòlica i la inquisició va perseguir el poble càtar. La ruta dels Bons Homes dibuixa els itineraris que aquests seguien fugint de la repressió. Eren els indignats medievals que volien tornar a l'austeritat i pels seus valors van ser perseguits. El recorregut és un homenatge al poble càtar i als seus valors.Un poble que va ser perseguit i esborrat del mapa amagat ara en els passadissos de la història.

En aquells temps medievals les dones estaven a l'ombra de les escriptures i els homes tenien el protagonisme, per això en el nom inicial del camí dels Bons Homes també les van deixar anònimes. Actualment amb el progrés de la societat en aquest àmbit, i la correcció de les desigualtats per qüestió de sexe que esdevenen a la nostra societat també s'intenta corregir el que durant segles era generalitzat, per això en algun panell ja diu Camí dels bons Homes i de les bones Dones.

Tal vegada en un futur seria un bon Camí per començar per descobrir aquest poble aixafat per l'església catòlica i l'imperialisme Francés.

La cova de la Troballa

Vaig seguir per la ruta de ronda que anava carenant la muntanya. Vaig passar per la cova de la Troballa on hi havia una capella farcida de grans ornaments molts vistosos. Després vaig passar per la capella de Sant Ignasi i més enllà un paper avisava que la senda estava tallada per despreniments, vaig passar amb cura de no ferir-me, però tampoc no hi havia cap itinerari alternatiu i havia de seguir el meu camí. Un mirador anava repetint les vistes anteriors de Berga i de la comarca. Em vaig capbussar a l'altra vessant per sendes ombrívoles una altra vegada. Una cruïlla en una senda atractiva em desviava del recorregut oficial. La màgia de la senda planera i ombrívola farcida de vegetació em va embriagar tant que em va fer oblidar revisar la meua ubicació. En adonar-me'n que la traça anava paral·lel a la meua dreta ja feia estona que caminava. Vaig seguir per la senda que finalment confluïa al mateix lloc.

El Pi de les Tres Branques i la Font Freda

El proper destí era el càmping de la Font Freda. Van haver uns metres complicats a l'arribada del càmping, que vaig baixar camp a través entre el sotabosc de boixos i els pins caiguts.

En arribar al càmping la pista asfaltada portava a pocs quilometres on hi havia el pi de les tres branques, cada branca era un eix de la nostra nació; Catalunya , el País Valencià i ses Illes Balears. Era un lloc emblemàtic i cada any es feia un aplec. Jo ara no hi aniria per qüestió de temps i de distàncies, la ruta era molt llarga i no podia allargar-la més encara.

Esclata la tronada

Vaig deixar el càmping i vaig seguir la carretera que hi anava fins que en un racó començava la senda de pujada. Vaig fer un mos en una ombra abans de començar la pujada cap al castell i l'ermita d'Espinalbet.

Ara m'enfilava per una sendera fosca i ombrívola, després d'esbufegar per la pujada vaig escoltar com el cel esclatava i la música en forma de percussió fina queia sobre l'arbreda, el cel esclatava en un bram i la tempesta em va encongir el cor. La pluja començava a fuetejar les pedres de la senda fent-les mes relliscoses i per tant perilloses.

Vaig posar-me l'impermeable per protegir-me d'aquella ramassada que em queia a sobre. Per un moment la incertesa i l'empitjorament del temps em neguitejava l'ànima, però sempre calia mantenir la calma. La costera portava a un prat verd mes planer, la pluja va amainar, però el cel estava tapat, esperava una propera ocasió, una ermita i les muntanyes del voltant estaven embolcallades de núvols, com si dugueren un barret de cotó en pel. El prat va portar la calma i vaig seguir. Tornava a ploure i la pista polsosa s'havia convertit en un riu que arrossegava les aigües que el cel anava descarregant.

Esquivant les vaques del camí

Però vaig resseguir la senda correcta i vaig arribar a un refugi, la pluja havia parat i vaig poder recuperar les forces i esmorzar a cobert, a la part de fora un bosc de gruixuts faigs i pins omplia el prat verd amb una estora de fulles seques. Ara el destí em preparava una nova situació, a la pista hi havia un jònec repelant el marge. Va ser un tros de pista d'anar esquivant les vaques i bous del camí, amb el neguit de l'espera d'una embranzida. Elles em seguien amb la mirada, i jo no perdia de vista els seus moviments, però tot va anar bé. Després la pluja va tornar a fer de les seues i va escampar la rauxa per tot arreu.

Entre boscos de pi roig

Vaig començar una forta baixada on la pista giravoltava entre boscos de pi roig, la rojor dels troncs espurnejava entre el fullatge. Aquella estampa d'aquell horitzó multicolor acompanyat de la catifa de pinyes diminutes em portava el record d'alguns dels racons del Penyagolosa, al meu país estimat, on com al berguedà, els boscos de pi roig omplien les contrades. En els darrers dos quilòmetres fins arribar a Cercs hi havia una senda embrossada que la pluja havia farcit l'herba amb gotes fresques.

Al passar s'anaven endinsant per les cames nues avall i m'anaven calant les botes.

Cercs

Vaig fer una volta pel poble però el cansament i els peus molls em van fer buscar l'ajuntament com a punt de trobada. Hui era dissabte i era tancat però era un bon lloc perquè el Carles, un taxista amable de Berga em vingués a cercar.

A l'enllaç del wikiloc podreu veure la ruta descrita.