dilluns, 30 de setembre de 2019

Caminada pel Comtat: de Cocentaina a Benilloba. 29/9/2019

A l'ombra del palau comtal
Ens vam trobar a l'ombra del palau dels comtes de Cocentaina, vam poder entrar al patí interior on estaven preparant un esdeveniment.

Després de presentar el Camí i explicar el full de ruta del dia amb algunes de les sorpreses que ens esperaven vam iniciar el recorregut.  Vam travessar els darrers carrers de Cocentaina i vam eixir pels camins del terme. Com un vigilant,  el castell de Cocentaina no ens perdia de vista.

Pels camins del voltant de Cocentaina
Vam passar per un camí on ens van explicar que hi havia un pont romà, però un veí li molestava i el va tombar i va fer aquell monstre apàtic que hi havia ara, el qual encara conservava la base antiga.
La tardor ens deixava alguns paisatges que ens embriagaven la mirada. Vam passar per un camp d'oliveres cobert per una catifa de ravenissa blanca, en plena florida, que recordava una nevada de primavera, quan els flocs encara estan tendres damunt de l'herba.

Fem germanor
Érem un grup bonic  d'unes 25 persones vingudes de diferents comarques del País Valencià;  la Plana,  l'Horta,  l'Alcoià, el Comtat,  l'Alacantí,  la Safor,  la Marina Baixa i  la Marina Alta, com sempre fent germanor  entre persones que ens estimàvem el País Valencià.
El camí era planer i la xarrada sorgia, el bon rotllo fluïda i acaronava els bancals i l'aire.


Un pont de vergonya
Vam arribar a un camí de terra amb les carrilades fent dos grans solcs que dificultaven l'entrada de vehicles. Vam arribar a  una zona d'ombra amb arbres on el riu Serpis tallava el camí. No hi havia prou pedres per passar sense mullar-nos.

Sense pensar-ho dues vegades Dani es va descalçar i es va posar a l'aigua,  ens vam posar tots i totes a posar pedres per fer un caminet, per poder passar. En tan d'enrenou en cap moment vaig pensar mirar la traça per assegurar-me que estàvem pel bon camí. Com tampoc no era la primera vegada que em passava que havia de creuar algun riu no em va sorprendre. Quan gairebé estava tota la gent a l'altra banda se'm va encendre la llumeneta de confirmar si ens trobàvem pel camí bo o no.


Quin dolor i quina vergonya em va creuar l'espinada quan vaig veure la traça i em donava que havíem de recular, n'havia fet una de grossa!, sort que la gent va ser comprensiva i no em va bonegar, quin mal moment!. Tot i això, quan arribes a un indret fora de ruta, de vegades  hi ha una troballa, un regal del destí, ja que era un paratge preciós.


Vam seguir sortejant els obstacles que el camí ens anava donant,  vam caminar per algunes zones de bosc jove, que ja tapava la senda i feia una bona ombra. En anar agafant alçada  la nostra vista anava ampliant l'horitzó.


Poble nou de Sant Rafel
Al nord despuntava la serra del Benicadell a la Vall d'Albaida, era com un gegant rocós que volia separar la Vall d'Albaida del Comtat.
Vam arribar al xicotet llogaret del Poble Nou de Sant Rafel, com si hagués estat fet aposta en arribar una colla de dolçainers ens donava la benvinguda amb musica de la terra. Vam entrar a l'església on ens van mostrar el patró del poble sant Rafel i la cúpula original, després vam anar al carrer  on hi havia una llarga filera de balladors i balladores  dansant al compàs de la música.


Xavier Montllor, el germà de l'Ovidi
En un moment que van parar la dansa vam poder creuar el llarg carrer,  a l'altra banda hi havia un entaulat. La música va seguir i els balladors i balladores seguien mostrant-nos el tresor dels passos dels nostres balls. Però una de les grans sorpreses del dia estava per vindre. Ens vam acostar a l'entaulat,   entre la gent que hi havia al voltant vam conèixer a Xavier Montllor, el germà de l'Ovidi Montllor. Per mi que sóc un fan de l'Ovidi va ser molt emocionant conèixer-lo i que ens parlés del seu germà i de la seua família.

Va ser un moment preciós, on van confluir una seria de circumstàncies que feien un instant únic,  l'honor de conèixer a Xavier i parlar amb ell, la dolçaina  tocant la Malaguenya de Barxeta,  i nosaltres cantant-la, després ens van convidar a ballar la dansa de Cocentaina on es van afegir alguns caminants. Quantes emocions juntes!.


Una mica d'història de Sant Rafel
Després i per acabar vam fer un rogle, on Pepe ens va explicar una mica la història del llogaret,  ens recordava el poder que al llarg dels anys havien tingut els comtes de Cocentaina sobre els recursos de la comarca, i la pressió sobre la gent humil. Ens vam assabentar  que el llogaret va ser independent en un breu moment de la història. Després de tan bones explicacions ens vam acomiadar de Xavier i de Pepe, després d'una foto de grup  vam seguir el camí.


El flaire de les cançons
Mentre caminava em venien al cap mil cançons  de l'Ovidi, que durant tants moments havien inspirat la meua  vida; la Samarreta, la Cançó del Cansat, la Fera Ferotge, M'aclame a tu, la Cançó de les Balances, i tantes que m'anaven brollant mentre anava gaudint del paisatge.  Tal com agafàvem altura noves vistes ens sorprenien. Ens vam aturar un moment i vam agrupar-nos per gaudir de l'orografia.



El castell de Penella
Robert ens va fer l'explicació del que el paisatge ens regalava, al nostre davant Alcoi i darrera el majestuós barranc del Cinc, més a la dreta Cocentaina, i més al nord la serra del Benicadell, era impressionant.
Vam seguir caminant i una nova panoràmica se'ns obria al nostre davant,  el castell de Penella i darrera com una barrera infranquejable la Serrella.
Vam passar per la pedania de la Penella i una dona ens va indicar que podíem passar per aquell caminet fins al castell de  Penella. En poc de temps vam arribar al castell, Lluís ens estava esperar al castell, teniem una bona perspectiva  del castell, tot i que per qüestió temps no vam pujar i vam seguir cap a Benilloba.



Benilloba
Anàvem apropant-nos al poble, Benilloba s'anava dibuixant al nostre davant a l'ombra de la majestuosa Serrella.
Benilloba era un poble tranquil als peus de la serra, però tal vegada el més emocionant era entrar  acompanyat del meu antic amic benillobenc Dani.  Ell em va parlar del carrer on vivien els seus pares, del carrer Sant Jaume, tal vegada un dels més bonics, molt emblemàtic, era un atzucac. Dani em va fer la boca aigua quan em parlava de les magdalenes d'ametla del forn de Rosario. Em va parlar de la nit de disfresses a les festes  patronals del 14 d'agost,  on cada comparsa es disfressava, era una paròdia  distesa i poc formal, em contava que van parodiar quan els rics se n'anaven  a Turquia a posar-se pel.


Em va parlar d'un raconet que era obligatori visitar  i ens quedava per una altra vegada, que era el racó del Salt.
Un altre lloc  que vam passar per davant i feia un any que estava tancat era el bar de la Ponderosa, reflectia la bonança econòmica  que va tenir el poble durant una època. També em va parlar de la plaça de l'Omet on es ballaven les danses.

El dinar
Vam anar a dinar a la tasca de l'Arrabal. El moment va tindre diferents aspectes especials, pel que feia a l'espai era molt agradable dinar a l'aire lliure en mig del carrer, amb la brisa a la cara i el cel i les cases com a paisatge. Les llaminadures anaven relacionades amb els plats de la comarca, la famosa bajoca farcida. Una bajoca gran  ocupava tot el plat i  regalimava arròs per cada clivell.  Era el que a molts pobles d'altres comarques anomenàvem una pebrera farcida.  Així veiem com la riquesa i diversitat lingüística de la nostra llengua és relligava amb la gastronomia. Com no, havia de recordar també el poema del pimentó torrat de Vicent Andrés Estellés. Vam apaivagar el cansament, la set i ens vam cruspir la gustosa bajoca farcida d'arròs. Vam segellar amb l'encuny de la tasca de l'Arrabal, vam escriure al llibre de la comarca i vam cantar per animar el dinar.


El museu dels telers
En acabar l'àpat, ben tips, vam anar a fer la volta al poble i vam arribar  al museu de Rafel Julià. Encara ens quedava una sorpresa. Vam entrar en aquell taller xicotet,  i les diminutes màquines anaven apareixent al nostre costat.
Rafel tenia una ment privilegiada, havia segut capaç de copiar màquines de teixir, calcant les màquines grans, vam començar les explicacions des del fons i ens anava contant cada màquina, ens parlava de cada part del teler amb els noms tècnics. En parlar de la filosa i  de tot aquest procés al meu cap anava enfilant-se una cançó: la Balanguera,

La balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
 buida que buida sa filosa.
 de nostra vida trau lo fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela pel demà.
La balanguera fila, fila...
 la balanguera filarà.

Rafel es va posar al peu del teler gran, i feia anar la màquina amb destresa i rapidesa. El teler l'havia fet ell, amb la seua imaginació i intel·ligència i quatre trossos de fusta. Reciclant restes d'un llit havia fet un teler, ens va mostrar a cada passada com anava fent el dibuix, després de gaudir de la seua destresa  i del seu treball vam tornar cap a casa.
Trobareu la traça a l'enllaç per si voleu fer la ruta pel vostre compte.



 Interior del palau dels comtes de Cocentaina

 Castell de Cocentaina

 Fem camí 

 Els caminants i l'antic pont roma destruït

Horts a la vora del camí



 El castell de Cocentaina

 Camp d'oliveres amb la ravenissa blanca



 Arribem al riu Serpis

 Fem un pont sobre el Serpis


 Un pont sobre el Serpis

 Esbufeguem a la pujada

 Al fons la serra del Benicadell


 A l'ombra d'un pinar jove





Els dolçainers  al Poble Nou de Sant Rafel

 Alcoi i el barranc del Cinc

 Carrers engalanats del Poble Nou de Sant Rafel

 Interior de l'església de Sant Rafel 

 Antiga cúpula de l'església

 El patró a l'altar

 Les danses


 Anna i Robert dansant



 Emocionat amb la companyia Xavier Montllor, el germà menut de l'Ovidi.


 Xavier ens parla del poble i de l'Ovidi

 Pepe ens parla de la historia del llogaret


 El companys de l'associació el Camí al País Valencià




 Alcoi i el barranc del Cinc

 Dani, Alcoi, i el barranc del Cinc


 El castell de Penella i la Serrella al fons

 El castell de Penella




 Els companys i companyes de la caminada i el castell de Penella al fons

 Un bancal d'albercoquers a la vora del camí


 Paisatge del Comtat



 Benilloba

 Benilloba i la Serrella al fons


L'església de  Benilloba

 Dani ens mostra el carrer Sant Jaume

La bajoca farcida

 Un bon dinarot al mig del carrer


 La bajoca farcida

El calvari

 Teler en miniatura al taller de Rafel Julià







 Rafel Julià al comandament del teler



 Un batà





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada