Ensumant la terra: Caminada per la Vall d'Albaida: d'Ontinyent a Albaida. 21/12/2019

diumenge, 22 de desembre del 2019

Caminada per la Vall d'Albaida: d'Ontinyent a Albaida. 21/12/2019

Ontinyent

Ens vam trobar a Ontinyent per iniciar el Camí, després d'haver deixat cotxes a Albaida per poder tornar en acabar la jornada. Mentre esperàvem que vingués Pilar Torró, la nostra guia que ens mostraria el palau de la vila, vam fer les presentacions i l'explicació del full de ruta del dia.

Hui eren especialment representades amb els i les participants la major part de comarques del nostre benvolgut País Valencià. Érem un grup de 15 persones de 10 comarques diferents; Marina Alta, Marina Baixa, Alacantí, Comtat, Safor, Ribera Alta, Horta, Plana Baixa, Plana Alta, i Baix Maestrat.

Mentre esperàvem vam guaitar per la terrassa que el palau feia sobre el riu Clariano, vam recordar la riuada que anys enrere va malmetre tot el que va trobar al seu davant.

El palau de la vila

Quan va vindre Pilar vam començar la visita del palau. Primer ens va fer una presentació històrica del monument. El palau de la vila devia de ser un alcàsser andalusí. Va ser conquerit l'any 1245 pel rei Jaume I, fou també residència reial i també palau nobiliari i va patir un greu terratrèmol.

Pilar ens va parlar de l'escut nobiliari que portava un bouet, i que pertanyia als Blasco que van ser els nobles en més influència a Ontinyent, així com a Gandia van ser els Borja. Ens va mostrar un xicotet escut dalt de la biga de l'entrada i un altre escut a la casa de davant del palau. Ara teníem una bona visió de la façana, veiem una part que era d'estil Renaixentista, i part de la restauració, que com sempre aquestes havien portat polèmica.

Gegants, cabets i bestiari

Gegants

Vam entrar i vam passar per on hi havia la col·lecció de bestiari i on hi havia els gegants, vam veure primer els gegants, i segons ens va contar Pilar cada parella de gegants representava una de les tres cultures que havien conviscut a l'època medieval; hi havia la parella de musulmans, la parella de cristians i la parella de jueus. Al seu davant hi havia un o una jove descendent de cada parella. Segons la llegenda, si es feia un viatge en el temps podien ser els seus avantpassats.

Bestiari

Després va passar a explicar-nos el bestiari de la vora. El més espectacular era una figura que era un animal amb crosta de tortuga, cap de lleó, cua d'escorpí i urpes de drac. La seua cua ens va sorprendre per veure penjats d'ella els xumets, ens va contar que els xiquets i les xiquetes quan ja es desprenien d'ells li'ls penjaven a la cua el dia del Corpus per la processó.

Vam seguir veient l'àliga que recordava la que hi havia a la Bisbal d'Empodà. Portava les quatre barres al pit, Pilar ens va contar que a Ontinyent tenen la senyera original, la quatribarrada, sense colorants ni edulcorants.

Cabets

Després vam pujar per unes escales fins veure la sala on hi havien els cabets, en altres poble anomenats també; cabuts, capgrosos, nanos o corrocoxocs. A Ontinyent estaven dedicats als personatges de les pel·lícules americanes dels anys 30 i 40, per exemple; Popeye, Oliver Hardey, i Manduca, que era un personatge real d'Ontinyent que era pintor de cases de professió i per això el van fer amb el pinzell a la mà. Aquest no formava part del ball, i mentre els altres dansaven anava fent el que volia per la palça. Aquestes figures dansaven pels carrers de la ciutat acompanyats de la música del Regall i Menestrils la vespra i la festa del Corpus i a la Puríssima.

El Museu del Tèxtil Valencià
Ara vam seguir per les escales fins arribar a la sala on hi havia el Museu del Tèxtil Valencià.

Ontinyent va ser la capital del tèxtil durant molts anys. Pel que fa al museu vam veure diferents tipus de màquines que portaven a terme alguna part del procés de fabricació del teixit. Hi havia moltes especialitzades en la seda tot i que a Ontinyent es feien més mantes de llana.

Vam anar passant per les diferents sales del museu. Pilar ens va comentar que la tradició tèxtil a Ontinyent s'estenia fins i tot en certes expressions de la vida quotidiana que hi fan referència; uns carden la llana i d'altres tenen la fama, o dir-li llançadora a la barra de pa, per la semblança de l'estri tèxtil amb l'aliment.

A la darrera sala hi havia els telers, les grans màquines que acabaven de configurar les teles amb els diferents brodats.

Un panell al museu ens parlava dels diferents teixits i la seua importància en el temps:

Els teixits

La llana, que era la fibra natural més utilitzada va començar a ser substituïda pel cotó, i encara que no la va desplaçar totalment si que es va convertir en la fibra d'origen vegetal més utilitzada.

Ja en èpoques recents el cotó va començar a perdre el seu primer lloc en demanda per la industria tèxtil, i va sent reemplaçat per les noves fibres sintètiques i artificials, amb origen en els hidrocarburs, cel·luloses, etc.

El criptopòrtic
Ens van passar un vídeo molt interessant sobre com funcionaven els telers i després vam baixar fins la part més baixa del palau per una escala de caragol de ferro fins als seus fonaments. En una de les parets hi havia un dibuix antic de la vila d'Ontinyent on es veien alguns dels elements de la vila closa per les muralles i portals.

Vam arribar a l'anomenat criptopòrtic, era la part de l'edifici més bonica per les seues arcades antigues.

"Criptopòrtic volia dir pòrtic soterrat, i actuava de contrafort de les edificacions superiors a base de voltes de canó i grans arcs de migpunt de rajola i maçoneria, amb un altre gran arc diafragmàtic de carreus i una galeria en rampa, de cobertura ogival que configurava l'antic accés."

Tenia una disposició que formava com un mirador al riu Clariano. Pilar ens va contar que en fer el pont nou es va malmetre el darrer tros del critopòrtic, per això ara el pont nou sega directament el monument.

També Pilar ens va parla dels fumerals o xemeneies, que eren construccions típiques d'una ciutat industrial. Hi havia molts, però alguns els van anar enderrocant i ara sols en queden dotze, des del nostre cau teniem una bona visió d'un d'ells.

També ens va parlar del barri de l'altra banda de riu, la indústria va atreure a molta immigració castellana, i es van situar més en aquesta banda de riu, per això a l'altra banda del riu és parla ara més castellà i en aquesta més valencià.

Untinyân

Vam deixar l'estança, vam pujar fins a l'entrada del palau, i vam fer les presentacions aprofitant que estava Pilar i com hem dit abans que hui hi havia gent de moltes comarques diferents.

Respecte l'etimologia del nom no podia deixar de pensar amb el que ens deia la viquipèdia: "de fet el nom d'Untinyân mateix, clarament prehislàmic, és segurament el que ha subsistit d'un nom llatí: Antoni".

El camí dels Enginyers.
El nostre comiat a la vila va ser un, fins una altra, ja que no podíem entretindre'ns més en visitar el nucli vell i havíem de buscar la serra, i per això s'havia de quedar la visita per una propera caminada.

Vam seguir el carrer recte buscant l'estació del tren, on vam esmorzar, després d'agafar forces vam seguir fins al cementeri on començava la senda dels Enginyers.

El camí dels Enginyers era una xarxa de camins molt ben fets amb marges de pedra que recorrien la serra, va ser un projecte de principis de segle XX per reforestar la serra. Era una seda ampla, planera, que convidava al passeig, en el primer tros l'ombra dels pins produïa una bona sensació que ens feia gaudir més encara del dia i del paisatge.

A l'enllaç del bloc els Colors de la Terra podeu veure fotografies de fa cinc anys, de la caminada que hi vaig fer al 2014, podreu observar l'impacte de l'incendi, un paisatge molt més esquitllat.

La senda era molt planera i anava agafant la volta de la muntanya, això ens feia gaudir de veure la ratlla que produïa al llarg de la serra dibuixant com un fil recte que tallava la seua silueta, com un llarg rèptil que serpentejava a la vessant nord de la muntanya.

A l'altra banda es dibuixava Ontinyent i la Vall d'Albaida, aquella vall allargassada, tancada perfectament per dues serralades paral·leles. Anomenada la Vall d'Albaida, que volia dir la vall blanca, pel color que tenia majoritàriament la seua terra, i en llaurar els camps li donava eixe aspecte.

Era de destacar la bona conservació dels marges del camí, no vam veure cap solsida, ni cap punt on la senda estigués molt malmesa.

Entre romers i estepes

La bona temperatura d'aquells dies ens donava la companyia del romer florit, que era un regal per als caminants, vessant la seua fragància a les nostres mans si gosàvem tocar-lo. Vam passar per un trosset on eren les estepes les que farcien els marges, tot i que no estaven florides vaig intentar imaginar-me aquell trosset d'estepa blanca en plena florida, que de ben segur seria una estampa víctima d'alguna caçadora d'imatges. També nosaltres vam voler caçar el moment.

Diferents barrancs tallaven la serra i morien a la vall, així com el barranc de Bunyol.

El segell de les flames

Vam arribar a una zona més castigada per un antic incendi, encara que la natura anava regenerant-se i els matolls ja formaven una manta amb tots els colors del verd, on ja es veien els pinets ací i allà que configurarien el futur bosc.

Escampats per la serra com el museu dels arbres morts quedaven les restes dels troncs grisos i esmortits dels que van fer de la serra un antic bosc. Encara veiem a terra alguna soca socarrimada com a testimoni del que les flames en un dia es van engolir, i després son molts anys el que li costa a la natura regenerar-se.

A l'est un cim dibuixava un dit cap al cel, era el Benicadell, que ara es deixava veure. En algun raconet algun cepell florit li donava al paisatge eixes tonalitats rogenques.

Després de giravoltar per la senda vam arribar a la font Maciana i vam seguir per una pista fins trobar-nos una antiga construcció en runes, era un llatzeret.

El llatzeret

"Segons ens indica el llibre del Consell d'Agullent del 28 d'agost de 1600 en plena crisi de la pesta bubònica es decideix fer davant de la malaltia i una vegada han vingut barbers i cirurgians, un llatzeret en un corral de les Eres perquè puguen eixir els convalescents del poble a l'aire lliure, per això es va aprofitar un corral per acollir els malalts. Durant la malaltia tot i que els afectats no rebien cures els familiars els portaven menjar, i a més els que romangueren ací al llatzeret tenien la font Maciana molt a prop."

Nadal a la font Jordana

Ara vam deixar la pista i ens vam anar acostant al poble, a la nostra vora hi havia un forn de gel, em va sobtar la paraula forn per denominar una cava o pou de gel. Vam passar per davant de l'ermita de Sant Vicent , personatge a qui pel que semblava tenien molta devoció en aquest poble.

Vam arribar a la font Jordana on vam poder segellar i vam obrir els saquets on portàvem el dinar, després vam compartir el que dúiem cadascú per celebrar el Nadal, vam menjar dolços i tot tipus de llepolies nadalenques. Després de cantar i gaudir de l'àpat vam reagrupar-nos per seguir el Camí.

Agullent

Vam entrar al poble d'Agullent, vam fer la volta al poble, vam visitar la plaça Major on tornaven a fer una referència a Sant Vicent en una façana d'una casa, vam arribar a l'església de Sant Bartomeu i vam passar pel carreró de l'església. Era una via que li donava la volta al poble per fora i ens acompanyava un reguer amb l'aigua transparent. Un camí preciós a la vora dels horts i a la vora de la sèquia que arribava al llavador d'en Mig, vam llegir el poema de Vicent Andrés Estellés, el qual l'havien fet mural, vam seguir pels carrers del poble fins l'església de Sant Roc i vam seguir cap als llavadors de Dalt a la vora del lledoner i pel camí que davallava vam eixir del poble camí de Benissoda.

Tal vegada del viatge que vaig fer ara feia cinc anys m'havia deixat el molí fariner d'Agullent, transformat en restaurant, però que es podia visitar a la part de sota el seu museu on encara hi quedaven els estris del molí, com jo vaig tenir l'ocasió de veure'l, a l'enllaç podeu trobar les fotografies.

El camí de Benissoda

Ara el camí era més planer i anàvem deixant el poble encimbellat dalt del turonet, un camp de caquis brillava sense fulles amb els seus fruits dolços que anaven caient en fer-se massa madurs.

La pista anava allunyant-se del poble a l'ombra dels pins, un panell ens va informar del pantanet que hi havia a la vora, construït per Mingo Vidal un llaurador adinerat de la Vall d'Albaida, el pantà recollia les escorrialles de les fonts de la zona, el cabal era reconduït a les terres de l'heretat, travessant un xicotet aqüeducte que encara trobareu. Una construcció que va estar utilitzada fins als anys 1990.

Vam deixar la pista i vam iniciar un dels trossos més bonics de tot el recorregut. Vam seguir per les fonts de l'Olivera i del Baladrar.

"Ens trobàvem en una zona de contacte entre la roca calcària i la serra d'Agullent (porosa, rica en aqüífers) i el tap o marga impermeable del pla de la vall, que formava una barrera i feia que hi brollaren algunes fonts. Antigament els sequiers de Benissoda pujaven al partidor, la Mota, per a partir l'aigua de la font del Baladrar ( que baixa del castell Vell), entre l'horta de Benissoda i l'horta de Llombo.

Aquesta aigua combinada amb la font de l'Olivera i del Llombo contribuïa a regar en època musulmana molts bancals del terme, a més de proporcionar aigua corrent al poble de Benissoda (pel "Xorro" un anell de pedra,) i a l'alqueria del Llombo, (despoblada en el segle XV)."

La senda anava seguint el curs de l'aigua, que era un goig per a la nostra ànima, la superfície estava endolcida per la pinassa que queia dels pins i anava deixant una catifa per terra. Alguns salts d'aigua anaven deixant tolls que farcien els clots que el rierol anava trobant-se al seu pas.

El rierol convertit ara en reguer anava conduint l'aigua que trontollava dins del sequiol, acompanyant-nos en el nostre passeig, com un cadell rialler. Eren tot barranquets que anaven a buidar el seu cabal al riu Albaida.

La senda a la vora del reguer confluïa a una pista més gran que portava a la bassa de Dalt.

La bassa de Dalt

"La bassa de Dalt és un dispositiu d'acumulació de l'aigua dels naixements de la serra, que permet regular la tanda de reg per hores. A qui li toca regar, puja, destapa la bassa i fa ús de l'aigua que hi ha acumulada. Tant el sistema de reg com les hortes que hi queden, son el producte de temps de l'Alandalús, quan els berbers banû-s- Sa'ûda, vinguts del Magrib que fundaren l'alqueria de Benissoda. De la bassa ix una sèquia mare que es ramifica en brancals i regadores que porten l'aigua a cada bancal."

Tica no va dubtar en submergir la mà i el braç en la cascada que de la bassa queia al reguer. il·luminant-se-li la cara esquitxada per l'aigua freda. A la vora de la bassa hi havia algunes garroferes monumentals.

Benissoda

Vam arribar als llavadors de Benissoda, un mural ceràmic farcia la capçalera del llavador, a més hi havia les pedres polides de dins treballades per l'anar i el vindre de centenars de mans femenines que durant molts anys havien fet del llavador una quotidianitat de la seua vida, esdevenint també un espai per compartir la informació de les notícies ocorregudes al poble. Encara hi havia la frase que deia; que conten pels llavadors? ja que és on es contaven els rumors i successos locals. Tal vegada era la primera xarxa social.

El mural era de l'artista plàstic Rafael Amorós qui ens feia un homenatge a l'esforç de les antigues mestresses. Vam recórrer el poble de Benissoda fins arribar al campanar, fet de pedra. Ara feia cinc anys allà vaig esperar a Lourdes de Benissoda, recordo el viatge que vaig fer i la visita dels altres llavadors quasi ja fosquejant. Vam passar per un parc on hi havia una escultura amb un rellotge de sol i un poema de Vicent Andrés Estellés, hui no podríem veure el segon llavador però recordaré la visita del 2014.

Ara els companys i companyes ja estaven neguitosos per si se'ns feia de nit i per les hores que ens quedaven de llum, llavors ja vam fer cap a Albaida per la via condicionada pels vianants. No vam poder segellar a Albaida, el vent fuetejava més fort i es feia més molest, i la gent tenia ganes ja de finalitzar la jornada. Vam arribar a Ontinyent encara de dia i vam tornar a casa.

A l'enllaç del wikiloc podeu trobar l'etapa caminada.