Ensumant la terra: Caminada per l'Alcoià: de Beneixama a Banyeres de Mariola. 23/11/2019

diumenge, 1 de desembre del 2019

Caminada per l'Alcoià: de Beneixama a Banyeres de Mariola. 23/11/2019

Beneixama

Ens vam trobar al centre del poble, davant de l'ermita de la Divina Aurora, prop de la plaça de l'ajuntament de Beneixama. Preparats per gaudir d'aquell dia ben prometedor, tot i que el cel estava tapat i feia fresqueta.

Anàvem ben abrigats i amb ganes d'iniciar el Camí, vam passar per la torre medieval que es trobava al centre d'una plaça. No vaig trobar cap placa informativa que em donés dades tot i que li vaig pegar la volta a la torre. Vam creuar els darrers carrers del poble després de passar pel convent de les monges Carmelites, allà un home de Beneixama ens va acompanyar un tros i ens anava contant històries del poble.

Una fàbrica d'aiguardent

Vam passar per una antiga fàbrica on encara quedava una estructura que reflexava la seua importància. Una xemeneia altíssima perpetuava la seua història. Segons ens va contar el nostre acompanyant autòcton, era una antiga fàbrica d'aiguardent, ara transformada en un restaurant on es feien noses i d'altres cerimònies.

Vam endinsar-nos per la porta principal, la decoració era exquisida. A la font de l'entrada algunes moles d'almàssera havien acabat com a ornament de la font, després d'una vida de rodar i de xafar olives. Mes endins hi havia així com una dotzena de moles de molí, que van deixar de rodar per sempre i ara restaven immòbils.

Ara tenien com a única funció captivar la mirada dels vianants i ser l'escenari de qui decideix fer alguna celebració important, i vol recordar eixe dia de la seua vida a l'indret. Era un testimoni de la importància econòmica que havien tingut els molins de cereals i d'oli des del segle XVII fins a primeries del segle XX.

Pel camí dels molins

Vam seguir pel camí dels molins on alguns xops ja ens anunciaven l'estora de tardor que ens preparava el destí. Vam passar pel costat d'uns llavadors. Eren menuts, a l'altra banda s'estenia un gran camp de vinya, ara mig despullada per la tardor.

El nostre amic de Beneixama ens va parlar que en aquell camí hi havia alguns molins que estaven moguts per la sèquia Major que distribuïa l'aigua del Vinalopó. Un pany de cases menut es disposava de manera perpendicular al camí. El nostre acompanyant ens va dir que era un dels molins del recorregut.

Terra sembrada

Ara molta part dels camps estaven llaurats, ens trobàvem a finals de novembre, ja devia estar sembrat el cereal però encara no acaronava el paisatge. La darrera vegada que vaig fer aquella caminada era a primers de desembre i una fina pel·lícula verda pintava la terra, eren els xicotets brins de cereal que eixien a la superfície.

Vam seguir el nostre camí, un nou rètol ens anunciava un nou molí; molí de Lluna. Era un edifici majestuós, restaurat i molt ben conservat.

El Salze

Al nostre darrera encara ressorgien de l'arbreda les dues torres de l'església de Beneixama i part de les teulades del poble, com ones d'una mar que s'anava allunant.

Vam arribar al poblet del Salze, el nom ens venia de l'espècie d'arbres que repoblava la zona. Vam passar per l'església de sant Vicent, hi havia un panell ceràmic de la divina Aurora.

Vam seguir pels carrerons del poble, el vent ens obligava a cercar algun racó més arrecerat. Vam endinsar-nos pels carrers estrets del Salze fins arribar a una plaça amb els bancs on vam esmorzar. Semblava que el vent ens deixava esmorzar amb una mica de tranquil·litat.

Una vegada ben tips vam seguir el Camí, vam passar per les antigues escoles, ara hi havia l'alberg municipal. Vam eixir del poblet i vam seguir envoltats de camps, ara teníem a la vora un oliverar molt carregat d'olives que començaven a pintar-se de morat.

Ara passàvem per una granja on hi havia cabres i ovelles que des del seu tancat ens miraven porugues. Vam passar per dues immenses basses de reg, tot i que estaven en alt i no es veien, si que m'apareixien al mapa del wikiloc.

Banyeres a l'horitzó

Vaig recordar la darrera vegada que vaig vindre, hi havia una senda que portava al riu Vinalopó, ens vam esmunyir per veure aquell racó del riu dissimulat pels xops que anaven deixant les seues fulles sobre el marge fangós. Vam gaudir d'aquell indret amagat i després vam seguir el Camí. Al nostre davant, com una fita per aconseguir, com un repte per guanyar, com una icona inigualable, apareixia Banyeres de Mariola i el seu castell com a bastió.

A la nostre dreta, més enllà d'alguns camps ja veiem la ratlla de pollancres que dibuixaven el riu. A la nostra vora hi havia un camp de ceps despullats de fullam i vestits amb una manta on sobreeixien els sarments sobre l'extensa catifa de ravenissa blanca.

Vam passar per la vella estructura d'una fabrica de paper, ara en runes, on s'enlairava el fumeral cap al cel.

Ara vam creuar una xicoteta riera, era el riu de la Marjal que s'unia al Vinalopó. A la nostra dreta vam trobar un super xalet que semblava la llar dels "Picapedra", de ben segur que Pedro i Pablo estaven amagats. Ara, en guaitar per la porta va ser Boira, la gossa de Heidi qui es va acostar per olorar-nos.

La ruta dels molins

Ara deixàvem la pista principal i giràvem pel camí de terra que anava a la vora de la fabrica del molí Roig. Vaig avançar pel camí i ara iniciàvem la ruta dels molins. Deixàvem l'asfalt per xafar fulles i terra, vam arribar al molí Pont i vam seguir una estona per aquell paradís. El terra era humit amb herba verda als marges, i la senda estava coberta per una fina capa de fulles seques. Són les despulles de l'estiu que ara clouen el seu cicle, fonent-se amb la terra que les va veure nàixer.

Per l'estora de fulles seques

La passejada per la senda a l'ombra dels pollancres era d'aquells plaers que volies estirar fins a l'infinit, per això vam seguir una estona el camí en direcció contrària a Banyeres per la vora del riu, com per estirar el temps d'arribada al nostre destí.

Era un goig col·lectiu fer aquell trosset de Camí, fins i tot l'hora, que sempre ens acaçava, hui ens deixava pasturar sense ofegar-nos. Vam fer un tros i després vam tornar. L'aigua del riu corria transparent i neta, lleugera i freda, fent el seu viatge continu des de la font de la Coveta on naixia, fins arribar al final a Santa Pola. Ens vam aturar a un gran toll, i vam veure samarucs dins de l'aigua clara. Vam llegir la història del molí Pont.

Era un molí annex al molí fariner de la fàbrica de l'església, va ser edificat l'any 1758 per a contribuir a les despeses de la nova església de Banyeres de Mariola. També ací es va fabricar un paper de fumar de gran qualitat, amb marques tan populars com Toro i Vaca, el Tinter etc. En 1935 s'integra en papereres reunides, SA d'Alcoi. Les instal·lacions es tanquen en 1964 per no ser competitives. Ara pertany a l'ajuntament de Banyeres de Mariola.

Pels molins del Vinalopó

Vam seguir per la ruta dels molins, ara sense eixir a la carretera. La senda anava per la vora del riu aprofitant els marges, alguns havien estat rebaixats per facilitar l'accés.

Vam arribar al molí Sol, un panell ens recordava la història del molí Sol, construït el 1856 i dedicat a la fabricació de paper de fumar, annex al molí Torró conegut des de principis del segle XVII.

Jose Laporta va fabricar ací gran quantitat de llibrets de paper de fumar, les marques més conegudes van ser Blanco i Negro, el Automòbil, la Bàscula. Igual que el molí del Pont va tancar les portes l'any 1964. Al molí Sol es produïa la pasta de paper que era portada amb una vagoneta, dos rails i una mula al molí Pont.

La peculiaritat del fumeral del molí Sol era que era de secció quadrada, es va construir quan es va incorporar la màquina de vapor a la producció d'energia. Vam arribar a les basses que estaven plenes d'aigua. Segons ens va contar Paco l'aigua s'utilitzava per fer la pasta de paper, i hi havia diferents basses per netejar-la d'impureses, ja que havia d'estar impecable per fer la pasta i que el paper no tingués impureses.

El gran plaer de notar la natura

Vam davallar per una senda que anava apropant-se al riu. Els diferents panells informatius ens parlaven de la flora que anàvem veient; salzes, carrasques, oms, sorollers, bambollers, aladerns, morelles roqueres, marrubis, bogues, gargullers.

El brunzir de l'aigua fuetejava els nostres sentits, amb la bromera que esquitxava la vegetació diversa que gosava entrebancar la seua cursa frenètica. Nosaltres ens foníem en la drecera per passar desapercebuts davant de tanta bellesa. Els salts d'aigua feien enfurir l'escuma que pintava el riu a taques blanques, i a la vora la molsa tenyia les pedres de verd. Vam arribar al gran toll on hi havia el pont. L'alegria del grup es fonia en un goig col·lectiu pel plaer que ens produïa als sentits, i aquesta eufòria feia més gran el moment.

Vam seguir per la senda fins arribar al molí de l'Ombria, l'edifici ressorgia entre la vegetació a l'altra banda de riu. Ens vam acomiadar del Vinalopó i vam restaurar la marxa cap a Banyeres. Ara tot era costera amunt. Ens vam acomiadar dels conductors que vam anar a pels cotxes i els altres vam anar al Mesó el Castell on teniem previst el dinar.

Banyeres de Mariola i el seu castell
El mesó del castell

Vam degustar algunes de les llaminadures de la zona, els plats eren veritablement saborosos, i el preu del dinar estava molt bé, també l'atenció era molt acollidora per part de l'amo de la casa.

Després de cantar i escriure al llibre d'el Camí vam pujar al castell de Banyeres, Cristina ens estava esperant per fer-nos l'explicació del castell.

La visita del castell

Ella ens va parlar de les mesures de defensa que tenien per fer-lo inexpugnable a l'època medieval. Hi havia els diferents recintes emmurallats i la torre de l'homenatge al mig. Ens va parlar dels diferents espais i que era més fàcil la conquesta mitjançant el setge. Però per això dins del castell es proveïen d'aigua i queviures. Després de les explicacions ens vam acomiadar de Cristina. Després vam entrar a la torre de l'homenatge. En una de les sales hi havia una maqueta del castell de dimensions considerables.

Des de dalt la torre de l'homenatge

Dalt de la torre el vent fuetejava les nostres cares. Tot i això vam gaudir de la vista que des d'allà dalt es veia, tal com queda reflexat més avall a les fotografies. Es veia Banyeres i l'església, i el riu Vinalopó on per el matí havíem fet ruta. Segons recordava el que ens havia dit Cristina des d'aquell punt es podien veure quatre circumscripcions; Alacant, València, Múrcia i Albacete. Després de gaudir de la panoràmica vam baixar i ens van posar un vídeo on hi havia l'antic aljub.

El reportatge al castell
Al reportatge un dels nobles ens anava contant la història del castell. La seua conquesta als musulmans i després el seu posicionament en el bàndol borbònic a la guerra de Successió.

Una vegada vam acabar vam fer una passejada pel poble per anar a pels cotxes, i així vam finalitzar un dia magnífic, ple de colors, de sabors, de noves explicacions, de bellesa, i de compartir vivències amb persones estimades.

Ací teniu l'enllaç al wikiloc on podreu veure la traça de la caminada.