Ensumant la terra: Caminada per la Tinença de Benifassà: del Boixar a Fredes. 18/1/2020

diumenge, 19 de gener del 2020

Caminada per la Tinença de Benifassà: del Boixar a Fredes. 18/1/2020

El Boixar

Era la primera caminada de l'any, i era un bon auguri començar a la Tinença de Benifassà, tot i les previsions de tempesta i el fred esperat per al diumenge. Amb el neguit al cos per si s'avançava al dissabte el mal oratge, igualment vam tirar endavant el full de ruta previst.

Ens vam trobar al Boixar, com sempre gent vinguda de moltes comarques, de la Ribera Alta, de la Plana, de la Marina Alta, de l'Alt Maestrat, de la Safor i del Comtat, no teníem visita prevista ni dinar al restaurant, per tant teníem tot el dia per davant.

Mentre els conductors van anar a Fredes a deixar cotxes per després poder tornar, nosaltres vam donar una volta pel poble. Una vegada els companys i companyes van vindre vam entrar al bar que obria just en eixe moment, la gent que va voler es va fer un cafè calentet per combatre el fred del matí. Vam fer l'explicació de full de ruta i d'el Camí dins del bar i vam començar.

Primer vam remuntar els carrers estrets fins arribar a una casa amb arcades més amplies i una manisa antiga que posava casa capitular, a la paret hi havia en panell ceràmic amb l'escut del Boixar, format per les quatre barres, la corona i el sol.

Vam fer un rogle al davant i vam recuperar algunes de les paraules que ens donava la Viquipèdia al respecte. Era l'antic ajuntament, quan el poble tenia mes població i tenia independència, ara depenia des de feia anys com la majoria dels pobles de la Tinença de la Pobla de Benifassà.

L'església del Boixar

Vam seguir cap amunt fins arribar a l'església, hi havia dos elements extraordinaris de la capella; la porta romànica i la pila gegantina picada en pedra.
L'església va ser una de les primeres de la comarca, construïda durant la conquesta cristiana encara que hi quedava poc de la capella inicial, sols la portalada lateral.
Abans de començar a caminar vam fer un repàs per situar-nos en la història de la Tinença i del Boixar.

La Tinença de Benifassà
"La Tinença de Benifassà és una comarca històrica i natural del País Valencià que actualment es troba integrada en la comarca del Baix Maestrat a falta d'una llei de comarcalització, tot i que les relacions de la comarca han estat més intenses amb la dels Ports, les Terres de l'Ebre, i el Matarranya.

Hi pertanyen els pobles de Castell de Cabres, la Pobla de Benifassà (que en l'actualitat disposen de municipalitat), el Bellestar, el Boixar, Coratxà, Fredes (integrats, aquests quatre, dins del municipi de la Pobla de Benifassà) i Bel (integrat dins del municipi de Rossell).

Durant el període musulmà hi havia un castell que controlava la comarca, el castell de Beni-Hassan, d'on li ve el nom. Aquestes terres, conquerides cap a l'any 1230, van passar a ser administrades directament pel govern del Principat entre els anys 1260 i 1262, juntament amb la totalitat dels termes de Vallibona (dins de la comarca dels Ports) i Rossell. Amb aquesta adscripció, el Principat dominava la totalitat de la conca del riu Sénia.

El rei Jaume I manà construir un monestir al costat del castell, que fou la primera fundació de l'orde del Cister al Regne de València. Tota la comarca va pertanyer en feu a l'abat del monestir, que hi va constituir una "tinença". Els límits amb Beseit no eren del tot clars i es va demanar que emetés un arbitratge per resoldre el litigi el duc d'Íxar, que donà la raó als beseitans, i per aquest motiu avui en dia encara es poden veure dins del terme de Beseit diverses creus del monestir de Benifassà tallades a les roques.

Un dels principals productes de la zona és la mel de gran qualitat, comercialitzada sota la denominació mel de la Tinença de Benifassà. La majoria de pobles de la comarca històrica han patit una forta pèrdua de població des de la segona meitat del segle XX, per l'abandonament progressiu de l'agricultura tradicional per part de la joventut local i els canvis en les formes de vida.

Aquesta pèrdua de població ha determinat, entre altres causes, la desaparició de cinc ajuntaments de la comarca històrica. El monestir, declarat Monument Nacional el 1931, és ocupat per les monges cartoixanes de Sant Bru, la primera cartoixa femenina establerta a l'Estat Espanyol".

El Boixar
Pel que fa al Boixar la Viquipèdia ens diu el següent:

"El Boixar es troba a la Tinença de Benifassà, una de les zones més agrestes i belles del País Valencià. El poble és a 1.089 metres d'altura sobre el nivell del mar. El seu nom deriva de la gran quantitat de boixos que es troben al voltant de la població. El boix va ser un recurs que va derivar en una indústria artesana de fabricació d'estris de fusta.

El Boixar va passar a pertànyer a la Tinença de Benifassà després de la conquesta cristiana del segle XIII, essent patrimoni del monestir d'aquest nom. El 15 de març del 1236, Blasc d'Alagó va realitzar una primera repoblació juntament amb Fredes, atorgant carta de poblament a favor de Domènec Berenguer. El 1463 va quedar totalment despoblada a conseqüència de la guerra civil de Catalunya.

És molt interessant el Llibre d'Establiments que recull els acords municipals sobre ús del terme.

Va ser zona d'actuació carlina durant el segle XIX, sobretot durant la Primera Guerra Carlina, quan Cabrera hi reuní les tropes disperses després de la desfeta de Maials del 10 d'abril del 1834.
El 1279 era la població més important de la comarca, a les acaballes del segle XVIII tenia uns 300 habitants, el 1900 hi havia 438 persones, el 1960 es comptaven 229 habitants, i actualment (2007) només en resten 15 veïns."

Pel camí dels masos

Després de les explicacions i d'haver descobert algunes de les peculiaritats històriques de la Tinença de Benifassà i del Boixar vam iniciar la marxa.

Vam eixir del poble, i per un carrer estret per on les parets de pedra ens embolcallaven per totes bandes vam arribar a la font del poble, l'abeurador i els llavadors. A la bassa del safareig l'aigua clara deixava veure els llims i les algues que bussejaven en la pau i acaronaven la pedra polida pels anys.
Tal com fèiem la volta anàvem veient les diferents cares del poble amb el campanar sempre com a bastió principal.

Vam passar per les hortes, on encara algunes canyes amb les bajoqueres seques s'entortolligaven al damunt. Ens recordaven el cicle de les hortalisses als pobles on l'hivern era de fred i de neu, a la vora encara vam veure algun hort que estava llaurat. Vam seguir per un camí de terra, en girar-me albirava la silueta del Boixar, com un vell amic que s'acomiadava i anava quedant-se xicotet a la llunyania, amb el braç alçat en forma de campanar.

El paisatge ens donava ara unes tonalitats rogenques, eren els matolls de boix que creixien per tot arreu, i que a part de donar-li nom al poble també durant molts anys com hem parlat adés van servir per fer una xicoteta artesania d'estris de fusta, com culleres i dolçaines, ja que era un fusta de molt bona qualitat.

Vam seguir per la pista que anava a la vora del riu de la Canal, tot i que anava sec. Vam arribar al mas de les Sargues on ens vam aturar per esmorzar. El mas era molt gran, tenia una part restaurada que es veia en prou bon estat i una altra que es trobava en runes.

Després d'esmorzar vam creuar el pontet de pedra i vam continuar la pista. El Pelut, que era el gosset que es va enamorar de la Frida ens va seguir per veure si podia festejar.

Vam seguir pel camí, ara ens envoltava un bosc de pi roig amb sotabosc de boix, hi havia també algunes carrasques mitjanes farcides de liquens.

Vam deixar la pista de terra i el riu, que si el seguírem hauríem arribat al riu Tastavins i aquest al riu Matarranya. Ara les roques es tenyien de colors vius, tenien betes morades molt cridaneres.

Ara anàvem seguint una senda i el paisatge es feia cada vegada més abrupte tal com agafàvem alçada.

El corriol anava pujant i es feia feixuga la costera, però una vegada superat el desnivell les vistes dels meandres del riu i els roquissars escarpats eren alguns dels espectacles més bonics dels quals podíem gaudir. Vaig seure una estona extasiat davant d'aquell paisatge com per engolir-me aquella preciosa vista i aquella pau.

Vam seguir ara per una zona més planera, encara que es veia aquell buit immens amb el penya-segat a prop, i els companys i companyes pujant per la senda que fregava el precipici.

Ara ens vam trobar al nostre davant amb una vessant de bancalets de pedra seca que formaven part de la finca del mas d'en Roda, vam pujar fins al mas, que tenia al seu davant un conglomerat de grans pedres, que em recordava a un conjunt megalític.

Li vam fer la volta al mas i vam eixir a una pista. Ara deixàvem al nostre darrera el perfil del mas d'en Roda, de velles teulades que s'engolien el darrer sol, per encaixar fermament els propers dies que havien de vindre de neu i de fred.

Vam seguir la pista que ens va portar al següent mas; el mas Blanc. Era un conjunt de construccions on algunes de les cases tenien el sostre esqueixat i d'altres es trobaven en millor estat de conservació. Vam deixar la traça i vam continuar per davant del mas, estava tot orientat de cara al sud formant un llarg pany de cases. Algunes encara tenien algun balconet amb les fustes mig corcades. El conjunt ens feia fer-nos una idea del que podia haver estat en temps passats, on tal vegada havien habitat una o més famílies que viurien de l'agricultura i de la ramaderia.

En deixar el mas el camí estava perdedor i fins que vaig trobar la continuació els companys i companyes es van esperar.

Vam seguir per la senda que confluïa al barranquet i després continuava per pista. En aquest moment si que vam tindre un moment delicat per baixar un tros fins la senda, però ajudant-nos amb les mans ho vam aconseguir.

Els companys i companys ja tenien el cansament a les cames i les hores passaven ràpid, però el més important era no perdre la calma. Vam seguir per la senda que s'endinsava per boscos de pins. Ara vam arribar al següent mas, el mas de Navarro. Una altra vegada el camí es desdibuixava a l'arribada al mas i després costava trobar per on havíem de seguir.

Però Cigronet sols havia de fer que seguir els punts georeferenciats que Graeme el seu amic havia disposat al mòbil. Així em vaig endinsar pels bancals seguint la línia roja de la traça que anava seguint pel bancal. Després de deixar el bancal la senda anava agafant forma i anàvem trobant fites de pedra per orientar-nos i no perdre'ns.

Ara la senda davallava endinsant-se en la boscúria, entre carrasques untades de liquens i pinars espesos, la senda estava tova per la gran quantitat de fullaraca i pinyes que l'anaven farcint. Anàvem veient restes de parets de pedra engolides pel bosc com si es tractés d'una antiga civilització devorada per la natura.

El patiment el duia al cor, pels companys i companyes i el seus peus cansats, per la por a trobar-me algun esllavissament de la senda que la fera més complicada. Pel retard en la meua previsió inicial. En arribar al barranc una pista de terra feia una revolta al nostre davant. Ara ja ho teníem!. Encara faltava una mica per arribar a Fredes però la pista no era perdedora. Això em va tranquil·litzar i em vaig animar tot i que no havíem arribat encara al poble.

Vam resseguir el camí per davant del mas de Trencaladres, aquesta vegada el mas es quedava a la nostra esquerra sense interrompre la pista. Vam continuar per la pista, en un clar de la vegetació Fredes es veia al nostre davant, les rialles per veure al nostre davant el poble i la darrera fita van superar la fam i el cansament.

A l'entrada de la població ens esperaven algunes vaques pasturant, era un poble menut que esperava amb el seu nom de Fredes l'entrada de l'hivern i de la neu.

Vam seure a la plaça de l'església i vam dinar amb el que portàvem, després vam cantar com era de costum la Malaguenya de Barxeta i vam llegir sobre les peculiaritats de Fredes, dins de la història de la Tinença de Benifassà esmentada al principi de la crònica.

Maria ens va parlar de la trobada que feien a Fredes al Tossal del Rei on portaven la Flama de la llengua i des de Fredes pujaven al Tossal del Rei on confluïen el País Valencià, Catalunya i Aragó.

Fredes
Fredes segons la Viquipèdia:

"Fredes és el poble més septentrional del País Valencià i es troba a 1.090 metres d'altitud, a la Tinença de Benifassà. En la seua part nord s'enllacen una successió de sistemes muntanyosos que abasten des del Tossal d'Encanadé fins als Ports de Tortosa-Beseit, mentre que en l'interior del mateix terme municipal se situa la part del Tossal del Rei pertanyent al País Valencià.

Les localitats més properes són les pedanies del Boixar (a 3,4 km), i El Ballestar (a 4 km), pertanyents ambdues a la Pobla de Benifassà (a 5,6 km). S'hi accedeix des de la carretera CV-106, i pel GR 7.

Les masies més importants són: Mas de Trencaladres, Mas del Peraire i Mas de Pinar Plá. Les seues fonts són cabaloses i destaquen entre elles, la Font del Teix de Fredes, la Font del Ròssec, la Font del Bou, la Font de Trencaladres, la Font de l'Om, la Font de Roca Blanca i la Font dels Cumunes. Fredes disposa també d'una zona de xalets a 1 km del poble i un restaurant de muntanya.

La seua toponímia és molt variada: La Mola, les Solanes, el Salt, la Morranda, els Reinals, les Ombrietes, el Clot de Mariné, la Foia, els Boverals, Canta Perdius, Pinar Plá, els Tombadors, serra Pelada i roca Blanca.

Fredes és conegut per les nevades i les baixes temperatures de l'hivern, on les temperatures màximes oscil·len entre els 0 °C i els 10º i les mínimes entorn dels -5 °C. En canvi, els estius solen ser suaus amb temperatures de 23 °C a 30 °C."

Històricament va formar part de la Tinença de Benifassà, per pertànyer des del segle XIII al senyoriu del monestir d'aquest nom. Va rebre una primera carta de poblament de Blasc d'Alagó el 15 de març de 1236, juntament amb el Boixar, i una definitiva de l'abat del monestir en 1266, amb unes exigències molt dures que incloïen partició de la collita. Va ser abandonat durant la Guerra Civil catalana en 1463, i també en temps de Felip IV, quan es va produir la invasió francesa de Catalunya. Va ser zona de control carlista durant el segle XIX.

Antigament, la vida quotidiana girava entorn de la família Abella coneguda com el Ric de Fredes, el major contribuent de la Tinença. Actualment, el patrimoni d'aquesta casa s'ha dividit entre els seus hereus.

En 1977 Fredes va ser annexionat a La Pobla de Benifassà."

Vam fer la cloenda i vam pujar als cotxes per tornar cap a casa. El pobre gos Pelut, que ens havia acompanyat voluntàriament a peu seguint a la gosseta Frida es va quedar sol, però era un gos que coneixia molt bé la Tinença, ell vivia a la Pobla de Benifassà, ens havia trobat al Boixar i ens havia acompanyat fins a Fredes, i ara mamprenia el camí fins a la Pobla on arribaria ja ben entrada la matinada. Quin Pelut més perdut!.

Si voleu fer la ruta pel vostre compte ací teniu l'enllaç del wikiloc.