Caminada pel Matarranya: circular per les Penyes del Masmut. Pena-roja de Tastavins. Primer dia del llarg viatge. 25/7/2002

Introducció

Després de 18 anys, amb el paper mig engroguit pel temps, he pensat transcriure alguns dels meus viatges,  de l'antiga crònica que vaig fer en  paper a la forma digital del bloc.  En aquest cas va ser l'estiu de l'any 2002, el qual vaig fer 17 dies de viatge cap al nord i set dies cap al sud des de Castelló de la Plana. Vaig recórrer en la primera part: el Matarranya, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre, el Segrià, el Baix Cinca, les Garrigues, el Priorat, el Tarragonès i la Conca de Barberà.


En la segona part del viatge cap al sud vaig fer els següents cims: el Montcabrer, el Manejador i la Font Roja, la serra d'Aitana, la Serrella, el Puigcampana, Bernia  i el Montgó.

El format del viatge era semblant durant tots els dies, caminava pel dia i cap a la vesprada agafava la furgoneta i canviava l'emplaçament i buscava un lloc per aparcar el cotxe i passar la nit dins la furgoneta. El viatge el vaig fer sol, tot i que sempre em trobava alguna persona que s'afegia puntualment aquell dia.

En aquell moment no coneixia la ruta cultural el Camí, per tant les rutes descrites no tenen res a veure amb el Camí.

Transcriuré les cròniques per dies tal com les vaig escriure sobre llibreta en aquell moment.

Els preparatius pel llarg viatge.

Era un viatge llarg que arrancaria a partir de l'Aplec dels Ports d'Herbes del 2002, aquell aplec en desplegar la tenda de campanya no tornaria  cap a casa, viatjaria durant molts dies  per conèixer noves comarques i tindre noves aventures. En aquell moment no duia gps, ni wikiloc, evidentment, anava amb mapes i el que l'atzar m'anava preparant. 

Per dormir portava una marfega amb dos sacs cosits i farcits de palla al cotxe, per llavar-me una safa i algunes marraixes d'aigua  i per menjar fuet i verdura, també duia les càmeres de fotos, de diapositives i de rodet, encara no teníem la càmera digital. La furgoneta Renault Express seria la meua casa durant molts dies, per menjar, per dormir i per circular d'un poble a un altre. En aquell moment no tenia ni hipoteques, ni filles, ni parella, era el moment per emprendre un viatge que marcaria la meua vida.

Penyes del Masmut, Penya-Roja de Tastavins- 25-7-2002

El dijous 24 vaig fer  els preparatius per als prop de 18 dies  que estaria fora de casa, i a les 16:00 havia quedat amb Blai i Tomàs per pujar a Herbés a l'Aplec dels Ports. Dijous no vaig fer cap eixida, vam acampar i ens vam gitar a dormir. A l'endemà divendres 26 de juliol ens vam alçar a les 7 i ens en vam anar cap a Pena-roja de Tastavins a la comarca del Matarranya. Dúiem el llibre del Matarranya i vam deixar el cotxe a l'eixida del poble  de Pena-roja. Vam iniciar la marxa cap als dipòsits d'aigua tal com marcava el llibre. Es veia Pena-roja i una miqueta del riu Matarranya.

Sota els cingles

Va haver-hi un moment que vam haver de retrocedir perquè hi havia un tall a la muntanya i no es podia seguir. Vam agafar un camí, i en un moment la pista feia una revolta tancada. Era massa temptador, vam deixar les motxilles amagades a la vora del camí per si de cas algú les agafava  i ens vam enfilar cap a les roques del Masmut.


Pugem Masmut
Eren uns cingles de roca tallada, des de dalt es podia veure d'immensitat de l'horitzó, era l'objectiu més important de l'itinerari. No era gaire complicat escalar les roques, almenys sense vent ni pluja, ens va recordar  la negror de les roques del castell de Borriol, era difícil caure perquè hi havia molts llocs per agafar-nos, però feia impressió el tallat. Vam baixar i vam esmorzar.

Pel barranc dels Prats

Vam seguir una senda,  tal com anàvem caminant anaven prenent diferents formes les roques del Masmut, depenent de l'orientació cap a on les teníem. Era una ruta circular, ara teníem el barranc allà baix, però a poc a poc seguíem la senda  entre mig de pins i carrasques que ens portaria fins al fons del barranc dels Prats on seguiríem la ruta per dins del barranc. Al principi estava sec, poc després amb aigua, el qual  cosa es feia més difícil caminar amb les pedres. La pista  seguia per dalt del camí, però nosaltres vam seguir prou estona al costat del riu. Vam patir una mica de set perquè feia molta calor.

De nou apareixien les roques del Masmut per l'altra cara. Vam agafar el pont que anava a l'altra banda de riu, l'aigua anava fent cascades i jocs amb les pedres.  Vam creuar definitivament el riu cap a l'esquerra i vam caminar per una pista. Teníem moltes ganes de trobar una font.

Vam trobar una pista  a mà dreta que portava a Fredes i després la font a mà esquerra. Vam fer un mos després de passar el mas de Peret Assis. Vam veure les roques per la part nord i després d'una pista vam  tornar a eixir a la pista que havíem agafat aquest matí. (Pel matí al creuar aquestes muntanyes vam veure molts voltors). Al tornar ens vam aturar  a la font on hi havia la paret d'heura i uns banquets i arbres i va ser on uns iaios ens van aturar i ens van començar a contar coses.

Històries de Coratxà

Ens van dir que tenien parents al Boixar. Vam descobrir  que aquella comarca tenia molta relació amb la Tinença de Benifassà. Ens van contar que  a la guerra Civil, Coratxà es va mantenir al marge de la guerra, i no va haver de fugir ningú, ni d'un bàndol ni de l'altre, no hi van participar, i després van ser uns dels pocs ajuntament que va seguir el mateix ajuntament. Durant un temps el Boixar era el poble més gran, en canvi Coratxà va resistir més l'èxode rural. Segons ens contaven a Coratxà eren més acollidors als forasters que al Boixar,  a Coratxà no es quedava ningú al carrer.

Segons ens contava l'avi l'any 31 tenia 10 anys  i els van acollir a Coratxà. Actualment no hi vivia ningú a Coratxà, hi havia un hotel però era gent de Benicàssim. A la guerra Civil l'alcalde de Coratxà va deixar el càrrec poc després d'acabar la guerra. A Coratxà feien  la festa i feien tres fogueres i torraven cansalada  i morro de porc, i tot el món que anava tenia menjar, i tantes vegades com feies cua te'n donaven, atraien a moltíssima gent. Al Boixar quedaven 11 persones, a Pena-roja 552 i 67 a Herbers, eren tot gent major.

El museu de Pena-roja era molt important, s'anomenava  Museu lo Masmut, venia gent de molt lluny. Pels camins hi havia moltes cabres munteses, el forestal era el que deia la cabra que s'havia de matar, per regular la població, ell sols se'n duia el cap, la resta s'ho menjaven els voltors.

Fontespatla

Després vam anar a Fontespatla, que estava al costat i ens vam trobar a un altre home que ens va contar algunes històries. Tot preguntant-li pel castell que era una torre alta, més que el campanar on antigament hi havia la presó, i encara vam trobar les cadenes. Com queien pedres i els veïns protestaven la van reformar. A l'eixir del poble hi havia un palauet que era una casa particular (semblava  l'ajuntament). Era d'un notari de Barcelona, anomenat  Enrique, la casa era de diferents germans i la va comprar. Ens va parlar de  la caseta dels Moros, on es feien senyals al poble i la coveta de l'aigua.

Vam anar a la coveta de l'Aigua, vam pujar una pista i vam deixar el cotxe, després vam pujar una senda a peu, quan vam arribar estava tancada, no es veia massa cosa, vam veure la caseta dels Moros de més a prop. Vam anar a l'aplec i vam escriure tota la informació.

Tot i que en aquella època no utilitzàvem gps per registrar el recorregut, a l'enllaç del wikiloc trobareu una ruta semblant a la que vaig fer.

 Croquis fet a la llibreta en aquell moment.