Ensumant la terra: Caminada pel Baix Maestrat: de Canet lo Roig a la Jana. 7/3/2020

diumenge, 8 de març del 2020

Caminada pel Baix Maestrat: de Canet lo Roig a la Jana. 7/3/2020

Canet

Ens vam trobar al municipi de la Jana, al Baix Maestrat, per anar plegats cap a Canet lo Roig. Abans d'arribar al poble vam fer una parada a la vora de la carretera per veure unes oliveres monumentals. Aquesta espècie esdevindria hui la protagonista de la jornada. Grans gegants retorçuts ens deixaven bocabadats amb la seua copa platejada pentinada pel vent. Cada trosset d'escorça estava treballada amb els seus orificis i les rugositats dibuixades pels anys. Era inevitable escorcollar cada racó, cada perspectiva. No vam menysprear l'ocasió de fer-nos una fotografia de grup amb aquestes escultures vives.

Del panell informatiu podíem extraure la següent informació:

"Vestigis ibers i romans com la font de Vilagròs, indiquen ja una forta activitat humana. Els romans o tal volta anteriorment els fenicis i grecs van introduir el conreu de l'olivera, que des d'aleshores s'ha convertit en el producte dominant i el principal sector econòmic de la població, conservant-se moltes oliveres originals, possiblement ja conreades pels romans.

Les oliveres de Canet

La mancomunitat del Sénia i l'Associació Territorial del Sénia han fet un inventari de totes les oliveres mil·lenàries (de més de 3,5 m de perímetre de tronc a 1,30 metres d'alçada) del territori Sénia. El resultat obtingut ha segut de més de 4500 exemplars, que situa a aquest territori com la zona de major concentració d'oliveres mil·lenàries del món. I Canet lo Roig amb 1100 oliveres catalogades és el municipi amb el major nombre d'aquests arbres històrics, autèntics monuments vius del País Valencià".

Després vam seguir amb el cotxe, i ens vam trobar a la plaça Nova de Canet amb la resta del grup per començar a caminar.

Després d'explicar les novetats d'el Camí i repartir alguns mapes, encara amb l'olor de la tinta fresca, perquè cadascú es dibuixés el seu camí, vam fer el recorregut pel poble. Del nucli urbà ens va sorprendre els porxos de l'ajuntament, l'estret arc apuntat, i el sostre folrat encara de canyís.

Un panell informatiu de Canet lo Roig ens tornava a parlar de la seua major riquesa: les oliveres mil·lenàries (no tornaré a repetir allò esmentat més amunt).

"La major concentració és troba als " Rajos", al camí de Xert, on s'ha fet un itinerari per admirar els exemplars destacats, com l'olivera de les Quatre Potes. Però el nom de Canet quedarà per sempre unit a la pel·lícula "el Olivo" D'Iciar Bollain, amb l'olivera protagonista que es troba al camí rural passat el cementeri."

"Gairebé totes elles son de la varietat farga, arbres grans i de llarga vida. El seu oli, autèntic or líquid ja va enamorar els romans."

En aquest segon panell ens afina més, respecte la quantitat d'oliveres mil·lenàries de la zona Sénia a 4960 inventariades el 2017 i 1131 les ubicades al terme de Canet.

Al balcó de l'ajuntament penjava una pancarta que ens recordava les reivindicacions del huit de març, que era a l'endemà, i el teníem molt a prop. Vam seguir cap a l'església on guaitaven els matacans com dues orelles per dalt del cap. Li donaven un aire de fortificació que feia respecte, amb la porta amb l'arc apuntat.

Algun carreró estret davallava cap al pla donant-nos la imatge ancestral de l'antic poble.

En arribar a la part dels afores vam tenir la imatge de les muntanyes properes; la silueta del Turmell i de la Barcella es retallaven a l'horitzó, tan singulars per la seua forma.

Entre pesolars i oliveres.

En davallar pels camins del terme, el color de les parets argiloses dels marges ens recordaven el nom del poble; Canet lo Roig. Vam arribar als llavadors, on hi havia una sèquia d'aigua clara que zigzaguejava fins al safareig del poble.

Poc després un senyal ens indicava l'ermita de Santa Isabel i la sènia Marimon, la nostra propera fita.

Al nostre darrera anava retallant-se la silueta del poble de Canet, quan ens giràvem ens recordava un poble d'orient, tal vegada en alguna estampa nadalenca, per la forma de l'església i les cases apilonades dalt del turó.

El camí era planer i senzill, en passar a prop d'una granja unes vaques de llargues banyes remugaven i ens seguien amb la mirada. Després un immens camp de pèsols florit brodava una catifa verda amb perles blanques. Encara no mostraven les seues tavelles i la gent encara no sabien quin fruit donaven.

La sènia de Marimon

Mentre caminàvem anava mostrant a l'Oriol els diferents arbres i conreus que formaven el paisatge; els camps de pèsols, els ametlers, i les oliveres. Prompte vam arribar a l'ermita de Santa Isabel, però a la vora hi havia una de les perles de la comarca, la sènia de Marimon. Tenia una impressionant estructura, que a part de la seua grandària, la seua forma ens permetia veure-la des de sota, i ens donava una imatge espectacular de la construcció.

Un panell informatiu ens deixava detalls respecte la quantitat de sènies escampades pel terme i la seua varietat de formes i els diferents mecanismes que formaven la sènia per poder extraure l'aigua del pou.

Pel que feia a la Sénia de Marimon ens deia:

"La mota de la sènia de Marimon té més d'11 m de diàmetre per 2,3 d'alçada. El pou té 12,6 m de profunditat per 7,5 m de diàmetre i està construït en pedra seca. El volum de l'aigua emmagatzemada pot arribar a 300 metres cúbics."

Després vam esmorzar al raser de l'ermita per protegir-nos del vent, que tot i que no era molt fort gelava l'anima si ens trobàvem aturats. Els plataners coronaven amb fermesa el cel a la vora del camí.

Després del descans vam refer la marxa cap a la Jana, Vicent i Oriol se'n van tornar cap a Canet.

Al País de l'olivera

A poc a poc l'olivera anava agafant el protagonisme de la jornada, primer una cabana antiga amb el sostre de bigues d'olivera, i després els bancals de marge de pedra seca amb les oliveres com a conreu. A part de la bellesa de les oliveres, els marges de pedra seca aportaven una màgia indiscutible al paisatge. Però aquests racons eren una introducció al que ens esperava una miqueta més avant. Les oliveres mil·lenàries del Pou del Mas.

La immensitat de les soques nuoses que arrelaven en els anys de la història ens van emocionar. No era una olivera, era tot un bancal que havia sobreviscut durant 1200 anys per qui sap quin conjur.

A cada passa les nostres faccions s'enlluernaven, i la nostra sorpresa augmentava en descobrir cada nova olivera, cada rabassa inflada pels centenars d'anys de creixement.

De seguida un home major ens va vindre a cercar per explicar-nos la seua saviesa sobre aquells gegants de fusta, monuments vius de tija retorçuda que desafiaven les lleis de la natura, confinant-se la vida eterna. El nostre guia ens va portar cap a una olivera especial anomenada l'olivera de les Parelles, per tenir la tija partida i cabre dues persones a dins.

L'homenatge

Com no podia ser d'una altra manera a la vora de l'olivera ens vam fer alguna foto de grup i vam iniciar la cançó d'homenatge"Al País de l'Olivera". La bellesa de la música i les veus de Jonatan Penalva i Mireia Vives, acompanyades de les nostres s'entortolligava per les tiges i el fullam platejat de les copes dels arbres.

Era com si haguérem arribat a un punt sublim del dia en una reverència a tan vells éssers. El panell ens marcava l'edat de la plantació, de l'any 833 després de Crist. En temps d'Abderaman II (822-852 d. C.), feia aproximadament 1200 anys, era impressionant descobrir aquells fòssils vivents. Tal vegada com deia la cançó de Lladres del grup Al Tall "haurem de trobar la resina que s'amaga als antics oliverars, que fa tendra la memòria i aclareix la veritat."

Aquella visita no sols ens va fer admirar el monuments vivents d'aquelles oliveres, també ens va fer reflexionar sobre el pas dels anys i dels esdeveniments que havien ocorregut al país, els quals havien pogut presenciat aquells arbres.

Vam deixar aquell indret ancestral i vam seguir el camí cap a la Jana, ens vam acomiadar del guia que ens parlava de les perles del terme i vam davallar per camins envoltats d'oliveres on penjaven els fruits brillants i bruns festejats pels raigs del sol.

La Jana

En arribar a la Jana ens vam acomiadar dels companys i companyes que no es quedaven a dinar i vam tornar a Canet per recuperar els cotxes. En tindre la faena enllestida vam tornar al bar de la Bassa Nova on hi havia el grup esperant-nos.

La Bassa Nova

Vam dinar a la Bassa Nova, on teniem reservat l'àpat, allà vam trobar una altra vegada el guia que ens havia mostrat les oliveres i abans de dinar ens va mostrar un xicotet museu que tenia a casa seua. Era un enigma el que ens anàvem trobar perquè ell tampoc no volia revelar-nos el secret. Però en entrar a l'estança l'esglai va recórrer el meu rostre. Hi havia una sala plena de trampes, paranys, i tot tipus d'estris maquiavèl·lics, per generar l'angoixa a les pobres bestioles innocents que desconeixien les maldats humanes.

Tot i la meua discrepància sobre aquestes activitats cinegètiques vaig escoltar a l'home i les explicacions sobre la seua afició.

El dinar va ser tranquil amb la gent que ens havíem quedat, com sempre vam cantar, vam segellar el carnet d'el Camí i vam escriure al llibre d'el Camí.

Després de dinar, amb molta tranquil·litat vam fer una volta pel poble, vam arribar a l'església de Sant Bartomeu, un temple molt gran per un poble molt xicotet.

El panell ens donava informació sobre el monument:

L'església de Sant Bartomeu

És un temple d'estil arquitectònic renaixentista, d'una superfície de 820 m2, construït entre els anys 1622 i 1791. La decoració de la façana orientada a l'oest és d'estil barroc i està composta per dos cossos. Al lateral es conserva la portada renaixentista de 1633, de porta quadrada, que està flanquejada per columnes planes toscanes, i damunt d'aquestes un entaulament clàssic coronat per un àtic triangular.

La construcció de l'església de Sant Bartomeu es va realitzar en tres fases sobre el mateix solar que ocupava un temple anterior: la primera entre els anys 1617-1634, la segona entre els anys 1696-1740, que es va veure interrompuda per la guerra de Successió, i per últim en 1791 quan es va afegir la capella de la comunió. Això provoca que convisquen al temple tres estils arquitectònics:gòtic, renaixentista i barroc. "

Davant de l'església hi havia un mil·liari de la via Augusta que ens convidava a agermanar-nos i fer-nos una foto de grup.

El panell informatiu ens deia el següent:

"La Pedralta que és com se la coneix popularment, és un mil·liari romà datat del segle IV, que es trobava situat a la via Augusta, a poca distància de la població, i que es va traslladar a la plaça per tal de conservar-lo en millors condicions."

El Campanar

"El campanar annex és de planta quadrada i situada en línia a la façana de l'església, amb tres cossos, els dos primers massissos, i el superior amb obertures de mig punt a cada cara, on se situen les campanes".

Vam fer la volta per les hortes on encara subsistia alguna sènia, i per un camí de terra vam arribar als llavadors. Tal vegada era un dels raconets més impressionants del poble, amb la font que rajava clara i l'aigua fluïa a borbollons per la sèquia. L'aigua recorria les basses que antigament acollien la roba, i moltes mans femenines anònimes durant molts anys havien tret la brutícia de la tela fins que aquesta quedés ben neta.

Un panell ens indicava algun apunt respecte la història del llavador i l'ús que se'n feia.

La Font de Llavar

"La font de llavar, els safareig, eren fins a mitjans del XX, amb la irrupció de les rentadores domèstiques, una necessitat bàsica per totes les llars. A més complien una altra missió, ser l'epicentre de la vida social femenina del poble. Encara ara perdura l'expressió valenciana " fer safareig" per referir-se a parlar xafarderies. La font de llavar era un punt pràcticament diari de les dones, on, a l'hora que és llavava la roba s'interactuava i es conversava.

Les piques es comuniquen entre si per aprofitar el corrent per renovar l'aigua, i compten amb lloses de pedra en pendent on la roba es frega i s'ensabona. Les persones que anaven a llavar s'agenollaven davant la pica i la submergien a l'aigua, per després ensabonar-la i esbandir-la. Després s'emportaven la roba neta per estendre-la a casa.

Pràcticament tots els pobles comptaven amb safareig, on es portava la roba i el sabó per rentar-la aprofitant una font o eixida d'aigua que es conduïa a diferents piques. El primer llavador era per esbandir la roba, de manera que el mateix corrent s'enduia el sabó fins a la següent. A la segona pica s'ensabonava la roba i a la tercera més allunyada, es rentava la roba fosca, tenyida o que pertanyia a malats.

Per últim en el cas de la font de llavar de la Jana hi havia una quarta pica menuda que es reservava a la roba dels malalts, per evitar en la mesura del possible els contagis.

El sabó

El sabó és un element imprescindible del rentat de la roba, i normalment es fabricava a casa aprofitant l'oli vell, amb una recepta que encara perdura, i que aprofita el procés químic de la saponificació, quan s'ajunta la sosa càustica amb el greix, en aquest cas l'oli d'oliva. Aquest és un sabó molt efectiu, sense més additius que els ingredients bàsics i que aconseguia netejar tota la roba. I si quedava alguna taca la llum del sol acabava d'eliminar-la."

En pujar cap amunt un altre panell ens parlava de la font pròpiament dita, que era d'origen romà i es va restaurar cap a l'any 1350 gràcies als ingressos que proporcionaven el Tribunal del Lligallo.

Després de gaudir d'aquest patrimoni ens vam acomiadar del poble cantant la Malaguenya de Barxeta, i encara amb molta llum vam tornar cap a casa.

A l'enllaç podreu trobar la ruta descrita per si us fa goig veure el mapa o caminar-la.