dissabte, 4 d’abril de 2020

Caminada per Eivissa: Quart dia del viatge dels primers passos d'el Camí.Port de Sant Miquel-Sant Miquel-Corona.11/7/2005

A trenc d'alba a la cala dels Moltons
(Després de passar la nit a la caleta)
Amb la claror del dia van aparèixer els primers exploradors per sa caleta que intentaven buscar en la frescor de l'alba algun tresor amagat.
A nosaltres ens van saludar i van seguir el seu camí per entre els pins. Lluís va donar el bon dia al sol i jo vaig notar l'energia de les gavines sobre la roca grossa i el ritme de les ones.

La veu del paisatge
En un moment de placidesa el paisatge em va xiuxiuejar a l'oïda:

La mar ha polit sa cala i ha deixat un gros cudol davant sa platja, les ones acaronen les fustes per on llisquen les barques, les quals es troben a la sorra esperant un nou viatge quan sa caseta de ciment està tancada. Engalanada amb aquelles lletres que deien el següent:

Salvem Sant Joan, no més PP, no més ciment.


Una gavina em saludava des de la pedra gran, com per intentar entendre el que estàvem fent. La mar ens acompanyava  amb  la seua  música de fons, pel matí feia una mica de fresqueta que revifava l'ànima, però quan el sol ens escalfarà tornarem a notar la temperatura a la nostra pell.
Llavors vaig improvisar la meua resposta donant bots entre la sorra i expressant en moviment el que notava.

Draps bruts
Llavors vaig veure que a la vora d'una de les  barquetes hi havien draps bruts que trencaven la pau del matí, li llevaven l'encant dels Moltons, el quadre no acabava de ser perfecte. Llavors vam traure la brutícia i la vam llançar a la paperera més propera.
Un cop feta la bona acció del matí netejant sa cala vam iniciar el camí cap la cala del restaurant, estava molt més humanitzada i no tenia una imatge tan idíl·lica com al cala dels Moltons.


Salvem Benirràs
Ací la brutícia era molt més grossa i no cabia dins d'una paperera. Uns blocs d'apartaments immensos trencaven l'encant de la badia. Per un moment vam fer l'exercici d'eliminar mentalment aquell monstre de ciment per imaginar com seria el port verge. També molt a prop estava la cala Benirràs que estava amenaçada per molts projectes urbanístics. A la darrera jornada havíem trobat algun cartell reivindicatiu en el qual ens feia referència, i ens alertava que estava en perill.


Visite els presoners
Vam entrar al restaurant que obria en aquell moment, per acabar d'enllestir les darreres necessitats abans de començar la jornada. Vaig dedicar una estona per visitar els presoners; els crancs, les cigales, alguna truita i altres mariscs amb les pinces engomades que esperaven innocentment el moment de la seua execució a la peixera del restaurant.



Anàrem a Sant Miquel
Ens vam acomiadar de la gent del restaurant i vam anar a cercar l'autobús que anava a Sant Miquel, vam esperar en una parada plena de gent.  Quan va arribar vam posar les pesades motxilles al portaequipatges i vam pujar, i ens vam dirigir a Sant Miquel. Una vegada al poble vam anar cap a l'ermita i allí va ser on vam estar una estona al bar explicant-li el projecte del Camí. Ens van tornar a  parlar de la conflictiva autopista i de la revolta general contra ella,  de la màfia de l'Abel Matutes, l'amo de s'illa. La gent estava desenganyada, després d'haver aconseguit trenta mil signatures no trobaven la manera de canviar les coses, llavors Lluís els va parlar de la lluita no violenta i els seus diferents graus.

L'església de Sant Miquel
La xica ens va parlar de l'església de Sant Miquel on tothom acampava, on hi havia serveis però no hi havia  dutxes.  A Sant Miquel cada  dijous hi havia un mercadet.
També ens va comentar que a la manifestació contra s'autopista van tindre més de vint-i-cinc mil persones. Hi havia un lema preciós que deia:

"Ses autopistes són per anar d'un lloc a un altre, a Eivissa ja hi som".

Després d'una bona estona parlant amb la xica del bar vam anar a Sant Miquel, (al meu cap retronava la cançó d'UC; "Anàrem a Sant Miquel" especialment en el seu paràgraf que deia aquestes paraules. Anàrem a Sant Miquel, anàrem a Sant Miquel una colla de gent bona ...,)


Cap a Sant Mateu
Vam entrar al supermercat  i vam buscar una persona que treballava allí interessada amb el Camí.  Vam comprar alguns queviures i vam eixir del poble, tot preguntant a un vell el camí millor per anar a Sant Mateu, si era possible per sendes i camins poc asfaltats. Però l'asfalt ocupava prou tros del camí, tot i que el transit no era massa freqüent.

La màgia de les figueres
Anàvem entre camps de conreu i camps d'horta, vam passar per la vora d'una figuera i va eixir a la conversa la màgia d'aquest arbre, les llegendes que es conten, la llegenda de la maledicció que suposa tallar una figuera en la fulla verda.

Hui no hi havia cotxes que ens portaven la càrrega, ni núvols que tapaven el sol. El segon dia havia segut una preparació per al tercer dia on sols comptàvem amb les nostres forces, per carregar a sobre  tot el que necessitàvem i també per suar la nostra calor en el sol ardent de juliol.


A una vora del camí vam trobar una construcció que em resultava familiar, era un pou de pedra, vam aturar-nos per apaivagar la set i la calor. Vaig ajudar-li a David a poar, tot i que el nivell era prou profund vaig estirar fort de la corda, allà va eixir el poal metàl·lic amb aquell miracle dolç i escàs, que feia possible la vida a l'illa, voltada per tanta mar salada. Vam beure i vam omplir les ampolles, intentant no embrutar el poal. Em va emocionar el ritual als pous i a l'aigua dolça que es feia a Eivissa, i la seua tradició ancestral de les ballades als pous.

De les ballades als pous hem parlat en altres jornades i del fet que es continuaven fent. La comitiva anava  d'un pou a un altre pou ballant i cantant, amb roba tradicional i menjant productes de la terra. Una vegada ja havíem tocat i notat l'essència de la vida a s'illa vam seguir en direcció a Sant Mateu. A la nostra dreta vam trobar una casa típica eivissenca amb el sostre formant  diferents cups, a l'esquerra vam trobar l'emblemàtica església de Sant Mateu.

Tots els pobles o gairebé tots els seus noms feien referència a sants, excepte Vila, i això era  perquè provenien de la conquesta catalana, ja que en principi no hi havia poble. Eren ermites disseminades i fortificades. A partir de la creació de l'ermita van aparèixer algunes cases al voltant, agafant com a nom de la població el de l'antiga parròquia.
L'església de Sant Mateu tenia també uns porxos, la vam visitar i després vam veure una casa típica eivissenca sense restaurar.


Cap a Santa Agnès de Corona
Vam deixar Sant Mateu i ens vam dirigir a Santa Agnès de Corona, coneguda també com Corona. Les converses al grup anaven canviant, eren moltes hores les que passàvem junts, ara ens tocava endevinar  quina manera era la millor d'arreglar el món, com la gent podia decidir millor sobre les qüestions que ens afectaven, i quina seria l'organització ideal d'una societat. Lluís ens feia explicacions  sobre l'art d'organitzar la democràcia participativa. També hi havia moments més fluixos  de cansament psicològic,  els dies pesaven, hi havia estones d'enyorança i de voler tornar a casa, i els companys i companyes de viatge et semblaven més distants. Certes diferències també afloraven en moments de tanta  convivència, però havíem de seguir el camí.

Finalment vam arribar a Corona tot creuant camins voltats de camps de conreu. En entrar al poble ens vam seure a un restaurant i allí vam esperar a Mariana, que ens faria de guia durant alguns dies.


Durant el dinar el tema de conversa va ser el tema de la dignitat de la nostra llengua, una de les persones divergia de la resta  i estava sola amb aquest argument, va ser com una espurna en un polvorí. Ens va dir  la frase: " con el castellano nos entendemos todos" clar, ens vam llançar tots a sobre, això destruïa les llengües minoritàries,  les que no teníem de la nostra part un estat propi que ens defensés, com era el nostre cas. Era el dret de parlar cadascú la seua llengua, era la cançoneta que teníem tant avorrida pels altres per intentar fer-nos callar.

Va arribar la Mariana al restaurant i es va unir al grup, la Mariana ens va explicar que  de cala  Carbó a es Cubells era parc natural però ho van llevar, que fan el que volen i ningú els diu res. També ens va parlar de sa lluita contra s'autopista, que va de Sant Antoni fins a Sant Rafel i fins a Vila, i de Vila a s'aeroport. El problema era que sempre eren els mateixos i ens deia que hi havia una mica de derrotisme en no poder aturar es gegant mafiós d'Abel Matute.
Ara vam poder descarregar part del pes de les motxilles, de fet la gent es va deixar les motxilles als cotxes i vaig ser jo l'únic que va agafar la motxilla descarregant part de la càrrega.


Sa cala de ses Balandres
Vam seguir el Camí, deixàvem Corona endarrere. Ens vam endinsar per un bosquet de pi blanc (pinus haleppensis) tot fent pujada. Allí la Mariana ens va dir que aquesta nit no podíem fer foc,  que estava totalment prohibit. Tampoc ens venia de nou i no era la nostra intenció encendre flames.
Vam seguir per una pista envoltats de pi blanc, vam veure més enllà sa cala de ses Balandres, més enllà ses Margalides, i vam descendir per un corriol cap a sa cala.

Era una senda entre pedres, la comitiva dels sis començaven el descens. Al fons apareixia la imatge  des Balandres amb aquelles parets tan elevades precipitant-se dins de la mar. El penya-segat feia un semicercle que es perdia en la fondària on moria a la vora de la mar. Però va arribar el moment de posar-nos a prova i vam arribar a un lloc  on per baixar la gent també tenia algunes dificultats.
Hi havia una corda penjada sobre uns 8 metres de paret de roca llisa, però hi havia algunes pedres que sobreeixien per poder posar els peus.

Em va tocar el torn, vaig esperar a que Lluís hagués baixat  i em vaig decidir, no em fiava de la corda, em fiava més de les meues mans a la roca, però la corda donava seguretat si fallava la pedra. Allò més important era no començar a tremolar i havia de mantindre la calma, i domnar els braços i les cames fermes, si començava a tremolar estava perdut. Sentir-me segur en la postura nova i tantejar  la pedra abans de deixar el meu pes a sobre, ajudant-me de la corda amb una mà. Els moviments eren lents i precisos.

Tal com vaig anar baixant i vaig anar veient més prop el terra vaig anar tranquil·litzant-me.
Quan vaig arribar a terra ferma vaig buscar una senda que portava a sa cala, després de baixar per algunes pedres mes vaig arribar a ses Balandres,  els que anaven davant ja estaven banyant-se.
Em vaig canviar  i em vaig posar el banyador, vaig buscar un lloc més accessible amb menys profunditat, l'aigua era molt neta i amb menys cudols. Mariana es va quedar tombada a una pedra.
I l'altra gent es va ficar a l'aigua.

Amb un accés difícil no hi havia ningú més que nosaltres, una natura salvatge en un raconet meravellós, on contrastaven les parets verticals de pedra en forma de semicercle que deixaven que la mar humiteges els seus peus. Allà més lluny, com un nedador que es separa de la resta hi havia  ses Margalides, l'illot que mirava a sa Conillera i que parlava amb l'illa d'es Bosc.

L'energia que ens transmetia aquell indret era molt gran; pedra, aigua, plantes i amics, amb la llibertat de banyar-nos a una cala perduda de la nostra terra. Això em va fer mirar l'horitzó on tots els colors del blau s'ajuntaven, i alçar la veu fent de les paraules melodia.


Cantem el nostre cançoner
Vaig cantar moltes cançons de la nostra terra. La cançó era una de les expressions culturals més boniques i amb ella expressàvem les arrels més profundes de la nostra cultura; expressàvem mil moments, sentiments i raons.
Per això li vaig cantar a ses Margalides  qui érem i d'on veníem, que fèiem i que volíem. Li vam explicar melòdicament la història d'una samarreta vermella, i la d'una estaca que ens lligava per sempre i que volíem tombar, i perquè no la història d'uns lladres que van entrar per Almansa. La d'una fera ferotge que uns guàrdies no van deixar parlar, i la fatalitat d'un truc a trenc d'alba.


Tot i que jo no en sabia,  m'agradava escoltar al David cantar les cançons que cantava a la coral on ell pertanyia.
Allà Sandra em va deixar unes ulleres d'aigua i vaig poder ficar el cap a sota de l'aigua, i vaig veure la claredat de les pedres que la mar havia decidit envolcallar per sempre.

Amb la carn ben tova
Quan ja teníem la carn ben tova per l'aigua, i les gavines  estaven ja cansades de les nostres cançons vam eixir de l'aigua i ens vam situar a la roca,  que el destí havia decidit mantenir distant del constant desgast de les ones de la mar.
A la pujada  vam veure dues casetes incrustades a la roca, aprofitant els orificis, amb una porteta de fusta, per guardar els estris dels pescadors.


Vam refer els passos que ens havien portat a la cala, vaig tornar a pujar per la corda, però la pujada era molt més fàcil, vaig arrapar-me  a les pedres que sobreeixien de la paret, però ara la corda no em feia tanta falta. Em donava seguretat però podia prescindir d'ella. Vam donar les gràcies a la savina que aguantava la corda, i vam seguir  per entre les roques i cingleres pujant, deixant allà sota el descans i la quietud de ses Balandres.
Una vegada vam  deixar el corriol i vam arribar al pla del pinaret vam deixar les coses, i després ens vam enfilar per un turonet fins arribar a la vora del penya-segat, ara veiem allà sota ses Margalides i sa cala de ses Balandres i al davant el sol a punt de pondre's.


La posta per la mar
Estàvem esperant la caiguda del sol per la mar, el silenci i la pau envoltaven un moment tant delicat. Per a mi era  la primera vegada que veia pondre's el sol per la mar.
A sobre del cingle es veia sa cala de ses Balandres, on ens havíem banyat, el silenci dels sis feia mística l'escena, esperàvem el moment amb atenció. L'horitzó es va tenyir d'un rosa que s'escampava allà on s'ajuntava el cel i la mar. La  posta era impressionant. Des d'aquell punt a sobre del penya-segat tenia el privilegi de tindre la primera fila per gaudir d'aquella posta de sol engolida per la mar. Semblava que l'incendi de la mar fora inevitable.


Quan la gran bola de foc entrava en contacte amb l'horitzó,  la brisa acaronava els nostres rostres i exaltava l'encant del moment, la lluentor del sol escampa una franja roja fins l'escull de ses Margalides.
Les rates de mar revolaven les darreres hores de sol, mentre el dia ens deia adéu, i sis estàtues de carn i os viu esperaven el moment precís.
Era el moment de cloure el  foc que donava la vida, quan el sol encenia la mar, a poc a poc la gran bola de foc encenia l'horitzó i com un cèntim en una vidriola anava escolant-se irremeiablement. Mitja bola de foc havia desaparegut, i a poc a poc l'aigua es va anar menjant l'astre, fins que sols quedava una xicoteta llenca roent que acabaria fonent-se,  fins també desaparèixer.


El moment màgic de la posta havia passat, la mar s'havia encés i el sol se n'havia anat. Qui sap si per  mi es repetiria alguna vegada un espectacle com el de hui. El sol havia fugit per la mar, i les gavines cridaven i discutien sobre per quin lloc s'havia escolat el fugitiu.
Després de l'espectacular actuació sols ens feia falta aplaudir,  encara que aquest artista tots els dies tornava a fer el seu espectacle, però cada vegada l'escenari era diferent.

Mariana ens va parlar dels virots que eren una espècie d'ocells,(no significa el mateix que a Mallorca). Es posaven diferents persones en diferents punts de l'illa i contaven els que venien i els que anaven, d'aquesta manera compatibilitzaven tots els virots i tots els seus desplaçaments.


La nit al bosc
Una vegada s'havia acabat la funció vam baixar una altra vegada a Corona, quan vam passar pel clar del bosc ens vam desviar cap a la dreta, el corriol es feia més i més impracticable.
Mariana anava davant, jo vaig reconèixer el corriol correcte, llavors vaig recular cap la clariana i allà vaig agafar la senda bona que vaig  reconèixer. Lluís i Sandra em seguiren, i David, Sílvia i Mariana van seguir per la senda equivocada.
Finalment ens vam  trobar i vam seguim per la pista fins arribar a Corona on estaven els cotxes. Allà es van unir més amics que ens farien companyia aquella nit, eren amics de Mariana; Isaac i Jordi.


Molts van anar a per entrepans, jo encara tenia pa i fuet. Vam agafar els cotxes   i ja  de nit vam tornar per pistes per on havíem vingut. Vam arribar a una zona de bosc on estaven els altres cotxes. Era tot ben fosc, ara havíem d'agafar tota la càrrega, ja que ja no tornaríem als cotxes. Vam començar a caminar per dins del bosc en plena foscúria, en principi no veiem als altres però prompte vam veure una llum  al fons, i ens vam dirigir cap a la llanterna.
Vam travessar un portell del mur i vam entrar en un pinaret pla que seria on dormiríem.


Van acudir més gent, una xica que era galega que era l'única que parlava castellà, vam sopar els entrepans i el menjar que havíem portat, i també van vindre el Pau i la Lina.
Després en Jordi va parlar de les seues habilitats, i es que així com hi ha gent que sap agafar aire per la boca i fer eruptes  per voluntat pròpia, ell  tenia el que anomenava el domini de l'esfínter, i podia descarregar es aires del budell quan ho desitjava, així que ens va fer un concert. Després ens  va fer un Uc, que era el crit típic d'Eivissa, segons ell era més un crit de guerra que per comunicar-se, però segons Pau era més un senyal per comunicar-se entre els pastors.


Després de sopar la conversa va anar cap a diferents costats, vam parlar de la situació del país, com no podia faltar: de l'amo d'Eivissa, d'Abel Matutes;  també van contar acudits d'Eivissa, Mariana ens va dir que li agradava beure i anar de discoteca, que  portaven en la sang això de les discoteques. Ens van dir que Corona era l'única església que no tenia porxos.
No vam tardar molt a anar-nos-en a dormir, ens vam posar al sac i vaig mirar cap al cel, els pins ens feien de coberta, aquesta nit no es veien els estels, era la quarta nit.

 Etapa Port de Sant Miquel - Corona


 Casa d'Eivissa amb els sostre amb cups abans d'arribar a Sant Mateu

 Ermita de Sant Mateu



Casetes de pescadors a ses Balandres

Ses Balandres


Ses Margalides

Posta de sol per ses Margalides




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada