Caminada per Eivissa.Tercer dia del viatge els primers passos d'el Camí: de Santa Eulària a Sant Llorenç de Balàfia i la caleta des Moltons.10/7/2005.

Santa Eulària des Riu

Pel matí ens vam alçar, vam recollir les motxilles i ens vam dirigir al bar Royal, vam deixar la garrofera de davant de Càrites i vam travessar la pista tot creuant la carretera fins arribar al bar Royal, on prompte van aparèixer Pau i Lina. Vaig anar amb Lluís i David per comprar alguna cosa per menjar, i tots plegats des del bar Royal amb els cotxes vam anar a Sant Carles de Peralta.


Ses Dàlies
Vam passar per on es feia el mercat hippi de ses Dàlies,  i l'anomenada Punta Arabí, la tradició d'aquests mercats hippies  era de feia molts anys i reunia a molta gent. Ens vam aturar davant de l'església de Sant Carles, tenia unes columnes porxades molt interessants engalanades amb baladre, canyes i murta. Vam entrar dins dels santuari i ens vam adonar de la política que es feia dins de l'església, cartells contra l'avortament i a favor de l'assignatura de la religió catòlica a l'escola. Allà Lina i Pau van anar amb els dos cotxes al port de Sant Miquel i van tornar amb un.

Un licor eivissenc

Mentre ells feien el viatge per deixar un cotxe al port de Sant Miquel i així tenir logística per poder tornar nosaltres vam esperar a la vora de l'església on hi havia el bar n'Anneta, al bar ens van mostrar un licor d'herbes eivissenques, era molt dolç, jo el vaig provar però tampoc massa per no passar mal dia.  Vam seure a la part de fora, en un emparrat amb taules d'olivera, on hi havia una buguenvíl·lia que ens feia ombra. Allí el cambrer ens va contar alguns detalls sobre el licor d'herbes que feien.

 A l'ampolla de vidre podíem llegir una etiqueta sobre la seua composició;

Ca n'Anneta

Sant Carles. Eivissa L. 5% d'alcohol

fet artesalament amb una gran varietat

 d'herbes; fonoll, ginebre, romaní, 

Marialluïsa, eucaliptus, 

camamil·la, frigola (timonet)

 llimera del camp i bosc d'Eivissa.

Cap a Sant Llorenç de Balàfia

Quan van vindre el Pau i la Lina vam  agafar les motxilles, així havíem pogut deixar moltes coses a l'altre cotxe i no pesaven tant, per fer la ruta ens van acompanyar també la Lina i el Pau. Per fi ens posàvem a caminar!. Vam passar per diferents camps de conreu. Hi havia garroferes amb la terra llaurada amb grans terrossos. Molta part del recorregut era per asfalt. Les muntanyes estaven farcides  d'un pinar  molt espés, era pi blanc (pinus halepensis).

Era en general un paisatge molt agrícola i poc urbanitzat, especialment agricultura de secà; ametlers, garroferes, oliveres i figueres. També hi havia trossos de regadiu; tarongers i alvocat associats. Ens trobàvem al mes de juliol, em va sorprendre trobar la taronja encara penjant, devia ser una valència, o alguna varietat semblant per ser molt tardana.

A l'aventura

En aquesta època que estem parlant, ara fa quinze anys no teníem encara el wikiloc per orientar-nos, anàvem amb el mapa,  evitant l'asfalt i intentant orientant-nos per seguir les sendes, la ruta d'el Camí no estava definit ni molt menys i anàvem una miqueta a l'aventura. A trossos anàvem per senda amb un paisatge més forestal, d'altres vegades per pista.

Sempre atrets per les plantes salvatges i la seua gran varietat de noms, ens van mostrar  algunes plantes de cipell, és el que a Castelló de la Plana  li dèiem cepell, i en altres comarques li diuen bruc.

Vam arribar a una zona més alta que ens donava una visió més amplia on podíem observar tota la vall  de la plana de Sant Micalet.

Ovelles en assemblea

Vam passar per una zona abancalada amb  de marges de pedra seca, alguns d'ells  llaurats, però sobretot els camps d'ametlers i altres fruiters es trobaven amb una catifa d'herba i els aprofitaven per  pasturar cabres i ovelles. Els porcs eren  per fer la matança a casa.

Ens vam aturar a la vora d'un forn de calç on les pedres eren  convertides en pols blanca. Vam passar per  la vora d'un bancal de  figueres allargassades, on agafaven un creixement horitzontal, vam trobar un grup d'ovelles en assemblea, estaven totes fent rogle, dibuixaven  un cercle mirant a un punt central, tal vegada estaven decidint com reaccionarien davant de les demandes del segle XXI.

 Esquema de les ovelles mirant a un punt central

Cas Campaner

Vam eixir a una carretera asfaltada, però abans vam veure un cartell que ens deia: Salvem Benirràs,

en aquesta carretera plana  voltada de camps de conreu ens vam aturar a una fonda  a la dreta:  Cas Campaner ens vam descarregar una estona les pesades motxilles. Hi havia un emparrat, unes cadires i dins hi havia el bar.  A fora un rètol deia Cas Campaner.  Segons ens comentaven els companys de viatge sobre l'origen del mot; si li trèiem  la contracció seia Casa Campaner, l'altra opció seria Can Campaner. La diferència  entre les dues opcions era que en el primer cas  es referia més al campaner d'ofici i el segon cas es feriria més al cognom o el nom de la família.

Allí es van fer amics del Camí i també  ens van informar del camí que havíem de seguir. Després de "Cas Campané" vam girar a la dreta i per un caminet vam trobar a un home vell i el Jaqui, el seu gos; gran, jove i pelut. Volia jugar, però nosaltres vam  seguir per aquells camins a la vora dels conreus. També vam visitar aquell mas abandonat amb aquelles arcades tan boniques  amb un inici de restauració.


El poblat de Balàfia
Poc després vam pujar per un corriol i vam trobar el poblat de Balàfia, era un poblat amb unes poques cases i dues torres de defensa.
Les cases estaven ja documentades al segle  XIV per un atac pirata que hi va haver   en el que van acabar cremades. Ací és on la Lina em va passar els apunts, vam veure la font de Balafia. Vam seguir per un camí fins arribar a Sant Llorenç de Balàfia. Hi havia l'església emblanquiada  de  Sant Llorenç de Balàfia, com sempre constava d'una gran era al davant on vam dinar, contava també  amb uns porxos interns com la majoria.

Esquema de l'església de Sant Llorenç

Cap a sa caleta des Moltons

Uns quants se'n van anar a fer un cafè al bar, jo em vaig quedar a l'era. Allà la Lina ens va parlar de la gastronomia de l'illa; de l'arròs de matances, de les figues amb formatge i les xereques (figues partides),  era una llepolia  molt dolça i es menjava tot l'any. També va nomenar   l'arròs a banda, hi havia molta paella per influència valenciana. Quan van vindre l'altra gent vam continuar el camí cap a Sant Miquel de Balansat. Ens vam aturar una estona a la vora d'un pi ver( pi pinyer), era un pi immens que feien falta dues persones per abraçar-lo. Amb la seua copa suau  tota igualada, era un arbre de dimensions considerables.



La vista del port de Sant Miquel

Vam intentar buscar la senda, ens vam posar per un bancal amb prou herba i va ser allà on sobre d'un mur  vam veure córrer una perdiu amb els perdigons darrera. Finalment vam arribar a una carretera  que arribava a Sant Miquel, allí va ser quan Pau ens va contar l'acudit de la "mongeta palaueta" (queda pendent l'explicació).  Vam caminar alguns trossos per carretera, i d'altres per senda forestal endinsant-nos en la vegetació.  Vam arribar a un punt que teníem una bona vista del Port de Sant Miquel i una xicoteta illa que es despenjava de la costa, era el nostre destí final per al nostre segon dia de viatge.

Sa caleta des Moltons

Prompte vam topetar amb la llera  d'un torrent que ens portaria a la carretera des port. Pel camí cantàvem cançons eivissenques d'UC; Bona nit blanca Roseta, Anàrem  a Sant Miquel, i moltes més.  Vam arribar  on tenia aparcat el cotxe Pau. Vam anar a la caleta on estaven els restaurants, vam muntar pel costat de la carena, vam pujar amb el pes de les motxilles i després d'una volta vam tornar a buscar sa caleta des Multons. Hi havia alguna parella i  dues o tres casetes, una a cada costat de la cala. Hi havia unes barquetes  que desitjaven provar les llargues  fustes per esvarar-se fins a la mar.


El bany a sa calenta
Ens vam canviar i ens vam llançar a l'aigua, Lluís és va posar nuet i la resta amb el banyador, l'aigua estava molt neta i feia goig banyar-se. Les ones trencaven violentament contra les fustes que envaïen l'imperi de la mar, encara que elles sols volien facilitar a les barquetes acaronar les ones. Lina es va posar sobre una roca gegant que partia la cala per tirar-nos pedres quan eixirem de l'aigua, però finalment no ho va fer, de fet Pau i Lina es van banyar junts amb nosaltres. Ens vam tornar a canviar  i vam anar a sopar  al restaurant de la caleta principal. Segons ens van dir era el restaurant més car d'Eivissa, però sols en qüestió de peix, nosaltres vam sopar una pizza per un preu mòdic. Després vam agafar el cotxe de Pau i vam anar a buscar la torre del Molar però no la vam trobar.

La nit a sa caleta des Moltons

Per la nit vam tornar a sa caleta des Moltons per mirar de dormir, ací Pau i Lina ja se n'havien anat a casa, ara la caleta estava deserta. Hi havia unes precioses hamaques que ens convidaven a passar la nit, vam esdevenir ocupes d'hamaques, com dèiem nosaltres"apolides". I la situació va començar a fer-se d'allò més divertida. "Cinc personatges ocupen les hamaques de la platja". Jo en vaig agafar una que tenia un trosset trencat, els jocs de paraules es succeïen en aquell hotel de tres mil estreles. Era un moment realment meravellós. La brisa marina ens acaronava la cara, endinsats dins del sac de dormir observàvem aquell meravellós espectacle.

La mar seguia cabuda erosionant  per la nit aquella caleta nocturna. De nit aquella illeta il·luminada  era millor del que imaginàvem.

Segons ens havia contat Pau a l'illa vivia un xeic àrab i era controlada per gent amb metralletes. Feia molts anys van comprar aquest l'istme per edificar i van desfer la connexió a terra, això va canviar l'estructura de la badia, les corrents ja no han segut iguals.

La llegenda dels fameliars

A Santa Eulària hi havia una llegenda que parlava dels fameliars. En es pont vell naix una flor que dura una nit, i ficada en una ampolla de vidre,  si aquesta te l'emportes a casa, pel matí naix un fameliar.  És com un donyet que té la peculiaritat de  demanar faena o menjar. Tot el que li demanes ell ho fa; li manes  fes el llit, i ell fa el llit, se li dona faena i més faena i ell fa tot el que li manes, i quan no saps que demanar-li has de donar-li menjar, acabaria arruïnan-te. Finalment sols quedaria la solució de demanar-li faenes impossibles, com buidar la mar o coses així, era l'única manera de sortir-se'n.

La misteriosa llanterna basculant

Un moment que vaig obrir els ulls em va sorprendre dalt de la muntanya una llum, com la d'una llanterna que es movia. La primera sensació era la d'alguna persona  que baixava de la muntanya i venia a descobrir el nostre amagatall. Però el llum no avançava, sols es balancejava sempre sobre el mateix lloc, sobre la muntanya dels Moltons. Finalment vaig descobrir que era un màstil d'un vaixell i  que es trobava a l'altra banda i sobreeixia per sobre de la muntanya.


El silenci dels Moltons

A poc a poc les rialles i els jocs de paraules van anar  apagant-se per donar lloc al silenci dels Moltons.  Era un gran teatre natural  on hi havia les nostres butaques encarades al gran escenari marí, on les ones musicaven la nit i els focus  nocturns il·luminaven el balanceig dels vaixells que suraven tranquil·lament a l'aigua.

                

Ens esmunyíem una miqueta  de l'hamaca, però eren prou còmodes, tampoc no hi havia mosquits, vam descansar i ens va despertar la primera alba, quan la claror tornava a il·luminar els contorns de la muntanya, i també  ens va fer descobrir aquell màstil de vaixell que la nit va voler convertir en una misteriosa llanterna basculant.

A l'enllaç podeu veure un vídeo amb imatges d'aquell dia.

En el record

De vegades les experiències més impressionants  i més meravelloses són les més senzilles, després de quinze anys tinc un record d'aquell dia i d'aquella nit a la caleta que cap hotel de cinc estrelles amb  riques decoracions i àpats exòtics  podria superar. Açò ens fa reflexionar sobre el valor de les coses i la màgia de certs moments, especialment si estan lligats a la natura.

 Etapa de Santa Eulària al Port de Sant Miquel

Preciós mas prop del poblat de Balàfia.

Forn de calç prop de Sant Miquel

Port de Sant Miquel