Per unes quantes hores em vaig sentir lliure.
Havia arribat el dia tan esperat!, després de dos mesos sense poder eixir de casa per l'alarma sanitària pel coronavirus i alimentant-nos tan sols de les caminades que havíem fet feia temps. Que tot i això eren l'engruna necessària per subsistir en temps de mancança.
La solemnitat dels gestos quotidians
Els gestos quotidians s'havien esborrat del nostre dia a dia i s'havien quedat en el bagul dels records dels dies lliures. Ara per fi tornaríem a cordar-nos les botes, a preparar la motxilla, i a estudiar la ruta.
Cada gest senzill, que abans no tenia la més importància prenia una solemnitat especial en tornar-lo a fer després de tant de temps de clausura. S'havia de tindre la pedra a la sabata per notar el goig de caminar sense ella.
Fins i tot la matinada de les cinc del matí l'encarava amb més ganes. Estava amb els nervis i la il·lusió, però també amb la sensació que tal vegada feia alguna cosa incorrecta fora d'allò permés. Que vindria la policia a tancar-me per haver trencat alguna de les moltes normes que havies de tenir en compte quan eixies de casa.
Els primers passos
Vaig creuar els primers carrers encara no banyats per l'alba, farcits per la solitud de la nit, vaig resseguir la traça de la ruta que jo mateixa m'havia fet. Vaig arribar a la circumval·lació, a la ronda est, on els fanals il·luminaven la via. Més enllà, als horts es fonia la claror, i entrava dins la gola de llop dels camins del terme.
Pel caminàs
Vaig iniciar el camí pel Caminàs, vaig deixar el camí d'Almalafa, que portava el nom de la partida que protagonitzava, però jo vaig seguir pel Caminàs que ara entrava a la partida Censal, la qual solcaria prou temps en aquest principi de la meua ruta.
El Camí Vell de la Mar
El camí estava desert i sols el meu esguard trencava la pau de la nit. El Caminàs també s'havia apagat i no hi havia xiques d'amarg somriure a les cadires esperant. Vaig encetar el camí Vell de la Mar. L'alba tímidament començava a pintar el cel i les siluetes dels arbres i de les alqueries es retallaven les vores del camí. Vaig passar per la vora d'una alqueria marcada al meu llibre dels topònims del terme, l'alqueria de la Gabriela, em vaig acostar per veure-la millor en la penombra, però l'herba i la poca llum em van fer recular.
L'ermita de Sant Isidre
Ara al meu davant es dibuixava la silueta de l'ermita de Sant Isidre, la blancor de la capella ressorgia entre la foscor de l'arbreda, però minut a minut el cel anava il·luminant-se més i més. Tota l'estona anava caminant per la partida Censal.
Ací teniu una mica l'explicació que ens mostra el panell de la seua història:
"Construïda entre 1630 i 1644, sobre els terrenys que va donar el llaurador Antonio Castell el 1628. A finals del segle XIX va ser objecte de reformes, i el 1973 va ser restaurada per la UTECO. Mostra l'evidencia d'unes formes constructives gòtiques que van arribar a perviure durant segles. S'hi conserven restes del retaules major de 1652, d'Antonio López, autor també de la pedra dau."
"Construïda entre 1630 i 1644, sobre els terrenys que va donar el llaurador Antonio Castell el 1628. A finals del segle XIX va ser objecte de reformes, i el 1973 va ser restaurada per la UTECO. Mostra l'evidencia d'unes formes constructives gòtiques que van arribar a perviure durant segles. S'hi conserven restes del retaules major de 1652, d'Antonio López, autor també de la pedra dau."
La primavera ho envoltava tot
A l'horitzó espurnejava com un castell de focs el complex industrial del Grau, amagant una història darrera que més endavant parlaria al capítol de la font de la Barrassota.
El camí estava encaixonat per dos marges de considerable alçada, tot em feia pensar que antigament era un barranc, i estava caminant per l'antiga llera.
La primavera estava allà amb tota la seua força, feia pocs mesos que hi era, havia passat per davant dels meus narius mentre nosaltres ens foníem entre les parets de la llar.
Un estol de flocs de neu
Per això hui apreciava de manera diferent els colors, els olors, les formes. Els cinc sentits s'obrien a flor de pell per xuclar tot allò que pas a pas m'anava trobant. Alguns rosers silvestres obrien les seues flors blanques de pètals grans en una marjal de la vora, deixant com un estol de flocs de neu escampats pels arbusts per captivar els caminants.
Un estol de flocs de neu
Per això hui apreciava de manera diferent els colors, els olors, les formes. Els cinc sentits s'obrien a flor de pell per xuclar tot allò que pas a pas m'anava trobant. Alguns rosers silvestres obrien les seues flors blanques de pètals grans en una marjal de la vora, deixant com un estol de flocs de neu escampats pels arbusts per captivar els caminants.
Una mar de lligabosc
Vam travessar l'autovia pel camí que la creuava per sobre, des de dalt del pont encara podíem visualitzar el tros de camí antic que va ser tallat per construir la gran autovia.
Ara em quedava el camí Vell de la Mar que arribava al Grau. Ara vaig passar per un tros de la partida la Borrassa. Alguns camps abandonats ens acompanyaven amb una mar de lligabosc que s'havia anat escampant, i ara en la florida espurnejaven una mar d'escuma de flors grogues i blanques.
Rucs i galls
Rucs i galls
En apropar-nos al Grau algun estol de gavines sobrevolaven en formació el meu cap. En un bancal un ruc negre avorrit ens venia a saludar,era molt agradable trobar-nos aquests regals que el camí ens anava posant pel mig. Era reconfortant escoltar els galls cantar al nou dia, com es contestaven els uns als altres.
Vaig arribar al Grau els edificis començaven a envoltar-me, però una plaça i una placa es va mostrar solemne al meu davant. Era la plaça de la font de la Barrassota.
La font de la Barrassota
Una història propera
Una història propera
Antigament hi havia a la vora de la mar, a la partida de la Barrassota prop de la ratlla amb Almassora un paratge amb arbres grans, una font i una venta. La Font de la Barrassota. Els meus rebesavis per part paterna després de baixar dels Ports es van instal·lar al Grau. Tenien una alqueria on vivien tot l'any, i conreaven la terra i criaven animals, tenien plantats fruiters a la vora de la sèquia i venien les collites al mercat del Grau, la vida els era agradable i anaven reinvertint els diners que anaven guanyant amb la compra de noves terres veïnes, i així anaven ampliant els seus horts. Feien melonars i les bones collites omplien el rebost.
Tot va anar costera avall
Fins que un dia malauradament tot això es va fondre com un glaçó en un got. Una multinacional anava a transformar tot aquell paratge d'alqueries, terres de conreu i el paratge de la font de la Barrassota amb un gran complex industrial. Les terres els serien expropiades a canvi d'alguna compensació, depenent de la influència dels propietaris. Era el progrés.
Segons em va contar mon pare que freqüentava l'alqueria del seu avi durant els estius quan ell tenia sis o set anys, cap a l'any 55. Alguns llauradors es van alçar amb les corbelles en la mà contra aquesta injustícia, però la presó i la repressió van tallar qualsevol revolta. Les alqueries van ser enderrocades, les terres arrasades i el paratge devastat.
Buscant la font
Ara farà uns quatre anys vaig anar en mon pare a la sèquia mitgera d'Almassora, a prop de la planta de butà, és va situar a la vora de la sèquia, va tancar els ulls i va fer moure els records d'infància, per la distància que ens trobàvem de la mar i a la vora de la sèquia, que eren els referents que tenia per situar-se. Vam buscar la font i vam trobar un clot a l'altre costat de tanca, que podia ser el que quedava de l'ullal. Solemnement mon pare va senyalar on hi havia un gran dipòsit i em va dir; - en aquell punt estava l'alqueria del meu iaio.
El Grau
La plaça feia homenatge a la font de la Barrassota i hi havia una construcció reproduint l'indret, podíem llegir una inscripció que datava de 1802.
Vaig seguir pels carrers del Grau, a aquestes hores, les set de la matinada estava tot molt tranquil i no hi havia gent pel carrer, vaig passar per davant d'alguns murals molt treballats i després vaig passar per davant de l'església de Sant Pere. Vaig encarar el passeig principal on encara alguns bars i restaurants que antigament oferien delícies de peix fresc i marisc esperaven el moment de poder tornar a obrir i oferir les seues llamineries. Els monuments que anava veient feien referència als diferents treballs que caracteritzaven al Grau en l'àmbit de la pesca; la peixatera, els mariners, i les dones que treballaven reparant les xarxes. Vaig passar per davant d'algunes façanes modernistes que lluïen en aquell pany privilegiat.
El pinar del Grau
Vaig seguir pels edificis del port fins deixar el grau, a la nostra esquerra apareixia una arbreda de pi blanc, era el pinar del Grau.
El pinar era un dels grans pulmons de Castelló i del Grau, era una pinada de pi blanc (pinus halepensis) segons a història de Tombatossals van ser la conlloga els que van donar forma a aquesta pineda, des de la serra Arrancapins anava arrancant els pins i Bufanúvols els anava enviant al punt on van crear l'arbreda.
El Pinar per al poble
Malauradament la pressió urbanística, la venda de zones públiques a privades i l'especulació ha anat esquitllant la dimensió de la pineda. Sempre recordaré quan ma mare em contava quan de jovenetes anaven a la platja i després al pinar , i estaven al pinar com de costum i se'ls va apropar un home i els va dir: "senyoritas ,esto es terreno particular " era quan es va vendre la part on hi ha el golf, malauradament el poble vam perdre una part del que era nostre. Sempre recordarem el lema tan sentit:El pinar per al poble.
Sempre havia estat un punt de trobada per fer dinars, trobades, aniversaris o qualsevol festeta d'amics o de família.
El planetari
Vam seguir el camí cap a la platja. Un edifici amb una gran cúpula recordant una nau espacial imposava a la vora: era el planetari. Em venien records de nits tranquil·les d'estiu, de sopar a la platja i després amb els telescopis per trobar els planetes i estels fugissers. De descobrir el cel nocturn amb totes les constel·lacions i les formes que dibuixaven.
El pinar era un dels grans pulmons de Castelló i del Grau, era una pinada de pi blanc (pinus halepensis) segons a història de Tombatossals van ser la conlloga els que van donar forma a aquesta pineda, des de la serra Arrancapins anava arrancant els pins i Bufanúvols els anava enviant al punt on van crear l'arbreda.
El Pinar per al poble
Malauradament la pressió urbanística, la venda de zones públiques a privades i l'especulació ha anat esquitllant la dimensió de la pineda. Sempre recordaré quan ma mare em contava quan de jovenetes anaven a la platja i després al pinar , i estaven al pinar com de costum i se'ls va apropar un home i els va dir: "senyoritas ,esto es terreno particular " era quan es va vendre la part on hi ha el golf, malauradament el poble vam perdre una part del que era nostre. Sempre recordarem el lema tan sentit:El pinar per al poble.
Sempre havia estat un punt de trobada per fer dinars, trobades, aniversaris o qualsevol festeta d'amics o de família.
El planetari
Vam seguir el camí cap a la platja. Un edifici amb una gran cúpula recordant una nau espacial imposava a la vora: era el planetari. Em venien records de nits tranquil·les d'estiu, de sopar a la platja i després amb els telescopis per trobar els planetes i estels fugissers. De descobrir el cel nocturn amb totes les constel·lacions i les formes que dibuixaven.
La platja del Grau
Algunes persones cenyides amb neoprens es preparaven per batallar amb les ones amb les taules de winsurf. Vaig seguir pel passeig marítim, hi havia un nou horitzó i noves sensacions.
Ara la música que ambientava l'escena era la remor de les ones, i el seu plany humit. A la vora del passeig hi havia tamarits florits i algunes especies que sempre acompanyaven les dunes, com el rave de mar.
Mans d'escuma
Vaig endinsar les botes en la sorra i vaig encaminar els meus passos a la vora de l'escuma on les petjades anaven deixant el rastre. El dia ens donava un cel gris, fresquet, i les ones ens havien ofrenat una estora de petxines de colors. Cada una tenia hui un color especial, el de la bellesa de les petites coses, les ones anaven fent dibuixos amb l'escuma i deixant l'ambient perfumat de salnitre.
Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, com deia la cançó, i en aquell moment caminar per vora platja era molt especial. Anava jugant amb les ones i el seu anar i tornar que intentaven cercar les meues botes per mullar-les. Em van captivar els seus moviments sensuals, com mans d'escuma que acaronaven tendrament la sorra, extasiat com si fora la primera vegada que veia aquest espectacle. Havia de recollir aquella remor, aquell olor salat, aquelles imatges, per desar-les en el bagul dels records, per poder embriagar-me d'elles en els moments d'aïllament i de clausura que encara ens esperaven.
Trencant la norma
Però el temps passava i havia de fer via, vaig deixar les ones i vaig encarar el passeig, amb l'entaulat de fusta que protegia la vegetació. La gent venia a fer esport, amb la bicicleta o a peu, alguns amb la mascareta, d'altres sense, uns sols i altres en xicotets grups, però tots impassibles als detalls del paisatge.
Tal vegada jo trencava la norma general quan m'aturava per gaudir de la bellesa d'una flor o escorcollava les dunes amb la mirada per si hi havia lliri de mar florit, o quan vaig descobrir aquell Pittosporum que creixia a dalt de la palmera, i el vaig retindre a la caçadora d'imatges, o quan em vaig aturar per gaudir d'aquelles flors grans de la corretjola de serp (convulvulus althaeoides). La gent corria i pedalava però no s'aturaven per gaudir dels detalls de l'indret.
Tal vegada jo trencava la norma general quan m'aturava per gaudir de la bellesa d'una flor o escorcollava les dunes amb la mirada per si hi havia lliri de mar florit, o quan vaig descobrir aquell Pittosporum que creixia a dalt de la palmera, i el vaig retindre a la caçadora d'imatges, o quan em vaig aturar per gaudir d'aquelles flors grans de la corretjola de serp (convulvulus althaeoides). La gent corria i pedalava però no s'aturaven per gaudir dels detalls de l'indret.
La marjal
Vaig deixar el passeig on hi havia la caseta de bany i vaig redreçar el camí cap a l'interior, cap a ponent, ara el gran pixavi de ferro de la rodona vigilava la vella via del tren, ara ja en desús.
Ara el paisatge ens regalava una nova cara, entrava a la marjal, a la partida de la Fileta, marjals de saó amb el nivell freàtic prou alt. La sèquia primer portava l'aigua bruta i després estava ben tapada amb una manta de plantes aquàtiques, especialment espiga d'aigua o llengua de cavall que li donaven una bellesa especial, encara vaig poder escoltar cantar les granotes que per a hui era tot un concert de la natura.
Xiquets d'alqueria
Vaig deixar la sèquia de la Fileta i vaig caminar per la Segona Travessera, aquesta zona estava més urbanitzada per alqueries i xalets. Vaig seguir el camí que pujava cap al nord buscant el riu Sec i em vaig aturar al senyal que posava Camí la Mota. Una mota era una sèquia que anava paral·lela a un riu. Ara entrava al camí la Mota, vaig seguir el camí a la vora de la sèquia.
Quan records d'infantesa em portava aquell camí, on cada estiu ens donava la llibertat per créixer, sent xiquets d'alqueria, amb la normalitat de conviure voltat de sèquies i d'horts, de pixavins i de granotes, de serps, de gripaus i de ratolins de marjal, de senillars i d'ullals a les sèquies. Amb les passejades nocturnes pel camí la Mota, amb els jocs i l'encesa dels "farolets". Que eren melons d'alger buits, amb dibuixos a la pell i encesos per dins.
L'emoció em trenca la veu
Quan records d'infantesa em portava aquell camí, on cada estiu ens donava la llibertat per créixer, sent xiquets d'alqueria, amb la normalitat de conviure voltat de sèquies i d'horts, de pixavins i de granotes, de serps, de gripaus i de ratolins de marjal, de senillars i d'ullals a les sèquies. Amb les passejades nocturnes pel camí la Mota, amb els jocs i l'encesa dels "farolets". Que eren melons d'alger buits, amb dibuixos a la pell i encesos per dins.
L'emoció em trenca la veu
M'estava apropant a eixe espai tan conegut, on ara vivia la meua família i on feia dos mesos que no els havia vist per la clausura del cobid -19. Per això, quan vaig arribar al tros, em vaig apropar a la tanca i li vaig donar la sorpresa "Bon dia sinyo dona". L'emoció va ser compartida i la sorpresa ens va fer defallir la veu, després de gaudir d'aquest moment de tornar a veure a les persones estimades, de veure l'horta i el tomatar ufanós em vaig acomiadar i vaig seguir el camí la Mota.
Un riu de gent
Vaig seguir pel camí la donació fins passar pel parc del Meridià que estava tancat, era el punt on es creuaven el meridià 0 i el paral·lel 40, ara tancat per l'alerta sanitària. Fins ara havia trobat poca gent pels camins, però ara eixia al camí la Plana, a aquesta hora hi havia un riu de gent caminant i pedalant que anava més enllà de la capacitat que tenia la via. Vaig cercar el meu lloc, intentant guardar la distància de seguretat amb la resta de la gent, per prevenció de no portar res dolent a casa ni contaminar a ningú. Però veient com estava de gent a aquesta hora vaig deixar el camí més freqüentat i vaig seguir pel Caminàs.
Fatigat
A la vora del camí un tractor estava llaurant el bancal, era el meu amic Sidro, el vaig saludar i vam descanviar algunes paraules i vaig seguir pel caminàs. Tot i que el camí era fàcil i el desnivell era pràcticament imperceptible, la clausura i el poc exercici físic que havia fet durant aquests mesos feien que el meu cos no estava acostumat a aquestes gestes, per això em notava dolor a les cames i als peus, cosa que em va fer reduir el ritme més " allegro" que havia portat tot el dia.
Els darrers passos
Els darrers passos
Ara ja travessava els primers carrers de l'entramat urbà, com ja passaven de les 10 era l'hora de l'eixida la gent gran. Com després de la pluja els caragols, hi havia una eixida de caminants de rostres arrugats i cabells canosos que iniciaven la seua passejada. Vaig acabar de creuar els darrers carrers fins arribar a casa, cansat però molt content per la ruta que havia fet.
A l'enllaç del wikiloc podeu veure la ruta descrita
A l'enllaç del wikiloc podeu veure la ruta descrita
 |
| Ermita de Sant Isidre |
 |
| Complex industrial del Grau |
 |
| Campaneta en flor |
 |
| Roser silvestre en flor |
 |
| Phitosporum |
 |
| Lligabosc en flor |
 |
| Un ruc a la vora del camí |
 |
| Si són roses floriran |
 |
| Placa de la plaça de la font de la Barrassota |
 |
| Inscripció a la plaça de 1802 |
 |
| Mural al Grau |
 |
| Mural al Grau |
 |
| Església de Sant Pere |
 |
| Mural de davant de l'església |
 |
| Imatge de l'església del Grau |
 |
| Estàtua en homenatge al home mariner |
 |
| Escultura en homenatge a la dona peixatera |
 |
| Façana amb el mirador a la casa del passeig principal |
 |
| Escultura en homenatge a la dona remendadora |
 |
| Un jardí al Grau |
 |
| Una sàlvia florida a un jardí |
 |
| El pinar del Grau |
 |
| El planetari |
 |
| El tamarit florit |
 |
| Foració a les dunes de la platja |
 |
| El passeig entre les dunes |
 |
| La platja del Grau |
 |
| Vora la mar |
 |
| Mans d'escuma |
 |
| Estora de petxines |
 |
| Serà blava i tranquil·la la mar |
 |
| La bellesa de les coses xicotetes |
 |
| Phitosporum dalt de la palmera |
 |
| Flors de corretjola (convulvulus) |
 |
| La via del tren en desús |
 |
| La sèquia de la Fileta |
 |
| Planta aquàtica a la sèquia de la Fileta |
 |
| La sèquia de la Mota |
 |
| Una horta, i un tomatar ufanós |
 |
| Buganvilia floriada a una alqueria |
 |
| Basílica de Lledó |
 |
| Una sèquia al camí del Caminàs |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada