Ens
vàrem posar en marxa conduïts per Maria
Àngels de
Relleu, la
qual coneixia
la senda. Segons ens va contar ella, anàvem seguint
el
camí del Peix, que
era
un
itinerari
que feien antigament per
pujar el peix des de la costa de
la Vila Joiosa
fins
a l'interior, buscant Cocentaina
i Alcoi.
Coincidia
en
algun
tros amb el
camí de
Sant
Jaume, així
ho confirmaven les
seues marques, amb la fletxa groga i la petxina.
El
camí anava transcorrent entre matolls i marges, i ens donava una
bona visió de tot l’entorn. Un punt de referència era el
Puigcampana, era una gegantina mole de pedra que s’alçava
cap al nord, als peus de Finestrat. Des d’aquella
perspectiva no es veia l’obertura que li donava el nom, com si es
tractés d’un vell campanar de roca.
Anàvem
pujant per la senda empedrada, que més enllà es feia pista de
terra. Els ametlers estaven al ple de la florida, moment que li
donava a la caminada una bellesa especial. Semblava que havien de
conjuntar els diferents colors del paisatge; que anaven del blanc de
la terra al blanc i rosa de les flors dels arbres, tot i que el cel
estava tapat i no ens podia acompanyar amb el seu blau.
Alguns
masos vells i mig enderrocats deixaven veure les seues vergonyes, amb
els sostres enrunats, però quedava
encara dreta l'estructura
de les seues parets.
Una
manta florida de ravenell es va unir als ametlers florits, acabant
així d’omplir l’escena. Era com si entràrem dintre d’un
quadre.
Vàrem
deixar el camí
del Peix per
dirigir-nos al pantà
de Relleu, el
qual
seria la perla de l'etapa, tot i que ens havíem de desviar per
poder-lo veure. Vàrem
aturar-nos un moment per fer un mos i recuperar les
forces.
El pantà de Relleu
Va
vindre el moment de creuar el riuet, alguns
vàrem travessar
i d'altres se'n van anar a rodar. En pujar un turó
el paisatge se'ns va fondre als ulls, i l'aigua i la pedra s'obrien
al nostre davant. Ens vàrem extasiar mirant-lo. Segons ens va contar
Maria
Àngels
el pantà era obra del mateix arquitecte que havia fet el de
Tibi
i el d'Elx,
però aquest era el darrer que
feia i va
voler
millorar la construcció amb el que havia aprés dels
altres. El pantà estava molt ple de sediments, per la qual
cosa la seua capacitat estava
molt reduïda.
Era
difícil veure el pantà amb aigua, ja que normalment estava sec, i
nosaltres el vàrem trobar en un moment espectacular.
Ací
teniu alguns extractes dels panells informatius:
«El
Pantà de Relleu era una de les obres
d’enginyera civil del segle XVIII millors conservades del País
Valencià. Es trobava a la confluència del
riu Amadorio
i el barranc de la Cova, la presa era
del tipus volta-arc, de 30 metres d’altura i permetia
una capacitat de 4,337.696 metres cúbics. Va quedar en desús a
causa de la construcció d’una presa al terme de la Vila
Joiosa durant la dècada dels 50.»
«El
Pantà es va començar cap a l’any 1653, quan Felip IV va donar
llicència als habitants de la Vila Joiosa per construir la
presa, i es va acabar l’any 1776. El pantà permetia el reg de les
hortes de la Vila. Tot i això l’estancament de les aigües
del riu Amadorio va promoure aiguamolls i alguns focus de
paludisme, cosa que va portar a certs sabotatges de l’obra per part
d’alguns veïns de Relleu.»
Li
vàrem donar la volta per la vora, per poder veure la presa, i en
arribar a un xicotet tossal vàrem poder observar com es vessava
l'aigua per dalt d’aquesta, i es precipitava al fons del barranc.
En caure a l'altra banda, sobre el llit del riu Amadorio, feia
un gran terrabastall, em donava calfreds la seua fondària.
Amb
una mica de vertigen encara
pel precipici vàrem recular
fins arribar a la
pista
planera,
per tornar
pel camí
que havíem vingut, i
després desviar-nos
cap
a Relleu.
Relleu
Sota la llum de l'aixama
En
arribar a Relleu vàrem buscar el bar «el Cazador», un
bar bo i barat on ens vam menjar un arròs caldós i moltes
més llamineries, que els i les caminants anàvem engolint per
recuperar les energies deixades a la caminada.
Després
del dinar
Maria Àngels
ens va acompanyar a fer una volta per
Relleu,
era
un poble bonic, ben cuidat, que amagava racons encisadors.
Molts
carrers estaven folrats
amb mosaic modern, tot i que no era antic guardava l'equilibri, i li
donava
al poble una alegria especial.
Vàrem
tenir la sort que en arribar a la
seu de l'associació
cultural l'Aixama
ens
varen
poder
segellar l'etapa amb l'encuny de
l’entitat.
Ells
prenien el nom
d’un
utensili antic, aquest
estava
fet d’un
manoll d’espart sec, trenat amb cordells d’espart verd, formant
una tira d’aproximadament un metre de longitud.
Quan
es ponia
el sol el dia de Nadal,
se’ls
prenia
foc per l’extrem, i se’ls
feia
girar amb la mà.
Aquest
era
un costum molt antic,
vinculat amb un ritual de purificació en la nit màgica dels
solstici d’hivern. Tal
vegada veure
aquest espectacle,
podia
ser un bon motiu per tornar
a
Relleu,
per fer giravoltar el
feix d’espart, mentre
espurnejava
i dibuixava en l’aire cercles de foc.
I
així dansar joiosos
sota la llum de l’aixama.
Després
vàrem poder visitar el museu, el xic ens va fer una explicació, i
vàrem veure moltes ferramentes tradicionals dels diferents oficis;
els forcats per llaurar, i els atuells i les albardes per carregar a
la somera, fins i tot una arna feta d’espart trenat. També hi
havia una maqueta del castell i diferents estris antics de la vida
quotidiana del poble, així com ceràmica de Manises del segle
XVI i diferents troballes. Al museu ens van explicar la importància
del treball de l’espart al poble, que ocupava molt de temps a la
gent, quan al camp no hi havia tanta faena. D’aquest es feien
utensilis per al treball quotidià i també se’n venien.
Després
ens va acompanyar a fer una volta pel poble per explicar-nos la seua
història, en
aquest recorregut
hi havia
alguns detalls que crec que tenien
la seua importància:
Hi
havia en
algunes façanes algun taulellet ceràmic, majoritàriament feien
referència a algun fet religiós,
sobretot alguna Mare de Déu. Però
hi havia un d’especial,
en
el qual hi havia tres persones amb instruments fent festa, i a sota
posava; «El
Convocador»,
feia pensar amb la tradició
de l’anunci d'esdeveniments,
acompanyats de música.
Vàrem
passar per les restes d’un molí que
es trobava
vora el barranc,
on quedaven algunes parets i una columna. Però
un dels elements que més
em va sorprendre
va ser el llavador, especialment l’espai
dedicat
a la neteja de la roba, com la pedra ondulada envoltava
tot el safareig. En eixir fora, una bassa plena d’aigua completava
el conjunt amb una bona vista del poble.
En
seguir
la visita
vam passar per casa
de l’Escrivà, amb
unes
lletres sobre
ferro que deien:
«Antiga
casa de l’Hort .Me fecit Isidro Soler(1827-1910).»
Vàrem arribar a un indret
que teníem
una bona panoràmica dels camps florits d’ametlers, i també del
castell
de Relleu,
encara que sols en
quedaven
alguns murs. Vaig
recordar
la caminada que
vàrem fer feia
anys de
Relleu
a la Torre
de les Maçanes, en
la qual
vàrem
passar per dintre del castell.
En
tornar a passar pels carrers del
poble,
llavors
era
el treball en
forja sobre les
balconades
el que absorbia
les nostres mirades.
Segons
ens va explicar el guia: «hi
havia el
carrer que pujava, que separava antigament els
habitatges dels
musulmans
i
dels
cristians.»
Finalment
vam
arribar
a
l'església,
tal
vegada el que més ressaltava era
el treball fet
en
fusta que reproduïa el poble de Relleu
al
llindar.
Vàrem
entrar per veure les capelles i l’altar, i
en
eixir ens vam fixar en la
paret de l’entrada,
on la
diferència entre
les pedres ens
marcaven
les
dues
construccions,
la
part de sota pertanyia
a
l'antic
minaret
de la mesquita, i
la de sobre era la nova construcció de l’església
cristiana.
Ens
vàrem acomiadar dels guies i del grup, i encara vàrem poder veure
el campanar il·luminat, quasi ja fosc vàrem tornar cap a casa.
Gràcies
a Maria Àngels per acompanyar-nos i ensenyar-nos tantes
coses, i a l’associació l’Aixama per les vostres
explicacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada