dilluns, 6 de setembre de 2021

Caminada pels Ports

De Villores a la Todolella i de Villores a Ortells,  Palanques, Sorita i la Balma 4 i 5/ 9/21


Caminada de reconeixement de la Todolella a Villores 4/5/21

El cap de setmana del 4 i 5 de setembre tornàvem als Ports a ensumar la seua essència, a conèixer la seua història i les seues problemàtiques,  a descobrir una comarca que a poc a poc havia anat consumint-se i ara els seus habitats lluitaven per no defallir.

Vaig arribar a Villores el dissabte de matinada i em vaig trobar a Maite, Joan, Encarnita i Lluís que es preparaven per esmorzar.

Vaig esmorzar amb ells i vaig gaudir de les viandes que portaven  de la Marina i del Comtat, vaig provar les Seroles, una fruita dolça que recordava a una pometa molt menuda, hi havia de verdes i de roges, a la caminada de Turballos a Beniarrés vaig descobrir els arbres que les produïen.

Quan ells van estar amanits; Lluis, Joan i Jo vam pujar al cotxe i vam anar a la Todolella. En arribar vam aparcar i vam iniciar el camí, vam passar per la plaça de la Vila  i el nucli antic, de carrerons estrets i regust a dansa guerrera. Vam arribar al castell, una dona de blanc passejava el gos, nosaltres la vam saludar, vam fer la volta per la zona del castell, a la porta un cartell ens alertava; propietat privada, no es visita. Dissortadament ens havia quedat clar, vam baixar del turó del castell i vam avançar cap al peiró de Santa Caterina, en pujar una pista, una muntanya d'argiles de colors ja ens tapava la  Todolella i el castell. Vam seguir per la pista, a la vora esquerra una penya escarpada li feia raser a un prat verd farcit de vaques tranquil·les  que esperaven l'admiració dels caminants.

Després de caminar una estona cap a l'est apareixia Forcall al fons de la vall, en la forca dels tres rius on estava situat; el Cantavella, el Calders i el Bergantes.

Al nostre davant hi havia  la mola de la Vila,  i poc després a l'esquerra el mas de la Sebastiana,  a la llunyania dalt del turó. Vam seguir davallant fins endinsar-nos dins d'un barranquet, un toll a les profunditats ens feia imaginar com seria d'espectacular el salt quan el barranc duguera  aigua.

En pujar per la senda pedregosa unes pedres grosses i abellidores van ser uns perfectes tamborets per seure i esmorzar el que portàvem a la motxilla.

Després del descans vam seguir la costera fins arribar a un altre element important; el mas de la Sebastiana, era gran i molt ben conservat, tenia a l'entrada una premsa de vi, estava a trossos pintat de blau. Vam seguir per la pista fins arribar a un altre punt important, la ciutat romana de Lesera.

Des de la pista no es visualitzava més que la mola gegantina, i el camí que hi portava, deixaríem la visita per una altra ocasió. Un panell a l'altra banda ens parlava del túmul funerari, vam seguir una estona la pista però en no trobar-hi res ho vam deixar per un altre dia. Vam recular i vam seguir el camí cap a Villores. Ara la mola ens regalava generosa les seues faldes verdes que brillaven al sol novell, era ordi rebrotat de la collita anterior i herba.

Vam anar deixant la vista de la mola de la Vila en darrera, vam creuar un bosquet de carrasques, recorrien la senda obrint la vegetació desconeguda, de flors grogues menudes que ens feien pessigolles a les cames.

Un hort ens va captivar, estava ben treballat i hi havia fruiters, nosaltres ens vam encabotar en passar per l'estret assegador de pedra, lluitant contra els esbarzers que ens barraven el pas. Quan ens vam adonar a l'altra banda hi havia una senzilla pista que  facilitava el camí, ja sabíem una cosa més per quan vinguérem amb el grup.

Vam seguir per la pista de terra, a l'horitzó ja es veia Villores, ajocat en un petit turó dominant la vall, en arribar ens vam endinsar per l'entramat urbà, i al bar del poble ens vam reunir amb Mayte, Jesús i Encarna, vam rememorar la gesta que havíem fet i vam gaudir de la fresca.

Vam tornar on teníem els cotxes i la caravana i ens vam entaular  a la vora del carrer, vam menjar  les millors viandes en la millor companyia.


Caminada de Villores a la Todolella 4/9/21

Ester

Després de dinar al carrer en una tauleta, amb els amics i amigues del Camí, vam anar amb els cotxes a fer el reconeixement del camí  de la Balma.

En arribar de nou a Villores ens vam tornar a trobar amb Ester,  una dona nascuda a  Luco, jubilada, que tenia la casa on teníem aparcats els cotxes. Ester ens va contar moltes coses de Villores. Ens va dir que ella havia treballat 35 anys portant el bar del poble, però ens va explicar que quan ella era jove  hi havia molta més gent, i la fabricació de l'espardenya era el que tenia ocupat a quasi tot el poble.

Els homes cosien les soles amb una màquina com la que hi havia a l'entrada del carrer, i les dones cosien les betes i la careta de davant. També s'hi dedicaven a Forcall i a la Mata, però Ester ens va marcar la importància de Villores.

Ara eren poca gent al poble, però ella encara feia espardenyes per un xic de la Mata. Va entrar dins de casa i ens en va traure un grapat, ens va dir que n'hi havia de sola d'espart i de roda de pneumàtic que era més dura.

Ens va fer l'explicació de com cosia la tela de davant, quan la tenia enllestida passava a una altra dona que cosia les betes.  Ens va dir que els joves teníem molts entreteniments, però ells ja s'havien acostumat a fer espardenyes i era l'afició que tenia la gent major. Li vam contar que aquella vesprada anàvem caminant a la Todolella i ens va regalar un mapa del Tossal.

Ella ens va explicar que antigament anaven pel caminet que nosaltres aniríem, anaven  a la Tolella a fer fideus. Eixien de Villores  carregats amb la farina i allà tenien una màquina per fer els fideus, i tornaven ja amb la pasta feta. Un altre home major  que passava pel carrer  ens va contar també que anaven amb la burreta a fer fideus a la Tolella.


Camí de la Tolella

Quan es van fer les sis de la vesprada i vam trobar a Joan, vam iniciar el camí que havíem fet aquest matí, però ara a la inversa.

La calor ja havia baixat respecte la xafogor de les caminades de l'estiu per  vora mar, però també el dia era més curt i es feia més prompte de nit. Primer vam eixir del poble, encara em rondinava al cap tot el que ens havia contat Ester  sobre  les espardenyes i els fideus. Vam aturar-nos a la font, que rajava fresca omplint el gran abeurador, a la vora una horta ufanosa era vigilada per un parell d'homes que seien admirant les seues hortalisses. 

Després d'una bona remullada vam seguir el camí, a la vora  de la pista un bancal de xiprers ens feien preguntar-nos la seua funcionalitat, pensàvem en un antic cementeri o alguna cosa semblant. Hi havia una tomba amb pedres i una placa al xiprer on posava Rita,  una capelleta al fons rematava l'espai.


Vam seguir pel camí formigonat, però la confiança que em donava haver fet el camí pel matí, em va fer relaxar-me, capficat amb la conversa, ens va fer enganyar-nos, i seguir la pista una estona. Les sendes amagades que abans duien a una pista oberta, en fer-la a l'inrevés ens confonien a l'hora de deixar la pista per entrar a la senda. En mirar una muntanya a l'horitzó i no reconèixer-la, de seguida vaig reaccionar  i vaig recular per seguir per la senda correcta;  marges de pedra seca i ombra de carrasca, i reconèixer la senda bona, que volíem més de la vida!.

Vam resseguir els passos de la senda del matí, pel carrascar amb les floretes grogues, que ens acariciaven les cames i  la cintura, i l'equip verd que avançava, i anàvem dibuixant formes segons com era l'itinerari.

Després  d'obrir una tanca i després tancar-la, i deixar-la  tal com l'havíem trobada, per evitat que els animals se n'eixiren vam seguir per pista planera. A l'horitzó ja es retallava la mola de la Vila amb les seues penyes encimbellades i les faldes d'ordi rebrotat.

Escorcollàvem amb la mirada fixa, com una àliga la seua presa, per veure  entre el rocam de la mola  algun vestigi de la ciutat romana, sols vam albirar una barana que protegia alguna pujada.

El panell informatiu ens deia el següent:

La moleta dels Frares o de Libori

"La moleta dels Frares  o de Libori és un jaciment arqueològic que fou declarat d'Interès Cultural l'any 1998 i compta amb el màxim grau de protecció  de la legislació sobre el Patrimoni. Va ser identificat el 1876 per  per  N. Ferrer i Julve, catedràtic de medicina de la Universitat de València i aficionat a l'estudi de les antiguitats.

La seua ocupació remunta almenys a l'Edat de Bronze i va continuar durant els períodes del Ferro Antic, ibèric i romà, quan possiblement sota el regnat de l'emperador August (27 a.C. 14 d.C.) li va ser atorgat l'estatut municipal i durant prop de tres segles va ser una ciutat, l'única coneguda entre Sagutum i Dertosa.


El seu topònim era Lesera, segons consta en el text d'una inscripció conservada a Morella, que està dedicada a Júpiter en temps de l'emperador Caracal·la (212a C.)  La ciutat estava situada en un camí que de la Via Augusta es dirigia cap a Caesaraugusta a traves de la vall de l'Ebre.

Accedim al jaciment per una pista construïda el 2009, per a facilitar els treballs en el jaciment, que no es correspon amb l'entrada a la ciutat romana, situada al seu costat est."


La ciutat romana de Lesera

"Localitzada en el cor de la comarca dels Ports, en el terme de Forcall va ser la ciutat iberoromana més septentrional. Lesera és l'única ciutat coneguda a la província de Castelló. Es tracta d'un jaciment arqueològic de gran importància, no únicament  per la gran superfície que ocupava, sinó, perquè fa 2000 anys constituïa una gran aglomeració urbana molt organitzada, i, fins i tot tenia estatus municipal: Res pública leserensis. 

Ocupava un recinte emmurallat d'unes 6 hectàrees i va estar habitada fins al segle III després de Crist. Es trobava molt ben comunicada amb la Via Augusta. A traves d'un camí que discorria per un traçat molt semblant a la N-232. Lesera va ser un important nus de comunicació entre les terres litorals del Mediterrani i les terres d'Aragó.

 El conjunt de la ciutat de Lesera esta declarat Bé d'Interès Cultural."


La Necròpolis de Sant Joaquim de la Menadella.


Adonant-me de la importància del jaciment, estaria molt bé en una propera ocasió tornar per visitar-lo.

Però en observar el niu de paletes que marcaven moltes direccions  al marge del camí,  en vam veure una que posava la Font de la Menadella 3,3 km. A l'altra banda del camí un panell ens parlava d'un altre element de patrimoni, que ens deia el següent:


La necròpoli de Sant Joaquim de la Menadella es tracta de la primera comunitat tumulària excavada i estudiada a la comarca dels Ports. La necròpoli de Sant Joaquim Menadella es correspon a l'Edat del Ferro i es un espai funerari caracteritzat per les seues estructures circulars i quadrangulars molt ben conservades.

Entre les restes que s'han trobat destaca un aixovar de ceràmica i metall que contenia restes dels difunts.

Aquesta necròpoli servia com a punt per honrar els difunts, i com a punt de trobada dels diferents grups familiars de la zona.

La necròpoli de Sant Joaquim Menadella esta declarada Bé d'Interès Cultural."


També aquest element podria ser objecte d'omplir una propera visita juntament amb la ciutat romana de Lesera. Quin goig anar trobant un camí tant farcit de patrimoni, que ens puga omplir noves propostes.


Les Quatre Moles

Vam seguir per la pista, tal com caminàvem teníem una vista   al sud-est de les quatre moles de Forcall, recordem aquest esdeveniment que un dia a l'any omple Forcall. És una caminada no competitiva de muntanya que suposa pujar i baixar a les quatre Moles, les quals es troben prop de Forcall. La mola que teníem més propera era la Mola de la Vila on hi havia la ciutat romana de Lesera, més cap al sud la mola  de Roc, tant caminada quan fèiem l'etapa de Cinctorres a Forcall, on hi havia el peiró de Sant Pere, la mola Garumba estava més a l'est, i en direcció a Morella , a la banda nord del riu Bergantes hi havia la mola d'en Cosme.


El Mas de la Sebastiana

Ara el camí ens portava a un nou element de patrimoni d'un altre moment històric de la comarca;  el mas de la Sebastiana. Vam desviar-nos de l'itinerari principal per fer la visita al mas. Curiosament aquest tenia  la connexió  amb el camí pel costat est, però tenia la porta principal al costat de ponent.


El panell ens deia el següent:

"El mas és la casa tradicional d'aquestes terres. Es tracta duna explotació agrària integrada per una casa de camp, amb diverses dependències; una zona de pastura, les terres de conreu i els boscos. El mas està concebut per ser habitatge, i també lloc de producció, on es desenvolupen la major part d'activitats agrícoles i  de manufactures.

En aquest mas hi ha un curiós cas de juxtaposició de cossos; habitatge, corral i graner. Es tracta d'un mas fortificat. Des d'un punt de vista arquitectònic cal destacar la tipologia constructiva realitzada en maçoneria i tapia, també la composició de l'alçat principal, l'atri de l'entrada, el forn i la premsa de vi.

L'any 1693 apareix una referencia com a mas de D. Blai Ferrer de Montroig  dels llops. Des de 1962 fins a 1974 Enrique Porcar Badal i Pilar Roig Monterde van ser els últims masovers (habitants ) d'aquest mas."


Forcall, poble entre moles

Després d'entendre les peculiaritats del mas  vam seguir el camí cap a la Todolella, ara davallàvem cap al barranquet, vam reconèixer les pedres de la vora del camí que ens havíem servit per seure a l'hora de l'esmorzar. Vam travessar l'ombra dels pollancres i vam pujar per l'altra vessant,  ara teníem una visió més general del mas de la Sebastiana. Ens vam endinsar per una senda farcida de fullaraca de carrasca que amb les darreres pluges feia una catifa toveta i agradable pels nostres peus.   En salvar un xicotet coll teníem una bona visió de l'altra vessant. Ara podíem admirar  les quatre Moles i al bell mig com una perla protegida per  muralles, Forcall. 



Vam seguir el caminet, ara el castell i la Todolella es trobaven a l'altra banda del turó que teníem al davant, el qual regalimava argiles de colors, de tonalitats blavoses. Ara la pista feia baixada i prompte ja teníem la vista del casell, eixa fortalesa  que denotava el poder de la noblesa en temps passats, la pobresa de la gent humil i els luxes de la gent benestant. Fins i tot la fortalesa es trobava en un turó més elevat i distant respecte el poble, com per marcar l'estatus superior i distant   dels senyors respecte la part  plebea.


Peiró de Santa Caterina

Primer vam arribar a una cruïlla de camins, era el peiró de Santa Caterina, un panell ens parlava del peiró.

"Els peirons o creus monumentals s'ubicaven a les entrades de les poblacions, en els encreuaments de camins o altres llocs de rellevància. Aquest tipus de construcció podia servir per delimitar el territori o per l'advocació cap a una figura religiosa.

És un xicotet monòlit de maçoneria. Està rematat amb peces de pedra tallada, algunes d'elles procedents del peiró original. Conté, a mode de capelleta, un mosaic format per nou  peces, dedicat a Santa Caterina.

A la Todolella era costum que els xiquets de l'escola el visitaren el 25 de novembre festivitat de Santa Caterina. L'aspecte actual d'aquest peiró es correspon amb les reconstruccions de la  postguerra."


El Castell de la Todolella


 Vam seguir em direcció cap al  castell, vam passar una xicoteta canyada farcida de pedra seca que ens envoltava per totes bandes. M'agradava sentir-me envoltat de pedra seca i de l'equip de verd. En arribar al castell vam gaudir de la seua noblesa. Les finestres estaven obertes i hi havia llum a dins de les sales, un esguard conegut va aparèixer al fons de l'estança, era la xica que aquest matí passejava el gos, ella em va saludar.

Nosaltres vam anar gaudint de les diferents perspectives que ens oferia la fortalesa. Admiràvem els merlets i les finestres acabades en arc de mig punt. Al cap de l'estona va baixar la dona i ens va parlar de la seua situació, del seu oncle Richard que era el propietari del castell i que amb 92 anys encara va tocava l'orgue a l'arxiprestal de Morella. Ens va dir que no podíem entrar a visitar-lo ja que era propietat privada, era la seua vivenda.

El panell informatiu ens deia el següent:

"Situat en forma d'atalaia sobre la població de la Todolella. És un bon exemple de construcció militar medieval, conegut amb el nom del palau dels senyors de la Todolella. L'edifici que observem hui va estar construït al segle XVI, sobre un castell anterior del segle XIII.  Es tracta d'un magnífic exemplar molt ben conservat.

La seua construcció és de planta rectangular amb un patí central i porta d'entrada amb arc de mig punt. En el seu interior té un preciós pati d'armes amb arcs apuntats, un pou i una escala per pujar al primer pis.

El primer senyor de la Todolella va viure a mitjans del segle XIII. En el següent segle va ser senyor de la Todolella un important personatge, l'anomenat Francesc de Vinatea, reconegut per la seua defensa dels furs i de la corona. Uns altres elements a destacar son les pintures murals, les portes laterals amb arcades gòtiques i el seu corredor porticat, i les torres que s'observen a la part superior.

Actualment és un castell privat propietat d'en Ricardo Miravete, tot i que es troba molt transformat respecte l'original és una bona mostra dels castells medievals d'aquesta zona."


La plaça Major

Vam deixar el castell i ens vam endinsar pels carrers del poble, vam passar per l'església en la qual em va captivar la forma arrodonida de l'absis, també em va sorprendre el campanar.

Vam travessar els carrers estrets de la Todolella, veníem de Villores, però hui no faríem fideus. Vam travessar els carrers fins arribar a la plaça Major, ens vam aturar davant de l'arcada i de la placa de la plaça Major.

L'escut de la població tenia un ocell  a la part de dalt, el castell i les quatre barres. A l'altra banda de la placa hi havia la figura d'un colom i a sota posava  A.C. Todó, que era l'inici del topònim de la població. Tot això em va fer pensar.  Si busquem el nom de todó o tudó trobem que és un colom. Curiosament Todon (Toudon en francès) és un poble de l'estat francès i també té el mateix ocell a l'escut. De tot açò podem deduir l'etimologia  del topònim de la Todolella. Vaja, col·loquialment com si li diguérem la Colometa.


La dansa Guerrera de la Todolella

A la part de sota  de la placa vam  trobar una silueta feta per persones, era una figura de la dansa Guerrera de la Todolella, ràpidament vaig endevinar a quina variació de la dansa hi pertanyia, era eixa en la que els huit dansats anaven desfilant  agafats a l'espasa del de davant per dalt del muscle, i després anaven creuant les espases i formant un rogle, un dels dansants pujava damunt del feix d'espases, per això apareix més elevat sobre la imatge, respecte els altres dansants. Al vídeo que hi ha a l'enllaç podeu trobar aquesta variació al minut 16:36.

Vaig fer l'explicació als companys i companyes, tot fent la comparativa del cercle i les espases creuades  amb els bastons de caminar.

De seguida em va vindre la música de la dansa  a la ment,  i anava entonant la cançoneta mentre eixíem del poble a pel cotxe. Ja m'imaginava el grup de verd eixint del poble desfilant amb la música i  els bastons de caminar agafats al muscle  com si foren les espases de la dansa.  Ja de nit vam recuperar els companys i companyes que quedaven a la Todolella i ens vam  trobar tots i totes a Villores.


 El sopar a Villores

Vam preparar tots els atuells i les delícies que  havíem portat per fer un bon sopar, cadascú carregava  amb els estris i  els farcells personals  fins als berenadors de l'entrada del poble. Tal vegada la fosca nit ens amagava alguna sorpresa. Quina meravella!, bona temperatura, bona gent i una bona taula de fusta il·luminada, i bancs a cada banda. Vam escampar tot allò que portàvem; llaunes, panets, embotit, pots d'olives, tomates saboroses d'hortets de secà. Un ventall de viandes sucoses i abellidores omplien la taula.  Però l'experiència era que a Villores  l'oratge li agrada jugar amb els nouvinguts, i fer córrer a la gent, en aquest cas hui  tenia ganes de jugar amb nosaltres.

Així va ser, alguns ens va agafar a mig sopar, d'altres amb tot escampat i a punt de començar. De sobte, parlant del bon temps que feia, vam notar que queia  una gota, dues gotes, i de moment va començar a descarregar un aiguat de mil dimonis. Ai mare, el temps de Villores, que trapella!. Cames ajudeu-me, tal com estàvem sopant,  tanquem pots, omplim  carmanyoles, tanquem cremalleres. Mare meua, en un moment quina s'havia embolicat!.  Ens va fer fugir cames ajudeu-nos a amagar-nos,  però quan estàvem  a vint metres ja no queia ni una gota, però estava tot mullat.


El record de l'Aplec de Villores de 1999

No va caure tanta aigua com en l'aplec dels Ports de Villores de 1999, que molts cotxes van quedar enfangats en mig del bancal sense poder eixir. A  les actuacions, els músics esperàvem per veure si es calmava la pluja i podíem tocar. Jo recordo al final un moment de calma, encara  vam torcar en Saüc.


Vam acabar de sopar com van poder i vam anar a fer-nos el jaç al nostre vehicle mòbil, vam descansar per agafar forces per l'endemà.



De Villores a la Balma 5/9/21

En fer-se les set de la matinada vam començar a preparar-nos, a les 7:30 havíem quedat per deixar cotxes al santuari de la Balma, en estar preparats els conductors i a Maria arrancar-li el cotxe vam fer cap a la Balma, en tornar  vam començar la jornada.

Al nostre voltant hi havia una munió de cotxes, homes i remolcs farcits de gossos que lladraven, desitjant córrer per la muntanya espantant llebres i perdius. Es preparaven per fer un dia de batuda del senglar.

Nosaltres vam arribar fins a la carretera de Luco de Bordónque era el poble de la vora,  ja a l'Aragó, i vam baixar  per la senda que anava davallant cap al riu. Al darrera es quedava Villores amb l'església com a blasó. Vam deixar l'asfalt i vam caminar entre carrasques i matolls, hi havia molta saborija florida, o herba d'olives, (Satureja montana), que amb el seu perfum i flors blanques engalanaven la senda.

Vam arribar a una balma  a la vora del riu, on havien aprofitat les obertures de la roca per fer refugis de pedra, molt a prop ens vam trobar el molí de la Cova on un dels caçadors ja estava plantat sobre el penyal esperant la presa. Jo tenia records de la visita d'aquell molí feia molts anys en un aplec dels Ports amb  la nostra estimada Rosa Garcia.


El molí la Cova

El panell informatiu ens deia el següent:

"Era un molí fariner, mogut per la força del riu Bergantes, era privat i els principals usuaris eren els veïns de Villores i la gent dels masos del voltant.

El molí s'alimentava del corrent d'aigua del riu Bergantes, que era desviat mitjançant un assut als peus del molí de la Torreta. Des d'aquest punt una sèquia feia arribar l'aigua a la bassa  d'aquest molí. Una vegada ací la força de l'aigua feia girar l'estructura de la sènia que, al seu torn, feia girar la mola (pedra circular que trencava el gra) de l'interior. L'aigua, una vegada utilitzada s'enviava al següent molí del riu, fent ús d'una altra sèquia.

El moliner cobrava una "maquila", que era el percentatge de farina que s'emportava per cada treball realitzat".


El Camí pel Bergantes

Al nostre darrera quedava una estampa preciosa, el molí arrecerat al penya-segat i el riu acaparant les nostres mirades, l'aigua generosa corria en direcció Nord,  el Bergantes s'unia al Matarranya i aquest a l'Ebre.

La vegetació més golafre d'aigua anava omplint de verdor els marges i alguns tolls, pollancres i senillars donaven diferents tonalitats al paisatge fluvial, i els nostres ulls gaudien de tanta bellesa escampada sobre l'horitzó.

Més endavant vam passar per un bosquet d'àlbers blancs,(Populus alba) molts joves encara, la seua capacitat de traure fillols feia l'arbreda espessa, tot i que encara eren plançons joves i els faltaven anys per  tindre les soques grosses i el brancatge  frondós. Tal vegada dels àlbers era el revers de la fulla, blanca com la neu, el que els donava eixa bellesa, especialment quan el vent les feia voleiar com papallones sobre les flors.

Apinyada a la soca  d'un xop negre (populus nigra) resistia  la forta càrrega de llenya de dos metres d'alçada, el seu volum ens parlava de la força de la darrera riuada.

Però les crestes de roca  que travessaven el riu, contrastaven amb l'aigua clara i els reflexos del seu voltant. Vam aprofitar per  posar-nos en fila sobre la llarga roca i  reflectir els nostres rostres dins de l'aigua clara, i eternitzar-ho amb una fotografia.

Vam seguir per  la senda que travessava un antic bancal,  un reguer mig enrunat  i les restes d'una sènia, eren  els vestigis d'una època on era aprofitat un pam de terra i un poc d'aigua dolça  per fer agricultura. Però  la despoblació i l'abandonament de les terres de conreu, i la posterior reconquesta de la natura d'aquests espais va rossegant aquests paisatges agraris de vora riu.

Vam seguir per la vora del  Bergantes, a l'altra banda de la llera, a l'horitzó, en algun moment Ortells ens feia l'ullet, com la nostra propera fita, el proper poble que havíem de passar.

Vam arribar al pont que creuava a l'altra banda, però la darrera riuada havia fet de les seues i havia deixat la passera amb els fonaments esquinçats. En molt de compte, vam creuar, ja que el pont en si es trobava en bon estat.

Ortells

Vam deixar la llera i vam creuar la carretera,  ens vam endinsar en la trama urbana d'Ortells,  vam gaudir de la pau del poble, vam arribar a la casa  palau dels Brusca i dels Comtes de Creixell. Va ser habitada pels Comtes de Creixell  fins al segle XIX, quan van perdre els privilegis nobiliaris i van vendre les seues possessions.

Com passa  a molts pobles de la comarca, l'emigració dels seus habitants cap a altres ciutats  va fer que Ortells perdés població i també   el seu terme municipal i la seua municipalitat. Entre l'any 1980 i 1981  va deixar de ser municipi  i aquest es absorbit dins del terme de Morella.

Tal vegada es una història tràgica que es va repetint al llarg de la comarca, el despoblament, els joves van a les ciutats, els pobles es van quedant cada vegada amb una població més envellida.

Desapareix l'escola, l'ajuntament, el bar, i a poc a poc va morint el poble. Hi ha una cançó d'Al Tall que reflexa aquest drama que pateixen molts pobles, és El Fantasma, on parla d'aquet fantasma que anava pels pobles de la muntanya fent malifetes i emportant-se als joves,  i deixant els pobles en la misèria.

Ara era Bel la que tenia ascendència a Ortells i ens va parlar de les seues arrels al poble.

Vam pujar fins a l'església, un detall curiós que es repetiria per més pobles era la placa que deia; Placet de l'església"  per denominar la plaça de l'església. Vam seure una estona al banc, el terra empedrat era molt acollidor, un plançó de taronger al mig de l'espai intentava integrar-se i sobreviure als freds hiverns dels Ports.

Parlant de fruiters, Ortells tenia fama per una varietat de poma anomenada de morro de llebre, per tindre aquesta forma, actualment el seu conreu s'ha perdut prou, però encara es pot trobar en alguns horts del poble.

Vam gaudir dels carrers i les cases, de les balconades de fusta, de baranes treballades i ennegrides, i els ràfecs sota les teulades.

Vam eixir del poble d'Ortells o Hortells  per la carretera que creuava cap al nord fins arribar a l'altra carretera que anava  de Morella a Sorita, vam tornar a caminar  per la vora del riu.

Algunes parets escarpades amb cavitats es trobaven  repartides en el curs del riu,  eren producte de l'erosió i  l'estructura de la roca.

Vam arribar a un punt on  el riu s'havia emportat tot el que s'havia trobat per davant; pedres, camí, barana. Vaig buscar si hi havia un camí que hi comunicava pel bancal de dalt, però l'accés estava molt complicat. Ara si que no hi havia altra alternativa que creuar el riu. Cadascú va fer el que va voler, hi ha qui es va descalçar, d'altres vam passar amb les xancles. Sols havíem de passar amb cura de no caure, però l'aigua era agradable i alleugeria la calor. En el fons aquests entrebancs i reptes tenien el seu punt divertit.

Una vegada ja creuat el riu, la senda anava recta paral·lela a la carretera, entaforada entre arbustos i esbarzers, en algun punt hi havia  alguna solsida, i la vegetació que rossegava l'espai de la senda  feia més complicat el pas, però teníem sempre el regust dolç de les mores que estaven en el seu punt de dolçor i ens feien agradable el caminar.

Finalment vam arribar a la carretera i el pont que creuava a l'altra banda, ara resseguíem el camí asfaltat que pujava a Palanques. Un parell de cavalls lluents i esvelts corrien a l'ombra en un tancat a la vora del camí.

 

Palanques

En arribar a Palanques la calor ja era esgotadora, vam fer una parada a la font de l'entrada del poble, això ens va reanimar una miqueta,  vam seguir  pel carrer costera amunt, unes tauletes i uns para-sols ens indicaven la presencia d'un bar, un oasi per a molts dels caminants.

En girar el cantó ens vam trobar les cares somrients dels companys i companyes entaulats sota l'arbreda amb una cervesa al davant. Ara si que ens havíem estacat!,  trobar un bar en el camí era com entrar en un bucle temporal, entràvem però no sabíem quan podíem eixir. Vam esmorzar sota l'arbreda i vam gaudir de la fresca.

Recordo en un dels meus viatges que vaig fer per la zona, quan vaig llegir alguns panells informatius en els quals explicaven que les palanques  eren les antigues passarel·les per creuar el riu Bergantes  i comunicar els pobles de les diferents vessants, d'ací el nom del poble.


l'Església de Palanques

"L'església parroquial de l'Assumpció de la Nostra Senyora.

Aquesta església és del segle XVIII d'estil barroc. Al mur de la dreta podem observar incrustats les restes de la petita capella gòtica de l'antic temple parroquial del segle XIV. En el seu interior hi ha retaules de maçoneria de principis del segle XIX llaurats per l'artesà Ferrer de Mirambell.

L'altar major està presidit per la Mare de Déu de l'Assumpció, al seu costat la defensen els sants  Sant Abdó  i Sant Senén. I a la dreta i esquerra es troben una imatge de la Mare de Déu del Pilar i un fresc de la Mare de Déu de la Balma."


Vaig pujar la costera mentre els companys gaudien al bar del seu bucle temporal, per examinar el mirador sobre el  Bergantes.  Al panell ens posaven els topònims de les muntanyes que es repartien de Nord a Sud. Però especialment tres elements captivaven la mirada: el poble de Sorita, una mica més al Nord a l'altra banda de riu, la mateixa llera del riu Bergantes i al Nord, al cantó esquerre del riu el rocam on s'encaixava la Balma. En un altre panell a la dreta teníem el perfil de l'església i les serralades de ponent.

En baixar de la costera els amics i amigues em van demanar un conte, semblava que s'havia fet tradició entre el grup explicar un conte del meu antic repertori. Hui vaig recordar un conte de collita pròpia, La font Màgica, hui van triar la font Roja d'Alcoi, que fora la protagonista del conte, la font màgica.

En acabar aquesta història vam alçar la sessió i vam tornar a caminar. Vam fer bona amistat amb la gent de Palanques que hi havia asseguda al bar, que ens van orientar per eixir cap a la Balma.

Les tradicions

Un panell ens parlava de les festes del poble:

Recordem la importància de la festa de Sant Antoni, com van a buscar el maio(un pi alt) i la brosta, com fan la barraca i es crema a la nit, acompanyada de " la Diablera". El 25 d'abril van en rogativa fins a la Balma.

A  l'octubre té lloc la festa del bureo i del ball del Corro, que reuneix a molts veïns, veïnes i visitants que no volen perdre's aquest ball típic de Palanques.

Vam seguir la carretera fins per un camí farcit de pedra seca ens vam endinsar per la pista del riu que creuava la pedrera.


Sorita

Vam arribar a la carretera i vam seguir fins a l'entrada de Sorita, ara el sol ja feia notar la seua inclemència, i ens vam arrecerar a l'ombra escadussera d'uns lledoners joves,  a la carretera que es desviava cap  al poble.

A l'entrada del poble, amb senyalítica de carretera hi havia tota una varietat botànica, de carrasques roures, lledoners. Estava el nom en català, castellà i el nom científic, estava bé fomentar el reconeixement de les espècies, per al meu gust els cartells eren una mica massa grans per la dimensió dels arbres.

Vam pujar la costera cap al poble, però ens vam aturar un moment al llavador d'aigua clara i fresca per ofegar la calor una estoneta, quin gust, quin plaer notar la fredor al cap, i rebaixar l'escalfor.


Ens vam endinsar pels carrers de Sorita. Havia segut ahir la processó a la Balma amb la tradicional lluita de l'àngel i el dimoni, a veure si el proper any ho podíem fer coincidir amb una caminada.

El poble era molt bonic, amb els carrers estrets i les balconades de fusta vella, engalanat pels cobertors de la festa de la Balma. Ens va agradar el cartell en una casa que deia; "en esta casa mana el gat".

Plantes a les façanes, pedra treballada, i baranes de fusta ben forjades als balcons convertien els carreres en un paisatge urbà captivador.

Era curiós el cas de Sorita, un poble valencianoparlant que lluïa en molts llocs el nom oficial  en castellà de: Zorita del Maestrazgo. Vam gaudir d'eixes balconades, de passejar pels carrers fins arribar a la plaça de l'església, era l'indret on l'any 1996 durant l'aplec dels Ports van dansar la Todolella i van gravar el vídeo que podeu veure a l'enllaç.

Vaig guaitar a l'església, però el capella estava fent el sermó, " en cristiano", per fer mal a la dignitat de la nostra llengua.


Vam cercar els afores, com en una balconada, teníem una vista preciosa del santuari de la Balma i del curs del riu Bergantes.  Una gent que estava treballant un hortet a la vora del camí ens va aconsellar seguir el sender fluvial. Tica, Blai i jo vam esperar a Joan, que no apareixia, i la resta van seguir cap al riu. El camí anava resseguint el  Bergantes, a l'ombra dels pollancres la calor no molestava tant. En girar-me vaig veure a Joan que venia al darrera, em va tranquil·litzar, ja que en un punt el camí es partia i la traça gravada al mòbil  feia més volta per la serra.

Vam  xafar la llera pedregosa i ja vam veure al riu unes samarretes verdes que ressaltaven sobre la blancor del pedregam. Eren els nostres companys i companyes que havien fet una aturada en el camí.

Semblava que el temps s'havia aturat, com passava al bar,  i les presses descansaven al marge mentre el plaer i  la frescor del Bergantes apaivagava la nostra calor.

Cadascú, depenent de la timidesa o atreviment va posar-se amb més o menys roba dins de l'aigua. Tal vegada en veure a Jesús estirat en un dels tolls gaudint del riu vaig reconèixer a la felicitat personificada. Però com em passava moltes vegades, veure a  la gent que estimava feliç era un dels meus  màxims plaers.

Una vegada ens havíem refrescat vam fer el darrer tros de camí, ja no havíem de tornar a creuar el riu ja que ens trobàvem a la banda esquerra, vaig reconèixer el punt on havíem arribat l'altre dia,  on hi havia el panell que parlava de les llúdrigues.


El Santuari de la Mare de Déu de la Balma

Mes endavant vam passar per una de les capelles on tancaven antigament als endimoniats, una tremolor va recórrer tot el meu cos en pensar tot el que de la Balma es parlava, lloc d'energies i misteris, d'exorcismes i esdeveniments moltes vegades sense lògica aparent.

Vam arribar a la creu coberta i després vam seguir pujant fins arribar a l'entrada al santuari.

El panell informatiu ens deia el següent:

El Santuari de la Balma

 A escassos dos quilòmetres de la població de  Sorita i encasquetat en un penyal de la muntanya de la Tossa, es troba l'ermita de la Balma, es tracta d'un santuari molt venerat des de llocs molt llunyans,  i únic per la seua ubicació dins de la mateixa roca, en una bella balma.

És de suposar que en aquesta balma o gruta  residien anacoretes, en temps passats, buscant l'assossec espiritual. El document més antic que fa referència a l'indret es remunta a l'any 1380, el que ens fa pensar que es una ermita molt antiga.

La tradició conta que la troballa de la Mare de Déu de la Balma fou per un pastor que li faltava un braç, el pastor de sobte va veure una gran lluminària que provenia d'una imatge de la mare de Déu que li indicava la voluntat de construir una ermita allà mateix, en la Balma, per ser refugi de tota la comarca. Així es va fer i el pastor va recuperar la mobilitat en la seua mà.

Molt prompte la gruta fou adaptada a una  ermita penjada  sobre la paret rocosa i es va estendre la fama del santuari, i es van organitzar romeries per tots els pobles del voltant.

El conjunt de l'ermita de la Balma comença amb un llarg tram d'escales medievals ascendents per arribar a l'antiga hostatgeria, des d'on es poden contemplar unes magnifiques vistes de la vall del Bergantes. Després podem entrar en l'agresta cova  i passar per unes dependències que estan adequades com a  menjador rústic, i després penetrar a l'interior de la cova- església.

Esta església tan irregular té un original púlpit, i una artística reixa que tanca el camerino, al seu centre està la imatge de la mare de Déu de la Balma patrona de Sorita i venerada des de llocs llunyans. Esta imatge va desaparèixer en la Guerra Civil i en 1940 fou substituïda per l'actual.

La primera setmana de setembre son les festes patronals de Sorita i a la vegada del mateix santuari de la Balma. El santuari de la Balma tradicionalment té la fama de ser un lloc per  sanar les persones endimoniades. Històricament han arribat persones que han tingut una malaltia estranya, en l'actualitat es una qüestió gairebé simbòlica."

A la Balma

Travessem les sales, el rocam que pren ales, una ruda ufanosa, al jardí no fa nosa, caminem amb respecte, han passat moltes coses, enigmes sense entendre's. Entrem cap a dins, però el bar  no ens atura, escorcollem cavitats,  i mirem l'horitzó,  és la vall del Bergantes, hi ha el turó de Sorita, despertem l'emoció tot i no ser jo religiós.

Però mirem amb tendresa, la roca és filigrana, entrarem dins l'església, que té sostre ennegrit, la balma gegantina que fa sostre i fa llit. Respirem en silenci, l'emoció ens puja als ulls, no sabem la resposta. Hi ha una Balma en la vida  que voldríem tindre ací. Amb les mans a la roca, notarem l'energia, d'aquell lloc  emblemàtic, amagat al Bergantes.



Per acabar el dia vam dinar al bar de la Balma del que portàvem al saquet, agraint la simpatia de la cambrera que era de Catí, vam poder segellar amb  l'encuny que posava la Balma, i després de gaudir de la conversa i del bon rotllo vam tornar cap a casa.


Caminada de reconeixement de la Todolella a Villores 4/9/21

Seroles de Cocentaina
Villores
Església de Villores
Todolella
Todolella

Plaça de la vila


Placa de la plaça Major

 Església de la Todolella

Porta romànica de l'església de Todolella


 Campanar de l'església de la Todolella



Absis de l'església de la Todolella

Escales a la Todolella

 Església de la Todolella


Castell de Todolella








Camí de Villores

Castell de la Todolella

Camí entre marges de pedra



 Vista del castell de la Todolella




Peiró de Santa Caterina

Vaques pasturant

 Vista del castell de la Todolella

Les moles i Forcall



La mola de la Vila

Mas de la Sebastiana

Barranc i toll


Marges de pedra prop del mas de la Sebastiana

Mas de la Sebastiana






Forn al mas de al Sebastiana



Premsa de vi a l'entrada del mas


El mas de la Sebastiana i vista de la mola de la Vila


Ciutat romana de Lessera




Mola de la Vila o moleta dels Frares







 Ciutat romana de Lesera a la moleta dels Frares





Entre marges de pedra i fullaraca de carrasca
Villores
 Arribem a Villores

 Villores

 Villores

Un bancal de xiprers prop de Villores

 Els xiprers des de la capella

On hi ha les restes de la Rita



El nucli urbà de Villores


Mural a Villores sobre el treball de les espardenyes




 Flors a la vorera a Villores on estàvem aparcats

Un trosset de la Balma


 Capella on tancaven els endimoniats

Capella on tancaven els endimoniats

Santuari de la Balma

Villores

 Ester amb les espardenyes

Espardenyes de Villores

Ester mos mostra com feia les espardenyes

 Església de Villores


 Església de Villores




 Plaça de Villores

Ajuntament de Villores

La sagrera, al fons una casa tapona l'espai de la continuació de la sagrera

Maquina per fer espardenyes 




De Villores a la Todolella


 Fem camí amb Villores al nord







Als Ports obrim i tanquem les porteres


La mola d'en Cosme

La ciutat romana de Lessera

La mola de la Vila




Mas de la Sebastiana




 Al fons el castell de la Todolella

 Amics i amigues entre marges de pedra

Castell de la Todolella

 Castell de la Todolella

 Caminants al castell de la Todolella 



 Baixant les escales de pedra

De Villores a la Balma

 Església de Villores

Camí del Bergantes

Iniciem el camí

Saborija florida




Molí la Cova

Cases aprofitant la balma


 Riu Bergantes

Molí de la Cova

Camí d'Ortells pel Bergantes


El Bergantes i de fons el molí de la Cova

Caminem entre albers

 Riu Bergantes

El que la riuada va apilar

 Les roques i el Bergantes

 Caminants pel Bergantes


 Restes d'una antiga sènia a la vora del riu

 Riu Bergantes

Pujant per  la passarel·la

El que la riuada es va emportar
Ortells
Ortells

Ortells

La casa dels Brusca d'Ortlls

La casa dels Brusca d'Ortells

Església d'Ortells

Església d'Ortells




Plaça de l'església d'Ortells

Balconada d'una casa d'Ortells

 Capelleta d'Ortells

Ortells a la llunyania
Camí de Palanques





Travessem el Bergantes

La força de l'aigua i el que és capaç de fer

Hem travessat el riu

Riu Bergantes

Riu Bergantes


Parlant amb els cavalls
Palanques


 Església de Palanques

Església de Palanques

Mirador de Palanques amb Sorita al Nord i el riu Bergantes




 Campanar de Palanques des del mirador

 Esmorzant a Palanques

Camí de Sorita
 Creuem el riu Bergantes



A l'ombra d'un lledoner

 Vista de la Balma des de Sorita

 Entrem a Sorita
Sorita
 Sorita

Llavadors de Sorita

Llavadors de Sorita

Llavadors de Sorita

Una calèndula o pet de frare al mig del carrer de Sorita



 Cobertor a Sorita

Ajuntament de Sorita


Carrers de Sorita

Balcons i carrers de Sorita

Carrers de Sorita



 Església de Sorita

 Campanar de l'església de Sorita

Part de dalt d'una campana a l'església

Església de Sorita

Un campanar diferent a Sorita


Camí de la Balma

Panoràmica del santuari de la Balma i meandres del riu 

Hortet a l'eixida de Sorita

 Un tancat amb gossos al camí de vora riu

Jesús, la felicitat personificada,  navegant al Bergantes



 Caminem sota la xopera




Capelleta dels endimoniats

Santuari de la Balma

 Creu coberta de la Balma


Creu coberta de la Balma

 Església de la Balma




 Sorita i el Bergantes vist des del santuari de la Balma

Campanar de la Balma

Cases encaixades a les roques

 Entrem al santuari



Senda cap a la Balma

Mirem cap a la llum

Vista del Bergantes des de la Balma

 Sorita des de la Balma

Cavitats dins de la Balma


Interior de l'església de la Balma








Interior de l'església de la Balma



Tornem cap a casa

Església de la Balma





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada